Marc Jobani i Fernández ha parlat de LES PIONERES CATALANES. Dimarts 26 de maig.

"Amb la conferència d'avui pretenem acostar-nos a la biografia de 4 dones que traspassaren els límits establerts per la societat tradicional i que, en el tombant de segle XX, foren pioneres en reclamar la seva autonomia personal. Quatre dones i quatre àmbits: Teresa Claramunt, obrera, Dolors Aleu, metgessa, Anna Maria Martínez Sagi, poeta i Pepa Colomer, aviadora. Elles són exemple de voluntat, energia i treball, però sobretot, icones de l'ardida lluita per a la femenina emancipació."

TERESA CLARAMUNT CREUS (1862-1931), va ser una treballadora del tèxtil a Sabadell que des de molt jove va encoratjar les dones treballadores a organitzar-se i emprendre accions de reivindicació dels seus drets laborals. Per això va ser objecte de persecució i empresonament gran part de la seva vida. 

Protagonista i oradora en la vaga de les 7 setmanes (1883) va inspirar la creació de diverses associacions sindicals femenines pioneres a Catalunya com la Sección Varia de Trabajadoras Anarco-colectivistas de Sabadell (1884) i Sociedad Autónoma de Trabajadoras de Barcelona y su plano (1891). Tot i ser empresonada injustament a causa dels Procesos de 1896 i dels fets de la Revolució de 1909, sempre va tenir temps per escriure articles a la premsa llibertària i fins i tot crear una obra de teatre estrenada al Teatre Circ Barcelonès. La seva relació amb Joan Montseny i Teresa Mañé la portaren a conèixer a Frederica Montseny, qui finalment va acompanyar-la en el moment de la seva mort i prengué testimoni de la seva lluita.

DOLORS ALEU RIERA (1857-1913), va ser una metgessa, pediatra i ginecòloga, pionera en dedicar-se més de 20 anys en la seva carrera professional. Doctorada el 1882, en un entorn hostil per a les dones universitàries, sobretot aquelles que pretenien estudiar camps acadèmics considerats exclusius dels homes, va tractar a les seves pacients sense distincions d’estrat social i econòmic, actuació que va ser provada amb la presència de centenars de nenes del barri del Raval el dia del seu enterrament. S’oposà fermament a l’ús de les cotilles i animà les noies a fer esport i mantenir-se en forma, participant en la seva educació com a professora d’higiene i primeres cures en l’Acadèmia d’Arts i Oficis per a la Dona, dirigida per Clotilde Cerdà.

ANNA MARIA MARTÍNEZ SAGI (1907-2000), va ser una poeta, periodista i corresponsal de guerra, sindicalista, feminista, esportista, etc. i la primera dona membre de la junta directiva del Barça. Filla d’una rica família burgesa, la seva mare mai la va comprendre tot i ser, ja de molt jove, considerada a Madrid, l’hereva de Rosalia de Castro en la presentació del seu primer llibre de poemes (Caminos, 1929). Reportera documentalista s’allistà a la columna Durruti durant la guerra, s’exilià a França i fins i tot emigrà als EEUU. De retorn a Catalunya a la mort del dictador Franco, mai va trobar el reconeixement que abans tenia esdevenint una artista sense reconeixement ni encaix, el record i consideració de la qual va ser rescatat poc abans de la seva mort.

PEPA COLOMER LUQUE (1913-2004), va ser la primera dona catalana amb llicència de vol a motor i fou la primera instructora de vol de l’escola de pilots de la Generalitat, on ensenyava la seva tècnica del mig looping. Durant la guerra civil pilotava avions de suport al front des del que traslladava ferits a l’hospital de campanya del Dr. Trueta a l’aeroport del Prat de Llobregat. Va extreure desenes de refugiats a França volant 3 i 4 vegades amb sobrecàrrega, segurament des de la platja de l’Estartit que, per llarga que és, li permetia emprendre l’enlairament amb més garanties. Exiliada a Anglaterra amb el seu marit, Josep Maria Carreras, també pilot, el qual va entrar a la RAF, en plena Segona Guerra mundial la Pepa Colomer mai va aconseguir un càrrec de pilot en les forces britàniques, molt probablement pel fet de ser dona.

Marc Jobani i Fernández

Informació gestionada per Esteve Garrell, fotografies i administració; cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Chavarria i Talarn ha parlat de GERSHWIN, DE BROADWAY A L'OLIPM DE LA CLÀSSICA. 19 de maig.

Una sessió plena d’apunts biogràfics fidels al personatge, per explicar-nos com un vailet que gairebé no va rebre lliçons de música, els primers professors més aviat van ser mediocres en comparació amb el talent innat del nostre personatge,

va esdevenir autodidacte, amb una enorme capacitat per absorvir i entendre tota la música que li arrivaba, una barreja de clàssica, jazz, musicals de Broadway. Fins que va conèixer al pianista Jack Miller de l’Orquestra Simfònica de Beethoven, qui el va orientar durant molts anys.

La conferència com no podia ser d’altra manera, va estar ben acompanyada de música ben escollida dels seus concerts i películes, amb música eixerida, optimista i brillant, 

d’un clàssic nordamericà: George Gershwin, un creador inclassificable i dotat d’un gran instint musical. Nascut a Brooklin el 1898 i que en només 38 anys de vida va compondre obres d’un enorme poder evocador: 

una vintena de musicals que Broadway i Hollywood van convertir en pel·lícules clàssiques, mig miler de cançons delicioses, 

i també obres memorables de tall clàssic com les cèlebres Rhapsody in blue, 

Un americà a París o l’òpera Porgy and Bess, sempre amb un llenguatge càlid i enginyós, a mig camí del jazz, l’impressionisme, la música negra, el romanticisme o l’avantguarda, i que el van convertir en una icona dels feliços i esbojarrats anys vint.

      Audició gentilesa d'Esteve Garrell:

https://www.youtube.com/watch?v=cH2PH0auTUU&list=RDcH2PH0auTUU&start_radio=1 

Resum, fotografies d'Esteve Garrell i Homs, altres imatges de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Pere Alzina Bilbeny ha parlat del CANVI CLIMÀTIC. Dimarts dia 12 de maig.

 

El conferenciant ha fet una introducció sobre les certeses i incerteses del canvi climàtic. Ha plantejat si també era un problema social, ell creu que no, excepte les onades de calor, sequera i aiguats que son les cares més visibles per la població.

Ha comentat que l'atmosfera primitiva era reductora, amb un 85% de vapor d'aigua, un 10% diòxid de carboni i un 5% mescla de metà, amoníac entre d'altres. L'atmosfera actual és oxidant; micro algues i les plantes capten diòxid de carboni, aigua i radiació solar, llavors ho transformen en matèria orgànica i oxigen gràcies a la fotosíntesis, 

Els essers vius fan una combustió, amb la matèria orgànica i l'oxigen alliberant diòxid de carboni més aigua mitjançant la respiració. Gràcies a la fotosíntesis i la respiració, en principi, es produeix un equilibri.

La composició de l'atmosfera és d'un 99% entre nitrogen i oxigen, l'1% restant correspon a altres gasos com l'argó, diòxid de carboni i vapor d'aigua.

Contaminants

Les principals fonts d'alteració de l'equilibri abans esmentat, són les emissions de contaminants, que poden ser naturals i les accelerades pels humans, Exemples de naturals pol·len, llamps, aigua molls alliberant metà, acid sulfhídric, amoníac... Exemple de les provocades pels homes; pedreres, incendis forestal, encara que el 7% dels incendis forestal son naturals, els herbívors (generen metà), la industria, les calderes, el transport...

Efecte hivernacle. 

L'excés alliberat de gasos tant naturals com d'origen humà, absorbeixen i reemeten radiació provocant efecte hivernacle. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, la qual cosa fa que la temperatura mitjana de la terra augmenti. La combustió de fòssils amb la crema de petroli, carbó, gas natural ha causat increment de diòxid de carboni, metà, ozó entre d'altres.

Cal diferenciar la Emissió de la Immissió de substàncies contaminats i gasos d'efecte hivernacle Emissió equival en un punt concret (per exemple el tub d'escap d'un cotxe) i Immissió és l'acumulació de substàncies contaminants en un medi receptor, atmosfera, sol... (aparcament).

En Pere ha esmentat que no tots els efectes actuals es poden considerar provats. Si que son efectes provats; l'increment de la temperatura del mar a Catalunya ha estat de 2,5 de mitjana anual, abans era de 16 graus, actualment és de 18,5. Increment del nivell del mar 3cm cada 10 anys. 

Canvis en el regim actual de precipitacions. Canvis en la distribució de la vegetació. Augment d'onades de calor. Augment de la insolació. Augment de risc d'incendis forestals. Augment de temporals. Canvis en la distribució de la fauna.

També ha comentat diferents canvis fenològics; l'oreneta arriba 24 dies abans i marxa 22 dies abans, l'albercoquer també floreix abans, la vinya perd les fulles 12 dies més tard.

Ens a fet reflexionar sobre si hi ha pèrdua de biodiversitat o riquesa biològica, esmentant que en el cas dels ocells s'han guanyat 16 especies. (s'han guanyat 19 i s'han perdut3). Pel que fa els insectes s'han reduït.

Els efectes de futur son avaluats per models, remarcant que hi ha dues tendències la pessimista i la més realista. Sobre que hi podem fer, és parla de mitigació (reduir gasos) i adaptació (refugis tèrmics i altres).

La conferència es clou remarcant la visió dels experts i professionals sobre el problema i les possibles actuacions a emprendre per minimitzar la problemàtica i els pros i contres de cadascuna d'elles.

Resum Carme Esplugas,  fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Frederic Monmany ha parlat de COM MESUREM LES COSES EN EL MÓN DE LA CIÈNCIA?. Dimarts 5 de maig.

La ciència no és fàcil i no es pot simplificar: allò que és complex, no es pot explicar de forma senzilla. En la ciència, a traves d’un camí es pot arribar o no a un punt final, però l’important és el camí fet que s’utilitzarà més endavant. La curiositat és la que mou la ciència i, aquesta curiositat, és la que podem transmetre nosaltres als nostres nets.

A través del punter de làser, que pot costar uns 10 euros, i que el conferenciant utilitza a la xerrada, ens comenta la complexitat  que hi ha darrera de la fabricació d’aquest element: les fàbriques de làser, la caixa de plàstic que deriva del petroli, els metalls que provenen d’una mina, el transport normalment des de la Xina, la logística (pot ser Amazon), el software i encara falta la complexitat de la fabricació de la pila que el fa funcionar. També ens posa l’exemple del mòbil que té uns 21 sensors més el software i que té tota la física en els seus múltiples elements.

En el món de la ciència es mesuren les coses constantment:

Un matí qualsevol, sona el despertador l’atures i mires l’hora (1), tens una mica de calor fas una ullada, en el mateix despertador, a la temperatura de l’habitació (2) i de reüll veus que la humitat (3) és força alta, poder això és el que et fa tenir aquesta sensació de xafogor. L’aigua de la dutxa és freda mires a quina temperatura (4) està el termòstat i l’ajustes. Agafes la balança i et peses (5) per saber com va el règim.Com que t’agrada la meteorologia, vas a la sala i li hi dons una ullada a la teva estació meteorològica, temperatura (6), força del vent (7), humitat relativa (8), quantitat de pluja (9), l’hora exacta (10), radiació solar (11) i poder alguna cosa més. Un cop a la cuina poses una quantitat (12) de llet a escalfar al microones, temps (13), potència (14) ...

Portem un quart d’hora d’un matí normal i ja has fet unes 14 mesures, però sabem realment què és allò que mesurem? Què és un segon? Què és un grau de temperatura? Què és un kilogram? Què és un metre?... El segon és la unitat més important i d’ell se’n deriven totes les altres.

En aquesta xerrada es fa una aproximació de com es defineixen les mesures que fem servir i quins patrons s’utilitzen per a definir-les. També es fa una breu aproximació històrica i de quins son els estaments internacionals que vetllen per la seva fiabilitat. Podria semblar un tema banal però, el teu telèfon mòbil, el teu GPS, la medicació que prens cada matí, la teva connexió a la xarxa i moltes d’altres coses de la teva vida diària en depenen.

En el món tecnològic, en el que ens ha tocat viure, on ho mesurem pràcticament tot, conèixer com la ciència intenta ser el més acurat possible a l’hora de definir les unitats de mesura no ens millorarà la vida però si que ens aportarà una mica de coneixement de l’intricat món que ens envolta. 

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserat Lluch.

Jaume Dantí ha parlat de VILA EMMURALLADA, VILA DEFENSADA? LES MURALLES DE GRANOLLERS. Dimarts 28 d'abril.

 

La conferència té dues parts. En la primera part el conferenciant ens explica perquè s’emmuralla la ciutat medieval. No només per motius de defensa, sinó, també, pel control polític i el funcionament econòmic. Marcava clarament on acabava la ciutat i comença el camp, cosa útil per l’organització i administració. 

Les portes de la muralla permetien controlar qui entrava i sortia de la ciutat. Això, ajudava a vigilar possibles enemics i gestionar el comerç i el cobrament d’impostos. 

Les muralles medievals es van construir a Catalunya principalment en els segles IX-XV, en un context de guerres, expansió feudal i creixement de viles. Les muralles tenien unes característiques comunes. Normalment es construïen amb pedra i morter; reforçades amb torres de vigilància que podien ser quadrades o circulars, distribuïdes al llarg del perímetre. 

Portes fortificades. Durant els segles XV-XVI sorgeixen els baluards. En el segle XIV hi ha un enfortiment de les antigues muralles o una nova creació per conflictes de domini polític. El conferenciant ens mostra diversos exemples com la muralla de Montblanc o la de Barcelona. 

En la segona part, ens explica les muralles de Granollers (1281-1366). En un document de l’any 1291 es fa referència a la construcció d’una muralla a través de la compra del senyoriu de la vila per part de Pere Marqués, senyor del castell de la Roca. En un document del segle XIV s’esmenta la necessitat de refortificar la vila i de fer un manteniment de les velles defenses. En el document de l’infant Joan de l’any 1366, es concedeix els permisos per construir murs, valls, corredors i torres de fortificació. Aquest privilegi serà confirmat i ampliat per Pere III el Cerimoniós l’any 1373. La muralla, les torres, el fossar i els portals eren administrats primer per delegació reial i després directament pel Consell de la Ciutat, que havia de tenir cura del seu manteniment i de les reformes o modificacions.

La construcció del sistema defensiu constava de diversos elements com: murs, torres (bestorres), corredors i fossat. El mur de defensa presentaria una alçada aproximada d’uns cinc metres i un gruix que oscil·laria entre 1 i 1,20 metres. Estaria coronat de merlets. És força probable que el pas de ronda estigués format per una passarel·la de fusta adossada a la part alta del mur. També, tenia espitlleres. Un element important d’aquest sistema defensiu són les bestorres. No són torres, ja que el costat que dona a l’interior de la ciutat no és tancat. 

També, dins el sistema defensiu de la ciutat, són els corredors. En el cas de Granollers aquests corredors s’han conservat força bé. El vall o fossat es trobava excavat pràcticament en la seva totalitat. 

La topografia actual del nucli medieval de Granollers, ve determinada, en bona part, per la configuració del recinte murat de l’època baixmedieval. Sis carrers principals que neixen dels portals de la muralla. Així, els portals de Barcelona, de la Roca, del Bell-lloc, Corró, Caldes i Portalet. 

El segle XVI ja s’havia superat el recinte emmurallat i es construïa a les vores dels camins rals vers Barcelona i Vic. El coneixement i valoració d’aquest element del patrimoni històric afavoreix la conservació i l’apreciació ciutadana.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Júlia Pareto ha parlat d'ÈTICA PER A UNA TECNOLOGIA RESPONSABLE. Dimarts 21 d'abril.

La conferenciant va donar una excel·lent lliçó magistral, un discurs acuradíssim, ben estructurat i curull de referències.

Les referències constants a tres pilars: la Tecnologia, la Legislació i, com no, l’Ètica, planen i en son el fil conductor. 

Entrem doncs amb una indicació: el gir ètic de la política tecnològica. 

Si durant segles els pensadors han establert línies de reflexió filosòfica i ètica, amb els canvis tecnològics i la irrupció de la Intel·ligència Artificial, 

els conceptes ètics i morals tradicionals s’han d’adaptar, han quedat desfasats i no ens son útils.

Els pensadors es plantegen preguntes com: la Tecnologia està al servei de les persones?, la IA és fiable?, la IA està centrada en l’humà?: és la IA responsable, o la IA és beneficiosa?.

Aquí ens descriu uns apunts bàsics dels conceptes. L’Ètica ens qüestiona, PER QUÈ ho haig de fer o no?, hi ha l’argument i la orientació per trobar la o les possibles solucions als tres models ètics: 

Ètica DEONTOLÒGICA de principis, Ètica TELEOLÒGICA de les conseqüències i l’Ètica de la VIRTUT. Resumint, l’ètica és oberta a trobar camins de consens.

Fa una breu introducció a la MORAL, el planteig és diferent, QUÈ HE DE FER?, o fem alguna cosa Acció, o no fem res Omissió, tot en funció de la formació i les influències socials, tant individuals com col·lectives.

 

Ens proposa dos exemples per entendre dos models ètics, el TELEOLÒGIC que tindrà conseqüències i el DEONTOLÒGIC en que actuem per principis. Dues frases il·lustratives de la DIGNITAT HUMANA: obra de tal manera que puguis voler que la teva màxima es torni al mateix temps una llei universal, i, obra de tal manera que tractis a la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altra, sempre com un fi en si i mai únicament com un mitjà.

Com podem incidir des de l’ètica en els creadors de tecnologia per què segueixin els principis de responsabilitat? 

A partir d’aquí ens mostra diferents exemples de IA en robots, com que aquests tinguin capacitat d’interacció social i desenvolupin tasques concretes en activitats humanes.

Com he dit a l’inici, fer que la tècnica, la legislació i l’ètica trobin l’equilibri, com busca la Teoria de la mediació tecnològica, és una tasca lloable, sobretot si tenim molt present que la legislació europea mira pel benestar de les persones: la Xina i EEUU tenen altres interessos no tant encaminats al benestar de la població, sinó cap a ginys industrials i de guerra.

Apel·lant de nou a l’Ètica de la responsabilitat ens quedarem amb la aquesta reflexió de Hans Jonas: “Obra de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica a la terra”.

Resum d'Esteve Garrell i Homs, fotografies d'Esteve Garrell i de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Jaume Aulet ha parlat de LA LITERATURA I LA VIDA QUOTIDIANA. PER QUÈ NO PODEM DEIXAR MAI DE LLEGIR? Dimarts 14 d'abril.

Vagi per endavant: l'opinió generalitzada va ser de sorpresa, ningú dels presents s’imaginava, tenint de referència el títol, com desgranaria tot el contingut. La fina ironia va planar a la sala des de les primeres paraules fins al comiat. És ben cert que vàrem riure molt, i quan dic molt vull dir MOLT. La seva intel·ligència va construir un relat enginyós i d’alt contingut pedagògic. Saber llegir per entendre. El món vist per un lector, en Jaume Aulet, que sí sap llegir.

La llengua es un element essencial de la nostra vida quotidiana, I la literatura, encara que no ens ho sembli, també. Moltes vegades la tenim al davant dels nostres ulls i ens passa del tot desapercebuda. 

Per què?. Perquè no som lectors, no tenim l’hàbit de la lectura. I així ens van les coses!. Ens poden ensarronar i engalipar fàcilment a tot arreu!. 

Els mitjans de comunicació ens poden fer empassar qualsevol cosa, els discursos dels polítics estan farcits de paraules buides que sonen molt bé però no volen dir pràcticament res. 

Podem trobar pels carrers cartells publicitaris que sovint estan oferint just el contrari d’allò que ens volen vendre, senyal que allò que ens ofereixen no deu ser gaire fiable.

Al llarg de la xerrada vàrem veure múltiples exemples-curiosos, còmics i sorprenents- d’aquest fet. 

Des de titulars de diari que ens inciten a no comprar-lo per res del món, a propaganda de bancs i caixes d’estalvi que fan arrufar el nas a l’hora de portar-hi els diners, o botigues que ofereixen coses realment sorprenents, o també indicadors “oficials” amb faltes d’ortografia o missatges més que encriptats. 

Només un exemple: entraríeu en una botiga de roba, com la que hi havia fa un temps a Terrassa, amb un cartell a la porta que diu, literalment “Liquidació total de dona a l’interior”? No, oi que no? Sobretot si sou dones, és clar.

Al final ens diu: segur que quan hàgim acabat la sessió, tots estarem més al cas. I llegirem més i millor.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, fotografies també de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Jaume Carbonell ha parlat de L'ESCOLA FRANQUISTA. UN VIATGE A LA NOSTRA MEMÒRIA ESCOLAR. Dimarts dia 7 d'abril

La conferència sobre l’escola franquista ha estat acompanyada de suports visuals i s’ha estructurat en tres parts.

1.- Les mesures per destruir l’educació de la segona República i implantar la ideologia del nou Règim franquista: clausura de centres i institucions ,crema i prohibició de llibres , depuració del professorat republicà i substitució per persones addictes al nou règim.

2.- Característiques més emblemàtiques de l’escola franquista. La doctrina del nacional catolicisme ( rituals patriòtics i religiosos ). Separació de nenes i nens. El model d’escola tradicional. Autoritarisme,disciplina severa i baixa qualitat. Dèficits en els diversos trams educatius. Abandó de l’escola pública.

3.- El tardo franquisme: entre la modernització escolar ( La Ley General de Educación del 1970) i la resistència cultural i pedagògica ( escoles privades amb voluntat de convertir-se en públiques).

La dictadura franquista, des del primer moment, va desmantellar totes les institucions, iniciatives i assaigs pedagògics anteriors. El magisteri públic va patir un sever procés de depuració. L’adoctrinament ideològic tenia dues manifestacions: l’educació patriòtica i l’educació religiosa ultraconservadora. Religió i moral catòlica eren centrals en l’ ensenyament. Un altre dels trets singulars de l’educació franquista és l’autoritarisme. Educació basada en la disciplina i l’autoritat. 

Prohibició del català i altres llengües. També, centres de nois i noies separats, per evitar qualsevol contacte. La manca de compromís de l’Estat cap a l’educació pública va provocar que bona part de l’escolarització recaigués al sector privat, especialment als centres religiosos.

Les manifestacions més autoritàries i ideològiques del model educatiu franquista es van anar suavitzant amb el pas del temps a partir dels anys seixanta. L’ensenyament obligatori es va estendre dels 12 als 14 anys. Però, a l’ensenyament secundari i universitari hi arribaven, sobretot, les classes socials altes i mitjana. El panorama va anar  millorant, substancialment, amb la construcció de noves escoles, instituts i universitats.

 

Nous aires en el tardofranquisme amb la Llei General d’Educació del 1970 i la modernització de l’escola. Una reforma adaptada a les noves necessitats del desenvolupament capitalista, assessorada per la Unesco i pel Banc Mundial. L’anomenada Generació de l’EGB. Ja es viu una altra escola franquista. Millores importants, però insuficients.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.