Perfecto Herrera ha parlat sobre EL CERVELL, LA MÚSICA i L'ALZHEIMER, dimarts 24 de maig.

Ens explica Perfecto Herrera com observem que al món hi ha una diversitat de músiques tan extensa com col·lectivitats que hi podem trobar. Entenem la música com un joc que ens permet expressar emocions, implica moviment com el ball, i ens fa estar pendents de què vindrà, un element d’anticipació o predicció.

Fem un recorregut anatòmic i funcional pel cervell humà, que consta de dos hemisferis amb diferents lòbuls on rauen el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l'oïda. Dins el cervell hi tenim uns circuits neuronals en diferents capes i connexions que transmeten impulsos elèctrics molt més complexos del que podria ser un ordinador. 

L’hipocamp hi juga un paper importantíssim, donat que és on hi guardem la informació i ens permet recuperar-la en qualsevol moment. Algunes d’aquestes experiències i records es preserven, sorprenentment, fins i tot en condicions de pèrdua de memòria general, com passa quan es pateix la demència d’Alzheimer, que trastoca la vida de tantes persones. Actualment, al món, cada 3 segons es diagnostica un nou cas i es preveu que el 2050 s’hagi triplicat aquesta xifra. 

 La beta amiloide és el component principal de les plaques d’amiloide trobades al cervell dels pacients d’Alzheimer, que provoquen un deteriorament cognitiu constant i l’aïllament total del pacient. Veurem com la música pot proporcionar, als qui la pateixen, moments de confort i retrobament amb els éssers estimats.

El Sr. Herrera-Boyer va cloure la sessió amb una breu presentació de “BANDA SONORA VITAL” una eina pensada per ajudar a aquesta reconnexió musical de les persones amb Alzheimer.  https://bandasonoravital.upf.edu;

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch. 

Josep M. Roger Rebordós ha parlat sobre POP, ROCK i MÚSICA d'AVANTGUARDA, dimarts dia 17 de maig.

Josep M. Roger Rebordós, ha estat professor i director de l’Escola Municipal i Conservatori Josep M. Ruera de Granollers, ara jubilat. És un reputat músic i intèrpret de piano i forte-piano.

Ens ha donat una acurada i molt ben elaborada conferència sobre els lligams i influències de la música contemporània, interconnectada tota ella des de dos punts molt allunyats:

-les primeres cançons dels africans recol·lectors als camps de cotó americans, origen del blues, i

-la branca més “clàssica”.

Aquest diagrama que és clau per ajudar-nos a entendre la relació entre els diferents corrents, que a primera vista semblen distants o si més no, oposats.

Ell ha fet, i continua fent, un treball extraordinari de recerca tot mostrant-nos les correlacions d’estils: són la clau per entendre els resultats finals que han utilitzat grups de avantguarda i d’èxits internacionals.

Va quedar palès també, com ja ho és sempre a la història, el lligam de totes les manifestacions artístiques. 

-Els músics “clàssics” van buscar noves maneres de sonoritat, introduint l’electrònica, i nous instruments (com la guitarra elèctrica). 

-El minimalisme i l’art conceptual van envair les manifestacions musicals. 

Aquests dos pols tan distants van donar resultats molt interessants d’escoltar i descobrir, encara que només s’escoltin una vegada, és a dir van desembocar en un fet molt usual i proper, com és l’expressivitat humana.

Els minimalistes van fer un descobriment clau, el trencament amb la regularitat rítmica de la música clàssica. També això va fer aflorar una gran quantitat de joves que, gràcies a la guitarra elèctrica i sense tenir una formació musical de base, es van llençar a descobrir, crear i compondre tot un allau musical que ha arribat fins avui dia.

Per tant, en Josep M. ens va deixar clar i ben comprovat:

     -els lligams de grups com els Beatles, Rolling Stones, Pink Floyd, etc., amb tots els son musicals creats pels corrents minimalistes i similars durant la primera meitat del s. XX., i

     -les bases del blues des d’aquestes simples manifestacions afroamericanes dels camps de cotó, que van desembocar en el rock, el pop i d’altres estils actuals. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i cartell de Montserrat Lluch.

Àngel Casals Martínez ha parlat sobre LES MONARQUIES EUROPEES ACTUALS, EN EL CONTEXT HISTÒRIC. Dimarts dia 10 de maig.

La monarquia que, com el seu nom indica ens diu el conferenciant, és el govern d’un de sol. Una forma de govern que ha predominat a Europa. També, el sistema de govern més habitual al llarg de la història, però no l’únic.

En l’època dels grecs es van plantejar altres formes: govern aristocràtic i democràcia. A Europa, fins al segle XVII no es va començar a parlar de democràcia. Hi hagué alguna república en territoris petits com Venècia i Gènova, però, no eren sistemes democràtics.

La monarquia ha estat el sistema de govern predominant a Europa fins al 1918. Així i tot, en aquest període de temps, les monarquies no sempre han estat iguals. Tenim diversos tipus de monarquies: postromanes (francs, visigots), feudals (edat mitjana), absolutes i parlamentàries (època moderna) i constitucionals. La primera constitució europea fou la polonesa abans que la francesa (1791). El 1812 tingué lloc la Constitució de Cadis. Però, serà a partir de les Revolucions Liberals (1830...), que es generalitzarà el sistema constitucional a Europa.

Les monarquies tenen unes bases ideològiques. En els segles XIV-XV el rei regna per la gràcia divina. En els segles XVII i XVIII a Europa es generalitza la idea que la monarquia és un pacte polític pel qual la societat renuncia a una part de la seva llibertat a canvi de seguretat. L’estat com a garantia de seguretat.

També, una base dinàstica, per definició internacional. Regula la successió i evita que hi hagi un buit. A partir dels segles XVIII- XIX apareix la idea de nació-estat. Es buscarà el vincle amb el país que governen; però, la major part no són originaris del país. També es buscarà la legitimació pel control de les colònies. La defensa de l’imperialisme europeu. A més, com a valor exemplar per la resta de la societat.

L’evolució al llarg del segle XX. A principis de segle la monarquia continuava sent la forma preferida de govern pels europeus. El 1914 només hi havia tres repúbliques a Europa (França, Suïssa i Portugal). Els països independitzats el segle XIX i a començaments del XX (Sèrbia, Bulgària, Romania, Montenegro, Albània, Noruega) van triar monarquies com a forma de govern. La monarquia en el seu procés d’adaptació va anar assumint valors burgesos i els integrava en els seus entorns. Van esdevenir símbols de l’estat-nació, excepte els imperis plurinacionals: Otomà, Rússia, Àustria-Hongria. Entre les diverses cases governants hi havia relacions personals fluides i familiars. Es pensava, llavors, que aquesta situació evitaria una primera Guerra Mundial i es mantindrien les monarquies, però, no va ser així. Abans de la I Guerra Mundial l'única monarquia abolida fou la Portuguesa (1910). 

Després de la guerra, la monarquia cau en els imperis i Montenegro. Alemanya es convertirà en República Federal. Entre la I Guerra Mundial i la II, es va abolir la monarquia espanyola. A conseqüència de la II Guerra Mundial desapareixen les monarquies de Iugoslàvia, Albània, Itàlia, Bulgària, Romania i més endavant, la grega. L’única restauració de la monarquia que s’ha fet a Europa en tot el segle XX, és el cas d’Espanya.

Existeixen tòpics erronis sobre les monarquies. Entre aquests tòpics tenim, l'antiguitat de les monarquies, la continuïtat nacional i el manteniment de les tradicions. La monarquia com a forma de govern s’allarga en el temps, però no les actuals monarquies. La continuïtat nacional és una idea que va sorgir en el segle XIX i correspon a un grup de famílies. També s’ha trencat el manteniment de les tradicions (divorcis, casament amb persones que no formen part de la família reial...).

Actualment, queden 27 monarquies en el món, d’aquestes 9 es troben a Europa. Tenen capacitat d’adaptació al món actual, incloses les monarquies àrabs. Les famílies reials, tant les que regnen com les que han quedat excloses, continuen, malgrat tot, mantenint una xarxa de sociabilitat i influència. Mantenen un cert nivell d’importància política. Una part important de les famílies reials que no governen han fundat ONG. Les monarquies que regnen també tenen fundacions, així, la Fundació Príncep de Girona.

Resum de Joan Gurt, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gash, cartell de Montserrat Lluch.

 

Lluís Caelles Garreta, periodista, reporter de TV3, ha parlat sobre l'ACTUALITAT A UCRAÏNA, dimarts dia 3 de maig.

Lluís Caelles, corresponsal de guerra, actualment cobrint la guerra d'Ucraïna, va compartir amb els assistents les seves vivències d’aquests dies tot desenvolupant la seva tasca de periodista.

Va començar fent una anàlisi del conflicte de Rússia i Ucraïna del perquè estan en guerra.

Va mostrar fotografies de les primeres reunions i cimeres que van tenir la Unió Soviètica i els EUA, abans de la reunificació d’Alemanya (després de la caiguda del mur de Berlín) els americans es van comprometre verbalment, a no estendre l’OTAN cap a l'est, acords que posteriorment no es van respectar.

Putin a hores d'ara se sent amenaçat d’aquests documents no escrits.

Caelles va anar relatant els diferents esdeveniments des del 2014, despertant el fantasma de la guerra freda, fent-nos notar que el rerefons d’aquesta crisi és la negativa d’acceptar l’acostament d’efectius balístics i militars de l’Otan dins la Unió Europea properes a les fronteres amb Rússia, Moscou la considera part de la seva identitat. 

A partir d’aquest any, va haver-hi un buit de poder que Putin va aprofitar per annexionar Crimea a Rússia, tot creant un problema a Donbass, una zona rica en acer i carbó. Putin s’ha trobat el poble d'Ucraïna preparant-se per la guerra des de fa 8 anys, amb moral i esperit de lluita superior a la dels russos, i amb el suport del seu president Zelenski, resistint els atacs de les tropes soviètiques que deixen destrucció i morts: i els supervivents resisteixen en condicions indignes.

L’operació militar que despleguen Rússia i Ucraïna marca una nova etapa en el conflicte amb aquests dos països, així com a les potències occidentals, creant una gran inflació, ja que són els principals exportadors de gas natural a Europa

La Unió Europea descriu la situació com un dels moments més obscurs des de la II Guerra Mundial. El conferenciant va seguir comentant anècdotes amb trobades amb diferents persones, de situacions molt tristes, pèrdues de cases, d’éssers estimats vivint en situacions precàries.

Molts països han començat a aplicar sancions, amb objectiu de paralitzar l'economia russa, com tancant l’espai aeri, però causa força inquietud en veure els esdeveniments, a causa que es desenvolupi una possibilitat d’atac químic o nuclear.

Va acabar agraint i mostrant una fotografia de tot el conjunt que formava part de l’expedició: (conductor, traductor, càmera, periodista), un treball d’equip que sense ells no hagués estat possible, són l’oxigen i ens cuiden.

Després de l’experiència veig i constato que: “QUALSEVOL COSA QUE TU PENSES QUE MAI POT PASSAR, PASSA”

Al final de la conferència es va encetar un col·loqui interessantíssim, amb un gran i llarg aplaudiment tot agraint-li la seva disposició en venir a les aules, perquè feia tot just dos dies que havia arribat d’Ucraïna.

GRÀCIES, LLUÍS!.  

Resum Mercè Barnils, fotografies Marta Peitivi i Mercè Gasch, i cartell d'Esteve Garrell.