A vegades, coincideix el talent i l’humanisme; la generositat, el rigor i el servei a una causa. Només, a vegades, es pot gaudir d’una sincera perfecció des de la certesa i la realitat que es percep de forma present. El documental Les mans d’Alícia de Yolanda Olmos i Verònica Font, n’és un exemple (1). Alícia de Larrocha (1923-2009). Al seu costat, el seu marit, Joan Torra, músic, compositor i professor, va compartir una bona part de la trajectòria de la seva vida i va dedicar la seva atenció a conservar totes les notícies de premsa, programes i gravacions, que van constituir el seu arxiu. Aquest fons documental l’ha assumit la filla, Alícia Torra de Larrocha que ha impulsat la seva catalogació i digitalització i és una eina que serveix per a l’estudi de la història de la música a nivell local i internacional. De manera que la projecció es converteix en un viatge que explica l’èxit d’una actitud basada en el talent, la dedicació, el treball i un amor immens que han fet que es pogués expandir la bellesa més enllà de la seva vida i dels espais on ella no va poder actuar. Amb el film a l’abast veiem la concertista quan encara era una nena i jugava a tocar el piano; va anar creixent, sempre dedicada amb passió al perfeccionament musical i va arribar a ser una de les millors pianistes del segle XX. Aquesta llarga trajectòria ha gaudit de diversos guardons; no obstant, cap la va distreure d’interpretar amb el màxim rigor i fidelitat les partitures d’un extraordinari repertori. Ens va poder acompanyar Alícia Torra amb qui vàrem gaudir d’una elegant i amistosa conversa; ens va parlar de la realitat d’una família distingida per una gran concertista i també de la complicitat en la vida quotidiana.
Amb anècdotes que són retalls d’una vida viscuda plena d’estimació i esforç. Dels llargs viatges i estades de mesos fora de casa i alhora la protecció que rebia de tots quan tornava perquè les mans de la mare no prenguessin mal. Aquelles mans menudes que es feien grans en el teclat i un somriure captivador que mostrava l’amor immens a la vida. Cal agrair a l’equip tècnic de la pel·lícula que van copsar l’essència de la biografia que explicaven perquè és un documental molt aeri i potser és així com havia de ser perquè la música necessita de l’aire per expandir-se, així doncs, tenim al davant una projecció que es pot mirar, escoltar i respirar. Resum Rosa Serra i Sala, fotografies Mercè Gasch,composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
(1)
(1)
Pere veure i sentir el documental Les mans d'Alícia cliqueu la imatge.