Jaume Carbonell ha parlat de L'ESCOLA FRANQUISTA. UN VIATGE A LA NOSTRA MEMÒRIA ESCOLAR. Dimarts dia 7 d'abril

La conferència sobre l’escola franquista ha estat acompanyada de suports visuals i s’ha estructurat en tres parts.

1.- Les mesures per destruir l’educació de la segona República i implantar la ideologia del nou Règim franquista: clausura de centres i institucions ,crema i prohibició de llibres , depuració del professorat republicà i substitució per persones addictes al nou règim.

2.- Característiques més emblemàtiques de l’escola franquista. La doctrina del nacional catolicisme ( rituals patriòtics i religiosos ). Separació de nenes i nens. El model d’escola tradicional. Autoritarisme,disciplina severa i baixa qualitat. Dèficits en els diversos trams educatius. Abandó de l’escola pública.

3.- El tardo franquisme: entre la modernització escolar ( La Ley General de Educación del 1970) i la resistència cultural i pedagògica ( escoles privades amb voluntat de convertir-se en públiques).

La dictadura franquista, des del primer moment, va desmantellar totes les institucions, iniciatives i assaigs pedagògics anteriors. El magisteri públic va patir un sever procés de depuració. L’adoctrinament ideològic tenia dues manifestacions: l’educació patriòtica i l’educació religiosa ultraconservadora. Religió i moral catòlica eren centrals en l’ ensenyament. Un altre dels trets singulars de l’educació franquista és l’autoritarisme. Educació basada en la disciplina i l’autoritat. 

Prohibició del català i altres llengües. També, centres de nois i noies separats, per evitar qualsevol contacte. La manca de compromís de l’Estat cap a l’educació pública va provocar que bona part de l’escolarització recaigués al sector privat, especialment als centres religiosos.

Les manifestacions més autoritàries i ideològiques del model educatiu franquista es van anar suavitzant amb el pas del temps a partir dels anys seixanta. L’ensenyament obligatori es va estendre dels 12 als 14 anys. Però, a l’ensenyament secundari i universitari hi arribaven, sobretot, les classes socials altes i mitjana. El panorama va anar  millorant, substancialment, amb la construcció de noves escoles, instituts i universitats.

 

Nous aires en el tardofranquisme amb la Llei General d’Educació del 1970 i la modernització de l’escola. Una reforma adaptada a les noves necessitats del desenvolupament capitalista, assessorada per la Unesco i pel Banc Mundial. L’anomenada Generació de l’EGB. Ja es viu una altra escola franquista. Millores importants, però insuficients.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Albert Beorlegui ha parlat de L'ESPLENDOR DE LES BANDES SONORES DEL CINEMA CLÀSSIC. Dimarts 24 de març.

Una introducció breu de la música composta per cinema abans de la segona guerra mundial, amb títols com “Llums de la ciutat” de Charles Chaplin, o "King Kong" de Max Steiner, el mateix compositor de la superba partitura per “El que el vent s’endugué”, marca un punt d’inflexió en la història de les bandes sonores, quan tota una primera generació de músics, la majoria d’ells procedents de la vella Europa, (el mencionat Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Franz Waxman, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman entre d’altres) desembarcaran a Hollywood creant “so” ben especial que defineix el cinema d’aquells anys.

A partir d’aquest punt hi ha una descripció de grans compositors, americans i vinguts de diferents països europeus fugint de la barbàrie bèl·lica, que treballaran frenèticament per grans pel·lícules d’èxit notable i ben conegudes pel gran públic. Intentarem descriure amb rigor, autor i film o films per tal que, qui ho llegeixi, en tingui una guia útil.

El compositor Bernard Herrmann, va compondre les bandes sonores d' "Ultimàtum a la terra”. “Viatge al centre de la terra”. “Fahrenheit 451”.

Miklós Rózsa d’origen hongarès, és l’autor de pel·lícules de diferents gèneres: “Quo Vadis”. “El boig del pèl roig”. “El cid”. “Perdició”. “Facinerosos”, “La jungla de l’asfalt”.

Max Steiner, austríac de naixença. “El somni etern” i “Cayo largo”. “Moriren amb les botes posades”. “Tambors llunyans”. “Centaures del desert”.

Franz Waxman, polonès. “Tenir o no tenir”. “Corriol tenebrós”. “El crepuscle dels déus”.

David Raksin. Banda sonora de “Laura”.

Anton Karas. Vingut de la seva Àustria natal. “El tercer home”.

Victor Young, holandès. Fa una aportació més que important en grans produccions com, “Per qui repiquen les campanes”. “L’espectacle més gran del món”. “Creiem en l’amor”. “Riu gran”. “Arrels profundes”. “Johnn Guitar”.

Richard Hageman, dels P. Baixos. “La diligència”. “Fort apache”. “La legió invencible”.

Dimitri Tiomkin. Ucraïnès. “Sòl davant del perill”. “Duel de titans”. “Riu brau”.

Alfred Newman. Autor de. “Cors indomables”. “La conquesta de l’oest”. “Nevada Smith”.

Elmer Bernstein. “Els set magnífics”. “Els fills de Katie Elder”. “L’home del braç d’or”. “Xantatge a Broad way”. “Com un torrent”.

Alex North. Emblemàtic autor de films com “Un tramvia anomenat desitg”. “El llarg i càlid estiu”. “El soroll i la fúria”. “Vides rebels”. “El turment i l’èxtasi”. “Qui tem a Virginia Woolf?”.

I per acabar, dos compositors que van aportar la seva creativitat dins del gènere negre, i emprant el Jazz com a vehicle musical: Miles Davis, “Ascensor al cadafalc”.  Duke Ellington, “Anatomia d’un assassinat”.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, fotografies també de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Joan Esculies i Serrat ha parlat de TARRADELLAS, LLIÇONS PER A L'ACTUALITAT. Dimarts 17 de març.

El conferenciant ens presenta la trajectòria vital i política del qui fou president de la Generalitat restaurada. Neix a Cervelló any 1899 d’una família treballadora. Els pares, més tard, s’instalaran a Barcelona; allà, juntament amb un familiar començaran el negoci d’un bar. 

Tarradellas no farà cap carrera universitària. Estudiarà al CADCI. Allà adquireix una formació diversa sobre comerç, francès i anglès. De jove té contactes amb un grup catalanista. 

Farà el servei militar a Melilla. Allà, amb un exèrcit desordenat, veu el reflex d’una monarquia decadent. Acabat el servei militar treballarà en el món del comerç i acumularà una certa riquesa. 

També, es dedicarà a la política. És un polític diferent; té una professió al marge de la política. Els altres presidents seran advocats, militar, metge. Ell, és un viatjant de comerç; una persona feta a si mateixa, un petit empresari. 

Es va casar amb Antònia Macià. La seva filla Montserrat neix amb síndrome de Dwon. Aquest fet l’afecta i treballarà pel benestar de la noia. 

En el món de la política, coneixerà al president Macià i es convertirà en el seu secretari particular. L’any 1933 tindrà un enfrontament polític amb Macià. Una batalla generacional amb els joves d’Esquerra Republicana, entre ells,Tarradellas. Quan esclata la Guerra Civil l’any 1936 es va reconciliar amb Macià i es posarà a les seves ordres. Ocuparà diverses conselleries. 

Perduda la guerra es va exiliar a França; viurà a Saint-Martín le Beau. Allà va comprar una finca i viurà dels seus estalvis i inversions. 

El president Companys serà afusellat per el règim franquista. A l’exili el nou president serà Josep Irla. Tarradellas tindrà contactes en diversos republicans per reestructurar Esquerra Republicana. Més endavant, amb la mort de Josep Irla, serà el president de la Generalitat a l’ exili. 

Des de l’ exili intentarà marcar les pautes de la política interior. Troba oposició per par de les generacions més joves. Els anys seixanta rep polítics a la seva finca de Saint-Martín le Beau. Els seus estalvis han minvat, i les males inversions el portaran a tenir dificultats econòmiques. Hipoteca la seva propietat i s’hi mantindrà com a llogater. 

Un cop acabada la dictadura espanyola, i amb la monarquia de Joan Carles I, sota el govern d'Adolfo Suárez, es restableix la Generalitat. Tarradellas serà investit President. En aquesta etapa intentarà aconseguir el màxim autogovern per Catalunya. Hi haurà una entesa amb la monarquia. Una mena de pacte de monarquia per autonomia. Va viure 38 anys a l’exili, entre 1939 i 1977. 

Va negociar la restauració de la Generalitat l’any 1977 i va constituir un govern d’unitat durant dos anys i mig,  l’únic que ha tingut Catalunya entre 1977-1980. La figura de Tarradellas destaca com a referent de seny, pragmatisme i capacitat de pacte durant la transició.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa. Fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Albert Puig ha parlat sobre LA RECONFIGURACIÓ DEL CAPITALISME GLOBAL. Dimarts 10 de març.

           LA RECONFIGURACIÓ DEL CAPITALISME GLOBAL

Al llarg de la història, el capitalisme ha passat per diverses fases. La que comença a finals dels anys setanta del segle XX, i que s’allarga almenys durant 30 anys, es coneix com la fase del capitalisme neoliberal-global.

En aquesta fase, té lloc una intensa i creixent comunicació i interdependència entre els diferents països del mon, tant a nivell econòmic com polític, social i cultural.

Però a partir de la gran recessió del 2008, es comença a observar canvis, que amb la pandèmia de la covid-19 i la guerra a Ucraïna s’acceleren, i que porten a albirar l’inici d’una nova fase, amb característiques diferencials de l’anterior.

A la conferència es repassa, en primer lloc, les característiques principals de la fase del capitalisme neoliberal-global. Aquesta aproximació al “d’on venim” és imprescindible per analitzar i interpretar al “cap a on anem”.

A continuació es reflexiona sobre els factors que porten a pensar en l’inici d’una de nova fase del capitalisme. Entre aquests, un dels que major transcendència està tenint, és l'augment dels casos de reubicació geogràfica de fases dels processos productius que prèviament havien estat deslocalitzades. Aquests moviments de relocalització productiva es comencen a observar a finals de la primera dècada del segle XXI, però s’intensifiquen arran de la pandèmia de la covid-19 i la guerra a Ucraïna.

L’anàlisi dels factors que expliquen aquests moviments porten a identificar un canvi de narrativa en la geopolítica del capital, que contribueix críticament en la reconfiguració del capitalisme ja que està tenint importants efectes sobre la política econòmica, especialment per les propostes de polítiques nacionalistes –proteccionistes- que, en algunes ocasions, freguen el bel·licisme i que semblen assenyalar una preocupant evolució cap a un mon més conflictiu i insegur.

Per finalitzar la conferència, l’Albert es fa la pregunta: Pot haver-hi democràcia real en un context de fortes i creixents desigualtats?

La experiència històrica suggereix que no. Sense afrontar les desigualtats, la gestió del capitalisme global tendirà cada vegada més cap a l’autoritarisme. Aquest és el repte polític central del nostre temps.

Resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Piñol ha anat EN RUTA. UN APROPAMENT A LA SARDANA VISITANT RACONS I INDRETS DE CATALUNYA. Dimarts 3 de març.

La sardana és la dansa més bella de totes les danses ….

Així començà la conferència en Xavi Piñol, a la  Sala Sant Esteve, motivada a saber més sobre la nostra estimada dansa. En temps passat, ell mateix ja va instruir-nos en el coneixement dels instruments de la cobla. Avui, com indica el seu títol, ens acompanyarà en un recorregut que situarà llocs importants d’aquesta activitat tradicional i cultural.

En primer lloc, convé dir, que l’origen de la sardana, com avui la coneixem, és incert. Es parla del segle XVI, com a ball antic, amb poc a veure a com és actualment. El més probable va ser, com a ball típic de les comarques empordaneses i pirinenques, ballat en cadena i en semicercle …

Molts indrets i racons del territori català han estat, i continuen essent, una font d’inspiració per a nombroses composicions que integren el ric i extens catàleg de sardanes. A través de l’audició de diverses composicions, amb títols vinculats a paisatges i espais emblemàtics de Catalunya, EN RUTA …. ens ha portat a conèixer alguna de les particularitats d’aquest gènere i a descobrir com, dins la mateixa tradició musical, poden conviure estils molt diversos.

Les explicacions van anar acompanyades de la projecció de diferents vídeos, on es va poder veure els indrets esmentats, mentre s’escoltaven les sardanes comentades.

Ens va  explicar detalladament les característiques de les següents sardanes:

1.    El cas Bou.  La sardana més popular.  Vicenç Bou i Geli 1885-1962 

Torroella vila vella (1952).

2.    La sardana, lluny d’un ball popular.  Pau Casals i Defilló  1876-197

 Sant Martí del Canigó (1943).

3.    La sardana, sentiment i influència.  Enric Morera i Viura  1865-1942

Baixant de la Font del Gat (1945).

4.    La sardana, expressió vocal.  Ricard Viladesau i Caner  1918-2005.

Girona m’enamora (1989).

5.    Puigferrer, un estil propi i font d’inspiració.  Manel Saderra i Puigferrer 1908-2000

Somni (1945).

Aquesta iniciativa ha tingut com a objectiu normalitzar la sonoritat de la cobla i de la sardana més enllà de l’àmbit estrictament sardanista, així com divulgar el vocabulari propi i específic d’aquesa manifestació cultural

Resum de Germà Cequier, fografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartellera de Montserrat Lluch.

Maria José Alonso ha parlat de NUTRICIÓ I FITOTERÀPIA EN SALUT OSTEOARTICULAR. Dimarts 24 de febrer.

 

El nostre cos té un sistema osteo-articular que li proporciona suport i mobilitat mitjançant: els ossos, músculs i articulacions.

Aquest sistema es comença a deteriorar a partir dels 30 anys, per això és tant important cuidar-lo tota la vida.

L’estat dels ossos poden ser: normal, osteogènia, osteoporosi, i osteoporosi severa, en funció de la pèrdua de calç que hagi patit al llarg dels anys. 

La pèrdua de calç comporta una disminució de l’altura corporal i molta més probabilitat de fractures òssies. A la vegada també es perd massa muscular. 

Quan es perd el sistema connectiu de les articulacions, els ossos freguen els uns amb els altres, fent soroll i molt dolor. Aquest deteriorament passa a totes les articulacions del cos. I finalment, tot aquest procés fa que notem encara més la fatiga al fer qualsevol moviment, per això és molt important no deixar de moure’s que provocaria un empitjorament.

Que hem de fer per mantenir en bones condicions tot el nostre cos: Fer exercici i portar una dieta mediterrània. 

Aquesta dieta consisteix en la ingesta de fruites de tot tipus (els cítrics ajuden a la síntesi del col·lagen ), pebrots vermells, cols de Brussel·les, cereals, carn (150grms de vaca, porta 30grms de proteïna), peix blau, preferiblement petits (poc mercuri) i que no sigui de piscifactoria, els peixos porten menys olis omega 3, sardines en llauna i ous, beure 1,5 litres d’aigua al dia.

Vitamina D3: es troba al rovell de l’ou, crestes de pollastre que porten àcid hialurònic. Vitamina K2, fa que el calci no es depositi a les artèries i venes. El seu dèficit contribueix a fer plaques d’ateroma. Els cigrons porten vitamina K2.

Els lladres de calç: la Sal, la Cafeïna i l’Alcohol. L’excés de sal (sodi) en la dieta fa eliminar molta calç per la orina.

Suplementació per mantenir els equilibris desitjables: Col·lagen, Àcid Hialurònic, Vitamines B1, B6, B12, Magnesi, Zinc i Coure.

Fitoteràpia. Harpagòfit arrels, és molt amarga, alleuja els dolors articulars. Cúrcuma, és el safrà dels pobres. La cúrcuma biodisponible es compara amb l’efecte Ibuprofè. Gingebre rizoma, antinauseosa (embaràs). Precursors de la aspirina (Salze del gènere salix). Infusions: Valeriana, Passiflora, Melisa, Canyella (coadjuvant antidiabètic). Olis per massatges, preparats amb olis essencials de romaní, canyella i gingebre. Es recomana conservar en pots de vidre de color topazi per evitar els rajos del sol.

Aromateràpia: Lavanda i Canyella. Per més informació consulteu: fitoteràpia.net

Resum Rosa Ochoa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Antoni Trilla ha parlat de LA PESTA NEGRA: TOTS CREIEM QUE ERA LA FI DEL MÓN. El dia 17 de febrer.

 

Una de les epidèmies més importants i amb més impacte social, cultural i històric va ser la pesta (The Black Death) del segle XIV a Europa. Com va dir Agnolo di Tura, un cronista de l'època: "Moria tanta gent que tots creiem que era la fi del món". 

Tot i que podem veure que al segle V ja hi va haver una primera pandèmia. 

Hem fet un viatge històric en el temps per tractar d'entendre on i com es va originar i extendre la malaltia i quines consequencies va tenir a Europa i a Catalunya. 

Segles després va haver-hi una altre epidèmia de pesta a finals del segle XIX, que va permetre identificar el bacil. I hem acabat recordant que avui encara hi ha pesta bubònica i pesta pneumònica al món.

Concretant una mica, direm que la PESTA BUBÒNICA és la més contagiosa de les tres variants conegudes i la més comú en un 80-90% dels casos i amb una taxa de mortalitat del 30% a mitjans del segle XIV.

La PESTA PNEUMÒNICA no era tan frequent però la mortalitat a l’edat mitjana era del 90-100%. La paraula pesta era sinònim de “mortalitas” (mort segura).L’impacte de la pesta va ser terrorífic.

El bacteri o bacil que provoca la malaltia s’anomena Yersinia pestis, nom que prové del seu descobridor Alexander Yersin, un suís deixeble de Louis Pasteur. Ho va descobrir a través de restes del bacil trobades en dents de cadàvers. 

Es transmet per la puça; pot passar també a les rates infectant posteriorment als humans. La tan mítica ruta de la seda va ser la via de contagi des de l’orient cap a l’occident al segle XIV. A Europa el bacil va trovar un camp de cultiu molt clar donada la fam, desnutrició, pobresa i manca d’higiene entre d’altres en aquella época. 

Donat el desconeixement de la malaltia, es va creure que la propagaven els jueus, per la qual cosa van ser perseguits i cremats a la foguera. 

El Dr. Trilla va acabar la seva presentació situant en el mapa els diferents llocs d’entrada de la pesta a la península i en concret a Catalunya, de com s’havia localitzat a casa nostra i també, dels beneficis econòmics generats per l’epidèmia.

No hem d’oblidar però, que el bacteri ni mort ni desapareix mai i es pot desenvolupar novament la malaltia en qualsevol moment, tot i que avui en dia disposem, afortunadament, de prou medicació efectiva per fer-hi front i guarir-la.

  

         Resum Marta Peitivi, fotografies de Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Judith Juanhuix Gibert ha parlat de LA LLUM DE SINCROTRÓ, UNA LLUM PER VEURE LA VIDA. Dimarts 10 de febrer.

 

Aquesta setmana ens ha parlat sobre el Sincrotró de Cerdanyola del Vallès Judith Juanhuix Gibert , doctora en Física per la Universitat de Barcelona. Va néixer a Girona el 1971. Ara és el cap de Ciències de la Vida del Laboratori de Llum de Sincrotró ALBA. 

També és la responsable de la construcció de la nova estació experimental XAIRA. La Vida és fàcilment visible, està molt ben organitzada en grans molècules d'ADN en contrast amb la NO VIDA.

L'ADN està plegat en hèlix per estalviar energia formant part de les proteïnes, lípids, glúcids ... La llum té una longitud d'ona de 15 cm per això els forns de microones tenen aquesta mida. Les ones surten per dues petites finestretes que hi ha a banda i banda. 

La ràdio també són ones que van viatjant fins a trobar el receptor. Els raigs X són el motiu d'existir del Sincrotró. 

La llum de sincrotró és l'emesa per electrons carregats elèctricament que es mouen amb trajectòria corba a una velocitat popera a la llum. De tant els electrons surten disparats tangencialment en forma de RX. 

El sincrotró ALBA té una circumferència d'uns 270 metres i treballen 280 persones parant tres cops a l'any per fer manteniment de les instal·lacions. En canvi, el de Suïssa mesura 27 km I treballen unes 15.000 persones. Per estudiar les ciències de la vida es fan servir RX, microscopi electrònic i espectrometria. 

Una de les principals investigacions que utilitza el sincrotró són per trobar medicaments anticancerígens. Quan ens anem fent vells, les mitocòndries van morint, i per això cada vegada ens cansem més. 

També l'utiliza les indústries tèxtils, cosmètiques, etc. El manteniment es fa al 50 % entre Generalitat i Estat. Actualment és deficitari.

Resum Rosa Ochoa, fotografies Mercè Gasch i Esteve Garrell i cartell de Montserrat Lluch.