Al sud d’Etiòpia, a la vall del riu Omo, hi ha una regió lluny de qualsevol civilització on s’amaga un dels racons més salvatges de l’Àfrica. Un viatge pel túnel del temps que ens portarà a una sabana poblada on viuen unes quinze tribus, cadascuna amb el seu territori ben delimitat. Entrarem principalment al món de l’ètnia surma. Tribus que mai no han estat colonitzades, no pas pel seu caràcter hostil, sinó perquè habiten llocs remots i agrestos. Observant la seva manera de vida, ens serà fàcil d’imaginar-nos com devien viure a la Prehistòria. Síntesi de la conferència
La Vall del riu Omo, a Etiòpia, és el racó més salvatge de l’Àfrica. Estem parlant d’una sabana habitada per més de 15 ètnies. No són perilloses, han estat abandonades al tractar-se d’unes terres sense res per explotar. Bressol de la Humanitat, allà van ser trobades l’any 1974 les restes de “Lucy”, d’uns 3.500.000 anys d’antiguitat. Sense infraestructures turístiques ni camins de carro. És imprescindible un guia amb respecte per les ètnies i que en parli alguna de les seves llengües. Paludisme, malària, malaltia de la son poden trobar-se... Cal pagar als caps tribals per poder obtenir fotografies, que a més imposen les seves condicions.
La seva primitiva forma de vida ens trasllada a remotes etapes del principi de la nostra espècie, els seus costums no han canviat i es van mantenint generació rere generació. En el cas dels hamer destaca la bellesa de les seves dones, moltes de les quals els anells que llueixen als turmells són senyal de la seva solteria. Tenen ritus iniciàtics pel passi de nen a adolescent, com ara el que anomenen “jumping”, on han de saltar per damunt d’una dotzena de vaques unides. Les noies, a gust seu, són flagel·lades pels nois amb unes vares amb la finalitat que les hi quedin marques al cos, fet que les fa més atractives a la vista dels nois... qui l’hagi pegat més té dret a casar-s’hi. Les dones són robustes i així els cal perquè damunt d’elles recau tot el treball. Una altra de les ètnies, els mursi, són de les més agressives. Les dones porten un plat al llavi, i realment causen pànic. Expliquen que el costum és degut a que els homes tenien por que les altres tribus les segrestessin. Se’l treuen per menjar, sempre entre dones. Si una no duu plat, no es casarà mai. Els homes porten el cos pintat i totalment afaitat. El fusell, que obtenen del contraban, forma part de la seva indumentària i si algú roba, el maten.
La seva alimentació és a base de tef amb el qual elaboren una mena de crêpe de gust agre, al qual afegeixen carn o verdures. Els àpats són en comunitat, i un cop per setmana prenen sang de vaca per a enfortir-se, diuen. Es governen pel Consell d’Ancians, que dirimeix en els problemes entre les ètnies. Són de religió animista i viuen uns 60 anys.
La millor època de l’any per anar-hi és els mesos de desembre-gener, doncs de dia la temperatura és molt alta encara que les nits són bastant fresques. Cada vegada hi ha més restriccions per als turistes (és un parc natural), en bona part a causa de les seves conductes improcedents, com ara subministrar abillaments occidentals als nadius. Resum Montserrat Lluch, fotografia Abel Casals
La seva primitiva forma de vida ens trasllada a remotes etapes del principi de la nostra espècie, els seus costums no han canviat i es van mantenint generació rere generació. En el cas dels hamer destaca la bellesa de les seves dones, moltes de les quals els anells que llueixen als turmells són senyal de la seva solteria. Tenen ritus iniciàtics pel passi de nen a adolescent, com ara el que anomenen “jumping”, on han de saltar per damunt d’una dotzena de vaques unides. Les noies, a gust seu, són flagel·lades pels nois amb unes vares amb la finalitat que les hi quedin marques al cos, fet que les fa més atractives a la vista dels nois... qui l’hagi pegat més té dret a casar-s’hi. Les dones són robustes i així els cal perquè damunt d’elles recau tot el treball. Una altra de les ètnies, els mursi, són de les més agressives. Les dones porten un plat al llavi, i realment causen pànic. Expliquen que el costum és degut a que els homes tenien por que les altres tribus les segrestessin. Se’l treuen per menjar, sempre entre dones. Si una no duu plat, no es casarà mai. Els homes porten el cos pintat i totalment afaitat. El fusell, que obtenen del contraban, forma part de la seva indumentària i si algú roba, el maten.
La seva alimentació és a base de tef amb el qual elaboren una mena de crêpe de gust agre, al qual afegeixen carn o verdures. Els àpats són en comunitat, i un cop per setmana prenen sang de vaca per a enfortir-se, diuen. Es governen pel Consell d’Ancians, que dirimeix en els problemes entre les ètnies. Són de religió animista i viuen uns 60 anys.
La millor època de l’any per anar-hi és els mesos de desembre-gener, doncs de dia la temperatura és molt alta encara que les nits són bastant fresques. Cada vegada hi ha més restriccions per als turistes (és un parc natural), en bona part a causa de les seves conductes improcedents, com ara subministrar abillaments occidentals als nadius. Resum Montserrat Lluch, fotografia Abel Casals