En els conflictes bèl·lics sempre hi ha uns factors claus, poder, economia i beneficis estratègics. Avui, però,
hi afegim una nova variable prou important,
la Religió. En aquest cas
tant els polítics com els responsables
religiosos han tractat (maltractat) i manipulat a
la població, tant Russa com Ucraïnesa.
Setanta anys de govern soviètic van portar una persecució de l’Església Ortodoxa a una escala sense precedents. Tancament dràstic de llocs de culte i l’assassinat massiu de dirigents religiosos i persecució implacable de feligresos.
Acabada la Segona Guerra Mundial, una minsa obertura de culte fa que augmenti el culte com un símbol de llibertat, de cara als aliats, poc va durar, Khrusxov aplica restriccions on centenars de milers de creients pateixen persecució i descrèdit social per la seva fe.
A mitjans dels 70 una nova obertura totalment dirigida D'una banda,
l'estat va descobrir que no havia d'eliminar l'església, sinó que podia utilitzar-la com una eina de la política exterior de l'estat, ja que el govern soviètic promocionava el seu compromís amb la pau davant l'agressiu i militarista Occident.
Als líders eclesiàstics se'ls va permetre viatjar a conferències ecumèniques occidentals per representar la línia del partit i demostrar com aquesta s'ajustava a la teologia cristiana.
La política necessita l’ajuda de l’Església Ortodoxa, i el Patriarca Aleksei II, es va aliar amb Boris Ieltsin.
A partir d’aquest punt hi ha un augment significatiu de la pràctica religiosa com un element clau de llibertat.
A 2020 hi ha canvi en els patrons i la disminució d’espiritualitat és manifesta. Així i tot, en moltes ments russes, ser rus és ser ortodox: la identitat ètnica russa. Aquesta identitat ortodoxa proporciona harmonia social i unitat a la Rússia post-soviètica.
L'ortodòxia dona als russos un sentit de missió nacional.
En paral·lel Ucraïna després de la desintegració es va caracteritzar per, un feble sentit d'identitat nacional. La manca d'un projecte comú de “nacionalisme banal”. Un nucli cultural estable. Una “potent idea transcendent”. Un “contracte social comú de drets i obligacions recíproques” per unir el país.
La llengua i la religió són claus pel redreçament nacional, com un fet d’identitat, que motiva a la població a la pertinença a la nació Ucraïnesa.
Arribem al conflicte armat, Putin utilitza a l’Església Ortodoxa segons li convé. La maquinària de propaganda de Putin ha estat activa identificant els líders d'una Ucraïna independent amb el feixisme, per desprestigiar-los,
però des de la Revolució Taronja, Ucraïna ha glorificat efectivament col·laboradors nazis com a part de les polítiques de memòria de l'estat, i existeixen
diverses organitzacions neofeixistes i unitats militars i paramilitars al país.
Una constant d’acusacions en ambdós sentits i relats totalment interessats segons el bàndol, intenten amb èxit manipular la realitat i aconseguir seguidors afeblint les consciències.
Les conclusions finals d’aquesta exhaustiva conferència vindrien a ser, “
Tant l’aspecte religiós com la construcció de noves narratives de memòria afegeixen una capa més a la complexitat geopolítica del conflicte, destacant com la fe i la identitat nacional s’han convertit en elements entrellaçats en la guerra en curs.”
Resum Esteve Garrell i Homs, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.
