29 de maig 2012

Martí Porter i Huerre ha parlat d' "Experiències vitals al Marroc (1987-2010) Aportacions personals per entendre i apreciar la complexitat cultural dels pobles mediterranis", dimarts dia 5 de juny

El Magrib (en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿarabī), que significa "oest" en àrab. El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, Algèria, Tunísia, El Sahara Occidental, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès – aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrrab, aquest mot es pot referir només al Marroc. La part oposada es denomina Màixriq o Levant. Viquipèdia.

22 de maig 2012

Maria del Mar Griera ha parlat sobre "LES MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA", dimarts dia 29 de maig.

 "La diversitat religiosa ha passat a formar part dels escenaris quotidians de la ciutat: carrers, escoles, hospitals... es fa palesa arreu. I malgrat hom té tendència a centrar exclusivament l’atenció en el creixement de l’islam, són moltes les minories religioses que han pres major protagonisme a casa nostra. Esglésies pentecostals, grups hinduistes, salons del regne dels testimonis de Jehovà o comunitats ortodoxes... La conferència té l’objectiu d’explicar les transformacions més rellevants que ha viscut el país en matèria de diversitat religiosa en els darrers anys i exposar els nous reptes que es deriven d’aquest context"  
Durant el segle XVIII es va creure per part dels filòsof (Wootston, Marx, Nietzsche, Fenal, Voltaire) que, en modernitzar-se la societat, la religió retrocediria, és el que es diu “Paradigma de la secularització” ‘A Europa hi ha menys religió perquè està més avançada, la modernitat fa desaparèixer la religió’
Actualment les esglésies estant menys plenes, que potser per això són les gents menys religioses? Es parla de la ‘Revenja de Déu’, perquè quan la religió sembla que desapareix surten noves religions. Ens dona sis punts, de sis fets que van passar al món entre els anys 70 i 80, tots ells de caràcter religiós. - Les religions estan connectades: el que passa a un país repercuteix en un altre. - No podem ignorar les religions: no és cert que contra més modernitat la gent sigui menys religiosa. - Creix la religiositat, les vivències religioses, l'emotivitat. - Tothom vol sentir, opinar. - Sorgeixen les esglésies: Pentecostals, Budistes, els catòlics ortodoxes (molt ritualistes). - Créixen les religions en xarxa, no les verticals: ja que són religions fàcils de prosperar, amb moviments, moments i trobades.
A Espanya als anys 40, 50 i 60 no hi havia separació església estat, el procés de secularització queda congelat fins la democràcia. No va ser fins el 1967 en què va aparèixer una llei sobre la llibertat religiosa. Als anys 80 hi ha un descens de la gent que no és practicant. A Catalunya hi ha un 30% menys, de practicants què a la resta d’Espanya.
Es mostra un llistat de les religions que hi ha a casa nostra amb dades de locals de culte. N'hi ha molta diversitat, així que cal fer pactes per a la convivència: cal tenir present no tant sols com es creu, sinó què es creu. La religió, les religions no han desaparegut, estan aquí. Síntesi i fotografia Mercè Gasch

15 de maig 2012

Jordi Masó va parlar sobre "MOMPOU i BLANCAFORT: epistolari íntim", dimarts dia 22 de maig.

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)... nosaltres recordarem el 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987)


Una síntesi de l'acte amb il·lustracions musicals de Jordi Masó i recitatius de Sergi Mateu
Jordi Masó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Masó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixopluc sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:”la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels  moviments literaris i musicals de la seva època mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent. Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, correspondència, Jordi Masó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Resum de Joan Sala Vila, fotografia de Mercè Gasch

8 de maig 2012

Aurora Masat ha parlat d'un VIATGE AL JAPÓ, dimarts dia 15 de maig.

Serà una visió del Japó des la perspectiva d'una família catalana: com hem vist la seva cultura, religió, costums i tradició. Un país amb moltes diferències però també amb moltes afinitats.
El text imprès a la bandera és la lletra de Kimi ga Jo, l'himne nacional japonès.

Aurora Masat en exposar les seves vivències al Japó

Aurora Masat va viatjar l’any 2007 al Japó, on es va trobar amb la seva amiga Keiko, japonesa, que li va poder ensenyar un país potser no tant conegut, i va gaudir alhora d’unes explicacions més genuïnes.
El país és molt net, n'hi ha moltes casetes petites, unifamiliar i és un honor que et rebin amb el terra mullat. Les cases pràcticament no tenen mobles, el terra està recobert per tatamis (fets amb canyes d’arròs), no els pots trepitjar amb sabates. Dormen al terra sobre el tatami i un matalaset prim, i es tapen amb edredons. Al matí ho desen tot a l’armari i l’habitació queda buida.
Tenen un gran fervor per la natura, pels jardins, els arbres, els llacs i els rius. En mig d’un llac sempre hi ha una illeta amb arbres. Els cireres no fan cireres, només flors. Si tenen un cirerer el planten prop de la porta i que des del carrer es vegi, és un signe que l’emperador el va regalar als seus avantpassats. Banyar-se és més un ritus que una necessitat de rentar-se. Hi ha banys per a homes i per a dones, són comunitaris.
La religió sintoista és la majoritària del Japó, (vol dir camí dels Deus) Aquests viuen a les muntanyes o dalt dels arbres. Els seus sacerdots no viuen en els temples, tenen casa i família, el temple és un lloc on van a treballar. Al davant d’un temple hi ha pedres grans de diferents mides, són per preparar al visitant per entrar, però en realitat es queden a la porta i no entren. En els temples sintoistes hi ha la caseta del Déu, i si aquesta és crema, hi ha una segona en un altre lloc i així se salva. 
Els japonesos tenen tres pors, els terratrèmols, els incendis i els tsunamis. Els edificis estan separats un de l’altre, pels terratrèmols, es poden bellugar però no es fan caure entre si.  Moltes cases les fan de fusta i el sostre de palla, així les poden refer amb facilitat, si tenen la mala sort d’un incendi. Tampoc fan les finestres de cara al mar, això és dolent (tsunami). Si els pals del corrent elèctric els tenen a l’exterior del carrer és pels terratrèmols. Podria continuar explicant anècdotes força curioses dels costums i creences dels japonesos, però ens diu que la llengua, la distància i el cost replantegen una tornada. Malgrat aquests inconvenients ella i la seva família van desfruitar d’una estada poc convencional. Resum i fotografia de Mercè Gasch