POEMES i MÚSICA de NADAL: acte programat. Dimarts 20 de desembre.

Les Aules han preparat amb molta cura un acte ben diferenciat de les habituals conferències.

El president Esteve Garrell s’adreça al nombrós públic assistent per donar-los la benvinguda. En un breu parlament explica: “Amb l’acte que estem iniciant ara mateix, clourem el trimestre, farem unes vacances escolars i gaudirem de les festes nadalenques en família. A la Junta, ens ha semblat oportú buscar complicitats, per agermanar, si em permeteu, per agermanar sensibilitats. Hem fet una tria acurada de poemes de casa nostra, que seran recitats pels companys i bons amics, la Mercè, la Marta i en Joan".

Per arrodonir-ho vam demanar a l’Escola de Música Josep Maria Ruera la seva participació, la seva resposta va ser un SÍ, en majúscules. El mestre, és l’Eduard Herrero, ens porta aquest magnífic quartet de joves promeses. Els seus joveníssims integrants el formen, la Laia Conill i en Roger Coscolín, violins, l’Abril Enríquez, viola i la Laura Torrecillas, violoncel.

Han escollit unes partitures ben treballades a classe. De Joseph Bologne podrem escoltar del seu Quartet de corda en Re Major opus 1 núm. 6, el seu “ALLEGRO ASSAI” i RONDEAU, de Ludwig van Beethoven un “Minuet” en Sol Major, una peça de Música Celta i unes breus cançons nadalenques universalment conegudes.

Així doncs, els poemes i les peces musicals es van anar recitant i interpretant en un ritme pausat tal com s’havia preparat, esdevenint una vetllada poètica-musical, que va fer aflorar la sensibilitat dels intèrprets, tant en els recitats com els músics, treien una gran expressivitat interpretativa, realment bonic i entranyable. En finalitzar, els músics ens van obsequiar amb un bis. Els llargs i càlids aplaudiments, van demostrar el goig general dels assistents.

La Junta va pujar a l’escenari, fent referència al poema que la nostra companya Montse va escollir per felicitar a tots els socis i a les Aules de Catalunya, ÉS UN DESIG, un DESIG que ens el fem NOSTRE i el volem compartir amb tots vosaltres per esdevenir “Un Desig compartit”. Us desitgem BON NADAL!!!

Un cop acabat, s’entregaren com a detall nadalenc uns bombons a tots els assistents.

Text d'Esteve Garrell, fotografies de Martí Majoral i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

ES UN DESIG de les Aules Universitàries de Granollers...!!!

Josep Lladó ha parlat de LES PRIMERES PASSES CAP AL BIG-BAN: LA MISTERIOSA LLUM DE LES ESTRELLES. Dimarts13 de desembre.

Amb una didàctica encomiable i un “PowerPoint” molt explicatiu, Josep Lladó ens porta cap a un viatge per l’univers per explicar-nos: “Com es va concebre i què va passar” D’entrada matisà, per animar-nos, que la cultura científica es millora escoltant els especialistes i entenent algunes coses que abans no s’entenien. No ens hem de preocupar si no les entenem totes.

Comença tot dient que l’univers neix del no-res, té lloc una enorme concentració d’energia seguida d’una gran explosió i expansió dels diferents elements, en el futur, planetes, estrelles, galàxies...

Anem veient, en imatges figuratives i progressives, com l’univers va avançant a una velocitat en què cada segon representa 120 milions d’anys, com van apareixent, les estrelles, galàxies, el sol, la terra, i en ella la formació aminoàcids... l'ADN i finalment l’Homo sapiens.

A partir d’aquí, el conferenciant ens introdueix en com es veuen i mesuren les velocitats d’expansió, dintre del sistema planetari. Fa referència primer a l’investigador Joseph von Fraunhofer que va descobrir les ratlles negres de l'espectre del sol, seguit d'Isaac Newton que va descompondre la llum blanca del sol en els diferents colors que la formen i Christian Doppler amb l’estudi del canvi de freqüència que es produeix quan un objecte mòbil s’acosta o s’allunya de l'observador. 

Tots aquests descobriments, junt amb els avanços tecnològics que han portat a la construcció dels grans telescòpics actuals, demostren, que totes les galàxies s’estan allunyant a gran velocitat, excepte Andròmeda que s’acosta.

En un exemple fàcil, per entendre l'expansió que es va produir després del Big-Bang, ens comenta que veiem l’univers com la sala on té lloc la conferència. Si imaginem que la moqueta de tota la sala on estan col·locades les butaques del públic s’expandeix ràpidament sense que nosaltres ens movem de la cadira. Què passarà? 

Cada persona (que simularà un planeta o galàxia) s’anirà separant de les del seu costat a molta velocitat com ha anat passant al llarg de milions i milions d’anys a l’univers.

Finalitza tot dient que, amb aquesta xerrada d’avui, hem fet la primera passa cap a entendre el Big-Bang. En una propera xerrada podrem continuar en aquest tema fascinant.

Resum  Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch

Jordi Camins ha parlat sobre VOLCANS I EL GEL DE L'INFERN. Dimarts 29 de novembre

Del títol de la conferència d’avui, en surt una primera afirmació que serà present en tot el relat. Vulcanologia i Glaciologia estan científicament agermanades provocant canvis físics a l’estructura de la terra.  

Per tal de situar-nos en la matèria, repassem conceptes com orígens i mitologia, amb una lliçó molt pràctica i pedagògica de com està estructurada la terra, per les seves capes fins al nucli, i com en formen part els diferents tipus de volcans i els seus comportaments.

Amb una profusió realment magistral de qui ho coneix de primera mà, ens explica la situació a escala mundial on hi ha tots els volcans amb les plaques que ho configuren. De mica en mica va introduint noms i coneixements amb la seva definició, entrelligant les causes i els efectes, alguns de ben coneguts per la majoria, d’altres de nous que ens ensenyen la complicitat dels fenòmens que se’n deriven i pateixen, des de la mitologia...

Quan parla de l’estructura volcànica, apareixen conceptes com, cambra magmàtica, xemeneia, cons secundaris, cràter, esquerdes de llarga distància, erupcions de fissura, fent un repàs als actius i adormits.  

En l’exposició exhaustiva, hi surten tots els indrets geogràfics amb les precises ubicacions dels volcans, les fotos que ens fascinen i les característiques que identifiquen, en la majoria dels casos amb unes notes de les sensacions, pors i angoixes que tenen i perceben els habitants propers als llocs d’erupció, algunes viscudes personalment pel conferenciant. Les referències físiques i químiques, les observacions pròpies i per experts mundials van planant a la sala, al marge de l’espectacularitat de les imatges d’erupcions, amb les bombes, cendres, núvols tòxics i la devastadora lava, centra l’atenció en el drama de les seves conseqüències sobre la vida que arrabassa al seu pas.

No deixa de banda les erupcions marines, que han originat la formació d’illes, o la seva desaparició, i totes les variacions conegudes. Les conseqüències de la barreja d’aigua i foc, donant fenòmens coneguts com els guèisers, volcans de fang o fonts termals, en països com Islàndia s’aprofiten les propietats de l’aigua calenta que brolla a l’abast, per fer geotèrmia i electricitat.

En Jordi Camins gran coneixedor de les geleres d’arreu del món, fa un recorregut relacionant gel i foc, ens ensenya com a bon pedagog, els volcans que erupcionen sota muntanyes de gel o de glaceres, la reacció d’aquest gel amb el foc, i el comportament del mateix volcà amb la irrupció de grans masses de gel a la seva caldera. Fem finalment un interessant  recorregut per geleres que han anat desapareixent enfront d’altres que persisteixen i algunes que van recuperant posicions perdudes.

Per acabar, fa unes reflexions sobre el canvi climàtic. Ens quedem amb un exemple molt significatiu, “Si els humans deixem d’interferir els processos naturals, la natura es recupera sola”. La capa d’ozó cada cop era més gran i no es recuperava, van prohibir la fabricació i la utilització de gasos tipus FPS, actualment la capa d’ozó es va recuperant sola. 

Resum d'Esteve Garrell, fotografies seves i de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch

Mariano Fernández ha parlat sobre VELLESA i CREATIVITAT. Dimarts dia 22 de novembre de 2022.

El conferenciant sr. Miguel Mariano Fernández García és Llicenciat en Filosofia i Doctort en Història Contemporània. Antic professor de l’IES Antoni Cumella de Granollers i actual Director de la Universitat Popular de Granollers.

Bàsicament, va voler fer-nos arribar la idea que quan ens fem “grans” o “vells”, ni som un moble que ja no serveix per res, ni com diuen moltes construccions que rebem per les xarxes socials, som unes lluminàries i uns cracks. 

És a dir, hem d’encarar la vellesa enmig d’aquests dos extrems, ambdós irreals.

Tot es fonamenta en saber encarar l’envelliment, amb dignitat, sense presses, però amb constant moviment social i personal, acceptant les potencialitats i les carències pròpies.

Les antigues civilitzacions, sobretot Grècia, associaven l’envelliment a la saviesa que portava l'experiència, i denunciaven un espai entre dues posicions extremes.

Cíceró sembla que va fer el primer tractat a Occident sobre la vellesa De Senectute. Diguem que va desmuntar les 'fake news' d’aquell moment sobre la vellesa. 

Diguem que denuncia 4 punts que no eren privatius de la vellesa, sinó que també existien a la joventut:

-La manca d’activitat

-La manca de força corporal

-L’absència de plaers

-La proximitat de la mort

I també Sèneca, Plató (“tots els savis són vells, però no tots els vells són savis”), Aristòtil (“corba descendent de l’ésser humà a la vellesa”), Epicur (“mai s'és prou vell per no tenir una vida plena”) i molts d’altres van tractar aquest tema de la vellesa en el seu moment.

Tanmateix, nosaltres podem i hem d’aspirar sempre, a crear i recrear coses, idees, etc., a partir de la nostra experiència i la recepció i contemplació de fets concrets, com pot ser la natura, les arts, entre d’altres.

Tenir curiositat i tafaneria, ens empeny a desencadenar l’activitat racional. Viure és crear.

Resum Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

cartell de Montserrat Lluch

Jaume Fàbrega ha parlat sobre EL VIATGE DELS ALIMENTS, dimarts 15 de novembre de 2022.

Rosa Ochoa tot presentant Jaume Fàbrega

Viatjar amb l’excusa dels aliments ha estat una excel·lent proposta d’aquest dimarts. La singladura s’inicia per les illes Balears, on la petjada de repobladors catalans des de l’Empordà fins a les terres alacantines hi van portar les seves tradi cions, i per descomptat les receptes més genuï nes de les diferents cuines autòctones. El passeig no s’atura aquí, el seu discurs ens porta a terres algerianes, gregues, egípcies, malteses, a Marrakech i finalment als Estats Units.

Tot aquest periple té un propòsit: fer una investigació de camp gastronòmic i alhora antropològic i costumista. El nostre protagonista visita les cases i parla amb les persones, s’identifica humanament amb una empatia natural que li obre les portes de les cases i l’amistat dels seus habitants, els qualifica, a tots, de molt generosos i oberts, des del primer moment ofereixen hospitalitat sincera i en la majoria dels casos comparteixen el plat a taula encara que la seva renda sigui minsa.

Va desgranant converses, anècdotes, confidències, situacions divertides i curioses de les converses amb els seus amfitrions. Sempre amb el nexe inseparable dels aliments. Aquí rau la troballa interessantíssima dels seus viatges, noms de productes i receptes de cuina que van coincidint en tots els indrets visitats, i que són plenament coneguts a les cuines de les nostres àvies i mares de casa nostra.

Quan diem que Catalunya és terra d’acollida i de pas de migracions no ens equivoquem: podem constatar en multitud d’exemples, la riquesa cultural, de costums, de saviesa popular i, com no podia ser d’altra manera, les seves receptes tradicionals fetes amb els productes que tenim a l’abast. En mig de tot el seu discurs fa referències a les anècdotes que de manera espontània s’ha anat trobant al llarg de la seva vida amb tota mena de persones que hi han posat el seu granet de sorra per enriquir, encara més, la part humana i gastronòmica.

Resum d'Esteve Garrell, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

cartell de Montserrat Lluch

Anna Boyé ha parlat de MATRIARQUES, dimarts 8 de novembre de 2022.

La conferència d’avui s’ha caracteritzat, sense cap mena de dubte, per la seva HUMANITAT. La conferenciant fa una presentació plana i molt propera, ens diu que és fotògrafa i antropòloga, remarcant que la intenció del seu treball, en aquests últims anys, ha estat de conèixer realitats diferents de la seva. Saber si existia algun lloc al món on les dones desenvolupen un rol social rellevant, més enllà dels valors establerts a la nostra societat.

D’aquesta manera va néixer Matriarcats (cliqueu aquesta paraula per accedir al seu web), un projecte etnogràfic, fotogràfic i pedagògic per descobrir l’essència oblidada de la dona. Per fer el seu treball de camp ha viatjat per diferents països per conèixer, de primera mà, diferents comunitats i ètnies. Realitzant un rigorós estudi de les societats matriarcals que ha visitat: l’ètnia Bijagó, a Guinea Bissau, la comunitat Mosuo a la Xina, Les poderoses dones de Juxitán, a Mèxic, la comunitat Minangkabau a Sumatra, com també a les comunitats Quero i la Huilloc del Perú.  

Ens projecta un petit documental dels Mosuo, per poder entendre la seva filosofia de vida ancestral. Comunitat democràtica d’uns 30.000 habitants, situada al voltant del llac Lugu, aquesta comunitat allunyada de tot, rep amb gran alegria el naixement de les nenes, que fa a la família més gran i poderosa. Les característiques que defineixen aquest matriarcat, seran molt semblants a les que regeixen en les altres ètnies i comunitats descrites abans. Les dones administren els bens, organitzen les tasques i governen amb decisió. No existeix la figura del marit i els pares són respectats, sense poder influir en l'organització social ni econòmica, elles s’uneixen per amor amb homes que les visiten de nit, els pares no tenen cap responsabilitat dels fills que neixen d’aquestes relacions, els infants viuran amb la família de la mare, els homes se senten lliures, no ocupen cap càrrec de responsabilitat. La matriarca és una figura estimada per tots, i respectada per la seva saviesa.

Seguidament, veiem un altre documental, que ens apropa a l’arxipèlag de Bijagós reserva de la biosfera a Guinea Bissau. Els trets generals es repeteixen, societats matriarcals que volen ser un sistema més igualitari d’organització, la força de la mare educant i socialitzant els fills, transmetent respecte pels grans i nens. Té l’autoritat per administrar l’economia, l’espiritualitat, la llei i el benestar. Aquesta autoritat maternal és la que estructura la seva societat.

Finalment, podem visionar l’últim documental fet a Sumatra a la gran comunitat de Minangkabau, de quatre milions d’habitants. Des de la meitat del segle XIX, aquesta comunitat està experimentant, a poc a poc, canvis per la influència de l’islam s’observa, això no obstant, un acord en igualtat entre la dona i l’home en actes com: els casaments, viuran a casa de la dona. El cap de casa és l’home. L’autoritat de la dona es reconeguda, transmet el llinatge, la dona rep l’herència, que passa de mares a filles. Podem veure en actes quotidians, el dia a dia i les festes ètniques, on es reflecteix tot el que anat explicant. 

              Resum d'Esteve Garrell, fotografies de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch 

Sara Capdevila ha parlat sobre LA RECERCA QUE ENS APROPA A LA MEDICINA DEL FUTUR, dimarts 25 d'octubre.

En aquesta època post pandèmica és bo parlar sobre la recerca mèdica que està fent un gran nombre d’investigadors arreu del món. Per això avui hem comptat amb la presència de la Sra. Sara Capdevila Larripa, directora tècnica del Centre de Medicina Comparativa i Bio imatge de Catalunya (CMCiB) de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol de Badalona.

La investigació és una tasca llarga en el temps i costosa monetàriament, aproximadament uns 1.200 milions €. Per a que un medicament surti al mercat d’una forma segura es necessita un temps de recerca de quinze anys i un costós treball per anar eliminant proves, aparentment fallides però necessàries, per arribar al medicament final, eficaç per curar una malaltia i millorar l’atenció dels pacients.

Hi ha diverses fases en aquesta investigació que la Sra. Capdevila va anar explicant i donant detalls.

-Una de les quals és la recerca que es fa en animals abans de ser testat el medicament en persones. En aquest camp hi ha molta polèmica, però ella va assegurar que s’està treballant amb rigorosos estàndards europeus que regulen l’activitat de recerca en animals; per la qual cosa els rosegadors, porcs, gossos, pollastres i peixos que s’empren, sempre se’ls procura el màxim de benestar animal tot fent atenció als principis de REEMPLAÇAMENT, REDUCCIÓ i REFINAMENT.(gràfics projectats)

-L’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol es va inaugurar l’any 2019, està dotat de la màxima i més innovadora tecnologia on treballen investigadors de diversos hospitals catalans, per desenvolupar-hi les tècniques necessàries en els diferents àmbits de la salut. S’hi fa recerca sobre càncer, teràpia genètica, immunoteràpia, cardiologia, neurologia, SIDA, tuberculosi, sífilis, entre d’altres.

-Va remarcar la rapidesa en què es va fer la recerca de la vacuna contra la COVID-19 en tan poc temps, donat que es va aturar qualsevol altra investigació per donar pas al tema cabdal en aquells moments.

Finalment, va acabar l’exposició amb un vídeo on vam fer un recorregut per les instal·lacions del centre de recerca, on vam poder veure tots els millors i més moderns avenços tecnològics amb què s’està treballant, com per exemple la zona de quiròfans amb robots mecanitzats d’alta precisió.

Resum de Marta Peitivi, fotografies d’Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

cartell de Montserrat Lluch.

Josep Capdeferro ha parlat sobre LA TRADICIÓ PARLAMENTÀRIA A CATALUNYA, dimarts 18 d'octubre de 2022.

Hem tingut el plaer d’escoltar tota una lliçó magistral d’història de les institucions catalanes, des que en tenim coneixement.

En aquest país, massa sovint se'ns ha explicat la història com una successió de reis, prínceps, guerres i batalles. Com si, més enllà de la monarquia i els membres de la cort, pràcticament no hi hagués hagut activitat política. 

Un tema que coneix molt bé el nostre ponent d’avui, el Dr. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i una persona cabdal en la recerca a partir de fons d’arxius d’arreu de Catalunya, sobre cultura jurídica, obres del dret català històric i les institucions del dret públic entre molts d’altres.

Cada cop sabem millor que a l'anomenat antic règim, sia a l'edat mitjana sia durant el Renaixement i el Barroc, hi havia institucions públiques de caràcter representatiu amb una vitalitat remarcable. En alguns territoris europeus com Catalunya això passava a escala general de tot el país, i també local (per exemple, Granollers tenia un govern municipal dotat d'un autogovern notabilíssim). Certament, aquestes institucions no eren pas democràtiques tal com ho entenem avui dia, però sí que actuaven d'acord amb el parer de força persones, que encarnaven els diferents sectors socials amb la màxima representativitat, amb membres de la noblesa, l’església, els gremis, el poble i la monarquia i, tot darrere, comunitats conscients dels seus interessos. Entre les dites institucions cal destacar la Cort General o les Corts. Salvant les distàncies, entre els segles XIII i XVIII venia a ser com un Parlament per als catalans. 

-Com funcionava? 

-Qui hi podia participar? 

-Quin paper hi tenia el rei? 

-Era possible oposar-se als seus designis? 

A les Corts s'hi reunien moltes persones desitjoses de promoure més i millors drets civils i polítics per al conjunt dels catalans.

A totes aquestes preguntes hi va donar resposta el Dr. Capdeferro, sense deixar d’esmentar el context històric europeu per entendre millor els fets que ens ocupava, desgranant també alguns fets puntuals anecdòtics per tal que veiéssim la importància que tenia el nostre govern català a l’època, davant del centralisme castellà.

Resum Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Marc Sala (tenor) ha demostrat com COMPRENDRE I GAUDIR DE RIGOLETTO. Dimarts 11 d'octubre.

Comença el conferenciant dient-nos que Rigoletto és una obra mestra. Ell la va cantar per primer cop el 2011 prop de París; l’última vegada fa poc, a Guayaquil (Ecuador). Ens explica, doncs, el Rigoletto des de la seva pròpia experiència personal. La Traviata, il Trovatore i Rigoletto formen part de l’anomenada trilogia popular de Giuseppe Verdi (1813-1901). Aquestes òperes el consagrarien com a millor compositor italià de la seva època. Referent a l’òpera del Rigoletto, l’ària més coneguda és "la donna e movile". És el cant que el duc de Mantua, un dels protagonistes, entona en el tercer i últim acte de l’òpera. És una de les cançons més populars i cantades pel públic en general. Escoltem, com a exemple,> la que va cantar Pavarotti l’any 1950 a Moscou. Ens diu que Verdi ha creat un «hit» musical (un cant comercial, però amb molt nivell). 

Seguidament, el conferenciant fa una anàlisi d’aquest «hit». Ens explica els elements que hi consten. Així: un ritme «allegretto» i una tonalitat Major (si Major); un temps brillant; un tema principal que se sentirà moltes vegades; simplicitat formal: dues estrofes; Simplicitat en el format i en el text; simplicitat rítmica; simplicitat orquestral; un bonus (cadència virtuosa i un agut final). La cadència i agut final que s’interpreta actualment, no és l’original que va escriure Verdi. Fou inventada per algun tenor per lluir i s’ha convertit en tradició. Ricci va recopilar les diverses variacions i cadències tradicionals de les diverses òperes. Ha estat editat per Ricordi.

Rigoletto fou estrenada al Teatre de La Fenice de Venècia 11 de març de 1851. Òpera en tres actes amb llibret de Francisco Maria Piave basat en el drama de Victor Hugo Le roi s’amuse (1832). Narra la vida del bufó geperut al servei del Duc, dedicat a protegir la seva filla Gilda de l’assetjament del Duc i la seva venjança i terrible final després que Gilda fou raptada i deshonrada. L’òpera va ser innovadora per l’evident presentació de la sexualitat i la corrupció moral del poder, per l’actitud dels personatges i el seu estatus. 

El baríton, Rigoletto, no és un noble sinó un ésser marginal -un bufó geperut- malèvol; la soprano, Gilda, és una joveneta senzilla, aïllada del món i no una donzella ni membre de la cort; el tenor, el Duc de Màntua, un noble cràpula amb la sort dels privilegiats; el baix, l’ominós Sparafucile, un assassí a sou i, per últim, la mezzosoprano, Magdalena, una prostituta i la germana d’aquest.

El conferenciant ens fa observar, que a més de "la donna e mobile", hi ha altres àries d’una gran bellesa musical en aquesta obra. Així, també, ens comenta l’ària Cortigiani, "vil razza dannata" interpretada per baríton. Una ària del segon acte. Expressa inquietud, tempesta emocional que situa el drama en un punt culminant. L’orquestració en aquesta ària, té un protagonisme rellevant (escoltem l’ària interpretada pel baríton Carlos Alvarez). Després ens explica el tràgic final de l’obra. L’escena acaba amb un lament de Rigoletto que recorda la maledizione de Monterone.

Marc Sala, tenor líric especialitzat en bel canto i Mozart, i en el tema que ens explica també, va utilitzar la seva veu com a suport explicatiu d’alguns dels temes exposats. 

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Matthew Tree ha parlat com TOT CONSTRUINT COLUMNES EN UN INTENT DE NO SER COLUMNISTA AVORRIT, dimarts 4 d'octubre.

L’inici de curs va fer-lo la sra. Alba Barnusell, alcaldessa de Granollers que, amb les seves paraules de salutació, i la seva presència acollida pel nostre president, sr. Esteve Garrell, va deixar iniciat el nou cicle de conferències amb un auditori ple, entusiasta i atent.

Matthew Tree, presentat pe mi com a secretari, ens ha explicat com construir una bona columna. Va iniciar la xerrada, parlant de les coses que no s’haurien de fer en escriure un article: són les típiques trampes, que fan que un article pugui ser previsible, avorrit o les dues coses alhora.

     -Parlar massa en primera persona; no es pot ser personalista en escriure un article, i referir-se constantment a l’autor. Aquesta manera d’enfocar el tema, aigualeix el missatge que es pretén donar.

     -Parlar de política; actualment la majoria de diaris tenen una línia política, i si el lector llegeix diversos articles del mateix tema, li pot semblar que tots diuen el mateix, ja que segueixen la tendència del diari. Millor no tocar aquest tema.

      -Ser moralista; un article en el qual s’intenta ser moralitzant pot acabar sent força banal.

A part de no utilitzar aquestes trampes, ens comenta, que l’autor ha de tenir la mentalitat oberta i fer una descripció realista.

En una segona fase de la conferència, en Matthew llegeix i comenta exemples d’articles que han aconseguit ser originals i interessants per raons diverses. Entre els exemples que descriu, cita a Josep Maria de Segarra i Quim Monzó; escriuen columnes molt riques amb una mentalitat versàtil i flexible, i tenen l'habilitat de descriure en pocs paràgrafs sensacions molt importants. Poden fer servir un acudit o inventar-se personatges ficticis, amb tocs humorístics, per transmetre continguts rellevants.

Com a darrera part, el conferenciant parla de la seva pròpia i extensa experiència com a columnista, que ha redactat 284 articles en anglès i 598 en català.

En un article que va escriure, ens comenta com va obtenir que funcionés bé. En el relat, per parlar de la llengua catalana, fa servir referències molt diferents, barrejant detalls de pel·lícules d’en Tarantino amb l’obra d’una escriptora lleidatana.

I finalitza la conferència dient que: Els articles s'han de fer en consciència i pertanyen a l'escriptura creativa.

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartells de Montserrat Lluch.

El curs 2022-2023 de les AULES ja és aquí, la benvinguda que donarà pas a la primera conferència.

Les AULES universitàries AGEVO des de GRANOLLERS avancen la programació el nou curs... seguirem informant!

BON ESTIU amics. Esperem retrobar-nos el 4 d'octubre ... AL MUSEU!!!

Begoña Alberdi ens ha parlat de l'ÒPERA PAS A PAS, dimarts 21 de juny.

Avui acabem el curs amb un nivell molt alt, i una considerable assistència de persones, tot per gaudir d'una magnífica conferenciant, la senyora BEGOÑA ALBERDI DE MIGUEL.

Una persona propera, simpàtica, amb molt bona connexió amb la gent i també excel·lent pedagoga en explicar allò del que en sap i molt: l'Òpera.

A més ens ha delectat amb alguna petita interpretació, que ha afegit encara, si cal, més rellevància a la ja per si sola interessant conferència. Al final, després d’un bon torn de preguntes molt àmpliament respostes per ella, ens ha acomiadat amb l’ària del brindis de la Traviatta que ens ha fet posar dempeus a la major part de la “platea”.

Habitualment, veiem el gènere operístic com una cosa llunyana a nosaltres, als nostres costums musicals, o simplement com alguna cosa massa complexa per a ser escoltada sense mes indicacions. S’acostuma a sentir dir que l'òpera és llarga i que no s'entén. Però... també ens estem al cinema tres hores veient una pel·lícula si cal...

En aquesta conferència ha desembolicat els secrets d'aquest meravellós món, i hauria pogut estar molta més estona, sense que ens haguéssim aixecat.

Ens ha enumerat els diferents tipus de veus que trobem en una òpera, així com se sap quin tipus de veu tenim cadascú, que va lligat a la nostra gola, la nou i la llargada del coll… per exemple.

I el perquè a cadascuna d'aquestes veus se'ls assigna un rol determinat.

Les veus poden ser de dones (sopranos (lleugeres, líriques i dramàtiques). mezzosopranos i contralts), i d’homes (tenors (lleugers, lírics i dramàtics), barítons (el “bufo” i el seriós) i baixos, amb un apartat especial per als contratenors i la seva interessant i sorprenent història).

Aquí ens ha cantat amb acompanyament musical d'internet, l’ària “O mio babbino caro” de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini. Com ha dit un assistent de la segona fila, ens ha omplert d'emoció i alguna llàgrima.

Les òperes neixen sempre d'un llibret escrit prèviament, on després s’hi posa la música per part del compositor.

Ens va exposar tot lo concisament que va poder els diferents moments històrics i tendències de l'òpera, des de la primera al Renaixement, encarregada per un Mèdici per al casament d'una neboda; seguint per Monteverdi, i ja passant per tots els més coneguts (Rossini, Puccini, Verdi, Wagner, etc ).

Els passatges musicals que identifiquen moments o personatges, s’anomenen “leitmotiv”.

I moltes altres curiositats que porten al fet que l'audició d'una òpera es converteixi en una cosa apassionant.

Si bé és cert que l'òpera requereix escoltar-la prèviament, abans d'anar a veure-la, perquè normalment estan escrites en un idioma que no coneixem. Per això és important escoltar-la prèviament i preparar-se bé perquè tant l'oïda com el cervell, puguin descodificar les melodies i d'aquesta manera gaudir-les i sentir-les amb la intensitat que el compositor pretén.

En definitiva, un final de curs de molts quirats, que ha posat d’acord a tota la diversitat d’assistents a la sessió de clausura del curs. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Robert Espínola ha parlat del PATRIMONI GEOLÒGIC de CATALUNYA, dimarts dia 14 de juny.

Parlar de geologia, quan aquesta ciència no ens aporta novetats i vivències permanents, com ho fan la botànica i la zoologia en constants canvis vitals, pot semblar poc atractiu. Per això, només començar ens traslladem a l’aula de ciències de quan érem infants, amb el propòsit de repassar els conceptes geològics bàsics per entendre el que vindrà.

A casa nostra tenim a l’abast un gran patrimoni geològic, del qual probablement en tenim poc coneixement. Uns conceptes coneguts i d’altres no tant o gens, es van succeint ben acompanyats d’una ingent mostra visual, amb esquemes, dibuixos, gràfics i fotografies que ho fan molt entenedor.

Els conceptes com plaques, falles, fractura del terreny per extensió o per compressió, cisalla, encavalcaments, costaria d’entendre’ls sense aquestes imatges.

Resulta una descripció acuradíssima i ben documentada de l’evolució dels moviments que han succeït durant milions d’anys a tot el món; les formacions i deformacions i canvis inimaginables de les muntanyes, mars, oceans; canvis de curs de rius; les formacions de valls com els dos vallessos o del Penedès. Tot això acompanyat de conceptes poc coneguts pels profans en la matèria com Orogènia Varisca, causant de la formació de cadenes muntanyoses conegudes, Pirineus, Alps, Himàlaia o les mateixes Rocalloses als EUA; o la Distensió Neògena causant del trencament del continent europeu.

Per les restes i sediments trobats en muntanyes, subsol, gredes, fons marins, planes, rius o conques seques, i camps actualment de cultiu, la comunitat científica ha pogut elaborar una història molt aproximada, dels esdeveniments que han passat en el llarg període evolutiu del nostre planeta.

La part final de la conferència es dedica a la Geodiversitat, acostant-nos  a la riquesa propera al nostre abast. A Catalunya tenim dos GEO parcs de gran qualitat. El parc Catalunya-central, que organitza sortides per conèixer el patrimoni geològic d’estructures sedimentàries com Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, Montserrat, Collbató, la Tossa de Montbui a l’Anoia, Sant Miquel del Fai o els Cingles de Bertí. En l’apartat de mineria hi ha la muntanya i les mines de sal de  Cardona, de gran valor geològic, que ens demostren que hi havia mar o, ja al Berguedà, les mines de lignits de Vallcebre o Sant Corneli, les de Fígols que encara no són visitables avui.

L’altre, el Parc Orígens, ens porta entre les comarques dels Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell i la Noguera. El Museu Dinosfera, a Coll de Nargó, aplega una col·lecció i restes catalogades de dinosaures, petjades, amb la posta d’ous més gran d’Europa entre d’altres obtingudes a la Conca Dellà, Isona, Tremp o en el jaciment del Coll de Fumanya. 

Tot plegat, unes dades ben concretes per incentivar unes visites que ben segur no ens poden deixar, a partir d’ara, indiferents.

Text i fotografies d'Esteve Garrell, altra fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montse Lluch.