Amb només 21 anys fa un concert al Palau de la Música Catalana com a pianista de l’orquestra que dirigia el seu pare, i vindrà a casa nostra més vegades.
Va tenir bons companys d’estudis, noms que han esdevingut capdavanters en els millors teatres d’òpera i sales de concert del món com, Zubin Mehta, Salvatore Accardo o Daniel Barenboim. Amb Maurizio Pollini feien concerts a les fàbriques.
Els trets que millor el defineixen són: L’ELEGÀNCIA, parla poc amb els músics, amb els gestos i l’expressivitat transmet tranquil·litat; DONAR FORMA A LA MÚSICA, amb la batuta i sobretot les mans com esculpint la música; amb L’EXPRESSIÓ de la cara i les mans motiva als músics per treure el millor de cadascú.
És director titular durant llargs anys de les formacions musicals del ´Teatro alla Scala´, `Orq. Simfònica de Londres´, ´Òpera Estatal de Viena´ o succeint a Herbert von Karajan, en aquest cas per aclamació dels músics de l’orquestra, a la 'Filharmònica de Berlin'. On passen d’un “director autòcrata a un director democràtic”.
Introdueix novetats, donant oportunitats i obrint el ventall de maneres d’interpretar, modernitzant totes aquestes formacions musicals. L’INSPIRADOR, primer la música, aïllat del seu entorn com si no existís la sala, el públic o la il·luminació, creant un ambient en què flueixi l’expressivitat de cada component amb naturalitat.
Retir forçós, cau malalt de càncer, després d’un període d’inactivitat, EL RETORN, diu: “el millor remei els músics, sou la meva vida”. La malaltia li dóna força, molta força, més tranquil, més profund i no es cansa, un detall que no passa desapercebut, li brillen els ulls com mai, ho podem copsar en un vídeo del Festival de Lucerne, dirigint la 2ª simfonia de Mahler “Ressurrection”.
EL PLAER DE FER MÚSICA PLEGATS, té una visió molt clara quan escull músics, triant entre els que han treballat en orquestres de cambra, per la seva capacitat d’integració, son ideals per integrar-los a les grans formacions simfòniques. Joves amb esperit de relació, encara que passin els anys. En els assajos els repeteix, escolteu, escolteu seguiu als vostres companys, modelant les aportacions individuals aconseguint un conjunt resultat de la implicació.
EL MILLOR PÚBLIC?, Claudio respon, el públic que fa silenci durant uns segons un cop acabada la interpretació, creant una atmosfera especial, vol dir que ha entès el què acaba de sentir i en aquest curt espai de temps torna a la realitat de la sala de concerts. Per exemplificar podem escoltar el final de un 'Rèquiem' Alemany de Johannes Brahms, després de l’última nota, el públic inamovible durant uns llargs segons, aplaudeix apassionadament.
DEIXA UN LLEGAT IMMENS, creador d’orquestres de joves, la primera a Londres, l’Orquestra de Cambra d’Europa, que en el moment de poder integrar músics de l’Europa de l’Est es va transformar en la Mahler Chamber Orquestra. Sempre amb la mirada en joves talents, experimenta amb ells, traient el millor de cada individu i l’excel·lència del conjunt.
Se sent jove fins al final. La seva mort va ser un crack cultural. El seu comiat un esdeveniment d’estimació i respecte cap a Claudio que, ara sí, Mestre de Mestres. Daniel Barenboim dirigeix l’Orquestra del 'Teatro alla Scala', la ‘Marxa Fúnebre’ de la 5ena simfonia de Beethoven, la sala és buida, les portes obertes i el públic omple la plaça i carrers davant del teatre, l’última nota, silenci contingut i un esclat d’aplaudiments pel MAESTRO.
Text resum i fotografia d'Esteve Garrell, cartell i il·lustració de Montserrat Lluch.