9 de maig 2017

Assumpta Montellà ha parlat de LA LLEVA DEL BIBERÓ. Dimarts 16 de maig.

La historiadora, en la seva exposició, vol anar més enllà del fet històric i ens mostra també el factor antropològic. Ens descriu com varen viure la batalla aquells nois de 16 i 17 anys, nascuts entre els anys 1920 i 1921 que foren cridats a files. La sindicalista i anarquista Federica Montseny els va anomenar “la quinta del biberó”. 115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil. Una guerra sagnant i irracional. 
Antecedents: Les unitats de l’ exèrcit republicà derrotades a la batalla de Terol i al front d’ Aragó, es retiren cap a Catalunya com poden, amb moltes baixes i una moral de derrota. Les tropes franquistes van aconseguir dominar el sector de Lleida i de retruc controlar les centrals hidroelèctriques que abastien la indústria de guerra catalana. Franco enlloc d’avançar cap a Barcelona es dirigeix a València. Volia evitar acostar-se a França per por que provoqués l’entrada de França a la guerra com a suport de la Segona República. El comandament republicà, va decidir intervenir i allargà la guerra, amb l’esperança que les potències europees, enfrontades al nazisme, canviessin la seva política de no intervenció. 
S’organitza i es disciplina un exèrcit. A més, es decretà la mobilització dels homes de més de 35 anys (lleva del sac) i els joves de setze i disset anys (lleva del biberó). De la lleva del biberó són cridats a files uns 27.000 nois. El 25 de maig es constitueix l’exèrcit de l’Ebre a les ordres del tinent coronel Juan Modesto. També tenen poder Enrique Líster i Manuel Tagueña. Desenvolupament: la batalla es va iniciar el 25 de Juliol, Sant Jaume, a les 0:15 hores de la matinada. Una nit sense lluna. L’exèrcit republicà comença creuar el riu Ebre per diferents punts. Les zones de Mequinensa al nord i Amposta al sud no obtingueren èxit; només per la zona central s’aconsegueix avançar i establir un front d’uns trenta-cinc quilòmetres. Primer va passar la infanteria amb barques i passarel·la sense el suport d’artilleria. Calien camions, armes pesades i altre material. S’havien de construir ponts. Els pontoners són els encarregats de construir-los. Ho fan de nit. El pas a l’altra riba va costar moltes vides per l’atac dels avions i les onades provocades per l’obertura dels pantans, situats a la zona franquista. Les tropes republicanes després d’haver conquerit Mora d’Ebre, El Pinell de Brai, Ascó i Fontanella es preparen per a la conquesta de Gandesa i Villalba dels Ars. Però l´exèrcit franquista ha reforçat la defensa en aquests llocs. Hi haurà uns enfrontaments molt violents. L’exèrcit republicà passa a la defensiva i s’estabilitza la línia del front. La batalla llavors es converteix en diverses contraofensives durant els mesos de juliol, agost i setembre. Era una batalla de desgast i de trinxeres. L’exèrcit nacional tenia un armament superior amb l’ajuda d’ Alemanya. Franco agafa el timó de la batalla i reconquerirà terreny, pam a pam, sense presa. Arriba la tardor i les pluges. Els soldats es repleguen a les trinxeres. 
L’acord de Munic (29-09-1938) entre el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia va permetre l’annexió dels sudets txecs per Alemanya per tal de garantir la pau i la no intervenció en la Guerra Civil espanyola. Alemanya no ho va complir. La República queda sentenciada. Final. El 4 i 5 de novembre cauen la Serra de Cavalls i Pàndols. La salt final a la serra de Cavalls va suposar fer servir 9000 tones de bombes d’aviació i 8000 tones de bombes d’artilleria. Franco trenca el front de l’ exèrcit republicà. Els alts comandaments republicans decideixen que han d’evacuar. La tarda del 15 de novembre el que queda de les forces republicanes es retiren a les ordres de Manuel Tagüeña. Creuen el riu en sentit invers i fan volar el pont de ferro de Flix. La batalla s’ha acabat. Una batalla que en la zona republicana va provocar 30.000 morts, però també un nombre de baixes no confirmat.
Causes d’aquella batalla militars, polítiques internes i internacionals. Militars: calia frenar l’avenç franquista després de la caiguda de València. Interna: Negrin necessitava una victòria per refermar el seu lideratge. El seu lema era “resistir es vencer“ Internacional: es pensava que la resistència i l’allargament del conflicte, faria que la Guerra Espanyola entrés a formar part de la Segona Guerra Mundial i així derrotar el feixisme. Malgrat tants morts, es va lluitar per la llibertat de les generacions futures. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.