Amb la derrota de 1714 s’imposa la cultura i llengua castellana. En el segle XIX una sèrie d’intel·lectuals catalans intenten fer renéixer la llengua i cultura catalana tot recuperant els Jocs Florals (Renaixença). En aquest context sorgirà el poeta Jacint Verdaguer.
Neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 d’una família modesta. La mare fou una dona aficionada a la lectura i molt devota. Als onze anys en Cinto entra al seminari de Vic. El seu amic serà el futur mossèn Jaume Collell. Amb un caràcter rebel i d'ocell de bosc s’escapa del seminari. S’acorda que viurà en una masia de can Tona com a mosso i anirà al seminari a les hores de formació.
Escriu poesies. Es presenta als Jocs Florals. La segona vegada guanya dos premis. Recull el premi vestit de minyó de muntanya. El vestit li va deixar el seu amic Jaume Collell.
En un moment donat, va canviar el seu caràcter i es va centrar en la seva carrera eclesiàstica. Als vint-i-cinc anys va cantar missa.
El seu primer destí fou un poblet de Voltregà, un poble pobre i hostil. Cau malalt i anirà a casa de Jaume Collell. Per amistats d’aquesta família aconsegueix entrar de capellà a la naviliera Transatlàntica propietat d’Antonio López, primer marqués de Comillas. Fa la travessia de Cadis a Cuba. La seva salut millora i escriu l’Atlàntida i l’Emigrant. Més endavant, serà el capellà de la família del marqués de Comillas. En aquesta etapa és un personatge important, envoltat de gent de l’aristocràcia, encara que ell porta una vida austera. El 1877 presenta l’Atlàntida als Jocs Florals i obté un èxit aclaparador. Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas va poder satisfer la seva passió per viatjar. Des de la Mare de Déu del Mont (Garrotxa) escriu l’obra Canigó. Obté també un gran èxit. El bisbe Morgades de Vic el corona poeta de Catalunya al monestir de Ripoll.
El seu primer destí fou un poblet de Voltregà, un poble pobre i hostil. Cau malalt i anirà a casa de Jaume Collell. Per amistats d’aquesta família aconsegueix entrar de capellà a la naviliera Transatlàntica propietat d’Antonio López, primer marqués de Comillas. Fa la travessia de Cadis a Cuba. La seva salut millora i escriu l’Atlàntida i l’Emigrant. Més endavant, serà el capellà de la família del marqués de Comillas. En aquesta etapa és un personatge important, envoltat de gent de l’aristocràcia, encara que ell porta una vida austera. El 1877 presenta l’Atlàntida als Jocs Florals i obté un èxit aclaparador. Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas va poder satisfer la seva passió per viatjar. Des de la Mare de Déu del Mont (Garrotxa) escriu l’obra Canigó. Obté també un gran èxit. El bisbe Morgades de Vic el corona poeta de Catalunya al monestir de Ripoll.
El 1886 en el moment de màxima plenitud creadora va emprendre un viatge a Terra Santa.
Va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Augmenta la dedicació als pobres tot buscant el camí de perfecció espiritual. S’interessa per la pràctica de l’exorcisme. Els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb la intenció de desprestigiar Verdaguer. Un dels arguments que fan servir per desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El bisbe Morgades el susprengué ‘a divinis’ (no podrà dir missa ni administrar sagraments). El marqués de Comillas el tira fora de casa seva.
Va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Augmenta la dedicació als pobres tot buscant el camí de perfecció espiritual. S’interessa per la pràctica de l’exorcisme. Els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb la intenció de desprestigiar Verdaguer. Un dels arguments que fan servir per desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El bisbe Morgades el susprengué ‘a divinis’ (no podrà dir missa ni administrar sagraments). El marqués de Comillas el tira fora de casa seva.
Es desterrat al santuari de la Gleva i després a l’asil de Vic, s'escapa .Va a Barcelona i l'acull la família Duran, una de les famílies que havia ajudat. El seu amic, mossèn Jaume Collell, el va deixar. Conscient de la seva situació va recórrer a la premsa i va publicar una sèrie d’articles En defensa pròpia. A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid i entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents. S’arriba a un pacte amb el bisbe Morgades. El tribunal de Vic aixeca la suspensió ‘a divinis’ i li torna les llicències sacerdotals. És incardinat a la diòcesi de Barcelona on el bisbe li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem a la Rambla.
Afeblit i prematurament envellit no va deixar mai de banda la literatura. L’abril de 1902 els metges li van diagnosticar tuberculosi. Un dels metges que el va tractar fou el doctor Robert. El maig, el dia que feia 57 anys, és traslladat a la finca de Vallvidrera coneguda com la quinta ‘Vil·la Joana’.
Mor el 10 de juny a mitja tarda. L’endemà mateix l’Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies i la capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Fou un enterrament multitudinari: la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. Fou sepultat al cementiri de Montjuïc.
La conferència acaba amb aquests versos del poema Canigó:
“Lo que un segle bastí l´altre ho aterra/
mes resta sempre el monument de Déu;/
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/
al Canigó no el tiraran a terra/
no esbrancaran l'altívol Pirineu.”
Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.