“La meva és
una història de somnis”: Elena Congost visita les Aules i començà així la seva
conferència. Neix amb una disfunció ocular i té un 4% de visió. Als cinc anys
diu que vol ser atleta. Participa en diverses curses i campionats de Catalunya,
Espanya i Internacionals. Amb 14 anys va fer la mínima per als Jocs Paralímpics
a Atenes, tot i que no hi anava a guanyar cap medalla, va millorar en confiança
i autoestima. El 2012, a Londres, va obtenir Plata als 1500 metres. A Río, era
la primera vegada que es podia participar a la marató en prova femenina i s’hi
va preparar. Cada atleta corre amb un guia, van units amb una corda al canell a
un metre de distància. “El guia és els meus ulls”. Porta el rellotge, informa
del circuit, dóna pautes; s’atansa als punts de l’aigua per recollir el pot al
vol, avisa dels obstacles. Doncs bé, a Río l’entrenador i guia, no va poder
córrer per problemes de salut, però després de quatre anys de preparació: “No
em podia rendir”. S’havia de fer possible el seu somni i es va autoritzar a la
família perquè es repartissin en llocs estratègics. Durant la cursa, li donaven
pautes amb la veu per guiar-la durant els 42 km i 195 metres en què va fer la
seva millor marca - 3 hores i un minut- va fer l’or. “Vaig arrencar la primera
i vaig fer tota la marató sola. Durant la cursa pensava he de construir,
construir distància, fins a la línia d’arribada”. La plata va entrar cinc
minuts després. ”Gràcies a l’equip humà que m’ajuda, em cuida amb delicadesa i
afecte puc avançar.” Quan se li fa la pregunta sobre la por, el risc. La seva
resposta és: “Què passa si m’equivoco i si decepciono a algú. I si caic.
L’important és aixecar-se. Si no surt bé, no ets un perdedor. És un perdedor
qui no ho prova. Qui s’arrisca, ja ho ha intentat. Has après coses bones i no
tan bones en el camí. Quan intentem fer, sempre traiem alguna cosa positiva. Si
ho intentem ens passa alguna cosa emocionant.” En aquests moments, Elena Congost
té la beca ADO i li permet poder entrenar i preparar-se. No obstant, no rep
l’espònsor de cap empresa; cap cedeix material ni li subvenciona les despeses
perquè: “no represento la imatge de la perfecció que busquen”. L’Elena és
atleta. Mestra. Fa un màster en Neurobiologia. Una persona senzilla, humil i tenaç.
Els pares van confiar en ella i, a contracorrent, aquella nena de Gurb que va
voler ser atleta, ho és. En aquests moments, ja té al cap el proper
projecte:“Preparar-me per als Jocs de Tòquio”. Resum Rosa Serra Sala,
fotografia Mercè Gasch