Gemma Puig ha parlat DE CANVI CLIMÀTIC a EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. Dimarts dia 28 de novembre de 2023.

Que estem patint un canvi climàtic és evident. Cada dia veiem que els estius són més calorosos i els hiverns més curts, però el concepte d’emergència climàtica potser no el tenim tan interioritzat.

Tothom parla del temps en general, però potser no ens n’adonem massa que les dades marcades per les cimeres mundials sobre el clima pel 2050 ja les estem assolint ara. A l’Acord de París es va prendre el compromís que l’escalfament global no superés 1,5 °C el 2050. Des que s’enregistren dades, el 2023 ha sigut l’any més càlid mai vist al planeta. Fins i tot si deixéssim, ara mateix, d’emetre emissions de gasos a l’atmosfera la temperatura del planeta continuaria pujant. Actualment, a la Terra som 8.000 milions de persones que generem metà, vapor d’aigua, CO₂, gasos en general, que tot i que es necessiten en certa manera, cal buscar l’equilibri per frenar aquesta corba ascendent de temperatures.

Així doncs, quan tenim aquesta recurrència i freqüència de temperatures realment estem en emergència climàtica. 

Aquests efectes provocaran cada vegada nits més tòrrides, pluges torrencials, borrasques i huracans, grans pedregades, esclafits, mànegues, augment de la mortalitat perquè les persones no estem preparades per suportar aquests canvis tan sobtats. 

A casa nostra, el Delta de l’Ebre està retrocedint i acabarà desapareixent per la falta de sediments i per l’aigua de la Mediterrània, que està pujant molt de temperatura i de nivell.

Un exemple d’aquest canvi són les borrasques Glòria i Filomena que van ser en un mes de gener, precisament un mes que gairebé mai plou.

De tot això aprenem que hem de MITIGAR i ADAPTAR-NOS. Cal aprofitar bé l’aigua, dessalinitzar i regenerar-la. Haurem de fer cultius més variats, més resistents al clima i amb menys necessitat d’aigua. Cal baixar els gasos d’efecte hivernacle i capturar el CO₂.

Però no tot és negatiu, sempre hi ha un bri d’esperança i podem fer-hi alguna cosa de la nostra part: Reduir, reutilitzar, reciclar, reparar, més economia circular, evitar utilitzar plàstics, fer una bona recollida selectiva, regulació de la temperatura a la llar, comprar electrodomèstics més eficients, utilitzar llums LED...

...reduir el consum d’aigua, comprar productes de km. Zero, utilitzar menys el cotxe i més el transport públic…… Hem de fer una clara i profunda reflexió sobre el tema i posar el nostre granet de sorra, sense esperar que els governs de torn ens ho solucionin. Pensem que les petites accions produeixen grans canvis.

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell, Mercè Gasch i Marta Peitivi, cartell de  Montserrat Lluch.

Assumpta Montellà ha parlat sobre GARBO, L'ESPIA CATALÀ QUE VA ENGANYAR HITLER. Dimarts dia 21 de novembre.

Assumpta Montellà ens ha explicat que Joan Pujol (1912-1988), de nom britànic en clau Garbo i de nom alemany en clau Arabel, fou un agent doble que desenvolupà un paper fonamental en l’èxit del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial.

La informació falsa que Pujol va proporcionar va convèncer Hitler que l’atac principal seria més tard i en un altre lloc. Això va resultar decisiu per reduir les tropes alemanyes a la zona del desembarcament. Gràcies a Garbo, la Segona Guerra Mundial es va escurçar i es van salvar moltes vides.

Garbo nasqué a Barcelona al si d’una família burgesa. El 1936 es va veure implicat en la Guerra Civil Espanyola. Fou cridat a files per l’exèrcit republicà. Després es va passar al bàndol franquista decebut per l’extremisme i l’actitud anticlerical del republicanisme. També es va posicionar, però, en contra de les idees totalitàries del franquisme i, sobretot, contra el nazismeEl setembre de 1939 va començar la II Guerra Mundial i va decidir que havia d’ajudar la Gran Bretanya adversària de l’Alemanya nazi. 

Es va fer espia. Va realitzar un primer intent d’aproximació a través de l’ambaixada britànica a Madrid; no se’n van fiar i no el van acceptar. Llavors, es va fer espia alemany, per tal de poder oferir-se de nou als britànics. Es va establir a Lisboa tot fent creure als alemanys que vivia a Londres. Amb l’ajuda del servei d’espionatge americà aconseguí que la Intel·ligència Britànica, finalment, el contractés. Es convertí en agent doble. 

Va arribar a Anglaterra el 1942. 

El seu treball principal era convèncer els alemanys que havia aconseguit reclutar un nombre d’agents britànics amb informació valuosa. No sabia anglès i un membre del contraespionatge li havia de fer d’intèrpret. La informació que passava als alemanys, una part era verdadera perquè no hi hagués sospites. Participa en l’Operació Fortitude. 

El treball de desinformació més important de Garbo va ser al voltant del Desembarcament de Normandia. 

Va convèncer Adolf Hitler que la invasió aliada tindria lloc a l’estret de Calais a 250 km de Normandia, i que el desembarcament de Normandia era només una maniobra per atreure les tropes alemanyes lluny de Calais. El 6 de juny de 1944 Garbo va enviar, només unes hores abans, un missatge xifrat als alemanys que deia: La flota d’invasió ja ha sortit. L’operació de Normandia ha començat. Però quan els va arribar i el van poder desxifrar, ja era massa tard per moure les tropes. Hitler va continuar confiant en ell fins al final, ja que li va concedir la Creu de Ferro. Els britànics ja li havien concedit la Creu de l’Imperi Britànic. Fou condecorat per ambdós bàndols. 

Després de la Guerra, davant del risc de ser descobert, fabricà la seva pròpia (falsa) detenció per part dels britànics. L’any 1949, va arribar la notícia que Pujol havia mort a Angola. Però la realitat fou que es va traslladar a Veneçuela i va viure en l’anonimat, retirat del món de l’espionatge. Fundà una nova família. Abans, havia estat casat amb Araceli González infermera i espia. No va ser fins al 1984 que el periodista anglès Nigel West n’investigà la història i el trobà. Un cop descobert, va viatjar a Europa com un personatge popular i va ser rebut a Anglaterra pel príncep d’Edimburg. Va morir a Caracas el 1988.

Resum de Joan Gurt, fotografies de Mercè Gasch, Esteve Granell i Marta Peitivi, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Roqué ha parlat sobre TESLA i EL MÓN d'AHIR. Dimarts 14 de novembre.

En aquesta conferència, Xavier Roqué, ens situa a Nikola Tesla en el seu entorn científic, tecnològic i social, per entendre la tremenda innovació que van suposar les seves propostes i patents en diferents camps.

La trajectòria de Tesla (1856-1943) ens enlluerna com enlluernava el sol als astrònoms d'aquell temps (Newton amb la teoria de la gravetat, reemplaçada per les teories d'Einstein). Estem en el temps del cable telegràfic que unia dos punts de la Terra, pel fons del mar i que al llarg d'anys van omplir de cables el planeta i avui, amb la fibra òptica.

Tesla es forma com a enginyer, però acaba treballant en empreses d'Europa, sense acabar la formació acadèmica. Molt jove, se'n va als EUA, on comença a treballar amb Edison i després munta la seva primera empresa i patenta sistemes innovadors. Inventa el motor de corrent altern, on no hi ha contacta entre el rotor i l'estator, millorant els de corrent continu.

Aquest moment àlgid de Nicola Tesla correspon, no sol a un èxit seu, sinó també del seu equip; redactors de patents, dibuixants, enginyers, periodistes que difonen les notícies…

També treballa amb Westinghouse. 

Aquesta etapa triomfal que culmina amb la seva col·laboració en la il·luminació i maquinària de l'Exposició Universal de Chicago i la generació d'energia a les Cascades del Niàgara. 

Tot es torça quan Westinghouse entra en crisis i ha de malvendre els seus drets i patents.

El 1894 torna a Europa; treballa sol, sense capital, i sense ajuda dels mecenes, que el van deixant.

Quan té seixanta anys, publica les seves memòries, on fa una reflexió sobre el procés creatiu, on contrasta la visió general idealitzada del treball d'un científic amb la realitat de la seva tasca.

Al final de la conferència, en Xavier Roqué, ressalta el llibre d'Alfred Russel Wallace de l'any 1898, The Wonderful Century que diu: "En lloc de dedicar les energies dels científics a millorar el benestar humà, no s'ha sabut fer-ne un ús adequat. Veiem com els governs de les Nacions més avançades dediquen, bona part de la seva riquesa i recursos científics, a la preparació de la destrucció de la vida, propietats i felicitat." 

Presentació i resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Gemma Martí ha parlat de LLUÍS DOMÈNECH i MONTANER. CLAUS per ENTENDRE la SEVA ARQUITECTURA. Dimarts 7 de novembre.

Parlar de Lluís Domènech i Montaner és parlar d’un dels arquitectes més representatius de Catalunya i del Modernisme. Va néixer el 1849 dins d’una família de la burgesia barcelonina. Tot i que va cursar estudis de ciències exactes, físiques i naturals a la UB, la seva passió era l’arquitectura i el 1873 es graduà a Madrid.

Podem dir que l’obra de Domènech i Montaner es pot classificar en tres etapes creatives:

1) Etapa eclèctica (1878-1886). Aquí hi veiem els seus inicis amb una arquitectura més sòbria, sense massa ornamentacions. Comença a introduir el ferro com a material habitual. Bàsicament, és la família i amics que li encarreguen els projectes. El seu primer projecte va ser el monument a J.A. Clavé (1874), la casa Maria Montaner, la seva mare (1876), la torre Simón, soci del seu oncle a l’Editorial Montaner i Simón (Barcelona 1878), la mateixa Editorial Montaner i Simón (1879-1881) actualment és la seu de la Fundació Antoni Tàpies, aquí hi comencem a veure el maó vist de la façana i el ferro també, i l’Ateneu Canetenc (Canet de Mar 1884) Vila natal de la seva mare, on hi va pasar la meitat de la seva vida i hi crea la major part dels seus projectes.

2) Etapa Exposició (1887-1899). L’anomenem així a propòsit de l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888. Aquí hi veiem una arquitectura de prestigi, amb elements arquitectònics més esplendorosos. Podem incloure-hi El café restaurant del Parc de la Ciutadella (1887-1897), el Gran Hotel Internacional (1887-1888) va servir per allotjar els visitants estrangers que venien a l’Exposició, el Palau Montaner(1891-1893) actualment és la seu de la Delegació del Govern central a Barcelona, el Castell de Santa Florentina a Canet (1898-1892) i l’Institut Pere Mata a Reus (1898-1912) que li servirá d’inspiració per l’Hospital de Sant Pau, entre altres.

3) Etapa floral burguesa (1900-1916) Aquí hi veiem tota l’esplendorositat del modernisme, on experimenta i deixa anar la seva imaginació. Hi trobem La Casa Rull i la casa Navàs de Reus (1900-1908), la casa Lleó Morera (1902) on hi veiem com element principal el vidre, oferint una llum natural interior magestuosa, el Palau de la Música (1905-1909) un treball excel.lent de vidre, escultura i fusta, l’Hospital de Sant Pau (1902-1913).

La seva arquitectura estava molt ben pensada i no hi deixava res a l’atzar. Fins i tot vivía uns dies amb la familia que li feia l’encàrrec per conèixer la seva historia i plasmar-la a la casa.

Cal destacar el concepte de la FUNCIONALITAT, sempre busca una arquitectura que sigui propia de Catalunya, utilitza nous materials, l’orientació dels edificis per la il·luminació, Utilitza el ferro per aguantar els edificis i tenir espais més diàfans, trenca amb la rigidesa de l’espai. 

Apassionat de la natura, copsava amb la seva màquina de retratar, qualsevol element que li pogués servir per la seva arquitectura. Utilitza bestiari mitològic, flors i plantes que expressa el SIMBOLISME i identifica el poder de la propietat. Per exemple l’au Fènix és el símbol de la Renaixença Catalana. L’element PERCEPTIU i enganyador que ens fa veure les façanes amb una visió diferent. 

La seducció de la LLUM, claraboies, patis interiors coberts. La seva arquitectura havia de ser HIGIENISTA, fàcil de netejar per evitar malalties, WC de ceràmica, terres arrodonits, finestres per propiciar una bona ventilació, i per sobre de tot la MONUMENTALITAT, grans espais, columnes, terres de marbre, esgrafiats.

La Gemma Martí, ens ha fet una bona anàlisi d’aquest gran arquitecte català conegut arreu i tan estimat per nosaltres. 

Resum Marta Peitivi, Fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, Cartell de Montserrat Lluch