Jordi Camins, observador de glaceres, alpinista i esquiador reconegut, és un científic les aportacions del qual es fan servir per a diverses publicacions erudites i per exposicions en Centres d’interpretació de les Glaceres Pirinenques. També col·labora en el programa de la web Glaciers Online, la més important a nivell internacional en matèria de glaciologia. Ha estat guardonat amb el premi Medi Ambient en la modalitat 'trajectòria a favor del medi ambient'.
Síntesi de la conferència
Per començar havíem de situar-nos 200 anys enrere: aleshores la gent pensava diferent. Les persones que ara viuen a l’Himàlaia, per exemple, són com les dels Pirineus d'abans: són gent acollidora però molt tancada. Les persones van a viure a les muntanyes per poder sobreviure, no perquè els hi agradi. De fet fugen de les guerres.
En els medis rurals les creences religioses prenen força però a les muntanyes creuen en els fenòmens naturals. Els factors meteorològics tenen més importància que els religiosos, els fan por. Aleshores sorgeixen les llegendes i així ho veiem a Montserrat, els Pirineus als Andes i l’Himàlaia. Ens va anant explicant diverses llegendes d’aquestes muntanyes. La muntanya de Montserrat la podem dividir en tres parts. A la 1a part hi ha la llegenda de “La roca foradada”, a la 2a “Els frares encantats”, “El cavall bernat”. A la 3a hi ha diverses figures en pedra com ”La mòmia”, “L’elefant”, “La prenyada” , “la panxa del bisbe”. En els Pirineus, ens va explicar d’on ve el seu nom, la llegenda del “Pedraforca“. La del pic de Pocets, que vol dir terra cremada, les llegendes de l’ós, dels voltors, la de la Maledeta, el Pic Salvaguarda i les llegendes dels pastors i els remats . La del pas de Mahoma, a l‘Aneto, etc.
Als Andes, ens va explicar les diferents versions de la conquesta de Quito pels espanyols. Segons els quítxues per l’erupció del Cotopaxi i segons els espanyols per la seva traïció vers els indígenes. I per acabar ens va parlar de l’Himàlaia, que vol dir morada de les neus. Ens va parlar de la muntanya Muzmghata, situada a la zona de Karakorum, que vol dir pedres fosques. Per a la gent d’aquest indret la muntanya és el seu déu i el gel és la divinitat. La gent d’aquesta zona no tenen moneda, compren i venen fent canvis i regatejant. Aquesta part de la muntanya de l’Himàlaia pertany a la Xina, a la regió de Xingiang, a prop de la frontera amb el Tibet. I per acabar ens va parlar de la importància dels guepards, al qual consideren un animal sagrat. Síntesi de Mercè Gasch, fotografia d'Aurora Masat.