12 de des. 2014

Frederic Sesé va parlar del NADAL A LA MÚSICA TRADICIONAL. Dimarts 16 de desembre.

Frederic Sesé ens va fer una classe magistral sobre la música tradicional.
Ens va fer descobrir el naixement de l'Art. Les seves diferents branques: pintura, escultura, arquitectura... Literatura, MÚSICA i el seté Art, el cinema.
El Nadal es present a totes aquestes Arts. Els quadres de tot temps, amb la Verge i el Nen, els Mags, els pastors... La portalada de la Sagrada Família, amb el Naixement i els àngels cantors...
Els inoblidables contes i poemes de Nadal...
I la Música. Cada època amb el seu estil: gregorià, renaixentista, barroc, romàntic, noucentista i contemporani.
Hem pogut escoltar tres versions diferents d’una mateixa obra i apreciar les diferències d’autor i elements musicals segons el segle XVI, XVIII; XIX o XX. Hem escoltat la música de Nadal de Bach i Haendel. La popularíssima cançó “Navidades Blancas” cantada per Bing Crosby, també “Santa nit” en una versió única amb els tres tenors, Carreras, Pavarotti, Plàcido Domingo. La cançó de Nadal de John Lenon o bé la típica cançó del “trineu” a ritme de jazz.
En acabar la conferència, tots estàvem realment plens del goig vertader del esperit de Nadal. Resum Aurora Masat, fotografia Eva Casals

6 de des. 2014

2 de des. 2014

Jordi Llorens i Estapé va parlar sobre BIRMÀNIA, EL REGNE DEL SOMRIURE ETERN. Dimarts 2 de desembre.

Al llarg dels diferents viatges he conegut moltíssimes persones que han aparegut i desaparegut de la meva vida i l'únic record que te’n queda és una fotografia. Aleshores, ¿per què no tornar després de molts anys per retrobar aquestes persones que, d'una manera o altra, han influït en el teu viatge i, de vegades, en la teva vida?. Aquest és el cas del monjo birmà que vaig fotografiar a un monestir de teca a Mandalay. Per això aquesta historia ens portarà a viatjar junts a Birmània i coneixerem el país amb l’excusa de la recerca del monjo després de 15 anys, ho aconseguirem?.

Rodejat d’antics misteris i llegendes, la fabulosa Terra de l’Or és un dels països més originals i exòtics d’Àsia que ens ha ofert magnífics llocs arqueològics com Bagan on milers de pagodes sobresurten de les planures; llampants pagodes daurades de jade i de robi on la gent fervorosament va a pregar al seu Buda, a destacar la pagoda de Shwedagon a Yangon, la capital; llacs idíl·lics com Inle on els pescadors cultiven en illes flotants i remen amb les cames; immensos arrossars; i més de 135 grups ètnics, cadascun amb els seus propis costums i tradicions. Myanmar, un paradís per descobrir, guarda zelosament tot un encant oriental. Però per als qui viatgem en contacte amb la gent és, bàsicament i de principi a fi, el regne del somriure etern. Un somriure etern on ara els entenc més per l’última ensenyança de Buda que segueix el sender de la perfecció i el benestar, diu així:
"Allò que som avui prové dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment." Síntesi Jordi Llorens, fotografía Mercè Gasch.

23 de nov. 2014

Enric Garcia Pey va parlar sobre com CONÈIXER GRANOLLERS A TRAVÉS DELS SEUS NOMS. Dimarts 25 de novembre.

El conferenciant ha començat fent una presentació de la nostra comarca, el Vallès Oriental, tot dient que Granollers es troba a la plana del Vallès entre la Serralada litoral i la prelitoral. Ha emmarcat els límits de la comarca; cap el sud i l'est tenim el Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, Céllecs etc. Que estan units formant un fragment de la Serralada litoral. Cap el nord tenim l'imponent Montseny, Puig graciós, els Cingles etc. El massís del Montseny, un altre dels límits comarcals, on distingim el Turó de l'Home, la Calma, Tagamanent, i dels Cingles, els de Bertí, entre el riu Congost i la riera de Tenes i els de Gallifa entre aquesta i la riera de Caldes. Els Cingles no són un altre límit de la comarca. El Vallès Oriental s'estén més enllà i agafa una bona part de l'altiplà que geogràficament formaria part del Moianès.
Granollers i els seus noms. El nom més antic de Granollers és Semproniana. La delimitació de les comarques no depenen només dels accidents del relleu. Són molt importants les activitats socials i econòmiques, bàsicament els mercats. Granollers ha estat de sempre una població de mercats i ens ho demostra el nom de diferents places; Pl. de les Olles, Pl. D'Oli, Pl. del Gra, Pl. dels Porcs, Pl. de les Gallines. Actualment alguns es mantenen.
El Sr. Garcia Pey ens ha fet gaudir d'un reportatge fantàstic de les dues Serres que delimiten Granollers, la de Llevant i la de Ponent, tot observant les seves diferències geogràfiques. Llevant; Pinós, Puig de les Forques, Puig Oriol, Creu dels Caputxins, Camí de Bell-oc, Serra Ginesta, Can Grau, Camí se Santa Quitèria... Ponent; verneda i torrent de Can Gili, Serra Llisa, Can Marçal, Camí de l'Escanyat, Font del Ràdium, St. Nicolau...
Per acabar ha animat als assistents a fer preguntes o donar visions personals amb força participació. Resum Carme Esplugas, fotografia Josep Rovira.

Entrevista a Enric Garcia Pey publicada a aravallès.cat "Vint-i-cinc llibres de toponímia publicats i algun més d'escrit. La idea inicial era fer l'inventari de la toponímia de tota la comarca. I per fer-ho, calia anar poble per poble. Per això s'han anat publicant treballs concrets, fins al moment de 25 dels 43 pobles de la comarca. Jo delimito cada terme municipal, i després, a l'hora de fer l'inventari, faig casar un poble amb l'altre, ja que hi ha molts topònims que són comuns, que es troben en més de dos i tres municipis..." 

19 de nov. 2014

Marc Heilbron Ferrer va parlar de la HISTÒRIA DEL VALS, STRAUSS. dimars 18 de novembre.

Ha començat tot exposant una panoràmica sobre la cultura musical que es respirava a Viena de mitjans a finals del segle XIX. L’emperador Francesc Josep manté per molts anys, amb fermesa , les regnes del país i uns súbdits disposats a adquirir després del seu treball unes hores d’oci compartit socialment, gaudint dels dolços, la música i el ball.
En aquest ambient sorgeixen dues figures que faran un canvi en el món musical i en el ball popular vienès, Lanner i Strauss. Tots dos músics, directors d’orquestra i compositors. Interpreten danses com la “polka”, el “galop”, el “ländler” i el “vals”. Amb el “ländler” comença la novetat de ser una dansa escandalosa (el noi posa les seves mans a la cintura de la parella) donant voltes al ritme de la música.
El vals agafa els elements del “ländler” amb el màxim d’encert sobretot per part d’en Joham Strausss pare, com en el seu continuador, Joham Strauss fill. El vals serà un dels balls mes acceptat per tots els estaments socials, cortesans, burgesos i treballadors. En Joham Strauss fill va donar a conèixer el vals en diferents gires per les principals ciutats culturals d’Europa: París, Londres, com per Itàlia i Estats Units. També va composar valsos cantats o corejats, i dues “operetes”, comèdies cantades de valsos encadenats.
Cada any per l’u de gener tenim la possibilitat de gaudir del vals vienès amb el concert que ens ofereix la televisió des de Viena amb un extraordinari concert d’Any Nou. Resum d’Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch.

10 de nov. 2014

Manel Mateo Doll va parlar sobre l'ENGINYERIA D'ORGANITZACIÓ TANT A L'EMPRESA COM A CASA. Dimarts 11 de novembre.


Ha començat veient exemples de problemes a resoldre i com l'Enginyeria d'Organització proposa donar-los resposta. Per a això ha definit què és producció (gairebé totes les activitats, excepte potser els actes de destrucció com la guerra i el genocidi, es poden dir – producció. Per exemple, el transport, que es pot dur a terme en dos dominis, espai i temps, és producció”, Elmaghraby, 1966) i què és un sistema productiu en sentit ampli (incloent el sistema logístic, per tant, des de proveïdors a clients). Una manera convenient de classificar el conjunt de problemes de gestió d'aquests sistemes productius utilitza com a referència dues grans categories de decisions; a grans trets , les de mitjà–llarg termini i les de mitjà–curt termini. És a dir, les relacionades amb el funcionament i control del sistema (decisions de direcció de les operacions).
També ha esmentat que per resoldre problemes d'organització cal tenir present: les dades que cal recollir, prendre decisions, marcar l'objectiu i considerar les limitacions.
Ha fet una breu pinzellada de la gestió d'estocs o la planificació, considerant-la vital per gestionar recursos.
Ha acabat exposant el que s'estudia avui en dia: problemes de distribució, problemes de transport, problemes de programació de manteniment, problemes de gestió en sanitat, problemes de gestió de recursos, problemes de smart cities (recollida intel·ligent d'escombraries) i problemes de repartiment. Resum Carme Esplugas, fotografia Montserrat Lluch.

4 de nov. 2014

Mercè Pascuet Sitjes va parlar del SUPORT PSICOLÒGIC AL DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER, dimarts 4 de novembre.

Ha començat fent una introducció sobre el que és el càncer, l’ha definit com un creixement descontrolat de les cèl·lules que poden mutar una i dues vegades i que, a partir de la tercera o quarta, esdevé càncer.
Actualment tenim el model biopsicosocial que contempla l'enfermetat però també la vida de la persona per fer més lleugeres les malalties de llarga durada o cròniques. Avui en dia les més freqüents són les de cor, les cardiovasculars i el càncer: de colon, de pròstata, de pulmó i mama. Els tractaments usuals són: la intervenció, la immunoteràpia, quimioteràpia i radioteràpia.
Ha ressaltat el suport psicològic al llarg de les fases de la malaltia; a) diagnòstic, b) tractaments curatius, c) lliure de malaltia, (és diu que s'està lliure de la malaltia, però els controls segueixen), és un dels moments més difícils, d) la supervivència, e) la recidiva, si la malaltia torna aparèixer de vegades el cop és més dur que en el primer diagnòstic i f) el final de la vida.
Els psicooncoòlogs poden treballar en l'àmbit hospitalari, ambulatori o en el domicili famíliar sempre en equips multidisciplinaris. Fan una avaluació de la situació, una intervenció terapèutica (pacient, familiars, treballadors) i un assessorament en recerca i docència
També ha analitzat els models terapèutics;
1.Entrenament en afrontament cognitiu – conductual (relaxació, meditació, solució de problemes)
2.Teràpia psicodinàmica centrada en la qualitat de vida i acompanyar el pacient, (psicoanàlisi)
3.Teràpia familiar sistèmica.
Ha ressaltat que hi ha molts models i que cada persona és diferent i reacciona diferent, és per això que cal adaptar-se a la situació i facilitar el camí per evitar, en la mesura que sigui possible, el patiment emocional.
Per acabar ha destacat la importància de viure aquest procés molt unit tot l'entorn del malalt i ha destacat exemples en positiu i en negatiu. Resum Carme Esplugas fotografía Mercè Gasch.

25 d’oct. 2014

Carme Barbany va parlar de SOTA LES LLAMBORDES, UN JARDÍ. Dimarts 28 d'octubre.

Carme Barbany, que és escriptora i relatora de contes infantils, va començar dient que és molt més complicat fer una narració per a adults, i ens va anar explicant com es va gestar aquesta novel·la.
Quan l’Ajuntament de Granollers va voler editar quatre moments de la història de la ciutat, va buscar quatre historiadors i quatre escriptors per a que ho fessin.
El seu llibre és el tercer de la sèrie i està situat als anys 60, concretament del 1967 al 1968. Josep Llobet va ser el seu historiador i va entrevistar moltes persones que van viure en aquells anys. Ella era una nena però va sentir parlar de la guerra.
La novel·la junta dues generacions, una que va viure la guerra i l’altre que n’havia sentit parlar. Va voler fer una novel·la de sentiments i d’afectes, en la qual les protagonistes, la Mar i la seva tieta Lola, fossin dones, catalanes i mediterrànies.
El Granollers que explica té dues vessants, una de gent que viu en cases de pedra i que sempre han viscut allà, i l’altre de gent, en bona part nouvinguda, que viuen en pisos. Parla del Granollers amagat, de les classes de català, dels escoltes, del casino, de l’esbart dansaire, de gent que s’apuntava al que era català. Un altre Granollers de mercat, de cinema, de balls de festa, de gent que volia passar-s’ho bé.
També parla del moment històric viscut: la guerra era encara molt present per a uns, però hi havia altres que volien oblidar, i encara d’altres que volien tornar a abans de la guerra. La novel·la narra un fet verídic, que va ocórrer al 1968, quan van ser detinguts tres joves que lluitaven per la democràcia i que van ser denunciats.
L’autora acompanyava la conferència tot llegint fragments de la seva novel·la. Resum i fotografia de Mercè Gasch

20 d’oct. 2014

Pere Andreu Jariod va parlar de LES MÚSIQUES DE 1714. Dimarts 21 d'octubre.

Pere Andreu Jariod, que ja ens ha visitat en altres ocasions, des del 1999 desenvolupa la seva activitat sobretot dins del camp de la divulgació musical, en àmbits escrits, radiofònics i educatius. Ara ens ha parlat de LES MÚSIQUES DE 1714.
Músiques entre bombes i guerra, entre un moviment polític convuls, es desenvolupa a Catalunya una descoberta cultural.
El fet de tenir com a rei l'arxiduc Carles d'Austria, Barcelona es converteix amb Cort, cosa que ens pressuposa tot un muntatge de càrrecs cortesans.
El rei, de família entusiasta per la música, acostumat a la cort de Viena, s'estableix a Barcelona amb un seguici de músics italians, virtuosos del instrument del violí, interpretes de Vivaldi, Corelli i altres compositors del barroc.
Els acompañen compositors, llibretistes, que donen a conèixer un nou estil als músics catalans. Estan oberts a conèixer les primeres òperes italianes, les cantates, la música de càmera.
Cremona amb Stradivarius i Guarnerius construeixen els violins amb una perfecció desconeguda fins a les hores, la músic se'n serveix de forma extraordinària
La música popular catalana i la música sacra reben una embranzida de la novedosa música italiana, canviant tant en la composició com els instruments.
En resum, el 1714 es la desfeta del nostre país, però en cultura i sobretot música fa un nou pas endavant tot i les tragèdies i repressions suportades. Resum Aurora Casals, fotografia Montserrat Lluch

11 d’oct. 2014

Pilar Saura va parlar de L'ATENCIÓ ALS MALALTS CRÒNICS. Dimarts 14 d'octubre.

L’augment de l’esperaça de vida a Catalunya en els darrers anys ha anat en paral·lel amb la disminució de la mortalitat i a un augment de la morbiditat i de la patologia crònica, que es manifesta en un 74% de la població adulta. És per aquesta incidència que les malalties cròniques com l’artrosi, el mal d’esquena, la hipertensió, el colesterol elevat, les migranyes, l’ansietat etc. són un dels problemes prioritaris en matèria de salut. Les malalties cròniques precisen d’una coordinació entre els nivells assistencials, tant pel que fa a matèria en prevenció, com de tractament personalitzat i d’orientació dels pacients que les pateixen.

5 d’oct. 2014

Josep M. Solé Sabaté va parlar de LES RAONS DE LA HISTÒRIA. Dimarts 7 d'octubre.


La inauguració de les Aules universitàries del curs 2014/2015 va ser iniciada amb la conferència de l’historiador Sr. Josep M. Solé Sabaté sobre el tema “1714·2014: les raons de la història”.
Va començar tot valorant la importància de la gran tasca i riquesa de les Aules universitàries.
Seguidament va fer un seguiment cronològic de tots els esdeveniments des del 1714 al 2015, a tota Europa, per la seva relació amb la política de Catalunya. La realitat de les múltiples guerres que van succeir supera la millor novel·la. Durant els anys 1740 a 1745, de forma intermitent, hi van haver guerres. La raó: ”VIUREM LLIURES O MORIREM”.
a esmentar la novel·la del QUIXOT per fer palès la personalitat diferent de Catalunya amb la resta de l’estat, això dona explicació a moltes actuacions del poble català al llarg de la història.
La cronologia de les guerres va ser extensa. L’església, la noblesa (Borbons) van actuar com a poders fàctics. Fent també esment de fets importants per situar els fets històrics.
Guerra dels segadors, Guerra de successió. El decret de Nova planta (anul·lant tots les institucions, quedant Catalunya desvalguda) En acabar el segle 19 “la revolució industrial”, 1ª república, 2ª república, la Guerra civil, Assemblea de Catalunya, la Constitució, pactes de partits, cop d’estat del 81, escàndols reials, tripartit... Una visió ràpida fins el moment actual.
Tot resumint va dir que l’A.D.N. català era molt fort, una mostra: aguantar 14 mesos el setge dels borbònics, i el ressorgiment, amb valentia, de totes les actuacions al llarg de la història, demostrant la seva estimació per preservar la identitat del país.
L’auditori va quedar molt satisfet de la conferència, amb l’esperança que el país tiri endavant, atès el moment històric tan important que vivim. Resum Mercè Barnils, fotografía Mecè Gasch.

26 d’ag. 2014

Gaudirem tot menjant el proper dia 17 de setembre a la Porxada

Benvolguts socis i amics lectors: El proper dia 17 de setembre ens trobareu a la Porxada de 5 a 8 de la tarda col·laborant en el programa “We love eating” (gaudim menjant), projecte europeu en què la nostra ciutat està implicada, juntament amb sis municipis d’altres indrets d’Europa.
Aquest programa està dirigit a la gent gran, i a Granollers l’impulsa l’Hospital de Granollers, el Servei de Salut Pública de l’Ajuntament, i l’Institut Català de la Salut.
Està dividit en sis capítols: comprar, menjar, l’aigua, menjar en comunitat, menjar de molts colors i l’exercici físic.
Com podeu veure pot ser força interessant per al nostre col·lectiu. El mateix dia, de 4 a 5 de la tarda, es farà al Museu la presentació del projecte i, més endavant, la nostra AULA programarà quatre tallers/conferències per aprofundir en el sis apartats.
Aneu-vos reservant aquest dia 17 a la tarda, i us hi esperem a la Porxada. Serà un previ inauguració de curs. Mercè Gasch, presidenta.

1 d’ag. 2014

Lectures estimulants per a l'estiu, Tan fresques: les noves dones grans del segle XXI


L'envelliment actiu caracteritza la societat actual, i sobretot l'envelliment femení. Mai com ara hi ha hagut tantes dones grans, tan ben preparades i amb tanta energia i anys per endavant. L'autora, Anna Freixas, reflexionarà sobre les fortaleses i debilitats de la tercera edat i les característiques específiques de l’envelliment de les dones. Va fer una conferència al voltant del contingut del llibre sobre l'envelliment femení 'Tan frescas. Las nuevas mujeres mayores del siglo XXI'

16 de juny 2014

Joan Izquierdo Llopis ha parlat de la HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN 21 FLAUTES. Dimarts 17 de juny.


En Joan Izquierdo ens ha traspassat la seva passió per la música de la flauta dolça.
La flauta és un dels instruments més antics, es pot dir que és tant antic com l'home, en la prehistòria tenien ja unes rudimentàries flautes de canya o bé d'os anomenades de pastor.
El gran descobriment en l'Edat Mitjana va ser el fet d’aconseguir passar dels tres forats als set forats en les flautes, cosa que permetia tocar tota la gamma de notes de l’escala i superar l’extensió de les possibilitats de la veu humana.
Les flautes, en aquella època, acostumaven a seguir les mateixes melodies que els cantants, fins que al segle XlV varen començar a improvisar i es converteixen en instruments solistes.
En Joan ens va presentar les diferents grandàries de cada flauta, des la diminuta sopranino fins la gran flauta baix, tot fent sentir els diferents timbres de cada una d'elles.
Les flautes dolces es componen de les quatre veus naturals humanes de soprano, contralt, tenor i baix, però tenen més ampliacions com l'esmentada sopranino i també els baixos.
L'època barroca és el temps del millor desenvolupament de la flauta dolça, els lutiers o luthiers han millorat notablement el seu so i, el gust de les composicions barroques, ajuden al cent per cent a lluir les tècniques de virtuosisme dels intèrprets.
La davallada comença amb el naixement de la flauta travessera: durant dos segles la flauta de bec quedarà relegada a l'oblit.
Al 1920 comença una nova descoberta per la flauta dolça, és un instrument ideal per començar la pedagogia musical amb els infants, que ha arribat fins els nostres dies. Els compositors tornen a escriure noves melodies o noves composicions de música per a flauta de bec. Música encara massa dissonant per a les nostres orelles, però que passarà a la història com la música del segle XXI per oients del segle XXI. Resum: Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

9 de juny 2014

Núria Candela ens va fer UN PASSEIG PER LA POESIA CATALANA CONTEMPORÀNIA. Dimarts 10 de juny.

Núria Candela ha explicat que existeixen molts més poetes contemporanis, de la llengua catalana, que els que ella esmentarà. N’ha nomenat 15 dels quals ha recitat una, dos, tres i fins i tot quatre de les seves poesies. Algunes eren molt conegudes, els autors ho eren tots. Ha començat per Joan Maragall, Apel·les Mestres, Salvat Papasseit, Màrius Torres, Josep Carner, Pere IV , amb “Les corrandes de l’exili” on hi ha l’al·lusió al Vallès  i “La vaca suïssa”. Ha seguit amb Josep M. de Sagarra, del qual a més a més de dues poesies, ha recitat l’últim fragment del “Poema de Nadal”. Joan Vinyoli, Montserrat Abelló, Clementina Arderiu, Joan Brossa, Salvador Espriu, que l’any passat va celebrar-se el centenari del seu naixement, Rosselló Porcel, Martí Pol que al 2013 va recordar-se l’aniversari de la seva mort. Va acabar amb Núria Albó que ha estat alcaldessa de La Garriga. Resum i fotografía de Mercè Gasch


Canigó de Verdaguer, fragment cantat per Maria del Mar Bonet, i d'altres poemes

1 de juny 2014

Àngels Pascual Martínez va parlar de la SALUT A LES ETAPES DE LA DONA: EDAT REPRODUCTIVA, MENOPAUSA I LONGEVITAT. Dimarts 3 de juny.

Edat reproductiva. Al mes de juliol farà 30 anys del naixement de la primera nena proveta de Catalunya, la Victoria-Anna. Ja fa uns anys que es fan coses impensables a nivell de reproducció assistida. .Hi ha diverses causes per la infertilitat, no sempre la causa és de la parella. La menopausa precoç als 30/32 anys, per danys ovàrics, quimioteràpia o operacions, n’és una causa; l’altra és per alteracions genètiques i mineralògiques (pel menjar, el medi ambient etc.).
Actualment es retarda la concepció per diverses motius: voluntàriament per aspiracions professionals de la dona, o per causes econòmiques, o tractament oncològics, etc. Ha augmentat l’edat de la dona a concebre, s’ha reduït el número de fills per dona. Espanya té el nombre de naixements més baix de la U.E. La major edat de la dona fa que molts embarassos acabin en avortaments.
Hi ha diversos mètodes per resoldre aquest problema: la congelació d’ovòcits, (la criopreservació) que es fa si es té parella; la congelació d’ovòcits, si no se’n té; la congelació de teixit ovàric. Cada país té les seves lleis, a Espanya és l’ESHRE. Lo raonable són els embarassos espontanis a una edat jove.
Al ginecòleg s’hi ha d’anar per a la revisió de la citologia de la matriu, a partir de tenir relacions sexuals, i per les mamografies, a partir dels 40 anys. Aquestes poden ser per Screening o cribat, que es fan cada dos anys, i per diagnòstic, quan s’ha palpat la mama i s’ha trobat un volto. L’ecografia mamaria no és tant agressiva, es controla l’aixella i el cirurgià ho veu millor. Les de 3D encara permeten millors diagnòstics.
El càncer de mama és el que millor es cura. Es fa una punció al tumor i es treuen cèl·lules per saber com són. El càncer d’ovari -FIGO- no dona simptomatologia, i es diagnostica poc, un 32%. Es pot diagnosticar amb marcadors tumorals, el CA125, que es fa per extracció de sang. Si el metge el detecta per palpació vol dir que està molt avançat.
A la menopausa hi ha una pèrdua d’estrògens. A partir dels 55 anys s’han de fer les densitometries, que és una tècnica no invasiva. Les dones, amb l’edat, redueixen la seva talla, per reducció de la massa òssia, els ossos es tornen fràgils amb riscs de fractures. S’analitza la columna i el fèmur, i es compara amb una població de 30 anys.

A una edat avançada és normal tenir osteopènia (entre 1 i 2,5 graus de desviació) L’artrosi i la calcificació vascular afavoreixen l’osteoporosi. També cal cuidar el sol pèlvic per prevenir la incontinència urinària, es poden fer exercicis físics. Si cal una intervenció és molt fàcil. Resum i fotografía de Mercè Gasch

24 de maig 2014

Cinta Cantarell Aixendri va parlar de GRANOLLERS, DINS I FORA DE LES MURALLES, 2ª part. Dimarts 27 de maig.

El segle XVI és el de màxim esplendor de Granollers. Es fa la Porxada a la Plaça Major. Es va construir per ser llotja de gra i, des del 1872 al 1968, va ser mercat municipal. Per fer-la es va haver d’enderrocar la part nord de la plaça on vivia la gent benestant, i va caldre expropiar-los les cases. Actualment és l’espai més utilitzat de Granollers.
La conferència va continuar amb un seguit de fotografies antigues, tot comparant-les amb altres d’actuals, quan l’edifici encara existeix reformat o adobat. Ens va ensenyar tot un seguit de places i de cases fent-nos adonar que havien conservat finestres, moltes vegades reubicades, d’altres edificis que ja no existeixen, mènsules, gàrgoles, frisos etc.
Va parlar del Casal dels Tagamanent, dit també del Contestable i també la Casa Gran, del que només es conserva el cos central. D’aquest edifici, situat al costat del Portal de Sant Roc, també es va enderrocar la capella de Santa Magdalena, perquè destorbava. A la plaça de La Porxada hi havia el palau Masferrer i Perpinyà, on actualment hi ha unes galeries. En aquest palau es van organitzar sopars als que va assistir-hi l’arxiduc Carles d’Àustria.
Al segle XIX es construeix la carretera (1848), el ferrocarril (1854) i el cementiri fora muralles (1875). Aquestes obres van fer créixer Granollers a nivell industrial. No només hi havia industria tèxtil sinó també de ferros, sabons, adobs, material elèctric etc. Es construeixen fàbriques com Can Comes, Roca Umbert, Can Torres, Can Molina... Va venir gent d’Almeria per la construcció del ferrocarril. Per construir la nova estació al Pla de Baix, és va annexionar Palou, perquè el terreny pertanyia a ambdós municipis.

Granollers també va tenir muralles de l’època carlina amb una torre enderrocada els anys 70. Per construir la caserna militar van enderrocar el portal de Santa Anna. Hi va estar fins el 1968 en què es va construir el Mercat Municipal. El corrent higienista de l’època va fer construir el cementiri fora de la ciutat, a l’antic convent de caputxins, però el 1894 va ser traslladat, novament, on està ara. Es van construir bonic panteons per part dels industrials rics. En la mateixa línia va ser la construcció de l’hospital, els safareigs públics, també quatre pous d’aigua. Un a la plaça de la Corona, l’altre a la plaça Maluquer i dos a la carretera .
Es van construir escoles com la Pereanton, dels Germans de les escoles cristianes. Habitatges modernistes. Cases d’entitats com l’Alhambra, la Unió Lliberal, el Centre Catòlic, etc. També, i per ordre municipal, es van construir els guarda cantons per protegir les portes de les cases del carros. Resum i fotografía de Mercè Gasch.

18 de maig 2014

Maruja Ballber va parlar de L'OÏDA. Dimarts dia 20 de maig.

La conferència s’ha iniciant tot explicant la doctora Ballbé l'anatomia de l'orella i de l'audició. De fet l'audició és la percepció de les ones sonores que són recollides pel pavelló auricular i que, a través del conducte auditiu extern, arriben al timpà. Després d’una anàlisi descriptiva i tècnica dels procesos que interevenen en la física de la captació del so ha passat a parlar de la seva evolució en la vida humana.
Ha deixar clar que a partir dels 50 anys hi ha un punt d'inflexió perdent oïda. Davant de qualsevol problema cal visitar l'otorinolaringòleg, és important no fer tractament sense tenir un diagnòstic.
En el moment actual tenim molts decibels en el medi (cotxes, música...) que perjudiquen greument la nostra oïda.
Va esmentar algunes de les problemàtiques més actuals. Els acúfens que són sons molt molestos (pitos, xiulets,...) que sorgeixen de forma intermitent: el seu tractament és complex. El vertigen (sistema de desequilibri), els circulars no giren igual i donen una sensació de desequilibri. Les alteracions son degudes a diferents factors; alteració del sistema nerviós, alteració del sistema muscular esquelètic, alteració de l'òrgan del sentit i alteració del sistema cardiovascular. El vertigen pot donar episodis ocasionals i caigudes freqüents. Els tractaments poden ser; preventius (calçat pràctic, bastó, evitar les alçades i llocs foscos) mèdics (vasodilatadors) i rehabilitació ( taules d'exercicis específics) .
Per acabar la doctora ha exposar un test per valorar la situació de l'oïda de cada un dels assistents.
Per animar-nos va fer esment que al llarg de la història hi ha hagut persones sordes que han aportat a la societat moltes millores en el camp de la ciència i en el de la música, com per exemple Edison que els 70 anys va inventar la bombeta. L'oïda és el sentit de la vida. L'any 2015 s'anomenarà l'any de l'oïda. Resum M.Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch

10 de maig 2014

Claudi Mans Teixidó va parlar sobre si MENGEM QUÍMICA? EL SECRET DE LES ETIQUETES. Dimarts dia 13 de maig


Ha enfocat la conferència en tres parts:
1- Reaccions químiques que tenen lloc a la cuina. Cal tenir ben present que en preparar i cuinar els aliments tenen lloc reaccions químiques, que classifica bàsicament en quatre;
- a.- Pardejament enzimàtic, no desitjat. Exemple; les fruites i verdures es tornen negres en ser tallades.
- b.- Caramel·lització. Dissoldre les substàncies a 185º C tornant-se líquides.
- c.- Cràcking i polimeritzacions, no desitjat. Exemple; els aliments que es cremen com el pa formant carbó i altres substàncies indesitjables. 
- d.- Reaccions de Maillard; com la formació de solanina en les patates quan els hi toca el sol. O també les reaccions que tenen lloc en coure alguns aliments a més de 180º C com per exemple les patates que poden formar acrilamida (substancies tòxica) les galetes, pa cereals... També els fregits, rostits i brasejats en arribar a 150º C.
No podem oblidar les reaccions que tenen lloc entre els sucres i les proteïnes, que poden fer variar el color,el sabor i l'olor a més de formar diferents productes, entre ells compostos mutàgens, i també existeix el perill de la pèrdua de aminoàcids essencials.
2- Les etiquetes  Són dissenyades pels fabricants i van dirigides als consumidors, entre els interessos d'uns i d'altres hi ha l'administració que posa ordre mitjançant un control sanitari i legal. En analitzar diferents etiquetes de diferents productes s'arriba a la conclusió que cal llegir-les molt bé perquè no sempre expresen clarament el contingut, ni es visualitza prou bé. És obligatori que portin el nom del producte que no sempre coincideix amb la marca. Els ingredients que sempre han d'estar ordenats de més a menys presència. El valor nutricional és voluntari però cada vegada hi ha més productes que ho tenen. Alerta amb la publicitat no sempre correspon amb l'etiqueta.
3- Els Additius. Substàncies que s'afegeixen als aliments elaborats per conservar-los, millorar característiques o per dotar-los de noves propietats organolèptiques. Es representen per una lletra i un número. E100 son colorants, E200 conservants, E300 antioxidants, E400 emulsionants, espessidors, E900 edulcorants. Actualment de reconeguts n'hi ha uns 1420, des del 2004 s'han afegit 15 i s'han retirat 6. Dels additius es diu que: ha de justificar-se'n l'ús, ha de ser sense riscos, quantitats limitades i no han d'induir a engany. Cal pensar que els seus efectes son molt relatius perquè també depèn de la situació o patologia de cada persona.
El Dr. Mans per acabar ens ha explicat l'anàlisi de diferents productes i els seus components; el vi ecològic del Penedès, l'Actimel, el Danacol, el Densia. Ha estat molt interessant i ha defensat el aliments naturals.
Resum de M. Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

3 de maig 2014

Francesc Lozano Winterhalder va parlar del FUTUR DE LA VIDA. Dimarts dia 6 de maig

Perquè ens extingirem? És el plantejament i l'experiència del nostre conferenciant Francesc Lozano Winterhalder, biòleg, Màster en Humanitats i professor de Sostenibilitat i Comerç internacional, la nostra vida a la terra està en perill, si més no, la vida humana.
Donat que la supervivència és la màxima prioritat de tot ésser viu, hem d'arribar a la conclusió que el problema ambiental és el més greu que se li planteja a la humanitat. Com a proposta de solució ens parla del desenvolupament sostenible, en el ben entès de no posar en perill la supervivència de les generacions futures.
Però hauríem de pensar en anar mes lluny i començar a parlar de un desenvolupament hologísticament sostenible, que seria aquell que va més enllà de les qüestions tecnoeconòmiques com podrien ser unes condicions necessàries però insuficients. Seria convenient un desenvolupament basat en les tres paus fonamentals per mantenir un equilibri entre l'home i la natura: la pau interior, la pau social basada amb la justícia, i la pau amb la naturalesa.Cadascun de nosaltres ha de reflexionar i treure les seves conclusions de manera que les seves accions siguin més enriquidores i respectuoses, per trobar un equilibri durador entre els interessos polítics, els comercials, i la supervivència de totes les especies que poblem la terra. Crònica d' Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch


"Francesc Lozano, autor del llibre ¿Por qué nos extinguiremos? Diez claves para preparar el mundo del futuro, va ser membre del "Consejo Directivo de la Asociación Naciones Unidas de España",. A més de fer conferències sobre el tema és consultor per al govern de Colòmbia, juntament amb altres analistas i entitats vinculades al tema, sobre qüestions ètiques i del medi ambient". Entrevista a La Vanguardia, aquí.
 

26 d’abr. 2014

Sergi Grau Torres va parlar de LA INQUISICIÓ. Dimarts dia 29 d'abril de 2014

La paraula Inquisició ve del llatí i vol dir investigar, indagar. La Inquisició va investigar l’heretgia, que volia dir elecció. El cristià, en un moment determinat, elegeix, interpreta, les escriptures i les estudia de manera diferent a com ho feia l’Església: aleshores és converteix en heretge. Sant Pau va dir que l’heretge predica de manera diferent al que ells, els apòstols, diuen. Es condemna la diferència en la interpretació, l’oposició.
L’heretgia neix dins dels mateixos grups cristians. Les primeres heretgies apareixen al segle II, els gnòstics. Sant Agustí és dels primers escriptors que escriu un tractat teològic, i es pregunta , què és el que fa ser a una persona heretge (dissident). Isidor de Sevilla, al segle VII, quan escriu les Etimologies parla d’heretgia, de secta, de cisma com a separació de les comunitats.
L’heretge és aquell que erra, i la Inquisició corregeix aquesta dissidència. L’heretge pot retractar-se. El càstig de l’heretge és l’excomunió, però si persisteix en el seu error anirà a la foguera.
Al s. XII l’heretgia té un caire polític i és perseguida per l’estat. El 15 de maig de 1252 la Butlla papal, “Ad exstirpanda” aplicada a tot Europa, diu que la Inquisició controlarà l’heretgia. L’inquisidor en cap és el bisbe, i els seus executors els dominics i franciscans. L’inquisidor viu del que s’ha confiscat a l’heretge i de les multes. La inquisició no podia matar, però sí usar de la tortura.
A Catalunya, als segles XII a XIV, a l’acusat se li aplica un procés judicial. Al s. XIV un dels grans inquisidors catalans va ser Nicolau Eimeric (1320-1399). Es va dedicar a perseguir els seguidors de Ramon Llull, va escriure el Directorium inquisitorum (1376) o manual d’inquisidors. Ramon de Penyafort també va escriure un altre manual per als inquisidors. En aquells moments només es perseguien cristians, ni jueus, ni musulmans.
La Inquisició moderna, la romana o pontifícia, neix als segle dels Reis Catòlics. Aquests demanen al Papa Sixte IV, al 1478, una “Butlla” per combatre els jueus, que va estar vigent fins el 1834. Aquests van ser expulsats d’Espanya al 1492. Al s. XVI s’instal·len tribunals contra persones, es cremen llibres, i tot això té efectes molt negatius per a la cultura de l’època. Els dos grans tribunals eren a la Corona d’Aragó i a la de Castella. A partir del 1542 la Inquisició, s’estén per tot Europa dividida entre catòlics i protestants.

Al 1908, Pius X estableix el “Sant Ofici” per preservar l’ortodòxia de la fe que arriba fins el 1965, reconvertida per Pau VI en “Congregació per a la Doctrina de la Fe”. Resum i fotografía de Mercè Gasch.

23 d’abr. 2014

Salvador Claramunt va parlar sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Dimarts dia 22 d'abril.

 Al llarg dels temps la història ha considerat els ALMOGÀVERS com uns mites. Els Almogàvers eren considerats un cos militar, els àrabs els anomenaven Al-mugaver (els qui provoquen avalots). Les tropes estaven formades per aragonesos i catalans, preferentment gent de muntanya i gent del Pirineu. Actuaven al servei del rei d’Aragó, però ells, per lliure, és podien posar al servei de qui volguessin. Es caracteritzaven per ser tropes d'avanguarda. Abans de començar el combat, per animar-se, feien el crit de “desperta ferro” tot fent xocar les espases i les llances unes contra altres, causant impressió i desconcert envers l’enemic.
Els seus orígens son molt antics. La seva aparició com a cos militar va començar amb la seva intervenció en les campanyes de Mallorca (1229), i de València (1238). Quan les forces franceses anaven a Sicília el rei Pere el Gran hi envia 2.000 Almogàvers (fou la revolta antifrancesa a Sicília) Acabada l’aventura siciliana els mercenaris catalans accepten la proposta d’anar a Bizanci per neutralitzar l’amenaça Turca. Roger de Flor, cabdill dels Almogàvers, va iniciar una espiral de batalles tot recuperant Bizanci.
Els Almogàvers eren ja tota una llegenda i el seu exèrcit feia molta por, però l’ambició de Roger de Flor, de voler crear el seu propi imperi, va portar problemes amb Berenguer d’Entença, que el va substituir després del seu assassinat, tot organitzant la famosa “venjança catalana”, i van iniciar-se lluites intenses que van servir a diversos senyors de la zona per fundar estats propis, els ducats d’Atenes i Neopàtria, que passarien a formar part de la corona d’Aragó.
La corona va voler controlar els almogàvers, que saquejaven els monestirs, cosa que no havien fet els otomans respectant-los.
Amb el pas del temps, en no haver-hi renovació generacional per als almogàvers, ja que tenien ja 50 anys. nomes els hi quedava un lloc d’honor a la història .
 Ens caldria més temps per seguir explicant totes les seves actuacions, al comandament de diferents reis i senyors al llarg dels anys, però amb l’explicació del conferenciant, va quedar

palesa la importància històrica dels Almogàvers.
PERSONATGES IMPORTANTS D’AQUESTA ÈPOCA. Pere el Gran, Alfons II, Jaume II, Frederic II, Roger de Flor, Berenguer d’Entença i Berenguer de Rocafort. Resum Mercè Barnils, fotografía Mercè Gasch,

20 d’abr. 2014

Unes bones festes de Pasqua us desitgem a totes i tots


Recordeu que dimarts vinent, dia 22 d'abril, Salvador Claramunt Rodríguez, doctor per la Universitat de Barcelona, parlarà sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Com sempre a les 6:30 de la tarda a la Sala d'Actes del Museu de Granollers. Us hi esperem !

7 d’abr. 2014

Joan Busqueta Riu va parlar de MARTÍ L'HUMÀ i el COMPROMÍS DE CASP. Dimarts dia 8 d'abril.

El Compromís de Casp (1412) La mort  sense hereu legítim del rei Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410, suposà l’inici d’un interregne a la Corona d’Aragó de dos anys, que conduí a la reunió a la vila de Casp d’una comissió formada per 9 persones, tres per Aragó, tres per Catalunya i tres per València –els mallorquins en quedaren al marge. Entre els compromissaris, que elegiren finalment un membre de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, hi destacà el futur Sant Vicent Ferrer, l’home fort del sant pare Benet XIII –el papa Luna-, necesssitat d’un fort suport en uns moments greus de cisma de l’Església, l’anomenat Cisma d’Occident,  i, per aquest motiu, un dels més interessats en la candidatura del castellà, que aportava riquesa, fortalesa militar i experiència política com a regent de la corona de Castella. Una de les conseqüències de la solució de Casp fou la rebel·lió d’un dels candidats, el comte Jaume d’Urgell, anomenat el Dissortat, que acabá amb la seva derrota i l’extinció del mateix Comtat d’Urgell, un dels estats hereus de la Catalunya carolíngia, aquella Catalunya primerenca dels primers temps medievals. Síntesi de Joan Busqueta, fotografía Mercè Gasch.

1 d’abr. 2014

Antoni Dalmau Ribalta ha parlat sobre TRADICIONS, SIGNES D'IDENTITAT D'UN PAÍS. Dimarts 1 d'abril de 2014


El conferenciant va començar tot definint les tradicions com ELS SIGNES D’IDENTIDAT D’UN PAÍS. Associem les tradicions amb el pas del temps (antiguitat) i amb el fet que s’han transmès per tradició oral: avis, pares, fills. Moltes tradicions, segons un historiador anglès, fa 4 dies que les celebrem i no són originàries dels països que les celebren. Els carnavals de Brasil son genuïns de Portugal en el seu origen, les classes aristocràtiques van començar des del segle xx a realitzar-los com és viuen actualment. La faldilla escocesa, tant popular a Escòcia, va ser inventada per un anglès. També algunes tradicions no són molt antigues, sinó s’han introduït fa uns 100 o 150 anys. Per tant no es pot generalitzar.
A Catalunya, “sardanes, excursionisme, barretina, castells,” van ser algunes activitats tradicionals com a signes identitaris. Va fer esment especial “al pa amb tomàquet” explicant la seva història: la pagesia untava amb tomàquet el pa, per amorosir-lo quan era molt sec. Quan Barcelona va començar a fer les obres del metro, molta mà d’obra van ser aquets pagesos, que van introduir el costum, fent al voltant de l’obre moltes tomaqueres, esdevenint una menja gastronòmica molt apreciada i utilitzada.
Les festes tradicionals van unides al calendari: cicle Nadal, carnestoltes, estiu, tardor, que al llarg del temps han anat evolucionat. Nadal: (arbre de Nadal, Reis, Pare Noel, regals, pessebre, loteria Nadal, paga extra, lot de Nadal). Al principi era una festa cristiana però amb el temps s’ha secularitzat, encara que segueix tenint identitat pròpia i es segueix celebrant. Sant Jordi: (rosa, llibres, regals, banderes) Festa molt popular, neix els anys 1925-30, s’aprofita per exaltació identitària. Molts estrangers valoren el poble català per aquesta diada com a un poble culte. Carnestoltes: festa que ha evolucionat, en temps de la dictadura estava prohibida, actualment és una trobada popular.
Com el temps apremiava va fer recordatori de diferents tradicions, els vestits tradicionals d’alguns països, i una anècdota interessant: ”EL XIBOLET” expressió d’una llengua que és diferència de les altres, i que es va utilitzar en temps de guerra per saber de quin país era el presoner.
El canvi i l’evolució de les tradicions estan motivades per moltes qüestions socials, polítiques, religioses i també per modes... Una poesia de Mossèn Cinto Verdaguer va cloure la conferència: CATALUNYA PÀTRIA DOLÇA... Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

25 de març 2014

Maruja Ballber Fernàndez ha parlat d'INFECCIONS RESPIRATÒRIES. Dimarts 25 de març.

La doctora ha començat la xerrada fent una exposició de l'anatomia de l'aparell respiratori sobre tot pel que fa les vies altes. Ha destacat les barreres naturals per protegir l'entrada d'aire i aïllar-lo de la deglució. Les foses nasals amb les cèl·lules internes que retenen les partícules d'entre 3 i 5 mm i les papil·les olfactòries, els sinus espais oberts i de connexió, que poden acumular mucositat i provocar mal estar. Ha mostrat imatges de sinus i d'amígdales sanes i inflamades com a resposta d'alteracions. Ha fet menció de les diferents barreres com la tos; mecanisme de defensa on s'expulsen partícules, l'esternut, la glotis, la flora microbiana... Si totes aquestes barreres fallen o no son suficients, apareix la inflamació del coll per fagocitar el microorganisme. Les angines són les infeccions més freqüents que en un 75% es resolen amb un ibuprofeno. Si l'origen és bacterià cal tractar-ho amb antibiòtic.
Ha comentat que el centre de fred i calor varia al llarg dels anys, raó per la qual els nens solen tenir febres més altes. Ha parlat de les defenses naturals i de les adquirides. Ha defensat la importància de la vacuna pels majors de 65 anys contra la grip, els tètanus i la pneumònia pneumocòccica, d'aquesta última ha diferenciat la pneumònia adquirida a la comunitat i l'adquirida a centres tancats (hospital, residències...)
Ha comentat alguns estudis del comportament de les grips al llarg dels anys que s'utilitzen com a prevenció per fabricar les vacunes. El 2010, 11 i 12 hi va haver més grip B és més perillosa, el 2013 es va manifestar una B per cada dues A.
Per acabar ha parlat de la necessitat de protegir les vies altes davant les inclemències del temps i la de veure aigua per hidratar. També ha fet esment dels factors de risc per la pneumònia: el tabac, l'alcohol, l'obesitat, la malnutrició, les infeccions virals i alguns fàrmacs.
Finalment s'ha obert un torn de preguntes que la doctora Maruja Ballber ha contestat amb simpatia i correcció. Resum: Carme Esplugas, Fotografia: Mercè Gasch

14 de març 2014

Albert Beorlegui i Tous va parlar de L'ESPLENDOR DEL MUSICAL AMERICÀ 1ª part, 1928-1939. Dia 18 de març de 2014

El conferenciant va començar amb la salutació “bona nit nens i nenes” aconseguint la simpatia i atenció dels presents. La seva exposició va ésser molt amena ja que anava intercalant explicacions amb fragments de les pel·lícules al·ludides. Va començar fent referència a l’inici del cine mut, 1895, amb pel·lícules interessants, molt superiors a les dels primers anys del sonor, que va començar el 1927 amb la pel·lícula El cantor de jazz. Els inicis van ser difícils ja que hi havia molts canvis: la tècnica amb nous aparells, o actors que no estaven acostumats a parlar correctament, tot motivant que molts no van sobreviure al canvi: la més popular va ser Greta Garbo (que tenia una veu ‘ardentosa’) i John Gilbert la seva parella. Una problemàtica del mut al sonor és va veure amb situació del micro a diversos llocs en la pel·lícula Cantando bajo la lluvia (1952) .

Diferents musicals importants van ser: Melodies de Broadway (1929), Calle 42 (1932) Vampiresses (1933) és l’encant del caducat que ja no és recuperable.
Actors molt populars van ser: Janet Macdonald (1935) i Maurice Chevalier (19xx), que van interpretar operetes vieneses adaptant-les a la americana. També als anys 30 van tenir un paper rellevant Fred Astaire i Ginger Rogers que van representar el glamur i l’elegància. L’actriu Diana Durin (1937) va salvar, amb les seves actuacions, a la productora Universal que iniciava la seva crisi. El mago de Hoz (1939) va ser el musical rodat amb tecnicolor, que no interrompia per primera vegada la trama argumental, i que va ser un fracàs comercial ja que la gent estava preocupada i pendent d’una gran guerra. A partir del 1945 hi van haver grans canvis en el cinema musical.
La conferència va resultar molt amena tot recordant i visualitzant trossos de pel·lícules d’anys passats, que molts dels assistents van recordar amb nostàlgia. Resum: Mercè Barnils, Fotografia: Mercè Gasch

7 de març 2014

Antoni Dalmases va parlar de TRES AUTORES DEL s.XX: Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig. Dimarts 11 de març.

El conferenciant va escollir les tres escriptores amb el propòsit de demostrar allò que va passar a Catalunya a finals del segle 19 i començament del segle 20 a través de la seva literatura.
Va fer un petit incís sobre la importància de les dones al llarg de l’història, tot valorant també persones relacionades en aquest moment actual, com Teresa Forcada, Ada Colau i Muriel Casals, comentant que la societat civil empeny per construir un país diferent.
La primera autora que va comentar va ser VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert) Neix a L’Escala (Alt Empordà) filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare va esperonar les seves aficions artístiques. Pintora, escriptora, amant de la musica i la de cultura, retratant amb els seus escrits el món real en el què vivia, una visió amarga de l’individu i de la societat. La seva obra també fa referència al món de la dona, de la seva marginació per motius de sexe, la maternitat, la solitud i la vellesa. Escriu Drames rurals dels quals n’és gran coneixedora. Solitud, inspirada en un quadre de Camille Corot, és considerada la seva obria mestra. El cant dels mesos, Llibre blanc, Caires vius, son alguns dels seus llibres: en l’any 1951 es publiquen les seves obres completes. Mor el gener de 1966. Esdevé una autora clàssica de la literatura catalana.
MERCÈ RODOREDA neix a Sant Gervasi (Barcelona) en el si d’una família humil. Com altres autores la seva obra literària està lligada als esdeveniments culturals i polítics de l’època. Va assistir a l’escola tres anys, desprès, el seu avi, va tenir cura important en la seva educació. Es casa amb el seu oncle emigrant, enriquit a Buenos Aires, ajudant a l’economia familiar. Comença a escriure contes i les següents obres son fetes mentre fa un gran recorregut per diferents països degut als esdeveniments polítics i personals. Aloma (1938), Vint-i-dos contes (premi Víctor Català). El carrer de les Camèlies (1966) (premi sant Jordi) La plaça del Diamant (1962) traduïda a més de vint idiomes, i és va fer una pel·lícula tenint un gran èxit d’audiència. Mirall trencat (1974) S’exilia amb motiu de la guerra civil, a França, després marxa a Ginebra. A mitjans dels anys 70 retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va seguir escrivint fins la seva mort l’any 1983. Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la postguerra, per la densitat i el lirisme de la seva obra.
Al finalitzar el temps que tenia el conferenciant per fer l’exposició, no va poder explicar l’obra de la tercera escriptora, Montserrat Roig, tot demanant la possibilitat de fer-ho en un altre dia. Una tarda molt interessant, tant pel tema de la conferència, com l’explicació i presentació del conferenciant. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

2 de març 2014

Montserrat Anglada Esquius va parlar sobre com REFRESQUEM LA MEMÒRIA AMB LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS. Dimarts 4 de març.

La cultura popular ha incorporat les plantes aromàtiques i medicinals des de temps immemorial. Segur que tots recordem el coneixement que tenien els nostres avis de les plantes remeieres i l'ús que en feien. Avui en dia, un percentatge elevat de la població ha retornat a l'ús de les plantes medicinals (herboristeries, fitoteràpeutes...) tot conreant o adquirint la pròpia planta, o alguns preparats específics (càpsules, olis essencials...)
Les plantes tenen principis actius amb efectes concrets sobre el nostre cos, que poden ser aprofitats en el vessant culinari, cosmètic o terapèutic. A la cuina s'usen les plantes com a conservants o per a potenciar sabors. En cosmètica tenen aplicació per a sabons, xampús, cremes, colònies, olis, etc. Moltes plantes són remeieres i són adequades per a afeccions diverses: millora de digestions, afavoridores del son, en casos de febre, tos, refredats... Algunes són diürètiques, hipoglucemiants o tenen altres propietats. Però cal conèixer bé les plantes i no confondre-les, per evitar toxicitats. Cal saber que no són innòcues i poden haver-hi interaccions amb alguns fàrmacs.
La Dra. Anglada ha mostrat diferents especies de plantes i la seva utilització. També ha esmentat les plantes de nova introducció com l’Àloe Vera, Onagre, Gingebre, Ginkgo bilobo, Ginseng i Stevia. Per acabar ha volgut deixar clar que algunes plantes són boniques i tòxiques com ara l’Àrnica, Belladona, Teix, Baladre, Heura, Àcanit (Tora Blava) i el Muguet. Refrescar la memòria i apropar-nos a les plantes ens pot ajudar a conèixer millor les seves aplicacions i a potenciar la nostra salut. Resum de Carme Esplugas, fotografia de Mercè Gasch

25 de febr. 2014

Ramon López Ferrer va parlar de LA SANG, ELEMENT ESSENCIAL PER AL NOSTRE ORGANISME. Dimarts dia 25.

Ha començat tot comparant la sang amb la benzina d'un cotxe, per la seva importància: gràcies a la sang funcionen tots els òrgans; cor, fetge, músculs...
La sang és un teixit líquid que circula per capil·lars, arteries i venes. Té uns components sòlids amb una proporció del 45%, i el plasma amb proporció del 55%. La sang i la pell són teixits en formació continua.
Totes les cèl·lules de la sang provenen de la Cèl·lula Mare que es troba al moll de l'os i la seva formació rep el nom de hematopoesi. Les persones adultes tenim entre 4 i 5 litres de sang, un 7% del pes corporal. La principal funció de la sang és transportadora: d'oxigen, de diòxid de carboni, de nutrients i d'hormones que reparteix per tot l'organisme en funció de les diferents necessitats. L'oxigen s'uneix al ferro de la hemoglobina i va des dels pulmons al fetge, ronyons, cor, cervell... aquesta dona color als hematies, la seva regulació depèn de la quantitat d'oxigen que transporta la sang. El fetge i el ronyo alliberen eritropoetina que s'encarrega d'incrementar els globus vermells encara que la vitamina B12, l'àcid fòlic i el ferro són essencials per la seva reproducció. Els globus vermells tenen una vida mitja de 120 dies i són destruïts i eliminats per la melsa, fetge i medul·la òssia.

Els leucòcits tenen moviment ameboide, entre 12 i 72 dies de vida mitjana. Tenen diapedesi que els permet mobilitzar-se cap al lloc on es trobi una infecció. No tenen pigments i és per això que són blancs. Es diferencien entre polinuclears i no granulars. Son polinuclears; els neutròfils que fagociten bacteris i fongs, els eosinòfils que eliminen substàncies estranyes,  i els basòfils.

Els  no granulars són: els limfòcits que donen resposta immunitària específica, i els monòcits que exerceixen la funció fagocítica de segon nivell. Les plaquetes són fragments d'altres cèl·lules i intervenen en la coagulació de la sang, tenen un vida mitja de 7 a 10 dies
Com exemple s'ha presentat una anàlisi concreta i un mielograma biòpsia del moll de l'os per tal de veure la fàbrica de la sang.
Ha parlat de la hemostàsia: mecanisme d'estalvi de sang, i d'alguns factors de coagulació. El dèficit del factor VIII que dona hemofília A i el dèficit del factor IX que dona hemofília B.
També ha esmentat el sintrom com un anticoagulant que actua al llarg de la cascada d'estímuls de les diferents proteïnes per desactivar la formació de fibrina.
Ha acabat parlant dels grups sanguinis i de la importància de donar sang per ètica social. Resum Mª Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch
"
La sang és un teixit líquid que recorre l’organisme, a través dels vasos sanguinis, transportant cèl·lules, tots els elements necessaris per dur a terme les seves funcions vitals (respirar, formar substàncies, defensar-se d’agressions). La quantitat de sang d’una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.
La sang transporta els principis nutritius des de l’aparell digestiu fins a les cèl·lules, d’on es recullen també les substàncies de rebuig per eliminar-les gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció. També és l’encarregada de regular el transport de l’oxigen i l’eliminació de l’anhídrid carbònic. Té un paper important en funcions com la coagulació, la immunitat i el control de la temperatura corporal"
Extret de Fundació Banc de sang

13 de febr. 2014

Karles Torra va parlar dels 70 ANYS DEL CLUB DE BALONMANO GRANOLLERS. Dimarts dia 18 de febrer.

"Si hi ha algun club que durant més de 70 anys ha donat a conèixer el nom de la ciutat de Granollers arreu del món, aquest ha estat el Balonmano Granollers. Sempre en primera línia de l’handbol espanyol, des que es va fundar l’any 1944.
Granollers és la primera ciutat d’Espanya en què es va introduir aquest estil. L’èxit del club a Europa s’inicia l’any 1959, quan es converteix en el primer club de l’Estat que participa en una competició europea..."
Resum
Els dos ponents, Karles Torra i Jaume Vivé, han anat tornant-se per explicar-nos els primers 40 anys de la vida del Baló mano Granollers. Les seves explicacions  anaven acompanyades de moltes fotografies dels jugadors, d’equips i presidents. El control del temps ha fet que acabessin la conferència a la temporada 1973/1974, quan els jugadors amateurs i voluntaris, que ho havien estat fins llavors, anaven essent substituïts per jugadors que cobraven.
Han diferenciat els equips d’11 jugadors dels de 7 jugadors. El handbol a 11 neix a Alemanya i s’estén per l’imperi Austrohongarès i els països Nòrdics. El baló mano, o “ balón a mano”, o handbol, va iniciar-se durant la 1a Guerra Mundial, i no va ser fins 1919 que es va reglamentar. Primer van jugar dones i després, el 1919, homes.
El Baló mano Granollers va iniciar-se el 1944, i el seu primer president fou Ramón Sobrevia Coll. Esteve Duran també va ajudar molt a fundar l’equip que en un principi es va dir “Front de joventut Granollers” i es va integrar a la 1a categoria d’equips. El 1946  s’independitza i pren el nom de “Balon a mano Granollers”. Amador Garrell dissenya l’escut que té traces germàniques. L’equip participa en tornejos internacionals a França, Alemanya etc. Des del 1955 guanya copes. Al llarg de la seva història n’ha guanyat 17 copes, (15 campionats de 7 jugadors, i dos  d’11)  algunes les té en propietat. Ha guanyat campionats, lligues, trofeus, l’última “la lliga catalana dels Pirineus” el 2008.  Al 1949 es dona d’alta a la selecció espanyola, al mateix any guanya el campionat de penyes “a set” jugant amb el reglament internacional.
A Espanya neix a la temporada 1941/42 i a Catalunya el 1942. El 1954 el Granollers queda campió de Catalunya i el 1955 s’inaugura la 1a pista específica per aquest esport a Espanya, que va ser pagada per subscripció. A partir del 1957 s’inicia una ratxa ininterrompuda de victòries. Al 1959 s’inicia el sistema de lliga nacional (tots contra tots). Té poc èxit, dura fins el 1961/62. És també l’últim any del handbol d’11 jugadors que es va celebrar a Espanya. Es promociona la incorporació de gent jove a l’esport,  i neix “L’Atlético balonmano Granollers”. El 1955/56  s’inicia el mini-handbol, per a nens. Resum i fotografia Mercè Gasch

8 de febr. 2014

Pere i Josep Santilari ens han parlat de la PINTURA: COM MIRAR UN QUADRE. Dimarts 11 de febrer


Mirar un quadre és senzill, la importància està en descobrir quin missatge ens vol donar, quina història amaga la composició, el simbolisme que l’envolta... Com a exemple ens ofereixen cada un dels conferenciants un dels seus quadres preferits.
Rembrandt, és un pintor reconegut mundialment en un dels seus molts autoretrats. Jove, elegant, amb tota mena de detalls senyorívols, amb domini del dibuix, la pintura, la composició, la llum i la pinzellada; un rostre radiant. Estem en la millor època del pintor. Te molts encàrrecs, guanya diners... es un triomfador. En contrast un altre autoretrat: Rembrandt  passa dels seixanta anys. Es un vell. Fa anys que no té encàrrecs. La cara arrugada, el cos corbat, la pobresa del vestit... Quan perd el renom, guanya, tot aconseguint una tècnica més depurada, una pinzellada amplia i expressiva, pinta amb llibertat d’expressió, ja no ha d’acontentar el client amb un retrat afavoridor.
Un segon quadre: un dels seus quadres favorits: Betsabé. Inspirat en el fet bíblic de la història de David i Betsabé. Un quadre en què Rembrandt realça el moment d’una dona en que ha de decidir el seu destí i el del seu marit davant dels requeriments amorosos del rei David. El fet ens porta cinc segles mes tard, amb tres quadres de la seva producció: avui, quins son els conflictes amorosos de la dona? El trencament, l’abandó, el desamor. Una trucada de mòbil. Un comiat decebedor.
El quadre escollit per l’altre germà és el titulat Els ambaixadors de Hans Holbein. Representa el retrat de dos amics, un noble i un bisbe de la cort francesa, en visita a Anglaterra per moure els fils de la diplomàcia entre les dues nacions. Personatges estàtics, ben abillats, acostumats als afers de la cort i envoltats d’un munt d’objectes que els defineix en el seu càrrec. Han tingut una educació superior en els estudis de la seva època. El trivium i el quadrivium: Lògica, gramàtica i retòrica. Música, aritmètica, astronomia i geometria. Les seves intrigues no van arribar a bon terme: la decisió d'Enric Vlll d’Anglaterra, va ser de casar-se amb Anna Bolena sense el beneplàcit del Papa, que va canviar la història d’Europa.
Una conferencia per aprendre a descobrir que no n’hi ha prou en mirar un quadre, sinó que cal descobrir tot el simbolisme que expressa tots i cada un dels personatges i els objectes representats. Text d' Aurora Masat, fotografia de Montserrat Lluch.
"Josep i Pere Santilari són dos pintors realistes que, a part de ser germans besons han compartit des de sempre el mateix espai com a estudi. Aquestes circunstàncies els ha permès desenvolupar un concepte pictòric similar, fet que ha provocat que alguna vegada hagin pintat obres conjuntament".