Us podeu imaginar una església medieval en els seus dies d’esplendor amb teles de seda o frescos meravellosament pintats?
Avui ens ha visitat una historiadora de l’art especialitzada en tècniques pictòriques de l’època medieval, que a través del seu saber hem conegut qui eren aquells pintors i com desenvolupaven el seu ofici.
Tenim un text medieval del S.XII, escrit per Theophilus De Diversis Artibus on hi podem identificar qui eren aquells autors, com i on executaven les seves obres i s’hi descriuen molts pigments utilitzats.
A partir del 2012 i gràcies a tècniques com la microscòpia electrònica de rastreig amb espectroscòpia d’energia dispersiva de RX (SEM-EDXA), i tècniques cromatogràfiques entre d’altres, es van analitzar quatre frontals, el Baldaquí de Ribes (1119-1134), el Frontal de Sant Martí de Puigbò (1120-1150), el Frontal d’Espinelves (vers 1187) i el Frontal de Lluçà (1210-1220)
Els pintors gairebé no signaven mai les seves obres, pintaven d’una manera anònima, humil i senzilla. Ho consideraven una ofrena per lloar i honorar Déu, el gran creador. Plasmaven escenes bíbliques, realçant la meravella de la creació i emprant diversos pigments que sovint imitaven l’orfebreria, l’or i les pedres precioses. Cap al S.XII, sovint eren els monjos, laics i oblats, que residien als monestirs, els grans centres culturals de l’època, qui feien les obres. No és fins a mitjans del S.XIII, que comencem a trobar gremis i tallers que feien la seva activitat pictòrica en ciutats. Pintaven sobre teixit, seda, pergamí, fusta i pedra.
Sobre una capa de guix s’hi posaven els pigments que s’obtenien de minerals i a vegades de forma artificial. Els més importants són LAPISLÀTZULI, de color blau, que venia de l’Afganistan i era molt car, per la qual cosa s’utilitzava en poques quantitats; el CINABRI de color vermell, era un mineral de mercuri; l’ORPIMENT de color groc, era sulfur d’arsènic i molt verinós; la TERRA VERDA-CELADONITA de color verd, era molt abundant en la natura; el BLANC DE PLOM de color blanc, era el resultat de la corrosió de l’àcid acètic sobre làmines de plom, diòxid de carboni i oxigen; el CARBÓ, de color negre, s’obtenia del sutge de les grasses, ossos d’animals i sarments cremats.
També utilitzaven colorants, més fluids que els pigments, com el QUERMÉS (vermell), l’INDI (blau), ROJA (vermell), BLAU DEL PESTEL (blau) SAFRÀ (groc) i després, per acabar, els AGLUTINANTS que servien per retenir les capes de pigment i eren fets de clara i rovell d’ou i olis de llinosa o de nous. Gairebé acabant, la ponent va fer èmfasi amb els daurats, com a metàfora de la llum de Déu i s’obtenien de la resina del pi i colorants orgànics com el safrà o l’orpiment. Aquí i amb un torn de preguntes es va donar per acabada la conferència.
Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.
