En Joan Izquierdo ens ha traspassat la seva passió per la música de la flauta dolça.La flauta és un dels instruments més antics, es pot dir que és tant antic com l'home, en la prehistòria tenien ja unes rudimentàries flautes de canya o bé d'os anomenades de pastor.
El gran descobriment en l'Edat Mitjana va ser el fet d’aconseguir passar dels tres forats als set forats en les flautes, cosa que permetia tocar tota la gamma de notes de l’escala i superar l’extensió de les possibilitats de la veu humana.
Les flautes, en aquella època, acostumaven a seguir les mateixes melodies que els cantants, fins que al segle XlV varen començar a improvisar i es converteixen en instruments solistes.
En Joan ens va presentar les diferents grandàries de cada flauta, des la diminuta sopranino fins la gran flauta baix, tot fent sentir els diferents timbres de cada una d'elles.
Les flautes dolces es componen de les quatre veus naturals humanes de soprano, contralt, tenor i baix, però tenen més ampliacions com l'esmentada sopranino i també els baixos.
L'època barroca és el temps del millor desenvolupament de la flauta dolça, els lutiers o luthiers han millorat notablement el seu so i, el gust de les composicions barroques, ajuden al cent per cent a lluir les tècniques de virtuosisme dels intèrprets.
La davallada comença amb el naixement de la flauta travessera: durant dos segles la flauta de bec quedarà relegada a l'oblit.
Al 1920 comença una nova descoberta per la flauta dolça, és un instrument ideal per començar la pedagogia musical amb els infants, que ha arribat fins els nostres dies. Els compositors tornen a escriure noves melodies o noves composicions de música per a flauta de bec. Música encara massa dissonant per a les nostres orelles, però que passarà a la història com la música del segle XXI per oients del segle XXI. Resum: Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.