Francesc Bailón Trueba ha parlat de CARAL-SUPE, LA PRIMERA CIVILITZACIÓ D'AMÈRICA, dimarts dia 26 d'abril.

Segons el conferenciant, Caral-Supe ha estat considerada la primera civilització d’Amèrica. Caral fou una ciutat sagrada desapareguda. Està situada a la vall de Supe, a 200 kilòmetres al nord de Lima. Una civilització que té més de 5000 anys d’antiguitat. Si bé hi hagué diverses civilitzacions precolombines (olmeques, maies, zapoteques...) la de Caral-Supe fou la més antiga. És considerada com cultura-mare. 

Es va formar a la zona del Perú, a uns 180 km al nord de Lima. No tingué contacte amb altres civilitzacions que influenciaren el seu origen. No fou una ciutat que va néixer per protegir-se dels conflictes amb altre pobles. El seu origen està relacionat amb el comerç. Fins llavors, els especialistes pensaven que els conflictes entre pobles donaven lloc a assentaments estables i protegits. Ara es demostra que l’origen de la civilització no té lloc en la guerra sinó en el comerç. La cultura Caral es va desenvolupar entre 3000 i 1800 aC, contemporània o més antiga que altres civilitzacions com la d’Egipte, Sumèria, Índia, Xina...

Diversos arqueòlegs i antropòlegs han contribuït en el seu descobriment. L’artífex ha estat Ruth Shady i Caral- Supe ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 2009.

Aquesta ciutat tenia una organització teocràtica i jeràrquica: era una ciutat sagrada dividida en classes socials. Es calcula que va tenir entre 1000 i 3000 habitants i, segons els descobriments, sembla que hi hagué igualtat de gènere.

S’han trobat grans edificacions piramidals on es vivia a dalt. No eren tombes funeràries. Així, al centre de la ciutat una gran piràmide on residia el sacerdot-governador, també una altra piràmide on tenien lloc els rituals dedicats als déus, o edifici piramidal de la ciutat sagrada. També conjunts residencials i un amfiteatre on s’hi feien actuacions teatrals i musicals.

La base del seu comerç era el cotó. Van aconseguir obtenir fins a quatre tipus de cotó de colors. Amb relacions comercials amb altres pobles segons les restes que s’han descobert. Crearen una vall fèrtil en un desert, irrigada per les aigües que feien venir de les muntanyes. Van crear uns sistemes d’irrigació, les amunas, o com captar aigua de la pluja que s’escorre des de les altures a través de séquies per dur-les a les zones específiques.

Pel que fa als coneixements científics, destaquen les schicres, els quipus, els fogons dels altars de foc, coneixements d’astronomia, instruments musicals de vent (flautes), calendari, medicina basada en plantes... Orientaven els seus edificis als equinoccis i solsticis. Des d’aquest lloc, observaven i analitzaven el pas dels astres; de Caral-Supe surt un seguit d’alineacions de pedres cap a l’horitzó. Les línies són marcadors per registrar el moviment del Sol o els astres. Les schires, eren com unes bosses fetes amb fibres vegetals i plenes de blocs de pedres per donar estabilitat a les estructures en cas de terratrèmols. Aquest model s’aplica actualment al Japó. Els quipus eren uns estris per dur el registre i comptabilitat fets amb cordons de cotó; també, però, podien haver estat usats com a forma d’escriptura. Els altars de foc, tenien un sistema de ventilació subterrani que insuflava aire que mantenia i accelerava el foc i la velocitat en determinats punts (un fenomen físic que avui es coneix com l’efecte Venturi). Per al transport fluvial i marítim tenien unes embarcacions (caballitos de totora) fetes de tiges i fulles de totora. No coneixien la ceràmica ni la roda.

Estretament relacionada amb la ciutat de Caral-Supe, es troba Aspero, situada al litoral. En aquesta ciutat s’han descobert restes humans sacrificats (dos nens i un nou nat). Tots amb malformacions i en sepultures dignes, no eren sacrificis humans. Més recentment (2016) una dona que pertanyia a l’elit local molt ben guarnida: s’observa una igualtat de gènere: no hi havia diferències entre homes i dones.

Aquesta civilització va acabar desapareixent a causa d’un canvi climàtic devastador (sequera). La civilització Caral va abandonar els seus temples fa 3800 anys per escapar de l’escassetat d’aliments que els estava matant de fam, segons les investigacions. Els seus habitants van deixar la vall del riu Supe i van migrar a llocs veïns, més a prop del mar. Aquí van construir nous temples, en els quals van deixar testimoni de la gran sequera que van patir.    El 1997 l’arqueòloga peruana Ruth Shady anuncià el descobriment de Caral-Supe. La cultura preceràmica més antiga d’Amèrica.

Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografies Mercè Gasch i Esteve Garrell, 

i cartell Montserrat Lluch.

Joan Felip, Sebastià Asturgó, Joel Segarra i Joan Riera han parlat sobre PLANTES AROMÀTIQUES i MEDICINALS. Dimarts 19 d'abril.

La conferència d’avui ha estat compartida per quatre ponents, tots ells estudiosos i amants de la natura, amb una amistat que va començar quan anaven junts a l’Escola Pia amb 10 i 12 anys. Ara s’anomenen la “Colla de la Ratafia” i a aquesta beguda li dediquen els seus coneixements. En Jaume Segarra, també de la Colla, els farà de moderador.

Comença en Joan Felip, Enginyer Agrònom, que ens introdueix a les plantes aromàtiques i medicinals al llarg de la història. L’inici fa 500.000 anys amb les primeres petjades de l'home a la terra. No tenim referències, però sí indicis que van començar a fer utensilis casolans amb els ossos dels animals, posteriorment va aparèixer el coure, l'estany i el ferro. No és fins als egipcis que trobem els primers escrits, en el seu famós papir de 20 mestres de longitud, sobre cirurgia, medecina i plantes curatives. Amb la decadència de l'imperi egipci, els grecs van seguir investigant amb Hipòcrates i Dioscòrides, aquest últim es va allistar a l’exèrcit de Neró, podent viatjar per tot l’Imperi Romà, recollint més de 600 plantes de les quals va estudiar els seus principis, virtuts i aplicacions.

     Posteriorment, els àrabs van interessar-se també per les plantes i ja en època de les croades s’obren noves vies de comunicació i la construcció de Monestirs i Convents, on es van transcriure molts coneixements sobre plantes, començant a conrear-les en els seus propis horts.

     Ja a l´edat mitjana es va concebre el món de les plantes com a negoci, sorgint els apotecaris, els gremis i l'especialització. Els Centres Religiosos en són pioners, s’especialitzen en la destil·lació alcohòlica, produint diversos licors.

      A finals el s. XVIII, apareix la química que ajuda en els processos de sintetitzar les plantes per extreure els seus principis actius.

Segueix la conferència en Joel Segarra, biòleg, Investigador i Predoctorat en ecofisiologia vegetal per la UB, que ens parla de paisatges, plantes i gent. Ens explica les diferents tipografies de Catalunya en funció del clima i la ubicació geogràfica. De com hem de recuperar els coneixements que s’han perdut, i per això ens detalla com es reprodueixen les plantes. El metabolisme primari a través de la fotosíntesi i el secundari, amb la pol·linització. S’ha de recuperar la saviesa popular.

En Joan Riera, jubilat i entès en plantes aromàtiques i remeieres, ens introdueix en les aplicacions d'unes quantes plantes collides per ell mateix al matí al bosc. Entre elles, l'hipèric, el llanten, la sàlvia, la Maria Lluïsa, malva-rosa, farigola, malva, àloe, arç blanc, noguera, artemisa, espígol, melissa i ruda.

Ja per acabar, en Sebastià Asturgó, pagès, ramader, carnisser i cultivador de plantes aromàtiques i medicinals ens explica la història de la ratafia i com es fa. El seu nom ve d'una reunió de bisbes que despès d'un bon àpat i de veure un preparat d'herbes, van signar els documents “....ratafiat” (= queda signat). La base de la ratafia és la nou verda i maceració d’anisat. Es fan servir fins a 60 plantes seques. Es recullen a la primavera i es deixen assecar a sol i serena durant 40 dies, i llavors s´elabora amb almívar fent infusió de les mateixes plantes.

Acabem amb una excel·lent degustació de Ratafia. I quedant que més endavant es faran uns tallers de ratafia i visita guiada a la plantació que tenen a “Can Cuyàs”. Ja s'informarà oportunament. 

Resum d'Àngels Caba, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch

Jaume Aulet Amela ha parlat sobre JOAN CAPRI, EL REI DEL MONÒLEG I UN DELS MITES DE LA CULTURA POLULAR, dimarts 5 d'abril.

Joan Capri és una de les grans figures de la cultura popular catalana. Pràcticament, tothom -si té una certa edat, si més no- recorda els seus famosos monòlegs, sobretot els dels anys 60, o les seves aparicions a la televisió, ja una mica més endavant. La conferència ha estat una aproximació a la figura de l’actor, fent un repàs a la seva vida, però sobretot mirant de descobrir per què els seus monòlegs van ser, i són encara, tan populars: quins recursos fa servir, a quin públic s’adreça...

I ha estat un record molt viu i directe d’en Capri gràcies a la fantàstica interpretació d’en Jaume Aulet.

El conferenciant ha analitzat els tres elements claus de l'èxit de Joan Capri.

1.- Les seves virtuts com a actor. Ja destacava a l’escola. Després de treballar en diferents oficis, el 1955 es va estrenar com a actor secundari. L'any 1957-1958 ja era l’actor principal de la companyia al Romea i l'any 1959 era la figura del Romea.

2.- El context teatral del moment. En aquells moments, Capri era mal vist per la crítica intel·lectual seriosa. Deien, que les seves actuacions eren sols humorístics sense referències polítiques, tot i que hi ha moments en els seus monòlegs, de fort rerefons polític. És en aquest context on Capri va triomfar; el públic s’identificava amb Ell , perquè tenia les mateixes preocupacions i feia servir un llenguatge similar al seu, amb castellanismes de l’època.

3.- Característiques intrínseques dels monòlegs. No tots els monòlegs tenen el mateix format. En Capri treballava amb diferents guionistes, Joan Vilacases, Valentí Castanys, Antoni Muntanyola, Josep M. Espinàs, Josep M. de Segarra, cada un amb el seu segell personal.

I ara quedem-nos en una citació de Joan Capri:  "Soc una persona que, he fet feliç a molta gent durant 40 o 50 anys."

Resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve  Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch