Per poder-nos
situar en el context musical, fem un breu recorregut per les últimes quatre
dècades abans dels setanta. Tot recordant el cinema
mut, la música era adaptada per un piano a la sala de projecció, l’inici
de les bandes sonores amb sistemes tecnològics incipients, buscar una cançó que
es posi de moda, les primeres aparicions folklòriques, la incorporació del jazz
i les músiques especialitzades per la temàtica, terror, western romàntica, o
bèl·lica.
Arribant als seixanta amb unes tècniques
que permeten l’enregistrament multipista. Entrem a l’era dels setanta, ara sí, a partir d’aquí cada exemple amb un
fragment de la pel·lícula descrita i la seva banda musical inclosa, on el Pop i
la música lleugera entren de la mà de grans mestres, Nino Rota amb la saga
Il Padrino o Amarcord entre d’altres. Mike Oldfield pioner en les primeres
mescles de pistes, l’Exorcista. John Williams és el compositor escollit per
Steven Spielberg per les produccions de Tauró, on amb dues úniques notes crea
la suggestió de l’aproximació del tauró, Superman, Encontres a la tercera fase.
Entrem a la dècada dels vuitanta, els esforços
competitius per millorar la reproducció musical porten a les sales a
adoptar sistemes Sensurround i Dolby , les més modestes es veuen en la
tessitura de tancar portes. Entra amb força l’ús de sintetitzadors i música
electrònica que els mestres no desaprofiten per compondre les noves bandes,
Vangelis amb Carros de foc. John Williams, ET l’extraterrestre. Maurice Jarre,
Passatge a l’India. John Barry, Memòries d’Àfrica, en aquests exemples
anteriors podem observar que els mestres copien els tòpics d’antigues
produccions, podríem dir més recrear que crear de nou. Al marge hi deixa
l’Ennio Morricone, més creatiu, en La Missió utilitzant la complicitat melòdica
d’un oboè barroc bàsic, Cinema Paradiso, el cinema dins del cinema, on la
música és intensament italiana. La factoria Disney ens ofereix unes magnífiques
bandes sonores de la mà d’Alan Menken a La Sireneta, Aladin o La Bella i la
Bèstia.
Canviem de dècada i ens situem en els noranta, on la fusió d’estils, simfonisme, electrònica o la inclusió d’una cançó comercial fan que els temes evolucionin al pas dels temps. Tornem a parlar de John Williams amb la Llista de Schindler’s on un extraordinari violí broda la partitura. Alan Silvestri aprofita tot el que ja està escrit i fet, i amb una música minimalista de piano sol amb poques notes ens fa un Forrest Gump contundent. James Horner ajudant-se d’una flauta irlandesa i el sac de gemecs crea la partitura de Titànic. Nicola Piovani aprofita tots els tòpics italians amb La Vida és Bella.
Canviem de dècada i ens situem en els noranta, on la fusió d’estils, simfonisme, electrònica o la inclusió d’una cançó comercial fan que els temes evolucionin al pas dels temps. Tornem a parlar de John Williams amb la Llista de Schindler’s on un extraordinari violí broda la partitura. Alan Silvestri aprofita tot el que ja està escrit i fet, i amb una música minimalista de piano sol amb poques notes ens fa un Forrest Gump contundent. James Horner ajudant-se d’una flauta irlandesa i el sac de gemecs crea la partitura de Titànic. Nicola Piovani aprofita tots els tòpics italians amb La Vida és Bella.
Enllacem l’últim tram dels
noranta amb una paraula que ho defineix força clar, Globalització, usem
ordinadors, barreja d’estils, tant per l’imatge com per la música. Hans Zimmer
fa servir la magnífica veu de Noha (cantant israeliana) per musicar, Gladiador,
autor del Codi Da Vinci. Yann Tiersen d’origen bretó no dubte a utilitzar tots
els tòpics francesos, inclòs l’acordió per fer la banda d’Amélie. Howard
Shoreel la típica flauta medieval reforçada amb els metalls per El Senyor dels
Anyells. Bruno Coulais compon una partitura molt original en Els Nois del Cor.
Per anar tancant la diferenciació d’estils uns exemples de les produccions a
l’Índia de Bollybood on es caracteritza l’acumulació de notes per cada compàs
que la fa molt diferent del conegut fins ara.
Com a propina ens mostra el músic de casa nostra Toni Xuclà compositor d’una sintonia per TV3 on juga amb tres propostes per omplir vint-i-dos segons d’espot publicitari. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
Com a propina ens mostra el músic de casa nostra Toni Xuclà compositor d’una sintonia per TV3 on juga amb tres propostes per omplir vint-i-dos segons d’espot publicitari. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.