L’obra de teatre d’Àngel Guimerà Mar i Cel fa referència a la tradició oral transmesa de generació
en generació, d’històries reals o fictícies, sobre les incursions de corsaris a
les nostres platges i pobles costaners. Les activitats de corsarisme i
pirateria van des de finals segle XII fins a principis del XIX.
Cal diferenciar ‘pirata’ de ‘corsari’. Els ‘pirates’ a la
mediterrània eren pocs. Era un bandoler del mar que la seva agressivitat
ferotge feia que els seus atacs no deixessin testimonis, per tant les
autoritats feien del pirata arrestat, pirata penjat.
Els ’corsaris’ eren diferents. La seva activitat estava
regulada i en la majoria dels casos perfectament documentada. Per ser corsari
s'havien de complir requisits, era necessari fer una inversió prèvia, pagar una
fiança que cobriria les indemnitzacions en cas de mala praxis. Tenir un vaixell
adequat amb tripulació. Noliejar o concertar contracte de transport de
mercaderies i tenir un port de referència de càrrega i descàrrega. L'autoritat:
reis, nobles o comerciants, donaven patent de cors o autorització per exercir
el corsarisme. Aquest hi participaven econòmicament: i, per exemple,
s'estipulava que el rei es quedes una cinquena part del botí. Tot està
documentat fins a l'últim detall.
S'ha d'entendre que el corsarisme era una activitat integrada
en l’economia mediterrània deguda al poc desenvolupament dels estats i la poca
capacitat militar naval, feien de depredadors del comerç tipus especulatiu,
robar a cost zero i vendre car.
La competència va provocar canvis de les rutes asiàtiques en
clara competició amb el productes provinents d'Àfrica. Els ports més actius
eren de Trípoli, Tunísia o Alexandria. A partir del segle XV entren en joc els
corsaris portuguesos que provoquen la pèrdua de la ruta africana. El
cristianisme s'expandeix i els musulmans s'empobreixen. Els cristians podien
atacar sense conseqüències legals els vaixells musulmans i els de països
considerats enemics o en guerra oberta amb la corona catalana. La principal
causa del xoc entre musulmans i cristians no era religiosa sinó econòmica
El 1516 apareix Barba Rossa i el corsarisme es militaritza
impulsat per l'imperi otomà aportant canvis i millores tecnològiques, millors
vaixells, canons i armes de foc.
Des de la caiguda de Granada els cristians comencen a
conquerir punts estratègics del nord d'Àfrica i l'ofensiva porta a la conversió
forçosa de musulmans a partir del 1523 (moriscos ). La revolta de les
Alpujarras 1568 i l'expulsió el 1609 provoca un augment de la pirateria
barbarisca.
Es crea una situació força tensa amb la revolta de les
Germanies, batejats per força però sense estar convençuts, tenien la prohibició
de portar armes, no podien sortir del poble i viure a menys de 25 quilòmetres
de la costa. Expulsats, han d'abandonar cases i propietats i només es poden
endur el què podran portar a sobre i pagar-se el viatge. Són abandonats a la
seva sort al nord d'Àfrica. Conseqüència immediata va ser l’augment d'odi als
cristians: es dedicaran al corsarisme tot buscant botí i evitant matar, son
coneixedors del territori per tant les incursions van molt ben dirigides, i els
botins i esclaus aconseguits son importants: pactaven amb les famílies el
rescat, i en cas de no arribar a un acord eren venuts al nord d'Àfrica, o com a
remers als galiots.
Les ordes religioses mendicants dels Trinitaris i dels
Mercedaris tenien ponts permanents per aconseguir rescatar els captius. Per
exemple la població de Mataró organitzava assegurances per pagar els rescats.
Una pràctica estesa dels cristians un cop capturats era
renegar de la fe cristiana per poder escapar de l'esclavatge, el musulmà té
prohibit fer esclau un germà de fe. Consta que el 1582 hi havien inscrits 21 de
35 corsaris que son renegats. Ho tindran més complicat si retornen doncs hauran
de rendir comptes amb la Inquisició.
S'aprecien símptomes clars de decadència durant el segle XVII
motivat principalment per l'augment del poder militar i el comerç. Durant el
segle XVIII encara hi ha algunes incursions a la costa catalana. El corsarisme
s'acaba el 1830 amb l'ocupació militar d'Algèria. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch.