Prakash Chukka va parlar sobre la INCREÏBLE ÍNDIA, dimarts dia 12 de març.

Prakash acompanya les seves explicacions amb un documental fotogràfic i permet els assistents fer un recorregut per algun dels monuments i temples més importants d'aquest país, en un viatge fins a Koilakuntla amb l'objectiu de presentar la realitat dels dalits i la feina que es fa a la zona a través de l'ONG Haribala  (nens de Déu) que presideix ell mateix. 

Índia té 1.200 milions d’habitants, 27 estats reconeguts amb cultura, llengua pròpia i la seva manera de vestir diferent. Espanya podria encabir-se onze vegades en Índia. La llengua més parlada és l’hindi i la segona el telugu, a més de l’anglès. Hi ha 19 idiomes reconeguts oficialment, més de tres mil dialectes i altres parlars no reconeguts.
La religió més practicada és l’hinduisme, seguida de l’islamisme i del cristianisme. El 99,9% són creients ja que no comprenen l’ateisme. El déu Xiva del hinduistes és el més adorat: és el déu destructor, necessari per poder recrear de nou, regenerar el món. La seva característica és el tercer ull, el de la saviesa. El Ganges és el riu sagrat de l’Índia, els hinduistes van allí a rentar-se, resar etc. Els vells hi van a morir a prop perquè així aniran al cel directament sense reencarnar-se. Els santons no demanen caritat. El puntet, o altres signes distintius, el porten al front alguns indis, però ni musulmans, ni protestants, ni vídues el porten. Els indis del nord són de pell més clara que els del sud. El puntet del front, els colors dels vestits o el cordat del sari són diferents i ens indiquen d’on són: Els del nord corden el sari a la dreta, els del sud a l’esquerra.
El 1947 l’Índia va aconseguir la seva independència política. Ho celebren cada 15 d’agost. Els reis van convertir els seus palaus en hotels. La conferència va anar acompanyada de fotografies de palaus, temples i paisatge del nord al sud. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Jordi Julià va parlar d' ELS POETES DE L'EXILI, dimarts dia 5 de març.

Després de la Guerra Civil espanyola la lírica catalana, tant interior com exterior, va canviar. Els seus poemes parlen de l’exili i de com es van haver d’exiliar. Els poetes que van haver de marxar per qüestions polítiques, senten angoixa i l’expressen en les poesies. Tracten principalment de tres temes: de la vida i de la mort, de l’amor, i de la poesia (com la senten els poetes).L’amor és a la pàtria, de la sensació de pèrdua quan estan lluny d’ella Al s. XIX Aribau i Verdaguer ja van expressar aquest sentiment de pèrdua de la pàtria en la seva poesia. Els poetes del 1939 van explicar aquesta mateixa angoixa de deixar la terra però de manera diferent. Les maneres d’expressió canvien per necessitat.
Els poetes del s. XIX pertanyen al romanticisme. En aquella època hi ha grans emigracions a Amèrica. Sorgeix la poesia del comiat, l’adéu a la terra que no tornaran a veure. Així sorgeix l “Oda a la Pàtria” de B. C. Aribau, o l “Emigrant” de J. Verdaguer. La seva poesia fa referència al que veuen, a llocs concrets, a persones familiars. Tenen sentiment de desterrats, potser una mica exagerat el dolor i la pena. Cent anys més tard, uns altres poetes senten el mateix però ho expressen de manera diferent. El pretext serà menys clar, més obscur (Carles Riba), No declaren els sentiments, ho fan sentir als altres, empren la ironia (Pere Quart), fan veure que això passarà, que no importa massa. Tampoc parlen de la terra (J. Carner).

Ens ha anat llegint poesies d’aquests poetes, que han il·lustrat el que ens anava explicant. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Poètica de l’exili s’ocupa d’aquella lírica catalana que, produïda després de la Guerra Civil Espanyola, recull l’experiència de l’èxode (exterior o interior, individual o col·lectiu)
S’estudien les formes i actituds pròpies dels poetes més destacats del període (Carles Riba, Pere Quart, J. V. Foix, Màrius Torres i Josep Carner), i s’analitza la seva producció lírica com una particular realització contemporània de l’elegia. Cadascun d’aquests autors proporciona un model d’exili concret, i una solució literària distintiva a l’hora de formular líricament la precarietat vital i l’enyor.
L’exili poètic analitzat en conjunt és un dels àmbits més desatesos dels estudis literaris.

Josep Grau Mateu va parlar sobre si ELS CATALANS, SOM O NO SOM ESPANYOLS? dimarts dia 26 de febrer.

El què és la identitat catalana o l’espanyola no està ni estudiat ni sistematitzat. En el nostre passaport i DN I ens diu que som espanyols. El 1851 el general Prim ja deia que “Catalunya és com una colònia conquerida”. Totes les coses humanes tenen història i estan subjectes als canvis, són processos no acabats. Des de l’època dels romans fins el s. XVIII la península Ibèrica va anar tenint diferents noms. El terme Hispania era un territori sense contingut polític.
Catalunya ha estat sempre un principat, el rei Pere I d’Aragó a la Crònica de Jaume I se’l nomena el rei més gran de les Espanyes.
Al 1492 els regnes d’Espanya comparteixen uns mateixos reis. Es creen algunes institucions comunes però no es forma un nou regne, s’uneixen corones però no desapareixen les administracions. Amb els Habsburg hi ha diversos regnes i un sol rei. No es pot parlar de l’estat espanyol. Però poc a poc Castella es va convertint en un estat dominant on hi havia la cort. A Calalunya hi havia un virrei no català. El 1624 el Comte Duc d’Olivares va formular la necessitat que el rei, Felip IV, fos central i únic, volia imposar les lleis de Castella més favorables als reis. Aquesta aspiració no es va complir fins el 1716 amb el Decret de Nova Planta, un sol rei i un sol estat. Al s. XVIII a la península Ibèrica hi havia tres territoris, la Corona d’Aragó, Castella i Portugal.
Hi ha dos moments en la història de Catalunya en què se separa d’Espanya: del 1640 al 1652, amb la Guerra dels Segadors en què passa a l’obediència del rei de França, i en la Guerra de Successió del 1701 al 1714, en què Catalunya és derrotada per les armes i passa a formar part de Castella.
Nació espanyola era un concepte minoritari que es va enfortint al llarg del segle XVIII i XIX. L’idioma castellà passa a dir-se espanyol, apareix la bandera i l’himne. Es passa de l’absolutisme al liberalisme però la idea és la mateixa: capital, província i municipi. La guàrdia civil, l’escola, la universitat, igual sistema d’impostos etc. Madrid vol igualar-se a París però no ho aconsegueix. Catalunya no s’integra, conserva la llengua i el sentiment nacional propi. El catalanisme polític que sorgeix a meitat del s. XIX i XX és una reacció contra aquesta Espanya.

Al s.XIX, a partir dels anys 70 i 80 es reivindica una autonomia, es parla de regionalisme o catalanisme, però no d’independentisme. El projecte nacional català es va enfortint al llarg del s. XX. Quan es forma la Mancomunitat Catalunya no és separatista. La idea que Catalunya no és Espanya sorgeix a partir de la 1a Guerra Mundial, i amb la dictadura del general Primo de Rivera. El 1931 Macià proclama la República Catalana, però es torna enrere. Catalunya és autònoma durant la Guerra Civil i actua independentment. Franco no va voler el problema català. Creix el catalanisme fora de Catalunya. La idea d’Espanya nació del s. XVIII sobreviu a la dictadura, i la Constitució de 1978 és una reforma no un canvi real. Espanya és una nació formada per nacionalitats (que són menys que nació i més que regió) i regions, però al final l’Espanya constitucional no serà l’Espanya de les nacionalitats, sinó de les 17 autonomies. Per a Catalunya la transició era un punt d’inici a alguna cosa més gran, per a Espanya era un punt d’arribada. Resum i fotografies de Mercè Gasch

Montserrat Anglada i Esquius ens va dir que CONEIXENT EL NOSTRE COS MILLORAREM LA NOSTRA IMATGE, dimarts dia 19 de febrer.

El nostre cos canvia al llarg del temps de manera inevitable, però si coneixem els seus mecanismes fisiològics podrem evitar segurament alguns problemes i millorar la nostra imatge.La pell és la part protectora i més visible del nostre cos i val la pena tenir-ne cura. La columna vertebral és el nostre eix de suport principal i d’aquí se’n deriven molts dels dolors freqüents en els adults. Hàbits senzills poden fer-nos la vida més fàcil. Un dels factors determinants de la salut resideix en la nostra alimentació. Vivim en un país mediterrani, però no sempre en seguim la dieta recomanada. Els problemes cardiocirculatoris són una altra causa de pèrdua de salut, en la qual podem jugar un paper preventiu important. Potser de tots els nostres aparells i sistemes, el més delicat i també el menys conegut és el sistema nerviós, i el nostre valor més preuat és segurament la nostra ment. Si gaudim d’un bon estat de salut mental augmentarem el nostre nivell de felicitat, i segur que millorarem la nostra imatge. Sínesi de Montserrat Anglada, fotografia de Jaume Caballé.

Pere Andreu Jariod va parlar sobre ANSELM CLAVÈ i l'ORIGEN DEL CANT CORAL A CATALUNYA, dimarts dia 12 de febrer



Un moment de la conferència

Josep Anselm Clavé és un dels personatges catalans més poc conegut. Tots els pobles i ciutats de la nostra terra, tenen un carrer o una plaça amb el seu nom, però qui era? què va fer per aconseguir tant de renom? Va ser el fundador dels anomenats ”Cors de Clavé”.
Fill tercer d’una família burgesa treballadora, coneix per pròpia experiència ja des de la seva infantesa l’esforç dels obrers en l’ofegadora atmosfera de les fàbriques de la Barcelona entre muralles de principis del segle XlX
Del seu pare va heretar la passió per la política, lluitant per millorar la trista, curta i miserable vida dels obrers. De la mare hereta la joia per la música i rep d’ella els primers coneixements musicals, tot el que va aprendre a continuació va ser de forma autodidacta.
Una manera de ajudar els obrers en el seu esbarjo, va ser escrivint cançons que descrivissin els seus anhels i enyorances. Cançons de la terra, del mar, del treball, del esforç. Sentiments que tots coneixien bé. Es cantaven i es ballaven. Durant el “sarau” s’oblidaven de tots els seus fatics.
Els millors temps varen ser entre els anys 1860 fins el 1864. El moviment es va estendre per tot Catalunya, molts eren els pobles que van aplegar un cor entre els seus ciutadans.
A més dels Cors i de les cançons va donar a conèixer el compositor Richard Wagner amb dues peces dels cors del Tanhauser una d’elles, la cançó dels Peregrins, traduïda al català. Va escriure 12 sarsueles i unes peces de repertori imprescindibles en tot concert claveriniá: l’Estendard i Les Flors de Maig.
Funda el diari La Vanguardia com republicà i d’esquerres. Per acabar, tenia un lema que repetia sovint: “Doneu-me cent veus dolentes i jo en faré una de bona”. Síntesi: Aurora Masat. Fotografia: Mercè Gasch.

Cliqueu el triangle per sentir el cant coral

Frederic Font va parlar sobre els BENEFICIS PER A LA SALUT DE L'ACTIVITAT FÍSICA DE LA GENT GRAN, dimarts dia 5 de febrer.

L’esport té edat? El cert és que per fer exercici no cal mirar el carnet. Ara toca fer esport, no us rovelleu!
En aquesta sessió trobàrem tota la informació necessària per al manteniment per a la gent gran. Consells i programes d'activitats, que posaren a l'abast, Practiqueum l'esport, "sempre existeix un bon motiu per fer exercici".

El conferenciant  tot intercanviant unes paraules amb els assistents.

L’envelliment és el fet més normal i cal acceptar-ho. A causa de l’atenció sanitària i a l’alimentació ha augmentat l’esperança de vida: 85 anys en les dones i 80 en els homes. Per evitar l’envelliment no serveixen les cremes cal fer activitat física. Teresa de Calcuta deia: “córrer, caminar, bastó i cadira, però no t’aturis mai”. La vida ha canviat molt, abans és feien més esforços físics, els nens jugaven més al futbol. Ara anem en cotxe, mirem la televisió al sofà fent zàping, i els nens juguen en les pantalles dels ordinadors. Així augmentem l’obesitat que és font de moltes malalties.

Hi ha moltes persones amb dolors lumbars, però s’ha demostrat que les que tenen depressió i un baix nivell físic senten més dolors, que les que tenen una activitat física, tot i tenir el mateix desgast.

Es va fer un experiment amb joves que es van estar 14 dies al llit: en acabar tenien atròfia muscular. El sedentarisme és molt perjudicial. S’han fet estudis del mal d’esquena en els corredors, quina incidència tenia el córrer més o menys. L’obesitat i el tenir un Índex de Massa Corporal per sobre dels 30 punts és molt perjudicial. Una persona que corre, de més de 70 anys, nota que l’activitat física millora el seu malt d’esquena.

Ens va presentar una sèrie d’estudis fets a Dinamarca on s’arribava a la conclusió que la gent gran activa perllonga la seva vida 5,6 anys les dones i 6,2 anys els homes. Es bo córrer d’1 a 2 ½ hores a la setmana, al ritme que sigui. El córrer redueix la mort prematura d’origen cardiovascular en un 50%, també millora la salut dels diabètics. Les persones amb càncer de colon i el de mama fa que tolerin millora quimioteràpia. Amb la menopausa es perd massa òssia, l’esquena es carrega, es perd alçada, les vèrtebres es trenquen.

L’exercici a terra carrega l’os però el fa treballar; als exercicis a l’aigua l’os no treballa tant. Hem de fer un exercici equivalent a 1000 Kg a la setmana, que seria caminar a ritme normal de 4 a 5 hores a la setmana. Tot això acompanyat d’una alimentació saludable. Cal fer servir la musculatura perquè no s’atrofiï.

Quan ens fem grans no ho sabem tot, podem millorar. “Després de cada conquesta ha de venir un nou repte”. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Còsima Dannoritzer va parlar de COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR, dimarts dia 29 de gener

 Com a realitzadora i guionista Cósima Dannoritzer ens ha presentat el documental Comprar, llençar, comprar, que vol ser una reflexió sobre ecologia i estalvi raonable.

La bogeria pel consumisme ens està portant a un desastre mundial. Consumir molt i molt ràpid pot acabar amb els recursos minerals que la terra ha trigat milers d’anys a fabricar. S’ha de tenir compte també amb els residus: milers de tones de plàstics contaminen terres, rius i mars, sobretot en països subdesenvolupats, escampant misèria i malalties.

Una factor important del problema són les mateixes industries, amb la seva propaganda de productes, residus i acords de l’anomenada “obsolescència programada”. Els fabricants han posat en comú l’acord de la durada dels seus productes: un temps raonable però molt curt per assegurar-se una venda continuada dels seus estocs. Tots tenim la nostre personal experiència en electrodomèstics, bombetes, mitges, impressores, ordinadors...

Cliqueu la imatge per veure el documental

Què hi podem fer? L’aportació individual és sempre important, la suma de molts també es una dada de pes, tots hi podríem aportar el nostre gra de sorra.

Com? Allargant tot el possible la vida dels nostres aparells, reciclant i reutilitzant tot el que es pugui, mentalitzant-nos que un aparell més novedós no ens portarà la felicitat. La felicitat està dins nostre, en la nostra actitud i sentiments, no en els aparells que ens ajuden en els treballs del dia rere dia. Síntesi d’Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch.

Jordi Camins va parlar sobre LES MUNTANYES: MITES i DIVINI-TATS, dimarts dia 22 de gener.

Jordi Camins, observador de glaceres, alpinista i esquiador reconegut, és un científic les aportacions del qual es fan servir per a diverses publicacions erudites i per exposicions en Centres d’interpretació de les Glaceres Pirinenques. També col·labora en el programa de la web Glaciers Online, la més important a nivell internacional en matèria de glaciologia. Ha estat guardonat amb el premi Medi Ambient en la modalitat 'trajectòria a favor del medi ambient'.

Síntesi de la conferència

Per començar havíem de situar-nos 200 anys enrere: aleshores la gent pensava diferent. Les persones que ara viuen a l’Himàlaia, per exemple, són com les dels Pirineus d'abans: són gent acollidora però molt tancada. Les persones van a viure a les muntanyes per poder sobreviure, no perquè els hi agradi. De fet fugen de les guerres.

En els medis rurals les creences religioses prenen força però a les muntanyes creuen en els fenòmens naturals. Els factors meteorològics tenen més importància que els religiosos, els fan por. Aleshores sorgeixen les llegendes i així ho veiem a Montserrat, els Pirineus als Andes i l’Himàlaia. Ens va anant explicant diverses llegendes d’aquestes muntanyes. La muntanya de Montserrat la podem dividir en tres parts. A la 1a part hi ha la llegenda de “La roca foradada”, a la 2a “Els frares encantats”, “El cavall bernat”. A la 3a hi ha diverses figures en pedra com ”La mòmia”, “L’elefant”, “La prenyada” , “la panxa del bisbe”. En els  Pirineus, ens va explicar d’on ve el seu nom, la llegenda del “Pedraforca“. La del pic de Pocets, que vol dir terra cremada, les llegendes de l’ós, dels voltors, la de la Maledeta, el Pic Salvaguarda i les llegendes dels pastors i els remats . La del pas de Mahoma, a l‘Aneto, etc.

Als Andes, ens va explicar les diferents versions de la conquesta de Quito pels espanyols. Segons els quítxues per l’erupció del Cotopaxi i segons els espanyols per la seva traïció vers els indígenes. I per acabar ens va parlar de l’Himàlaia, que vol dir morada de les neus. Ens va parlar de la muntanya Muzmghata, situada a la zona de Karakorum, que vol dir pedres fosques. Per a la gent  d’aquest indret la muntanya és  el seu déu i el gel és la divinitat. La gent d’aquesta zona no tenen moneda, compren i venen fent canvis i regatejant. Aquesta part de la muntanya de l’Himàlaia pertany a la Xina, a la regió de Xingiang, a prop de la frontera amb el Tibet. I per acabar ens va parlar de la importància dels guepards, al qual consideren un animal sagrat. Síntesi de Mercè Gasch, fotografia d'Aurora Masat.

Pere Masjuan va parlar de LA MALALTIA i LA MORT DES DE LA FE i LA CIÈNCIA, dimarts dia15 de gener.

"En la xerrada titulada ¨La mort i la malaltia des de la fe i la ciència¨, Pere Masjuan ha abordat un dels temes més antics, però no per això menys actuals, que hom es pot plantejar: la pregunta sobre la mort i la malaltia. La proposta diferent que ell ha proposat és enfocar aquest discussió des del llenguatge del diàleg entre la fe i la ciència, en aquella parcel·la de realitat on ambdues disciplines poden aprendre de l'altre i hom pot aprendre de les dues. Primer ha discutit on es troben aquestes dues realitats i quins llenguatges particulars usen. Després ha discutit què és la mort i què és la malaltia per concloure que, tot i que tots més o menys tenim clars aquests conceptes, no són pas tan fàcils de definir com hom creuria. La definició de la mort per les diferents ciències no és unívoca. Semblant succeeix amb les diferents religions que ell ha considerat. Amb aquesta discussió, el conferenciant arribà a la primera constatació que definir la mort no és fàcil si ho fem des de la raó. Pel què fa la malaltia, la constatació és similar, ara però degut a que les aproximacions a aquesta des de la fe i des de la ciència són oposades: mentre les ciències voldran pal·liar la malaltia, la fe la voldrà entendre i no se'n voldrà amagar. Constata que la ciència proposa certes segueradats i la fe certes confiances, i que en el dia a dia, davant les adversitats, les seguredats poden fallar però no ho faran mai les confiances.
Dit això, sembla que aprendre sobre la mort i la malaltia des del diàleg ciència i fe sembla difícil pel fet que la ciència no aprendrà de la fe ni la fe aprendrà de la ciència. Per corroborar aquesta afirmació el conferenciant discuteix es proposa dos exercicis: un primer que consisteix a mirar amb ulls científics la realitat i preguntar a la fe què poden aquests ulls aprendre sobre la mort i la malaltia; i un segon exercici consistent a preguntar, amb ulls espirituals, què pot aprendre la fe de la ciència.
Això, però, no implica que hom no pugui aprendre de la seva pròpia experiència mirant alhora la realitat amb ambdós ulls. Posa l'exemple del Tsunami i del Càncer.
Conclou que, tot i que és dificil parlar de la mort i la malaltia des de la fe i la ciència, que hom pot aprendre d'ambdues sobretot alhora de redefinir els paràmetres propis dels relats sobre les darreries. Així, acabà la ponència proposant als assistents uns petits exercisis per casa consistents a repensar, sense por, què és per a ells la mort, què és per a ells el cel i l'infern, i fer partíceps als altres d'aquestes intuicions. Necessitem repensar aquests termes sense por". Síntesi Pere Masjuan, fotografia Mercè Gasch.

La nostra Assemblea anual ha estat dimarts dia 8 de gener. El 29 d'aquest mes ha quedat aprovada per tres anys la nova junta aquí relacionada:

Junta sorgida d'aquesta convocatòria, i aprovada el dia 29 de gener del 2013

• Presidenta:           Mercè Gasch
• Vicepresidenta:    M.Carme Esplugas
• Secretària:           Montserrat Lluch
• Vicesecretària:     Aurora Masat
• Tresorer:              Lluís Reverter
• Vicetresorer:        Lluís Pineda
• Vocals:                 Eustaqui C.Margall  i  Mercè Barnils