Propera conferència dimarts 10 de novembre de 2026

 

Ada Parellada i Garrell "Què pebrots és l'alimentació sostenible?. Dimarts 3 de novembre de 2026

  

            "Què pebrots és l'alimentació sostenible?"

 

 

La restauradora i propietària del Restaurant Semproniana, Ada Parellada, ens explica què significa cuinar de manera sostenible fent un viatge a través de la ciència, la salut, la sostenibilitat i, sobretot, a través de la nostra història i cultura, la revolució que representa l’evolució des dels aspectes més primitius fins als nostres dies de com hem transformat la manera de cuinar i l’aplicació de nous estris i mètodes culinaris al llarg de la història. Una conferència dinàmica, expressiva i molt propera, on ens fa tocar de peus a terra  per comprendre la magnitud i el poder que tenim a l'hora de triar què entra dins del nostre cabàs. Una decisió política que amaga la clau per combatre l'emergència climàtica des dels nostres fogons. Ens diu amb vehemència, “Compreu el que es produeix al costat de casa, verdures, hortalisses, fruites, i aliments no processats”. Tot això, sense oblidar, la part que ens fa més humans, la cultura i les emocions. Analitzarem el nostre patrimoni culinari per poder comprendre tot allò que se'ns remou quan cuinem i mengem!

Esteve Garrell i Homs

Marc Hellbron. EL FESTIVAL DE BAYREUTH, EL TEMPLE DE WAGNER. Dimarts 27 d'octubre.

M. Antònia Morató ha parlat sobre EL NOMBRE D'OR i la PROPORCIÓ MATEMÀTICA de la BELLESA. Dimarts 20 d'octubre.

Miquel Echarri parlà sobre VEURE CINEMA. Dimarts 13 d'octubre de 2026.

Miquel Echarri És periodista cultural i professor d’història del cinema i anàlisi de filmació.

Analitzar és identificMirar millor per a veure més per separat els elements que formen un tot i veure com interactuen. Pensar, considerar… separar per entendre millor el que les pel·lícules ens volen dir.

L’anàlisi és un múscul que s’entrena, és l’aplicació d’una tècnica ( no una ciencia ) que depen d’eines com la capacitat de comprensió, el coneixement de la història i l’estètica cinematogràfica, la sensibilitat, la intuició i l’experiència.

Cinèfils serien persones que practiquen un cert grau d’auto il·lustració cinematogràfica motivada per la passió i l’amor al cinema. 

    Finalment ens recomana veure la pel·lícula “Els quatre cents cops” on es manifesta la soletat del corredor de fons, dirigida per François Truffaut, estrenada l’any 1959.

Rosa Ochoa

Albert Elfa. Un nou ordre mundial. Què ens hi juguem els ciutadans?

 

Abans de presentar-vos la síntesi d’aquest dimarts, us hem d’informar que per causa major, el periodista Albert Elfa no ha pogut donar la seva conferència com havíem anunciat, la seva intervenció ha estat re-programada pel dimarts 10 de novembre. 

En el seu lloc ho ha fet la Dra en Farmàcia Maria Sagalés i Torra, que ens ha parlat de: L’Hospital de Granollers, rememorant els orígens

La conferenciant ens ha posat en antecedents fen un acurat repàs dels episodis claus de la història i els protagonistes del nostre hospital. Dels orígens, 1328 en Bertran de Seva crea la “Institució per atendre pobres, peregrins i malalts”. Es administrat per un capellà designat per la família i descendents. Arribem al S XIV en que serà administrat pel Consell de la Vila. Una data significativa 1844, les necessitats creixen, i manca espai, feia pocs anys de l’aplicació de la Desamortització de Mendizábal en que incauta els bens de l’església, l’hospital es trasllada a l’antic Convent dels Caputxins fora muralles, on disposa d’hort per conrear aliments bàsics, i el nou cementiri de la ciutat. Els ingressos provenien de rendes, censos i almoines, hi ha documentació que el Consistori proveïa d’un hospitaler, un recaptador i dues infermeres.

Una data important, 1885 tres germanes carmelites es fan càrrec dels serveis hospitalaris, encara avui hi ha una petita comunitat. La degradació de l’edifici i dels serveis per manca d’ingressos i la desídia del consistori, consta que el 1907 no paguen les rendes, fa que els vilatans organitzin tómboles i rifes per ajudar al seu funcionament. Les noves necessitats  porten a constituir la

“Junta para la Reforma de Granollers”. Encarregada de la construcció del nou hospital a la seva ubicació actual, proveir de fons, amb moltes aportacions privades, de la Mancomunitat de Catalunya, Diputació i dels vilatans. 1920 es crea la Fundació Hospital-Asil de Granollers  per assistir a pobres i desemparats. El 1923 s’inauguren tres pavellons, Sant Jaume, Santa Faustina i Sant Enric. 1926 un Patronat dirigirà el centre. Revistes i diaris se’n fan ressò com un edifici modern dotat de les més avançades tècniques del moment. Hi ha documentació abundant dels ingressos, donatius rendes, rifes i tómboles per ajudar al funcionament i projectar reformes i ampliació de serveis i edificis. Les monges carmelites porten des de l’inici l’administració i registre de pacients, bugada, neteja, cuina, amb molta cura per aconseguir les millors condicions pel centre.

Es demana ajuda a benefactors entre els empresaris, botiguers i vilatans, hi ha personatges clau en el bon fer de la casa, de manera altruista, Francesc Sagalés pare i després Sagalés fill, en Josep Dachs com a comptable. La professionalització del quadre metge ja és una realitat, Doctors vinguts de Barcelona E. Ribas, Manuel Plana, Magí Tusquets i Domènec Cardona, i els facultatius de la ciutat, els doctors Francesc Torrents, Salvador Ramèntol, Alfred Sellés, Alfred Canal, Antoni Morgades i Joan Grau. Es presenta documents d’activitats quirúrgiques, despeses de funcionament, de medicaments, sol·licituds de beneficència i la publicació de diferents reglaments. Durant el període bèl·lic la Comunitat Vedruna ha d’abandonar l’hospital i el Comitè de Milícies Antifeixistes Revolucionari és qui el controla. Al finalitzar la guerra s’incorpora el doctor Jeroni Font que hi serà fins el 1984 sent el cap de servei de cirurgia. Les rifes i tómboles continuen com una font d’ingressos, com anècdota van sortejar un cavall.

Dos  passos molt importants, el 1947 s’estableix el Conveni amb l’Assegurança Obligatòria de Malaltia, una font d’ingressos assegurada i l’arribada el 1948 de la penicil·lina. L’arribada d’especialistes com els doctors Josep Reixach, Josep M Campos, José M Hernansáez i Arturo Herrero que ens han deixat una empremta d’humanitat, professionalitat i de resultats. L’edifici creix amb projectes avançats i els professionals sanitaris ben preparats han anat donant prestigi al NOSTRE Hospital.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs

Benvinguts al nou curs 2026-227, endavant amics!

 

Programa fins el Nadal

 

VACANCES... Molt bon estiu!!! Us esperem el 6 d'octubre... a les vostres AULES!!!

 

Frederic Sesé ha parlat sobre LA NOVA CANÇÓ, 1a PART. Dimarts 16 de juny.

La conferència d’avui ha estat el colofó esplèndid del final d’aquest  curs. Dins del marc històric i social a casa nostra i al món, nosaltres immersos en una dictadura ferotge 

i l’acabament de la segona guerra mundial, sorgeixen tot de moviments per promoure el canvi. 

El primer disc enregistrat en català va ser el 1958, per les Germanes Serrano. 

S’obre el camí a una sèrie de músics, lletristes i cantants, per produir música en català. 

Posa com exemples  Francesc Burrull, Jordi Sarsanedas,  Lita Torelló, Dodó Escobar, Josep Guardiola, Grau Carol, Francesc Heredero, Guillem d’Efak, 

o la mateixa Núria Feliu. 

Tots ells versionen temes d’èxit, inspirats en cantants italians, francesos, nord americans. 

La Feliu en fa una creació de “M’enamoren els timadors” d’Scott Joplinn. També s’hi afegeix l’excepcional Salvador Escamilla que el 13 de gener de1964 fa la primera emissió de Radioscope a Ràdio Barcelona, tot un mestre en la divulgació de la música en català. L’article publicat el gener de 1959 d’en Lluís Serrahima, marca un abans i un després. Pel seu interès el transcric íntegre.

“Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara. És greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres. A més, aquestes circumstàncies no poden, per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva. Es tracta doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Què fan els músics que ara són joves?. Us imagineu si, com a França, tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els “chansoniers” que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?. Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem”.

Joves i no tant joves senten la crida, agafen la guitarra i es llencen a cantar, 

neix “La Nova Cançó” i els primers 16 Jutges. Noms com Miquel Porter, J M Espinàs, 

Remei Margarit, ja més professional en Quico Pi de la Serra, Raimon, sense oblidar a Salomé, M Amèlia Pedrerol, Martí Llauradó, Xavier Elies o Delfí Abella. Tots ells van aportar amb generositat el seu talent per un temps limitat, després la majoria d’ells es varen reincorporar a les seves professions amb molt d’èxit. En l’explicació de cada cantant hi va posar una esplèndida selecció de peces musicals.

                                                   (Seguiran les melodies...)

Resum d'Esteve Garrell i Homs, fotografies seves i de Mercè Gasch. Cartell de Montserrat Lluch.