L’aigua és font de vida. Tres quartes parts del nostre cos és aigua, també el nostre planeta té tres quartes parts d’aigua. Les primeres civilitzacions es van situar al costat de l’aigua. Els grecs
comencen a parlar de l’aigua, tant els filòsofs com els metges, i descobreixen
les seves propietats. Els romans també veuen la importància de l’aigua i els
seus arquitectes construeixen aqüeductes i termes. Aquestes últimes tenen
diverses estances. Van descobrir la importància de suar per eliminar toxines. A
les termes no solament es banyaven també feien esport i mantenien relacions
socials.
Els àrab també tenien l’aigua com a part de la seva cultura, tant per
decoració ( fons, cascades etc.) com per banyar-se. Amb el cristianisme l’ús de
l’aigua decau, el culte al cos és pecaminós. Més endavant, al segle XVIII, els
metges veuen la importància de l’aigua per la higiene de la gent i recomanen
banyar-se. Al s. XIX hi ha una eclosió de l’activitat de les aigües termals. El
poble anava a les fonts a buscar l’aigua.
A Catalunya les termes estan als
Pirineus i a la depressió litoral.
L’aigua de
pluja cau i va a parar als rius, als llacs, al mar i una altra es filtra i
s’endinsa a la terra arrossegant
minerals, es va escalfant i surt calenta a pressió per un trencament d’una
falla. Quan al s. XIX hi ha epidèmies: còlera, tifus, els metges recomanen anar a
les cases de bany. Les aigües termals tenen una sèrie de propietats curatives
d’algunes malalties. Els balnearis
primer són per als reis i per als rics, després es van democratitzant. L’arribada
del tren hi ajuda. Acostumen a estar
fora de les ciutats. Aquests establiment han de passar uns controls i els
metges han de fer les memòries. La gent anava a prendre les aigües, a vegades
en sentit literal. La gent feia una vida sana i tranquil·la envoltada de
natura. Després de la guerra canvia la idea dels balnearis, la gent va a
desestressar-se, malgrat que quan sorgeixen els fàrmacs els balnearis perden
clientela. Més endavant es van a prendre banys de mar, i actualment la gent va
als 'spas', però ja no son d’aigües termals i estan dins de la ciutat, de fet són
centres lúdics. Síntesi Mercè Gasch.