24 de febr. 2020

Jordi Llorens ha parlat de MOÇAMBIC. Dimarts 25 de febrer.

Dimarts vàrem viatjar a Moçambic a través dels ulls del granollerí Jordi Llorens, reporter viatger. Abans de la projecció ens va explicar la seva filosofia de viatjar. Diu que te l’apel·latiu de viatger tranquil, esperit amb el qual se sent molt identificat. Per a ell viatjar és aprendre i descobrir per sentir-se més immers en la riquesa i la bellesa de l’experiència humana on l’atrauen cultures d’illes remotes. I tota aquesta filosofia la reflexa en aquest viatge que ens presenta on recorre la costa de l’oceà Índic de Moçambic. Diu que li va venir per una fotografia que va veure fa uns anys en una fira a Paris. Una persona com ell enamorat del mar, aquesta fotografia el va enganxar i decidir a viatjar-hi.  
“-Partícips del meu viatge a Moçambic! cal que sapigueu que us mostraré primer la cara amable del país, l’altra us l’explicaré en el col·loqui. Som-hi!!.”
Una costa on va anar resseguint llocs verges com els arxipèlags de les Quirimbas i Bazaruto amb les seves enlluernadores platges de sorra blanca, aigües cristal·lines essent un refugi perfecte per a una desconnexió total. Sense deixar de banda l'illa de Moçambic, amb els seus carrers empedrats i les seves majestuoses esglésies de l'època colonial, i l'illa d'Ibo, amb les seves velles ruïnes i la seva atmosfera ancorada en el passat.
I ho fa amb unes descripcions profundes que va treure del seu diari, dels llocs que trepitjava, dels capvespres que veia i de les albades que segons en Jordi han estat les millors que ha vist en els seus viatges. També a traves de les seves imatges ens ha fet sentir el so de l’aigua i del vent. Resumint: hem viatjat gaudint d’unes imatges que ens han fet somiar i transportar en aquests indrets tan desconeguts per nosaltres.
Ja en el col·loqui ens ha explicat l’altra cara del país amb les conseqüències que van patir els moçambiquesos durant la colonització portuguesa i una llarga guerra civil de 15 anys essent un dels països més pobres del món. Com a contradicció Moçambic és un país amb molts recursos on s’estima que la meitat dels ingressos de país seran generats pel gas natural que esta en mans de capital estranger. Per això des del punt de vista dels moçambiquesos, aquest país ja no pertany a ells.
I per acabar una dita sobre el viatge:
No demanis mai a un viatge més del que et pugui donar. Demana-li només el cel damunt teu i un camí sota els peus.
Resum Fina Pou, fotografies Esteve Garell i Mercè Gasch, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

16 de febr. 2020

Assumpta Montellà va parlar de LA DONA A LA POSTGUERRA. Dimarts 18 de febrer de 2020.

Comença la seva exposició explicant la situació de la dona abans de la Revolució Industrial. Llavors la dona tenia dos tutors, el seu pare de soltera i el marit un cop casada. La vida en el seu matrimoni, consistia en el treball domèstic i la criança dels fills.
En el segle XIX, el 70% de les dones del nostre país eren analfabetes. No podia estar informada perquè no sabia llegir ni escriure. Malgrat aquesta situació, tenim fets on la dona és la  protagonista. Així, el rebombori del pa, el rebombori del lloguer i el rebombori de les quintes. Amb la Revolució Industrial la trobem a les fàbriques, on fou mà d´obra barata. En aquest temps, ja sorgeixen  dones que lluiten per la seva llibertat i els seus drets. Així, Rosa Dolcet, Teresa Claramunt, Clara Campoamor, Victòria Kent i tants d´altres.
Amb la II República arriba el marc legal. La dona entra a la societat de manera activa s'aconsegueix l´equiparació legal entre homes i dones, s´elimina el principi d´autoritat marital, se suprimeix el delicte d´adulteri, sufragi femení, casament civil, llei de divorci i interrupció de l´embaràs. Sorgeixen moviments feministes com ‘Mujeres libres’. També, dones capdavanteres, així com Dolores Ibarruri (la Pasionaria).  En la Guerra Civil les dones hi participen com a milicianes. Cau la República i guanya el Front Nacional.
Amb la postguerra hi ha un important retrocés en els drets de les dones. Tindrem dos tipus de dones: les dones dels guanyadors de la guerra i les dones dels vençuts. Les dones dels vençuts en un llarg silenci, a la presó i a l´exili. Les primeres amb una mentalitat conservadora imposen  la ideologia franquista. Dirigides per la Falange. La seva líder, Pilar Primo de Rivera, la dona amb més poder polític dins del règim franquista. La formació de la dona anirà marcada pel Servei Social i la Secció Femenina. Aquesta visió tradicionalista comporta la castedat a la dona fins el matrimoni i, un cop casada, l´obediència i submissió al marit. L´adulteri comportava penes molt severes. L´Església, tingué un paper important en aquesta formació. El catolicisme imposa la missa, el rosari i el missal. L´entreteniment de la població eren les processons, els pastorets, el cinema amb censura.
A partir dels anys seixanta es comença a sortir del llarg túnel. El Règim agonitza. Surten els moviments feministes. Les primeres dones feministes: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal i M. Aurèlia Capmany. La conferenciant acaba l'exposició dient-nos que les dones són el pal de paller de qualsevol societat, sigui en temps de guerra o de pau. Quan una dona passa al davant, ho fa tot per la societat.  Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Esteve Garrell, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

10 de febr. 2020

Anna Maria Piera va parlar de JM RUERA i PINART: UN SEGLE DE REFERÈNCIA MUSICAL A GRANOLLERS. Dimarts dia 11 de febrer.








Granollers “Terra de Músics”, així ho afirma l’Anna Maria Piera, Directora de l’Escola de Música i Conservatori Josep Maria Ruera de Granollers, però les coses no sorgeixen de la nit al dia, sempre hi ha un procés.

El 1886 neix l’Escola de Música de Barcelona, el 1891 es crea l’Orfeó Català i diverses petites acadèmies musicals. Veiem també, que ben entrat el segle XX, s’en van creant de noves com l’Orquestra Pau Casals, l’Associació Obrera de Concerts, l’Institut Català de Rítmica i Plàstica. Així és com la música passa de mans religioses a mans civils i, per això, estarà més a l’abast de tothom. Trobem Albéniz, Morera, Granados, Garreta com a grans compositor de l’època.

En aquest entorn social i musical, a cavall del Modernisme i el Noucentisme, neixvel 1900 Josep M. Ruera, que als nou anys es trasllada a Granollers amb la família i comença a estudiar música. Ja als disset anys, mitjançant una beca, es va a Barcelona on tindrà com a mestres Enric Morera, Joan Baptista Lambert i Joan Lamote de Grignon. El 1921 Ruera escriu Aires del Vallès, la seva primera sardana, i el 1923 toca la viola amb l’Orquestra Pau Casals al Liceu en el marc dels ‘Concerts de Primavera’. Tot alternant amb la conferència tenim el plaer d’escoltar diverses peces com Ai Margarideta de Morera, i Juny de Garreta on, al final, sobreposa els dos temes principals de la sardana d’una manera magistral. De Jaume Pahissa escoltem Rosa i Ginesta d’E. Toldrà. Aquí es comença a introduir peces del Mestre Ruera com la innovadora sardana per a quartet de corda: l’obra Meditació on fa referència a la seva joventut, Rossinyol i Empúries la grega que al 1936 es va estrenar al XIV Festival Internacional de Música Contemporània de Barcelona. La ponent ens fa veure que J.M.Ruera, tot i ser molt jove, està a l’alçada dels seus mestres. Com a Mestre Josep M. Ruera va ser Organista titular de la Parròquia de Sant Esteve, fundà l’Orquestra Selecció, dirigí els Amics de la Unió; va ser també professor de l’escola de música, entre altres càrrecs. La conferència es clou amb la sardana del 1930 Tocs de Festa.

Res hagués estat així si el Mestre Ruera no hagués plantat aquesta llavor. Avui, la nostra ciutat gaudeix d’un teixit associatiu musical de primer ordre, amb una Escola de Música i Conservatori amb més de 400 alumnes, una Big Band, una Orquestra de Cambra, un orgue a Sant Esteve amb un cicle de concerts propi, una Societat Coral que ha portat el nom de Granollers arreu del món i tantes altres escoles musicals i tants projectes i actes que omplen carrers i sales de la nostra estimada ciutat. Resum Marta Peitivi, fotografies d’Esteve Garrell i Mercè Gasch, disseny del cartell de Montserrat Lluch Santacana

2 de febr. 2020

Isidre Esteve va parlar de LA MITJA MARATÓ: SOM EL QUE ENS PROPOSEM. Dimarts dia 4 de febrer.


Les Aules, en estreta col·laboració amb el Club Atlètic Granollers i els organitzadors de La Mitja Marató, hem posat de nou l’espai del Museu a la seva disposició per motivar els valors que l’esport ens aporta, el treball en equip, l’afany de superació, l’esforç personal i la forma desmillorar la nostra qualitat de vida. 
Som el què ens proposem!!! Contundent de veritat. Aquest dimarts l'Isidre Esteve, portat per l’empresa KH7, ens va parlar de la seva realitat personal: com ha afrontat els reptes que la vida li ha anat posant al davant. Amb humilitat i senzillesa, com si això fos el més natural del món. Des d'infant, tot projectant somnis i il·lusions que semblen inabastables, el seu esperit de treball amb rigor, la immensa força de voluntat i la tenacitat el van portar a l'èlit de la competició en moto, assolint notables èxits en els campionats d’aquí i internacionals, adquirint prestigi entre les diferents marques i fabricants de motos, fins que un accident en plena cursa, a la Baja de Aragón, el deixa en cadira de rodes
El nou estat l’obliga a replantejar-se de nou tota la vida i, encara més, el ferm propòsit de tornar als circuits. Ho fa encoratjat pel seu cercle més íntim. Com que amb moto ja no podrà ser, canvia a la modalitat de cotxe, ensems la col·laboració de patrocinadors entre ells l'empresa KH7 i el seu director general Josep Mª Lloreda, qui s'hi implica a fons. Torna amb decisió als circuits, tot participant en Rallis com el Dakar; arrel d'una afectació d'úlceres als glutis, posa en marxa, amb l'ajuda d'un equip interdisciplinari i del KH7, el projecte de creació d'un coixí intel·ligent que li permetrà a ell, i a tants d'altres en situacions similars, poder restar asseguts hores sense malmetre la circulació de la sang per compressió. Decidit a que tots els esforços personals i del seu entorn tinguin continuïtat, crea la Fundació Isidre Esteve, que contribueix a ajudar persones que pateixen discapacitats funcionals, amb un programa pioner de formació integral pels afectats, i monitors de centres rehabilitadors i esportius. Els projectes que estan en marxa actualment són: Coruxo Móvese 2019, Coixí Intel·ligent, Centres Pont, Fundació Wings for Life i Gran Premi Fie. Després d’escoltar el seu testimoni, amb el convenciment i l’energia que transmet, ens va quedar ben clar que, L'IMPOSSIBLE NO EXISTEIX. Resum i fotografia d’Esteve Garrell i Homs. Disseny del cartell de Montserrat Lluch Santacana.