24 de nov. 2013

Jordi Camins va parlar sobre LES MUNTANYES: MITES I DIVINITATS, 2ª part. Dimarts dia 26 de novembre

Jordi Camins, observador de glaceres, alpinista i esquiador reconegut, és un científic les aportacions del qual es fan servir per a diverses publicacions erudites i per exposicions en Centres d’interpretació de les Glaceres Pirinenques. També col·labora en el programa de la web Glaciers Online, la més important a nivell internacional en matèria de glaciologia. Ha estat guardonat amb el premi Medi Ambient en la modalitat 'trajectòria a favor del medi ambient'. 
Síntesi de la sessió alpina
El llibre de Jordi Camins Los 100 últimos glaciares del sur de Europa recull un exhaustiu treball de recerca sobre el canvi climàtic en els glaciars i els seus efectes, tot fent una comparativa amb fotografies de les diferències de les glaceres uns anys enrere i a l’actualitat. És un text que sensibilitza a la societat i dona un toc d’alerta de la realitat actual, per tal que els governants prenguin mesures urgents.
L’autor, amb un to col·loquial, va explicar les seves experiències en les expedicions a diferents països: Pakistan , Xina, Nepal. La riquesa dels viatges, és conèixer la gent, els seus costums i, a més, poder gaudir de la naturalesa (Muntanyes) En aquest països la seva forma de viure està determinada en funció de la llengua i la religió (Budisme, Hinduisme).
Tota l’exposició va quedar reforçada per fotografies interessants, tot mostrant els costums i forma de vida de les persones. Les zones rurals són més estrictes en les seves pràctiques i costums, ja que les tenen molt arrelades, a diferència de les ciutats que venen condicionades els últims  anys per la gran influència del turisme.
A Katmandú i viuen uns 1.500.habitans. La seva vida té alguna similitud amb l’India pel que fa les religions (Budisme i Hinduisme)  on conviuen sense cap conflicte.
Al Nepal els temples són molt relaxants i tanquils, es pot entrar sense problemes, les cares dels nepalesos reflecteixen molta pau i tranquil·litat. En els temples viuen els monjos “Sadus” (Hinduistes) que estan en la 4ª fase de meditació, viuen de les ofrenes i aliments que la gent els hi porta.
Una costum que ens va sorprendre, va ser veure una diapositiva d’una nena  molt pintada, que segons els rituals nepalesos és triada quan és molt petita, i queda recluida en un monestir apartada de la societat on és adorada com a una divinitat. Deixa de ser divina quan té la primera menstruació: aleshores ha de sortir del monestir no tenint cap futur, i acaba moltes vegades en la prostitució.
Un altre ritual comú en aquest país son “les cremacions” dels difunts. Els familiars son els que s’encarreguen de la preparació de la pira funerària, el cos cremat és llençat al riu “Batmati” 
El conferenciant va exposar tot d’una forma molt emotiva i didàctica, transmetent-nos la seva estimació i respecte per la naturalesa. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

17 de nov. 2013

Antoni Dalmau va parlar sobre les VERITATS I MENTIDES DE LA HISTÒRIA, dimarts dia 19 de novembre.

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.
Resum de la xerrada
Antoni Dalmau ha fet veure, al llarg de tota la xerrada, que cal tenir una mirada crítica en aproximar-nos a la història, perquè aquesta és manipulable, cal considerar que l'han escrit els vencedors, i costa de saber de la gent humil, que en general està amagada.
La història l'han escrit els vencedors no els vençuts. Ha posat l'exemple que si els nazis haguessin estat vencedors, la versió de la II guerra mundial probablement hauria estat diferent.

La mateixa història d'Espanya ens parla d' emperadors, reis.... què en sabem dels esclaus? què en sabem de les dones? quan són elles les que conservaven el patrimoni i educaven els fills mentre els homes eren a la guerra. S'ha de desenterrar la història amagada i ser molt i molt crítics.
En general la història es manipula per diferents interessos; econòmics, periodístics, al servei d'un missatge... En tenim exemples a Catalunya en la celebració, entre d'altres, del mil·lenari. A Espanya el propi rei a l'abril del 2011 va dir que el castellà no s'havia imposat mai. De vegades i per conveniències no es modifica sinó que s'obvia, exemple a França del nord no és parla de la croada dels càtars ni de la invasió del nord contra el sud del segle XIII en batalles duríssimes abans d'arribar a l'actual França. En diferents pel·lícules històriques i per interessos comercials també hem vist poc rigor, etc.
També cal tenir present que el rostre de la Història modificada, alterada hi arriba pel propi temps. Exemples; el Partenó d'Atenes edifici en ruïnes a l'actualitat tenia en origen els seus colors vermells, blaus, daurats que eren exuberants. L'Esfinx de Gizeh a Egipte al costat de les tres piràmides, va estar molts anys colgada fins el coll, per això no té nas, té el color de les pedres quan abans era vermella amb un mocador al cap de ratlles grogues i blaves. Les esglésies romàniques a pedra vista abans eren arrebossades i pintades de vermells, blaus daurats. A l'edat mitjana la gent era analfabeta per això pintaven per impressionar i captar les atencions.
També cal ser crítics, per saber que les anomenades tradicions són molt més properes en el temps del que pensem. Exemple el sardanisme, castells, excursionisme, correfoc són dels anys 80. El pa amb tomàquet va néixer a les zones rurals i no va arribar a Barcelona fins a l´època de les grans obres del metro i el cobriment del tren pel carrer Aragó. En venir immigrants però també pagesos varen plantar tomaqueres als laterals del C/ Aragó. La nostre memòria és feble i de màxim tres generacions.
No podem aplicar conceptes i mentalitats d'avui per explicar el passat. El segle XVIII Catalunya no era com és el segle XXI la gent no tenia massa visió fora de la seva comarca, no hi havia consciència única homogènia, llavors es lluitava per; repartiment d'aigua, d'impostos... Resum de Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

8 de nov. 2013

Montserrat Medalla va parlar sobre, SALVADOR ESPRIU: EL POETA QUE ENS HA SALVAT LES PARAULES, dimarts13 de novembre,

"L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava". Extret de lletrA. 
Un moment de la conferencia i la seva síntesi
Al seu pare, notari, li agradava exhibir-lo; als 10 anys se sabia el Quixot! Dues desgràcies familiars van marcar profundament el seu caràcter: als 7 anys va morir una germana de les complicacions d’un xarampió i als 14 el seu germà Francesc a conseqüència d’una caiguda. Aquests fets li van tornar reflexiu. Va passar temporades a Viladrau, on s’aplicava a la lectura de la Bíblia i història antiga. Als 16 anys un viatge a Sevilla per Setmana Santa el va impressionar profundament; d’aquella època data la seva primera obra, única que va escriure en castellà: “Israel”. Als 17 anys entra a la Universitat i contacta amb molta gent interessant i viatja en vaixell amb alguns companys a diversos llocs, entre ells Israel que el va impressionar però Creta el va decebre. Llavors va escriure “Ariadna al laberint grotesc”. Li feia il·lusió estudiar arqueologia i història antiga.
La República el va mobilitzar durant la guerra, però mai va anar al front, doncs la seva salut no ho permetia. La guerra el va frustrar; tancament interior i resistència. L’any 1939 escriu “Antígona”, però fins el 1958 no es va poder representar, estrenant-se al Teatre Candilejas, de Barcelona.
L’any 1940 mor el seu pare i va necessitar posar-se a treballar a la notaria. El 1946 escriu “El cementiri de Sinera” i dos anys després “Primera història d’Esther“, funeral de la llengua catalana, que va ser representada al Romea.
Autor d’una extensa llista d’obres, entre les quals: “La pell de brau”, “Ronda de mort a Sinera”, “Inici de càntic en el temple” musicada per Raimon. “Una altra Fedra, sisplau” ...
Va morir als 71 anys, i reposa a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. L’acte ha estat acompanyat de lectures de poemes i guitarra. Síntesi Montserrat Lluch, fotografía Mercè Gasch.

2 de nov. 2013

Francesc Bailón va parlar de L'EXPEDICIÓ DE JOHN FRANKLIN: LA GRAN TRAGÈDIA DE L'EXPLORACIÓ ÀRTICA, dimarts 5 de novembre,

"...va ser un viatge fallit d'exploració de l'Àrtic, dirigit pel capità Sir John Franklin, que va partir d'Anglaterra el 1845, quan ja era un oficial de la Royal Navy i un experimentat explorador que ja havia participat anteriorment en tres expedicions àrtiques... La seva quarta i última expedició va començar quan ja tenia 59 anys, i tenia com a objectiu travessar i explorar l'últim tram del Pas del Nord-oest, encara inexplorat..." Viquipèdia
 
 

Sínesi de la sessió amb un moment de la conferencia
En els segles XVlll i XlX la gran aventura de l’Àrtic porta els descobridors i aventurers anglesos a obrir noves rutes de coneixements de navegació per unes aigües inexplorades.
L’objectiu té uns fons comercial, trobar el pas del Nord-oest per arribar als països orientals de la Xina i obrir una nova ruta al comerç de mercaderies.
Una expedició rere l’altra, varen perdre vaixells i homes davant dels llargs hiverns àrtics.
Com més nombrosa era l’expedició més perill corria pel fred i la manca d’aliments.
En John Franklin va per segona vegada d’exploració a l’Àrtic, és la més preparada: els millors homes, el millor vaixell, menjar enllaunat. 134 persones són embarcades per anar a la aventura. La seva missió és la d’explorar i cartografiar les terres glaçades del Nord. Quan arriben a l’estret de Lancaster el gel no permet avançar la nau.
En arribar l’hivern es disposen a fer un campament per passar-hi la llarga nit polar. No els preocupa el menjar, però les presses per enllaunar-lo serà el verí que acabarà amb la vida de tots els homes, per una sobredosi de plom.
Són molts els aventurers que amb la promesa d’una forta quantitat de diners s’arrisquen a buscar l’expedició perduda. Aportaran nous descobriments i coneixement d’aquelles terres, però de molts d’aquells homes i vaixells no se’n sabrà mai més res.
Posteriorment en diferents expedicions es va descobrir el pol magnètic, el pol geogràfic i, últimament, grans jaciments de petroli i de gas que es poden convertir en un allau de conflictes entre el Canadà i Anglaterra sobre els drets adquirits de la seva antiga colònia..Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch