18 de des. 2011

Per a tots els nostres socis i simpatitzants...

Actuació nadalenca del cor infantil Amics de la Unió dirigits pel mestre Josep Vila

El concert del passat dimarts a càrrec del Cor Infantil Amics de la Unió va ser molt interessant. En lloc de les típiques i conegudes cançons de Nadal ens varen oferir una audició diferent i original. Tot seguint l’esperit nadalenc començaren amb un suau "al·leluia" a quatre veus, amb intensitat creixent fins arribar a un clímax de joiosa sonoritat per acabar suament amb un “pianíssimo” ple d’emoció i finor. Continuaren amb la “suite” A Ceremony of Carols de Benjamin Britten composta durant un viatge en vaixell. Amb l’acompanyament de l’arpa cada una de les cançons evocaven ritmes, cadències i estats d’ànim, tot descrivint les diferents sensacions del com- positor. Per acabar van cantar La cucaracha, cançó mexicana, alegre i festiva, acompanyada d’una ben representada coreografia. No podia faltar una cançó tan entranyable per a nosaltres com la nadala d'El Cant dels Ocells interpretada pels cantaires tot rodejant la sala i omplint-la de sons estereofònics i nadalencs. A cantaires i socis se’ls va oferir un tast de torrons i begudes per encetar les Festes de Nadal. Resum d’ Aurora Masat, fotografies de Mercè Gasch i d’ Eva Casals

29 de nov. 2011

Paco Monja va parlar sobre La premsa local i comarcal: la seva realitat al llarg del segle XX i XXI a Granollers i al Vallès oriental, dimarts dia 13 de desembre

Setanta mil pàgines d'informació publicada a diaris a un sol clic. L'Arxiu digital de Granollers ha incorporat, aquest mes de maig, un cercador de premsa local i comarcal dels segles XIX i XX, del fons de l'Hemeroteca Municipal Josep Móra. En total són 86 capçaleres que es poden consultar des del web municipal. L'eina pot fer servei a tothom però, sobretot, facilitarà la feina a les persones que fan recerca ja que no caldrà que es desplacin fins a la seu de l'arxiu per consultar els documents. La posada en marxa d'aquest cercador culmina una feina iniciada fa 15 anys amb la microfilmació del fons de premsa. L'arxiu municipal també té la previsió de digitalitzar l'arxiu d'imatges però encara no hi ha data
Un dels Documents gràfics comentats durant la conferència
Més d’un centenar  de persones van assistir a la xerrada de Paco Monja, Durant una hora, amb el suport d’un PowerPoint de fotos de publicacions ben diverses i de periodistes de diferents mitjans de Comunicació del Vallès Oriental que va preparar amb encert l’Enric Bartel. Monja va parlar del tema: Els Mitjans de Comunicació a la Comarca del Vallès Oriental 1882-2011. A partir d’aquest titular general va presentar una sèrie d’informacions relatives a la vida de les capçaleres de premsa més importants i significatives (Eco, Diari de Granollers, La Gralla, Revista del Vallès, Plaça Gran, El 9 Nou) de les ràdios (Ràdio Granollers) de les televisions (VOTV, Vallès Visió) i de les propostes digitals (aravalles.cat,  vallèsoriental.com) Cal destacar la participación, amb una columna d’opinió, del director de Ràdio Granollers, Josep M.Codina, i l’emissió d'un vídeo de VOTV, dirigida per Albert Jordana, sobre el seu projecte. Monja va dedicar la xerrada als fotògrafs de premsa vallesana, amb molts dels quals ha treballat en diverses publicacions al llarg dels darrers 35 anys. Joan Sala.  Fotografia Mercè Gasch

23 de nov. 2011

David Bassa, Txell Roda i Josep Palau han parlat sobre 125 anys de Pastorets a Granollers, dimarts dia 29 de novembre

Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya. L'argument combina els continguts del naixement de Jesús, la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal.
Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals. L'officium pastorum (l'adoració dels pastors) és el punt de partida d'antigues celebracions que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al redós de la missa del gall...
El dissabte 1 d'octubre proppassat els "Amics dels Pastorets" de Granollers, varen celebrar una festa a la Porxada amb motiu de fer 125 anys  de Pastorets a la nostra ciutat.

La història dels nostres PASTORETS

Els tres conferenciants d’avui han fet una petita explicació sobre la llarga trajectòria dels Pastorets a Granollers i han posat noms i cognoms a actors, directors, tramoistes, modistes, músics etc.
Al 1886 en el diari La Reforma ja es parlava dels Pastorets sota la direcció d’Antonio Novelles. Els Pastorets en la versió de Josep M. Folch i Torres es va entronitzar al 1920 que va substituir Los partorcillos de Belén, de Miquel Saurina.
Des de fa 6 anys l’entitat “Amics del Pastorets”, que publica la revista Macatxo, tenen estatuts i paguen drets d’autor, potencia Els Pastorets, mantenen la llengua, aglutinen famílies, i fan amics. També estan oberts a altres entitats de Granollers. Tenen una forta relació amb les escoles i a partir d’aquí hi ha nens i nenes que comencen a descobrir la seva vocació pel teatre.
En Josep M. Palau ha fet una detallada dissertació sobre l’evolució històrica de l’entitat. S’ha capbussat en les revistes locals per treure-hi tot el suc possible. Ha parlat de l’evolució de l’entitat des del 1886 al 1937 i del 1940 al 2011. Ha explicat en quins locals han fet representacions des del Centre Catòlic fins arribar al Teatre Auditori  al 2001  i la creació al 1986 de l’entitat “Amics dels Pastorets”.
L'entrada de la Txell Roda ha significat un revulsiu de modernitat, tant en la tramoia, com en l’entrada d’actors més joves i també professionals, i en la modernització del text. Ella ha estat la directora des de fa 10 anys de la nova etapa dels Pastorets.
El “sempre s’ha fet així” no justifica que un acte de cultura popular no es pugui variar i adaptar, i que intervinguin també actors professionals.  Les tradicions tendeixen a empolsinar-se. Contemporitzar les tradicions és molt important, i també cal revisar-les i dignificar-les per tal que no morin. Al 2006 es va crear la 'Coordinadora dels Pastorets de Catalunya'. Els Pastorets s’han convertit en una obra clàssica, han donat cohesió social i un bon espectacle a la ciutat. Mercè Gasch resum i fotografia

16 de nov. 2011

Jesús Fernández Sojo va parlar sobre Regeneració i transplantament d'ògans i teixits, dimarts dia 22 de novembre

El trasplantament d'òrgans i teixits consisteix en la substitució d'un òrgan o teixit en mal estat per un de sa, procedent normalment d'un donant cadàver. Per als pacients que esperen un òrgan, el trasplantament és l'única possibilitat de continuar amb vida o de millorar-ne substancialment la qualitat. Es calcula que una persona trasplantada guanya 10 anys de vida, per terme mitjà; tot i que l'esperança de vida depèn molt de l'òrgan trasplantat i de l'estat de cada pacient.
També es poden trasplantar cèl·lules mare del moll de l'os o de la sang perifèrica d'un donant sa.
TV3 ja va dedicar La Marató al trasplantament d'òrgans. En aquesta edició s'amplia amb el trasplantament i la regeneració de teixits, ja que, al cap de 12 anys, l'evolució en la recerca en cèl·lules mare i en medicina regenerativa de teixits demostra la necessitat d'aprofundir en aquest àmbit.
Les idees bàsiques sobre regeneració i transplantament d'òrgans
La conferència va plantejar-se com una col·laboració amb la Fundació de la Marató de TV3, amb una doble finalitat: a) recolzament econòmic i b) conscienciació ciutadana. La part central de la xerrada va raure en la projecció d’un vídeo amb opinions de trasplantats i amb alliçonaments bàsics dels transplantaments i regeneracions.De sortida una advertència: en principi per llei tothom és donant, excepte aquelles persones que manifestin obertament que no volen ser-ho.El conferenciant va distingir entre regeneració i transplantament com també els objectius i finalitats corresponents. Va explicar com es fan i amb quines condicions les donacions, i sempre amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de les persones. Com funcionen els serveis mèdics quan es produeix una donació, i quan aquesta és positiva. Part molt interessant fou l’apartat de precs i preguntes, ja que ajudà a millorar molt el coneixement i el funcionament d’aquest servei sanitari.
L’aspecte més important, i principal raó de la Marató d’enguany, rau en la investigació, recerca que està en el camí de poder assolir transplantaments sense necessitat de donacions, en base a aconseguir òrgans mitjançant tècniques productives a partir, per exemple, de cèl·lules mare.
Va ser una lliçó diferent i a la vegada molt participativa i conseqüentment alliçonadora. Joan Sala, fotografia Mercè Gasch

8 de nov. 2011

Anna Paré va parlar sobre Com alimentar-nos quan ens fem grans, dimarts dia 15 de novembre

L’alimentació que una persona segueix al llarg de la seva vida interactúa amb el procés d’envelliment i influeix en el seu estat de salut. Una alimentació inadequada representa un factor de risc a desenvolupar diferents malalties inflamatòries, cardiovasculars i degeneratives, mentre que una alimentació variada i equilibrada actúa com a factor de protecció de les mateixes. Paral.lelament, amb el pas dels anys es produeixen una sèrie de canvis estructurals i funcionals en l’organisme, que formen part de l’envelliment com a procés natural i progressiu, i que afecten a la forma d’alimentar-nos. Amb una adequada intervenció nutricional adaptada a les necessitats de les persones grans contribuïm a frenar l’envelliment, millorar la qualitat de vida i reduïr la susceptibilitat d'algunes de les malalties més freqüents.
La clau per a la nostra alimentació en 10 punts màgics
Les persones més grans de 65 anys som heterogènies i vulnerables, i moltes vegades amb dèficit de nutrients. En aquest sentit ha distingit entre aliments, com l’arròs, la fruita, la verdura... i els nutrients, com les vitamines, els minerals, els hidrats de carboni. Mitjançant la digestió els aliments es converteixen en nutrients. Segons el nostre estat de salut, aprofitem més o menys els aliments que mengem i aprofitem més o menys els nutrients.
La població té cada vegada més esperança de vida, actualment sobre els 81 anys,  i hi ha més població envellida, un 20% està per sobre dels 65 anys.
Hi ha uns factors psicològics com l’entorn i la soledat, i uns factors socioeconòmics com el grau de dependència o d’autonomia, que influeixen en com ens alimentem.
Quan som grans tenim problemes, com falta de peces dentals, fabriquem menys saliva, tenim menys gust i olfacte, disminueix el peristaltisme intestinal, i també l’absorció de minerals i vitamines. Perdem muscle, els cartílags se’ns desgasten i es redueix la massa òssia. Apareix l’osteoporosi, l’atrossis, les fractures...
Moltes de les malalties que apareixen estan relacionades amb l’alimentació. Prenem fàrmacs que solucionen un problema però en creen d’altres. Hipòcrates va dir ”Què l’aliment sigui el teu medicament, i el medicament el teu aliment”.
Ens ha donat la piràmide dels aliments pels majors de 65 anys i les 10 regles d’or: 1a fer una dieta variada, 2a evitar la soledat, 3a fer 5 àpats al dia, 4t prendre aliments d’elevada densitat nutritiva, 5è menjar els aliments tradicionals, 6è prendre aliments rics en fibra, 7è moderar l’ús de la sal, 8è moderar l’ús del sucre, 9è beure molt líquid, 10è mantenir-se actiu.
Anna Parè ens ha donat una conferència molt entenedora i pràctica per als majors de 65 anys, amb l’assistència de seixanta persones ben interessades en tot el que deia, maltrat la pluja que queia sobre Granollers!    Mercè Gasch

26 d’oct. 2011

Francesc Bailon ha parlat sobre La cultura nòrdica: els víkings de Grenlàndia, dimarts dia 8 de novembre

Erik el vermell i els seus homes van ser els primers europeus que van arribar a l'any 982 d. C a una illa a la qual van posar el nom de Grenlàndia (Terra Verda). Durant quatre segles els víkings es van enfrontar amb els avantpassats dels inuit (primer els dorset i a continuació els thule), van establir diverses colònies i van fundar el primer arquebisbat a territori americà. Encara avui segueix sent un misteri la desaparició de la cultura nòrdica a Grenlàndia i tan sols, les restes trobades de les seves antigues colònies, donen testimoniatge dels primers assentaments europeus a Amèrica.
Grenlàndia, ens va explicar Francesc Bailon,
va ser colonitzada a través de l’estret de Baffur quan es va produir la fusió del gel Àrtic, cap el 2.500 aC fins el 200 dC.
Van haver diverses invasions i va ser habitada, de forma intermitent, per pobles procedents de l’Àrtic. Foren els inuits de cultura  Saqquaq, els de cultura Dorset (700 aC al 200dC.) i els últims, considerats els avantpassats dels actuals inuits, els de cultura Thule, procedents d’Alaska.
El 892 Èric el Roig la va descobrir. Estava desterrat a Islàndia i quan va retornar a Noruega va engrescar al seu poble a anar-hi, dient-los que era una “Terra Verda”. Van partir 25 naus, i en van arribar 14. Els víkings es van situar al SW de l’illa. Era una època de clima suau. El seu fill Leif Ericsson també hi va anar i en les seves incursions, va descobrir Terranova. Al s.XI es va introduir el cristianisme, van construir esglésies i van fundar la diòcesis de Gardar.
Comerciaven amb Europa (Islàndia i Noruega) exportant marfil (queixals de morsa), pells, i importants comandes de ferro i fusta. Durant el canvi climàtic (època glacial) va despoblar-se la colònia, ja que la temperatura va arribar fins a 160º sota zero. Només van sobreviure els actuals inuits. Mercè Gasch resum i fotografia

19 d’oct. 2011

Joaquim Millan va parlar de l'EUROPA DEL SEGLE XXI: 25 anys de pertinença a Europa, dimarts dia 25 d'octubre

L'estat espanyol commemora el 25è aniversari de la seva integració en les institucions europees en el moment més delicat de la història de la Unió a causa de la crisi.
Els discursos, més enllà del protocol, aposten per reforçar la unió de les polítiques econòmiques, per evitar el fracàs del projecte de l'euro.

Una conferència i una Europa molt més interessants del que ningú no pensava
Joaquim Millan amb el seu auditori
La senyora. Gemma Garcia va iniciar la sessió tot dient que moltes de les nostres lleis emanen d’Europa, i que “Europa segle XXI” és un cicle de conferències impartides a iniciativa de la Diputació de Barcelona.
El conferenciant senyor Joaquim Millan va fer un bon resum del que ha estat la Unió Europea des del 1957, amb el Tractat de Roma en què hi havien sis estats, que procedien de la CECA, fins el 2009 amb el Tractat de Lisboa en què es va aprovar la Carta Magna Europea amb 27 estats. Va costar nou anys de discussió. La finalitat de la “unió dels estats d’Europa” era buscar pau, progrés i democràcia i posar fi a les guerres que l’havien assolat. Amb cinc ampliacions successives Espanya va entrar a la tercera, al 1986, i en aquell moment foren 12 estats.
Van ser exposats els tractats més importants i els diferents canvis que durant aquest 54 anys s’han produït a una Europa sense guerres. Però es diu que “Europa va massa lenta per un món que va massa ràpid”. Tenim cinc símbols comuns: la bandera de 12 estrelles grogues sobre fons blau; l’himne de l’alegria,  sobre part de la 9a, simfonia de Beethoven; el dia d’Europa cada 9 de maig; l’Euro o moneda en circulació des del 2002; i un lema “Unitat en la diversitat” (a partit del 2000). Estem units però qui mana a cada país són els governs dels estats respectius, d’aquí se’n deriven certes diferències d’actuació.  Mercè Gasch resum i fotografia

12 d’oct. 2011

Joan Vives parlarà sobre La Música de Chopin, dimarts dia 18 d'octubre

Frédéric-François Chopin és generalment considerat com el més gran dels  compositors polonesos i entre els més grans compositors de piano, instrument per al qual va compondre quasi exclusivament. Originalment, el seu nom era Fryderyk Franciszek Chopin, però va adoptar la forma francesa: Frédéric-François quan va deixar Polònia i va anar a París a l'edat de vint anys, i d'on no va tornar mai. El seu llinatge és algunes vegades escrit Szopen en els texts polonesos. L'obra de Chopin representa el Romanticisme en el seu estat més pur. Se l'anomenava el Poeta del piano. Va influir notablement sobre altres compositors, com el pianista i compositor Franz Liszt i el compositor francès Claude Debussy. Entre les seves obres publicades s'inclouen masurques, estudis, preludis, nocturns, poloneses (cliqueu aquí per sentir-ne una), sonates i valsos per a piano.
Joan Vives, que és musicòleg i professor d’història de la música, serà l’encarregat de la conferència.

Intercanvi d'opinions entre els assistents
El que ha estat la conferència
Joan Vives, amb el seu estil planer, que no escatima en les seves classes tota la informació que pugui interessar als auditoris, ens ha ofert una xerrada interessantíssima sobre un músic tan conegut com Chopin.
Chopin és la representació del músic romàntic per naturalesa. Fill d’un servent d’origen francès i d’una aristòcrata polonesa empobrida, rep una acurada educació amb domini perfecte del francès i d’una especial e innata disposició per la musica. Estudia al Conservatori de Varsòvia, viatja i fa concerts. Va a París, centre de les noves tendències musicals i artístiques, i allà s’enamora d’una noia de bona família: i és refusat. Coneix més tard l’escriptora George Sand a qui estarà unit durant uns anys. Amb ella anirà a Mallorca on descobrirà el principi de la seva malaltia i, a Valldemosa, escriurà el Preludi anomenat de “la gota d’aigua”, angoixós poema sobre la mort.
Va escriure Poloneses, Valsos, Masurques, Estudis, Preludis, Sonates...Chopin prefereix el concerts íntims, “de saló”, als multitudinaris.
La seva música fluida d’un gran virtuosisme i agilitat evidencia els dons que Chopin posseïa per l’instrument del piano, que va ser quasi sempre el seu únic medi d’expressió musical. Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

5 d’oct. 2011

Assumpta Montellà parlarà sobre Elisabeth Eidenbenz fundadora de la maternitat d'Elna, dimarts dia 11 d'octubre

L’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va ajudar a néixer 597 infants, la majoria de mares catalanes republicanes exiliades a França, és la protagonista de l’estudi històric La Maternitat d’Elna, bressol d’exiliats. La seva autora és la historiadora de Mataró Assumpta Montellà, que explicarà els casos i el context on es van produir els fets: un episodi emocionant.

Síntesi de la conferència
Amb més d'un centenar de persones ha començat la conferència sobre els exiliats espanyols al camp d'Argelers, la Maternitat d'Elna i l’Elisabeth Eidenbenz.
Tenim documentació de l'exili dels polítics i dels intel·lectuals, però molt poca de les persones anònimes. Per aconseguir-la cal parlar amb aquells que no volen recordar ni explicar el que va passar. Cal crear ponts de diàleg, que els vius expliquin la seva vida per a que no es perdin els records dels desapareguts. Aquestes persones vives sembla que guarden els seus records dins d'una capsa de sabates.
Si guerra és destructiva l'exili pren el poc que ha quedat. Van passar la frontera unes 500 mil persones. Els francesos estaven preparats per 50 mil, i els van encabir a la platja d'Argelers, on no hi havia més que sorra i el Mestral. L'estigma de l'exiliat és l'enyorament, no són ni d'aquí ni d'allà. "Quan t'ho han pres tot només et queda la dignitat" i aquells exiliats la van tenir amb els seus guardes senegalesos.
El 95,7% dels nens que van néixer en aquella platja van morir als quinze dies de néixer. Elisabeth Eidenbenz, la Isabel com li deien, va posar en marxa una maternitat a Elna, i allà van néixer 597 nens de mares espanyoles. El 1944 els nazis tanquen aquesta maternitat.
L’Elisabeth marxa a Viena on continua treballant, crea una escola d’adults per a dones, per tal que no es prostitueixin...i tot ho fa per ideals. Va deixar que l’Assumpta fes la seva biografia per allò que “No morim mai si hi ha algú per recordar-nos”
Mercè Gasch

3 d’oct. 2011

Ramon Buscallà va proposar: Parlem de resiliència: tocats, però no enfonsats. El dimarts dia 4 d'octubre.

Davant de circumstàncies extremadament dures de la vida hi ha qui s’enfonsa i qui se’n surt. El concepte psicològic de resiliència defineix aquesta capacitat dinàmica de la persona, que es pot tenir o deixar de tenir. Ens preguntem què tenen certs subjectes i quin és el seu entorn familiar i social - tutor de resiliència- que són capaços de trobar en ells mateixos recursos, de vegades insospitats, per afrontar i superar les adversitats. Es pot no només sobreviure sinó trobar sentit a la vida enmig de la malaltia o la pèrdua greu o en cas de confinament en un camp d’extermini, en tenim testimonis. Val la pena descobrir aquestes capacitats humanes d’invulnerabilitat i fortalesa, de joves i grans, que poden semblar sobrehumanes, per créixer en i a partir dels traumes de la vida.

Una asistència molt interessada va omplir la primera sessió
La conferència ha començat després dels parlaments del  Dr. Bonaventura Bassegoda, representant de la UAB. i del  Sr. alcalde Josep Majoral, que han inaugurat el curs.
Síntesi. Resiliència ve del llatí i vol dir rebotar. Una pilota té aspectes de resiliència, perquè rebota i recobra la seva raó de ser. Les persones tocades per circumstàncies adverses se n’han de sortir malgrat aquestes circumstàncies negatives.
Hi ha diferents tipus de persones: hipervulnerables, pseudovulnerables, invulnerables i no vulnerables. Malgrat aquestes diferències cal aprofitar l’adversitat per millorar.
La tenacitat i la resiliència van de la mà. La resiliència és l’escola de l’adversitat, és l’aprenentatge per sortir-se’n d’ella. D’aquest trauma se’n surt reforçat.
En unes circumstàncies iguals unes persones s’enfonsen i d'altres se’n surten amb èxit.
Ningú té una resiliència absoluta, tots tenim límits. La resiliència varia en funció de la situació desfavorable, comença en el context social, els canvis del desenvolupament influeixen. 
Resiliència és encaixar, resistir, superar. Els aspectes bàsics de la resiliència són: tenir connexions afectives, poder narrar i explicar la pròpia història, i mantenir una autonomia personal. Les dificultats enforteixen la persona, les ajudes la debiliten.
Els sis pilars de la resiliència segons Viktor Franki són: connexions afectives,  introspecció i control, autonomia personal, autoestima, pensaments positius, i motius per viure. Mercè Gasch.

8 de set. 2011

Tornen les píndoles informàtiques aquest mes de setembre

El dia 13 reprenem les píndoles sobre informàtica. Aquesta vegada seran 6 hores. De 10 a 12 al CTUG (Centre tecnològic i universitari de Granollers). Les altres sessions seran els dies 20 i el 27 de Setembre. Ja som una petita colla, (12 persones). Si algun altre soci més d’AGEVO volgués participar pot venir el mateix dia. Com les altres píndoles, no ens cobren res.

14 de juny 2011

Jordi Julià, Homenatge a Joan Maragall en el centenari de la seva mort. La poesia clou el curs 2010-2011.

Joan Maragall retratat per Ramon Casas, a la col·lecció del MAMC
Jordi Julià i Garriga, professor i poeta, començarà l’acte amb un homenatge a Joan Maragall amb motiu del centenari de la seva mort. La segona part consistirà en una mostra de la seva poesia. Els coneixements que té i la seva qualitat de bon pedagog es faran palesos amb una lectura de poemes significatius del gran escriptor català, tot glossant la qualitat literària, i fent una exposició documentada de les motivacions de cada poema. Jordi Juilià és un dels poetes catalans actuals més guardonats i un estudiós avalat pels premis assolits a dins i fora de Catalunya. La segona part de la trobada versarà sobre la poesia pròpia de la qual en farà una lectura, documentada prèviament, des de la vessant tècnica i literària, com també dels objectius i missatges que s'hi poden intuir en cadascun dels poemes. Cal remarcar que un dels poetes preferits de Jordi Julià és Gabriel Ferrater, del qual és un estudiós i un fervent seguidor.
Poesia sentida per acabar el curs
El professor Jordi Julià ens ha parlat de poesia: què és poesia, i com aquesta ha anat evolucionat i ara la tenim familiarment en "mànigues de camisa". La poesia d'avui no té la sonoritat que tenia abans, és diferent. Ens ha parlat dels tres grans poetes que ha tingut Catalunya pel que han suposat avenços significatius: Verdaguer, Maragall i Carner. Els tres de diverses maneres han fet evolucionar la poesia. Verdaguer ha recuperat un vocabulari perdut, Maragall ha fet una poesia més urbana, i Carner un autèntic superdotat. La poesia no ha de dir alguna cosa al poeta sinó al lector. La poesia és també un mitjà de comunicació.
Jordi Julià ha parlat també de la seva poesia i com s'inspira. Ha llegit una poesia de Maragall "Dimecres de cendra" i una altra de seva inspirada en el relat que li va explicar una alumna de 70 anys, dels cursos de la "Universitat a l'Abast". Ha fet amè un tema que hagués pogut ser difícil i poc assequible. Mercè Gasch

7 de juny 2011

Joan Portet va parlar sobre Qui talla el bacallà? anècdotes d'un viatge, el dimarts dia 7 de juny

El bacallà, que no es pesca a la mediterrània, va arribar als Països Catalans a través dels pirineus del País Basc i Portugal. No se sap a quina època amb exactitud però ja és present a escrits catalans del segle XVI. A la península Ibèrica i a Occitània, el bacallà salat deixat assecar va suposar una manera de conservar-lo, i per tant de poder menjar peix a l'interior i, al seu moment, d'abaratir el seu cost i popularitzar-lo. En aquestes cuines se sol dir que hi ha un plat diferent a base de bacallà per a cada dia de l'any...I en aquestes cultures el bacallà és de lluny el peix atlàntic més preuat, front a cultures gastronòmiques de la mar del nord i escandinaves, que prefereixen el salmò.
Una conferència diferent
El bacallà, Islàndia i Joan Portet

Al llarg de la meva vida de treball artesanal i de recerca en el món del Bacallà, resseguirem anècdotes i fets recollits des dels països nòrdics, passant pels cuiners francesos i arribant a la península ibèrica amb fets viscuts, tant personalment, com amb els bons amics que . En la meva persona i per sort amb bons amics que m'han fet costat.
He après molt de tot i de tots! Joan Portet

31 de maig 2011

Ha estat projectada de la pel·lícula El Baró de trenta passes dirigida per Josep Rovira Gallemí, el dimarts dia 7 de juny

El 30 d’Octubre del 2010 es va estrenar la pel·lícula El Baró de trenta passes produïda per l’Associació de veïns del barri del Lladoner, amb Josep Rovira Gallemí com a director i amb actors amateurs de Granollers Josep Bover, Olga Pey i Jordi Gendra, i més trenta figurants del barri.
En Josep  Rovira va guanyar el 1r Premi Ramón Dagà de cine amateur al 1965, així com les dues convocatòries següents. En total ha dirigit tres pel·lícules, després s'ha dedicat només a la producció.
L’afició dels granollerins pel cinema, ja sigui amateur o comercial, ve de lluny. A Granollers s’inaugurà el cinematògraf Valero al 1905, estava ubicat al Casino de Granollers.  Al llarg del segle XX s’han anat obrint a Granollers moltes sales de cine en locals públics o dins d’entitats privades. Cal destacar la feina feta per l’Associació Cultural que arriba fins els nostres dies. Els Granollerins també van anar a Barcelona a obrir sales de cine. Avui Cineastes de Granollers aglutina els amateurs del cinema a casa nostre.
Crònica de la projecció

El Baró de trenta passes és un fresc sobre la vida i els habitants del barri del Lledoner de Granollers; es pot considerar també un divertiment dels participants, tots ells veïns de l’esmentat barri.
La presentació inicial és estèticament molt bonica, ja que s’han triat uns exteriors amb molta cura. Pel que fa els actors, els principals són Josep Bové, Olga Pey i Jordi Gendra, que actuen tot donant ritme i savoir faire a la projecció: mentre que alguns figurants ho fan molt bé, amb molta naturalitat i professionalitat, en canvi d’altres que no havien actuat mai en públic, els hi falta perdre un xic de vergonya davant la càmera. En conjunt, però, l’espectacle és d’allò més divertit i força reeixit.
Una de les coses que més gràcia va fer és poder identificar les persones i els amics del barri durant el film.
En acabar la projecció va parlar el guionista, càmera i realitzador, senyor Josep Rovira Gallemí, que va explicar com va sorgir la idea de fer la pel·lícula i com va elaborar el càsting, aspecte bàsic per triar els actors que donarien vida a la història. Mercè Gasch

25 de maig 2011

Francesc Circuns va parlar sobre El cinema aprèn a parlar: del cine mut al sonor, el dimarts dia 31 de maig

El cinema com totes les arts és una eina de comunicació que utilitza un llenguatge per expressar-se i fer-se comprendre.
El cinema com tota forma de comunicació demana la participació d’un emissor i un receptor, que per entendres han de parlar un mateix llenguatge.
Qui parla i qui escolta han d’emprar els mateixos codis i contínuament un ha d’aprendre de l’altre. L’articulació i la creació d’un llenguatge és un procés llarg, complex i a l’hora apassionant d'estudiar.
El cinema com a art i com a forma de expressió i comunicació ha construït al llarg del anys un codis, uns signes...un llenguatge, en definitiva, que l’espectador ha comprés i ha fet seu.
És apassionat pensar com va ser la primera reacció d’un espectador davant d’una pantalla de cinema, com a poc a poc espectadors i creadors varen teixir complicitats: el cinema fabricava somnis per un espectador ben despert.
Seguir els petits progressos del cinema per a conquerir un llenguatge sòlid i eficaç, analitzar la base de tot llenguatge visual, en fa pensar que tot el cinema descansa en el treball d’aquells pioners del cinema mut, que pla a pla convertien una successió d’imatges en poesia, en discursos plens de veritat...en definitiva obres d’art incontestables. Aquestes pel·lícules dormen con els millors somnis, a la nostre memòria. Francesc Circuns
Comentari
Frances Circuns coneix molt bé el cinema. N’ha fet –curts i vídeos- , n’ha vist I l’ha estudiat a fons. Va començar amb una interessant introducció on ens va explicar com van ser els inicis del cinema, centrant-se sobretot en l’europeu. També va fer un repàs als diferents plans que pot mostrar una càmera: el pla general, primer pla, pla americà o pla mitjà. Vàrem saber que,  com més proper és un pla, més dramatisme s’aconsegueix, i a l’inrevés. És clar que, se’ns va aclarir que els primers cineastes  no es plantejaven aquests temes. Ells treballaven amb càmera fixa, els plans eren generals,  i els personatges es movien de manera exagerada per causar un determinat efecte en l’espectador, no acostumat al llenguatge del que després s’anomenaria  El Seté Art.
També es varen projectar unes mostres del primeríssim cinema: Els japonesos acròbates, La lluita amb boles de neu, i les dues versions del  Viatge a la lluna, basat en l’obra de Verne i en la de Wells. Vàrem veure la de  Méliès, i la d’un cineasta espanyol, Segundo de Chomón, que fins i tot va posar color a les imatges. Divertit i interessant. Montserrat Medalla

17 de maig 2011

Fermí Puig va parlar sobre La cuina a Catalunya avui, el dimarts 24 de maig,

Actualment les cuines de molts restaurants semblen laboratoris, no només per la netedat dels estris sinó també pels experiments culinaris que s’hi fan.
N’hi ha plats que, a vegades visualment, no pots reconèixer de què estan fets. Has triat un menjar, a la carta, i saps quins ingredients ha de poder tenir, però no els veus.  Una altra cosa és el gust, que el trobes barrejat entre mil d’altres, i no pots destriar que més n’hi han posat.
Catalunya no és una excepció. Aquí tenim restaurants amb estrelles Michelin, i això és tot un prestigi i un reclam per a clients innovadors. Malgrat tot a casa nostra la “cuina Mediterrània” ha estat el més corrent i un menjar molt sa que avui és l’enveja de molts països, molt adequada per mantenir el cos i la ment sana.

Síntesi de l'acte
Fermí Puig, el conegut chef del restaurant Drolma de l’Hotel Majèstic, no ens ha parlat de receptes de cuina, com potser algú hauria esperat. En canvi, ha parlat del que han representat i representen,  per al nostre país, les fites aconseguides pels cuiners catalans arreu del món -Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, etc.- Els ha elogiat perquè, a pesar de no haver-hi hagut escoles de restauració de nivell, al país, a partir dels anys setanta, varen anar sorgint un bon grapat de cuiners autodidactes que s’han imposat arreu.
El més sorprenent de tot, és que al nostre país, no hi havia tradició d’una cuina sofisticada. I que l’actual, seria el resultat de la mescla de les  diverses cultures que han passat per Catalunya a través de la Història.
També ha parlat de la seva pròpia trajectòria -amb modèstia i sentit de l’humor- fins que va arribar, ja fa quinze anys, a la seva feina actual.
Montserrat Medalla

10 de maig 2011

Sílvia Altafaja ha parlat sobre Els avis en les societats de l'Àsia oriental, el dimarts dia 17 de maig,

En les societats de l’Àsia oriental d’arrel confuciana, els avis ocupen la posició més important dins l’estructura familiar. La jerarquia és un reflex de l’ordre natural establert que actua d’àrbitre en les diferents posicions socials i recorda les obligacions i els privilegis.
Sílvia Altafaja se formó como especialista en Arte y Sociedad de Asia Oriental (2004), Sus áreas de interés se centran en las cuestiones de género en China, Taiwán, Japón y Corea, como por ejemplo, la contribución de la mujer a la economía del país, su representación política, la mujer y la mass-media, mujer y familia, mujer y literatura, etc. Colabora como voluntaria en Amigos de la UNESCO de Barcelona escribiendo un artículo semanal en Infoculturas sobre aspectos y acontecimientos culturales en los cinco continentes.
Sinopsi de la conferència
Sílvia Altafaja ha parlat de l’Àsia Oriental  Xina, Corea del Sud i Japó. Ha anat fent paral·lelismes entre la nostra cultura i la seva. Quan parlem de l’Àsia tenim prejudicis i estereotips, també ells en tenen. Els asiàtics són molt socials, tot ho fan en conjunt i en benefici dels altres. Tenen una societat jerarquitzada on els avis són els amos de tot, ho saben tot i decideixen sempre. La dona ocupa un lloc inferior per això hi ha tants infanticidis. La culpa de la seva manera de ser la té la filosofia de Confunci, va néixer 551 aC, va introduir tres normes: governar convencent, estructura familiar jerarquitzada, i ritualisme. En una casa hi viuen tres generacions. Avi, pare i fill. Les filles se’n van a la casa dels marits i ja no tornen. A les seves cases comptaran quan seran àvies, abans són criades de les seves sogres. Els matrimonis són concertats i les noies havien de portat un dot. Les noies pobres les venien. L’avi és el cap de família, el seu representant en la societat, el responsable de mantenir el patrimoni i mantenir els ritus. El menjar és molt important en les seves vides, forma part de les converses. Avui hi ha un xoc generacional amb la cultura tradicional. Les noies no es volen casar amb nois del seu país. Volen marxar a l’estranger i casar-se amb nois d’allà. Mercè Gasch

4 de maig 2011

Pere Masjuan va parlar sobre On es troben la ciència i la fe, el dimarts dia 10 de maig

La ciència és el coneixement del saber conscient i capaç de ser comunicat i discutit, organitzat i en el sentit de fer factible les operacions que permetin l'aproximació a la realitat, i sempre aportant coneixements que puguin ser desmentits amb el criteri de validesa.
La raó és una facultat específicament humana que consisteix en aplicar normes i lògica al pensament per obtenir judicis, observacions comprobables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per establir inferències.
La fe és la creença no fonamentada en la raó o identificació en un déu, religió, realitat o ideal que es pren com a veritat existencial basada en l'experiència vital de les realitats no materials. També es pot considerar fe el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.
Síntesi de la sessió
Començant el resum per la conclusió final, ens diu Pere Masjuan que l’espai de trobada de la Ciència i la Fe és la Transcendència. El procés explicatiu s’inicia amb l’afirmació d’una manca de diàleg entre ambdues fonts de coneixement, esdevenint aquest lògicament asimètric. I afegint-hi que no existeix aquest diàleg. Les concordances que es poden produir per conclusions semblants no són demostratives de res. El primer paral·lelisme que es planteja és entre la Bíblia i la Biologia. La raó es troba en que la primera explicació de la persona humana  en ambdues està en el fang, com element constitutiu. Però no va més enllà, encara que la racionalitat sembla establir un principi de concordança. Però la base de l’argumentació rau en el coneixement. El religiós parteix de la pregunta, per què? I el científic de la, com? què? En un recorregut per la Tècnica, la Física quàntica, el Bing Bang, la Biologia  sempre s’hi descobreix la presència d’una llum que és quelcom més perquè apunta un més enllà i per altra banda defineix les mancances que expliquen la presència de malalties, dolor i no expliquen prou bé el per què de la mort. I apareix el JO. Què és? Què explica?  Malgrat els canvis materials de la persona el Jo sempre és el mateix. Transcendeix. I aquesta conclusió de transcendència a que arriba la Ciència és el punt de trobada amb la Fe. Proclama l’existència de Déu? Per a moltes persones, sí. Joan Sala V.

26 d’abr. 2011

Jaume Sobrequés va parlar sobre Conseqüències de la Guerra de Successió: el decret de Nova Planta i el cadastre, el dimarts dia 3 de maig

Els Decrets de Nova Planta (1707-1716) són el conjunt de lleis sancionadores i promulgades per Felip Vè a l’inici del seu regnat. Amb elles s’implantà l’absolutisme a la monarquia espanyola, s’instaurà un corpus jurisdiccional únic, uniforme i centralitzat en la real voluntat del monarca. Amb els Àustries regia un sistema de consells deliberatius i col·legiats, amb els Borbons s’instaura un règim de secretaries d’Estat executiu i jeràrquic.
Felip Vè va manifestar la seva voluntat de reduir tots els seus dominis a les lleis de Castella. Foren abolits els Furs i les Constitucions dels territoris de la Corona d’Aragó i les seves institucions. Van quedar al marge els territoris de Navarra, Vascongades i Aran per haver estat fidels a la Casa de Borbó.
Aquestes lleis prenen el nom de Reials Decrets, establiren una nova estructura -Nova Planta- per les institucions  a fi de reduir-les a l’absolutisme.
Derivat d’aquests Decrets de Nova Planta fou el cadastre que organitzava un nou sistema fiscal per a Catalunya. Tenia per finalitat contribuir a les arques de Castella. El seu artífexs va ser José Patiño.
Síntesi de la conferència
Jaume Sobrequés, historiador i polític,  amb un estil directe i proper i àgil, introduí el tema de la Guerra de Successió, per poder passar a les conseqüencies d’aquesta guerra.
Va sorprende’ns amb la cruel repressió a què es sotmeté la població vencuda. Un país que tenia una baixa demografia, de sobte va veure més reduïda encara la seva població per la quantitat de tortures, seguides d’execucions; d’exiliats austriacistes que hagueren de refugiar-se a països amics: Àustria, Alemanya, Anglaterra, etc. 
Ens parlà de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella, l’única fortalesa que serví per vigilar els propis ciutadans, i que ells mateixos varen haver de pagar. Dels impostos, una novetat per als catalans, de la pèrdua de les institucions pròpies i de l’intent d’acabar amb la llengua pròpia dels país, sense que els ciutadans se n’adonessin.
Va causar una gran impressió a l’auditori, la narració de la terrible execució del general Moragues, que lluità contra el Borbó fins al darrer moment. Montserrat Medalla