Frederic Monmany ha parlat de COM MESUREM LES COSES EN EL MÓN DE LA CIÈNCIA?. Dimarts 5 de maig.

La ciència no és fàcil i no es pot simplificar: allò que és complex, no es pot explicar de forma senzilla. En la ciència, a traves d’un camí es pot arribar o no a un punt final, però l’important és el camí fet que s’utilitzarà més endavant. La curiositat és la que mou la ciència i, aquesta curiositat, és la que podem transmetre nosaltres als nostres nets.

A través del punter de làser, que pot costar uns 10 euros, i que el conferenciant utilitza a la xerrada, ens comenta la complexitat  que hi ha darrera de la fabricació d’aquest element: les fàbriques de làser, la caixa de plàstic que deriva del petroli, els metalls que provenen d’una mina, el transport normalment des de la Xina, la logística (pot ser Amazon), el software i encara falta la complexitat de la fabricació de la pila que el fa funcionar. També ens posa l’exemple del mòbil que té uns 21 sensors més el software i que té tota la física en els seus múltiples elements.

En el món de la ciència es mesuren les coses constantment:

Un matí qualsevol, sona el despertador l’atures i mires l’hora (1), tens una mica de calor fas una ullada, en el mateix despertador, a la temperatura de l’habitació (2) i de reüll veus que la humitat (3) és força alta, poder això és el que et fa tenir aquesta sensació de xafogor. L’aigua de la dutxa és freda mires a quina temperatura (4) està el termòstat i l’ajustes. Agafes la balança i et peses (5) per saber com va el règim.Com que t’agrada la meteorologia, vas a la sala i li hi dons una ullada a la teva estació meteorològica, temperatura (6), força del vent (7), humitat relativa (8), quantitat de pluja (9), l’hora exacta (10), radiació solar (11) i poder alguna cosa més. Un cop a la cuina poses una quantitat (12) de llet a escalfar al microones, temps (13), potència (14) ...

Portem un quart d’hora d’un matí normal i ja has fet unes 14 mesures, però sabem realment què és allò que mesurem? Què és un segon? Què és un grau de temperatura? Què és un kilogram? Què és un metre?... El segon és la unitat més important i d’ell se’n deriven totes les altres.

En aquesta xerrada es fa una aproximació de com es defineixen les mesures que fem servir i quins patrons s’utilitzen per a definir-les. També es fa una breu aproximació històrica i de quins son els estaments internacionals que vetllen per la seva fiabilitat. Podria semblar un tema banal però, el teu telèfon mòbil, el teu GPS, la medicació que prens cada matí, la teva connexió a la xarxa i moltes d’altres coses de la teva vida diària en depenen.

En el món tecnològic, en el que ens ha tocat viure, on ho mesurem pràcticament tot, conèixer com la ciència intenta ser el més acurat possible a l’hora de definir les unitats de mesura no ens millorarà la vida però si que ens aportarà una mica de coneixement de l’intricat món que ens envolta. 

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserat Lluch.

Jaume Dantí ha parlat de VILA EMMURALLADA, VILA DEFENSADA? LES MURALLES DE GRANOLLERS. Dimarts 28 d'abril.

 

La conferència té dues parts. En la primera part el conferenciant ens explica perquè s’emmuralla la ciutat medieval. No només per motius de defensa, sinó, també, pel control polític i el funcionament econòmic. Marcava clarament on acabava la ciutat i comença el camp, cosa útil per l’organització i administració. 

Les portes de la muralla permetien controlar qui entrava i sortia de la ciutat. Això, ajudava a vigilar possibles enemics i gestionar el comerç i el cobrament d’impostos. 

Les muralles medievals es van construir a Catalunya principalment en els segles IX-XV, en un context de guerres, expansió feudal i creixement de viles. Les muralles tenien unes característiques comunes. Normalment es construïen amb pedra i morter; reforçades amb torres de vigilància que podien ser quadrades o circulars, distribuïdes al llarg del perímetre. 

Portes fortificades. Durant els segles XV-XVI sorgeixen els baluards. En el segle XIV hi ha un enfortiment de les antigues muralles o una nova creació per conflictes de domini polític. El conferenciant ens mostra diversos exemples com la muralla de Montblanc o la de Barcelona. 

En la segona part, ens explica les muralles de Granollers (1281-1366). En un document de l’any 1291 es fa referència a la construcció d’una muralla a través de la compra del senyoriu de la vila per part de Pere Marqués, senyor del castell de la Roca. En un document del segle XIV s’esmenta la necessitat de refortificar la vila i de fer un manteniment de les velles defenses. En el document de l’infant Joan de l’any 1366, es concedeix els permisos per construir murs, valls, corredors i torres de fortificació. Aquest privilegi serà confirmat i ampliat per Pere III el Cerimoniós l’any 1373. La muralla, les torres, el fossar i els portals eren administrats primer per delegació reial i després directament pel Consell de la Ciutat, que havia de tenir cura del seu manteniment i de les reformes o modificacions.

La construcció del sistema defensiu constava de diversos elements com: murs, torres (bestorres), corredors i fossat. El mur de defensa presentaria una alçada aproximada d’uns cinc metres i un gruix que oscil·laria entre 1 i 1,20 metres. Estaria coronat de merlets. És força probable que el pas de ronda estigués format per una passarel·la de fusta adossada a la part alta del mur. També, tenia espitlleres. Un element important d’aquest sistema defensiu són les bestorres. No són torres, ja que el costat que dona a l’interior de la ciutat no és tancat. 

També, dins el sistema defensiu de la ciutat, són els corredors. En el cas de Granollers aquests corredors s’han conservat força bé. El vall o fossat es trobava excavat pràcticament en la seva totalitat. 

La topografia actual del nucli medieval de Granollers, ve determinada, en bona part, per la configuració del recinte murat de l’època baixmedieval. Sis carrers principals que neixen dels portals de la muralla. Així, els portals de Barcelona, de la Roca, del Bell-lloc, Corró, Caldes i Portalet. 

El segle XVI ja s’havia superat el recinte emmurallat i es construïa a les vores dels camins rals vers Barcelona i Vic. El coneixement i valoració d’aquest element del patrimoni històric afavoreix la conservació i l’apreciació ciutadana.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Júlia Pareto ha parlat d'ÈTICA PER A UNA TECNOLOGIA RESPONSABLE. Dimarts 21 d'abril.

La conferenciant va donar una excel·lent lliçó magistral, un discurs acuradíssim, ben estructurat i curull de referències.

Les referències constants a tres pilars: la Tecnologia, la Legislació i, com no, l’Ètica, planen i en son el fil conductor. 

Entrem doncs amb una indicació: el gir ètic de la política tecnològica. 

Si durant segles els pensadors han establert línies de reflexió filosòfica i ètica, amb els canvis tecnològics i la irrupció de la Intel·ligència Artificial, 

els conceptes ètics i morals tradicionals s’han d’adaptar, han quedat desfasats i no ens son útils.

Els pensadors es plantegen preguntes com: la Tecnologia està al servei de les persones?, la IA és fiable?, la IA està centrada en l’humà?: és la IA responsable, o la IA és beneficiosa?.

Aquí ens descriu uns apunts bàsics dels conceptes. L’Ètica ens qüestiona, PER QUÈ ho haig de fer o no?, hi ha l’argument i la orientació per trobar la o les possibles solucions als tres models ètics: 

Ètica DEONTOLÒGICA de principis, Ètica TELEOLÒGICA de les conseqüències i l’Ètica de la VIRTUT. Resumint, l’ètica és oberta a trobar camins de consens.

Fa una breu introducció a la MORAL, el planteig és diferent, QUÈ HE DE FER?, o fem alguna cosa Acció, o no fem res Omissió, tot en funció de la formació i les influències socials, tant individuals com col·lectives.

 

Ens proposa dos exemples per entendre dos models ètics, el TELEOLÒGIC que tindrà conseqüències i el DEONTOLÒGIC en que actuem per principis. Dues frases il·lustratives de la DIGNITAT HUMANA: obra de tal manera que puguis voler que la teva màxima es torni al mateix temps una llei universal, i, obra de tal manera que tractis a la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altra, sempre com un fi en si i mai únicament com un mitjà.

Com podem incidir des de l’ètica en els creadors de tecnologia per què segueixin els principis de responsabilitat? 

A partir d’aquí ens mostra diferents exemples de IA en robots, com que aquests tinguin capacitat d’interacció social i desenvolupin tasques concretes en activitats humanes.

Com he dit a l’inici, fer que la tècnica, la legislació i l’ètica trobin l’equilibri, com busca la Teoria de la mediació tecnològica, és una tasca lloable, sobretot si tenim molt present que la legislació europea mira pel benestar de les persones: la Xina i EEUU tenen altres interessos no tant encaminats al benestar de la població, sinó cap a ginys industrials i de guerra.

Apel·lant de nou a l’Ètica de la responsabilitat ens quedarem amb la aquesta reflexió de Hans Jonas: “Obra de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica a la terra”.

Resum d'Esteve Garrell i Homs, fotografies d'Esteve Garrell i de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Jaume Aulet ha parlat de LA LITERATURA I LA VIDA QUOTIDIANA. PER QUÈ NO PODEM DEIXAR MAI DE LLEGIR? Dimarts 14 d'abril.

Vagi per endavant: l'opinió generalitzada va ser de sorpresa, ningú dels presents s’imaginava, tenint de referència el títol, com desgranaria tot el contingut. La fina ironia va planar a la sala des de les primeres paraules fins al comiat. És ben cert que vàrem riure molt, i quan dic molt vull dir MOLT. La seva intel·ligència va construir un relat enginyós i d’alt contingut pedagògic. Saber llegir per entendre. El món vist per un lector, en Jaume Aulet, que sí sap llegir.

La llengua es un element essencial de la nostra vida quotidiana, I la literatura, encara que no ens ho sembli, també. Moltes vegades la tenim al davant dels nostres ulls i ens passa del tot desapercebuda. 

Per què?. Perquè no som lectors, no tenim l’hàbit de la lectura. I així ens van les coses!. Ens poden ensarronar i engalipar fàcilment a tot arreu!. 

Els mitjans de comunicació ens poden fer empassar qualsevol cosa, els discursos dels polítics estan farcits de paraules buides que sonen molt bé però no volen dir pràcticament res. 

Podem trobar pels carrers cartells publicitaris que sovint estan oferint just el contrari d’allò que ens volen vendre, senyal que allò que ens ofereixen no deu ser gaire fiable.

Al llarg de la xerrada vàrem veure múltiples exemples-curiosos, còmics i sorprenents- d’aquest fet. 

Des de titulars de diari que ens inciten a no comprar-lo per res del món, a propaganda de bancs i caixes d’estalvi que fan arrufar el nas a l’hora de portar-hi els diners, o botigues que ofereixen coses realment sorprenents, o també indicadors “oficials” amb faltes d’ortografia o missatges més que encriptats. 

Només un exemple: entraríeu en una botiga de roba, com la que hi havia fa un temps a Terrassa, amb un cartell a la porta que diu, literalment “Liquidació total de dona a l’interior”? No, oi que no? Sobretot si sou dones, és clar.

Al final ens diu: segur que quan hàgim acabat la sessió, tots estarem més al cas. I llegirem més i millor.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, fotografies també de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Jaume Carbonell ha parlat de L'ESCOLA FRANQUISTA. UN VIATGE A LA NOSTRA MEMÒRIA ESCOLAR. Dimarts dia 7 d'abril

La conferència sobre l’escola franquista ha estat acompanyada de suports visuals i s’ha estructurat en tres parts.

1.- Les mesures per destruir l’educació de la segona República i implantar la ideologia del nou Règim franquista: clausura de centres i institucions ,crema i prohibició de llibres , depuració del professorat republicà i substitució per persones addictes al nou règim.

2.- Característiques més emblemàtiques de l’escola franquista. La doctrina del nacional catolicisme ( rituals patriòtics i religiosos ). Separació de nenes i nens. El model d’escola tradicional. Autoritarisme,disciplina severa i baixa qualitat. Dèficits en els diversos trams educatius. Abandó de l’escola pública.

3.- El tardo franquisme: entre la modernització escolar ( La Ley General de Educación del 1970) i la resistència cultural i pedagògica ( escoles privades amb voluntat de convertir-se en públiques).

La dictadura franquista, des del primer moment, va desmantellar totes les institucions, iniciatives i assaigs pedagògics anteriors. El magisteri públic va patir un sever procés de depuració. L’adoctrinament ideològic tenia dues manifestacions: l’educació patriòtica i l’educació religiosa ultraconservadora. Religió i moral catòlica eren centrals en l’ ensenyament. Un altre dels trets singulars de l’educació franquista és l’autoritarisme. Educació basada en la disciplina i l’autoritat. 

Prohibició del català i altres llengües. També, centres de nois i noies separats, per evitar qualsevol contacte. La manca de compromís de l’Estat cap a l’educació pública va provocar que bona part de l’escolarització recaigués al sector privat, especialment als centres religiosos.

Les manifestacions més autoritàries i ideològiques del model educatiu franquista es van anar suavitzant amb el pas del temps a partir dels anys seixanta. L’ensenyament obligatori es va estendre dels 12 als 14 anys. Però, a l’ensenyament secundari i universitari hi arribaven, sobretot, les classes socials altes i mitjana. El panorama va anar  millorant, substancialment, amb la construcció de noves escoles, instituts i universitats.

 

Nous aires en el tardofranquisme amb la Llei General d’Educació del 1970 i la modernització de l’escola. Una reforma adaptada a les noves necessitats del desenvolupament capitalista, assessorada per la Unesco i pel Banc Mundial. L’anomenada Generació de l’EGB. Ja es viu una altra escola franquista. Millores importants, però insuficients.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Albert Beorlegui ha parlat de L'ESPLENDOR DE LES BANDES SONORES DEL CINEMA CLÀSSIC. Dimarts 24 de març.

Una introducció breu de la música composta per cinema abans de la segona guerra mundial, amb títols com “Llums de la ciutat” de Charles Chaplin, o "King Kong" de Max Steiner, el mateix compositor de la superba partitura per “El que el vent s’endugué”, marca un punt d’inflexió en la història de les bandes sonores, quan tota una primera generació de músics, la majoria d’ells procedents de la vella Europa, (el mencionat Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Franz Waxman, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman entre d’altres) desembarcaran a Hollywood creant “so” ben especial que defineix el cinema d’aquells anys.

A partir d’aquest punt hi ha una descripció de grans compositors, americans i vinguts de diferents països europeus fugint de la barbàrie bèl·lica, que treballaran frenèticament per grans pel·lícules d’èxit notable i ben conegudes pel gran públic. Intentarem descriure amb rigor, autor i film o films per tal que, qui ho llegeixi, en tingui una guia útil.

El compositor Bernard Herrmann, va compondre les bandes sonores d' "Ultimàtum a la terra”. “Viatge al centre de la terra”. “Fahrenheit 451”.

Miklós Rózsa d’origen hongarès, és l’autor de pel·lícules de diferents gèneres: “Quo Vadis”. “El boig del pèl roig”. “El cid”. “Perdició”. “Facinerosos”, “La jungla de l’asfalt”.

Max Steiner, austríac de naixença. “El somni etern” i “Cayo largo”. “Moriren amb les botes posades”. “Tambors llunyans”. “Centaures del desert”.

Franz Waxman, polonès. “Tenir o no tenir”. “Corriol tenebrós”. “El crepuscle dels déus”.

David Raksin. Banda sonora de “Laura”.

Anton Karas. Vingut de la seva Àustria natal. “El tercer home”.

Victor Young, holandès. Fa una aportació més que important en grans produccions com, “Per qui repiquen les campanes”. “L’espectacle més gran del món”. “Creiem en l’amor”. “Riu gran”. “Arrels profundes”. “Johnn Guitar”.

Richard Hageman, dels P. Baixos. “La diligència”. “Fort apache”. “La legió invencible”.

Dimitri Tiomkin. Ucraïnès. “Sòl davant del perill”. “Duel de titans”. “Riu brau”.

Alfred Newman. Autor de. “Cors indomables”. “La conquesta de l’oest”. “Nevada Smith”.

Elmer Bernstein. “Els set magnífics”. “Els fills de Katie Elder”. “L’home del braç d’or”. “Xantatge a Broad way”. “Com un torrent”.

Alex North. Emblemàtic autor de films com “Un tramvia anomenat desitg”. “El llarg i càlid estiu”. “El soroll i la fúria”. “Vides rebels”. “El turment i l’èxtasi”. “Qui tem a Virginia Woolf?”.

I per acabar, dos compositors que van aportar la seva creativitat dins del gènere negre, i emprant el Jazz com a vehicle musical: Miles Davis, “Ascensor al cadafalc”.  Duke Ellington, “Anatomia d’un assassinat”.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, fotografies també de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Joan Esculies i Serrat ha parlat de TARRADELLAS, LLIÇONS PER A L'ACTUALITAT. Dimarts 17 de març.

El conferenciant ens presenta la trajectòria vital i política del qui fou president de la Generalitat restaurada. Neix a Cervelló any 1899 d’una família treballadora. Els pares, més tard, s’instalaran a Barcelona; allà, juntament amb un familiar començaran el negoci d’un bar. 

Tarradellas no farà cap carrera universitària. Estudiarà al CADCI. Allà adquireix una formació diversa sobre comerç, francès i anglès. De jove té contactes amb un grup catalanista. 

Farà el servei militar a Melilla. Allà, amb un exèrcit desordenat, veu el reflex d’una monarquia decadent. Acabat el servei militar treballarà en el món del comerç i acumularà una certa riquesa. 

També, es dedicarà a la política. És un polític diferent; té una professió al marge de la política. Els altres presidents seran advocats, militar, metge. Ell, és un viatjant de comerç; una persona feta a si mateixa, un petit empresari. 

Es va casar amb Antònia Macià. La seva filla Montserrat neix amb síndrome de Dwon. Aquest fet l’afecta i treballarà pel benestar de la noia. 

En el món de la política, coneixerà al president Macià i es convertirà en el seu secretari particular. L’any 1933 tindrà un enfrontament polític amb Macià. Una batalla generacional amb els joves d’Esquerra Republicana, entre ells,Tarradellas. Quan esclata la Guerra Civil l’any 1936 es va reconciliar amb Macià i es posarà a les seves ordres. Ocuparà diverses conselleries. 

Perduda la guerra es va exiliar a França; viurà a Saint-Martín le Beau. Allà va comprar una finca i viurà dels seus estalvis i inversions. 

El president Companys serà afusellat per el règim franquista. A l’exili el nou president serà Josep Irla. Tarradellas tindrà contactes en diversos republicans per reestructurar Esquerra Republicana. Més endavant, amb la mort de Josep Irla, serà el president de la Generalitat a l’ exili. 

Des de l’ exili intentarà marcar les pautes de la política interior. Troba oposició per par de les generacions més joves. Els anys seixanta rep polítics a la seva finca de Saint-Martín le Beau. Els seus estalvis han minvat, i les males inversions el portaran a tenir dificultats econòmiques. Hipoteca la seva propietat i s’hi mantindrà com a llogater. 

Un cop acabada la dictadura espanyola, i amb la monarquia de Joan Carles I, sota el govern d'Adolfo Suárez, es restableix la Generalitat. Tarradellas serà investit President. En aquesta etapa intentarà aconseguir el màxim autogovern per Catalunya. Hi haurà una entesa amb la monarquia. Una mena de pacte de monarquia per autonomia. Va viure 38 anys a l’exili, entre 1939 i 1977. 

Va negociar la restauració de la Generalitat l’any 1977 i va constituir un govern d’unitat durant dos anys i mig,  l’únic que ha tingut Catalunya entre 1977-1980. La figura de Tarradellas destaca com a referent de seny, pragmatisme i capacitat de pacte durant la transició.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa. Fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.