És el cinema
que copia la vida o és la vida que copia del cinema?. El cinema influeix en les
nostres manera de pensar i d’actuar. Produeix per un públic, però aquest mateix
públic també demana un tipus determinat de pel·lícules. Els personatges del
cinema són actors o actrius a qui imitar. En el cinema tot està ritualitzat: la
gent necessita somiar i el cinema és una fàbrica de ritus, de somnis,
d’il·lusions, de models a imitar. 
Tot ell respon
a uns esquemes narratius: presentació, nus, i desenllaç. La literatura, la
pintura, la dansa, la música, segueixen el mateix esquema, i el cinema també.
El cinema està construït sobre mites, arquetips i models. Prometeu, Hèrcules,
Antígona, Edip etc. són herois que marquen la nostra cultura.
El cinema
alimenta els nostres somnis i influeix en les nostres vides. El fumar, o beure,
o vestir d’una manera determinada: els texans, el biquini, les faldilles amples
o estretes, els pentinats, el cotxe utilitari etc. són copiats de la vida o és
a l’inrevés?. La manera de pensar també porta el segell de les pel·lícules, els
sentit del bé i del mal, el que és correcte o no ho és. Els indis són els bon o
els dolents, i la guerra, segons quina, és bona?. El cinema americà exporta
models de vida i maneres de pensar, la guerra freda estava justificada?, les
pel·lícules de Walt Disney, creen ideologia sota la seva simplicitat?. Hauríem
de ser capaços de ser crítics del que veiem.
S’han passat
tres fragments de les pel·lícules Casablanca,
¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscou
i 2001, una odissea de l’espai que
han servit per corroborar les seves explicacions. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch