Descriure amb èxit un personatge com Pau Riba i Romeva, no serà una tasca fàcil de reeixir, encara que sigui amb el treball rigorós d’en Frederic Sesé; en referir-se a Riba, ningú pot deixar de pensar amb els seus ascendents familiars que sense dubte li van marcar el caràcter. Els avis paterns els poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, o l’avi matern Pau Romeva cofundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Descendent d’una família burgesa i educat dins un ambient purità, cristià, culte i catalanista. Això no obstant, fou un important referent cultural alternatiu, iconoclasta i un inclassificable transgressor i heterodox, mutant, escriptor, periodista, hippie i dissenyador. Al llarg de la seva vida és un reinventar-se contínuament. Un personatge singular a contracorrent sempre, com ho demostren els documents gràfics i enregistraments de converses entrevistes o concerts. Mai deixa indiferent a ningú.
El nostre conferenciant s’ha servit de la seva discografia, així com de les gravacions de les seves intervencions públiques i privades per desgranar de manera fàcil les contradiccions d’un artista completíssim com Riba. En el recorregut pels títols, hi va afegint riques notes de les vicissituds que al llarg de les produccions van anar sorgint, i que retraten al personatge en particular i a la gran quantitat d’amistats, professionals i músics que col·laboren estretament en les diferents produccions. Noms tan coneguts per tots nosaltres com, Jaume Sisa, Xesco Boix, Jaume Arnella, Saki Guillem, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra entre d’altres.
"-Vaja unes alzines. -No són alzines això. -Ah, doncs uns pollancres. -No són pollancres. -Doncs què són?. -Són oms. -No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina!. El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, un Iphone 7 d’un Iphone 8, un PC d’un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i a formar part del record. Com un Spectrum, o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cireres, alzines ni oms. Només diuen “arbres”. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una merla, un pinsà o un sebel·lí. Només diuen “ocells”. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. En canvi, la gent gran sap destriar si és ordi o civada a les tres setmanes de néixer el sembrat, quan tot just és una fulla. Saben si és una carbassera o una melonera el que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per la vida, per sobreviure. Diuen “un cotxe” sigui quina sigui la paraula o marca que dugui al darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a l’altre. Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia. Ens expliquen a nosaltres. I si canviem de paraules canviem de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia. I els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidem els mots, quan moren els mots moren els conceptes. I llavors, la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble."
Resum d'Esteve Garrell, fotografies també d'Esteve Garrell i de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch
.jpg)