26 d’oct. 2011

Francesc Bailon ha parlat sobre La cultura nòrdica: els víkings de Grenlàndia, dimarts dia 8 de novembre

Erik el vermell i els seus homes van ser els primers europeus que van arribar a l'any 982 d. C a una illa a la qual van posar el nom de Grenlàndia (Terra Verda). Durant quatre segles els víkings es van enfrontar amb els avantpassats dels inuit (primer els dorset i a continuació els thule), van establir diverses colònies i van fundar el primer arquebisbat a territori americà. Encara avui segueix sent un misteri la desaparició de la cultura nòrdica a Grenlàndia i tan sols, les restes trobades de les seves antigues colònies, donen testimoniatge dels primers assentaments europeus a Amèrica.
Grenlàndia, ens va explicar Francesc Bailon,
va ser colonitzada a través de l’estret de Baffur quan es va produir la fusió del gel Àrtic, cap el 2.500 aC fins el 200 dC.
Van haver diverses invasions i va ser habitada, de forma intermitent, per pobles procedents de l’Àrtic. Foren els inuits de cultura  Saqquaq, els de cultura Dorset (700 aC al 200dC.) i els últims, considerats els avantpassats dels actuals inuits, els de cultura Thule, procedents d’Alaska.
El 892 Èric el Roig la va descobrir. Estava desterrat a Islàndia i quan va retornar a Noruega va engrescar al seu poble a anar-hi, dient-los que era una “Terra Verda”. Van partir 25 naus, i en van arribar 14. Els víkings es van situar al SW de l’illa. Era una època de clima suau. El seu fill Leif Ericsson també hi va anar i en les seves incursions, va descobrir Terranova. Al s.XI es va introduir el cristianisme, van construir esglésies i van fundar la diòcesis de Gardar.
Comerciaven amb Europa (Islàndia i Noruega) exportant marfil (queixals de morsa), pells, i importants comandes de ferro i fusta. Durant el canvi climàtic (època glacial) va despoblar-se la colònia, ja que la temperatura va arribar fins a 160º sota zero. Només van sobreviure els actuals inuits. Mercè Gasch resum i fotografia

19 d’oct. 2011

Joaquim Millan va parlar de l'EUROPA DEL SEGLE XXI: 25 anys de pertinença a Europa, dimarts dia 25 d'octubre

L'estat espanyol commemora el 25è aniversari de la seva integració en les institucions europees en el moment més delicat de la història de la Unió a causa de la crisi.
Els discursos, més enllà del protocol, aposten per reforçar la unió de les polítiques econòmiques, per evitar el fracàs del projecte de l'euro.

Una conferència i una Europa molt més interessants del que ningú no pensava
Joaquim Millan amb el seu auditori
La senyora. Gemma Garcia va iniciar la sessió tot dient que moltes de les nostres lleis emanen d’Europa, i que “Europa segle XXI” és un cicle de conferències impartides a iniciativa de la Diputació de Barcelona.
El conferenciant senyor Joaquim Millan va fer un bon resum del que ha estat la Unió Europea des del 1957, amb el Tractat de Roma en què hi havien sis estats, que procedien de la CECA, fins el 2009 amb el Tractat de Lisboa en què es va aprovar la Carta Magna Europea amb 27 estats. Va costar nou anys de discussió. La finalitat de la “unió dels estats d’Europa” era buscar pau, progrés i democràcia i posar fi a les guerres que l’havien assolat. Amb cinc ampliacions successives Espanya va entrar a la tercera, al 1986, i en aquell moment foren 12 estats.
Van ser exposats els tractats més importants i els diferents canvis que durant aquest 54 anys s’han produït a una Europa sense guerres. Però es diu que “Europa va massa lenta per un món que va massa ràpid”. Tenim cinc símbols comuns: la bandera de 12 estrelles grogues sobre fons blau; l’himne de l’alegria,  sobre part de la 9a, simfonia de Beethoven; el dia d’Europa cada 9 de maig; l’Euro o moneda en circulació des del 2002; i un lema “Unitat en la diversitat” (a partit del 2000). Estem units però qui mana a cada país són els governs dels estats respectius, d’aquí se’n deriven certes diferències d’actuació.  Mercè Gasch resum i fotografia

12 d’oct. 2011

Joan Vives parlarà sobre La Música de Chopin, dimarts dia 18 d'octubre

Frédéric-François Chopin és generalment considerat com el més gran dels  compositors polonesos i entre els més grans compositors de piano, instrument per al qual va compondre quasi exclusivament. Originalment, el seu nom era Fryderyk Franciszek Chopin, però va adoptar la forma francesa: Frédéric-François quan va deixar Polònia i va anar a París a l'edat de vint anys, i d'on no va tornar mai. El seu llinatge és algunes vegades escrit Szopen en els texts polonesos. L'obra de Chopin representa el Romanticisme en el seu estat més pur. Se l'anomenava el Poeta del piano. Va influir notablement sobre altres compositors, com el pianista i compositor Franz Liszt i el compositor francès Claude Debussy. Entre les seves obres publicades s'inclouen masurques, estudis, preludis, nocturns, poloneses (cliqueu aquí per sentir-ne una), sonates i valsos per a piano.
Joan Vives, que és musicòleg i professor d’història de la música, serà l’encarregat de la conferència.

Intercanvi d'opinions entre els assistents
El que ha estat la conferència
Joan Vives, amb el seu estil planer, que no escatima en les seves classes tota la informació que pugui interessar als auditoris, ens ha ofert una xerrada interessantíssima sobre un músic tan conegut com Chopin.
Chopin és la representació del músic romàntic per naturalesa. Fill d’un servent d’origen francès i d’una aristòcrata polonesa empobrida, rep una acurada educació amb domini perfecte del francès i d’una especial e innata disposició per la musica. Estudia al Conservatori de Varsòvia, viatja i fa concerts. Va a París, centre de les noves tendències musicals i artístiques, i allà s’enamora d’una noia de bona família: i és refusat. Coneix més tard l’escriptora George Sand a qui estarà unit durant uns anys. Amb ella anirà a Mallorca on descobrirà el principi de la seva malaltia i, a Valldemosa, escriurà el Preludi anomenat de “la gota d’aigua”, angoixós poema sobre la mort.
Va escriure Poloneses, Valsos, Masurques, Estudis, Preludis, Sonates...Chopin prefereix el concerts íntims, “de saló”, als multitudinaris.
La seva música fluida d’un gran virtuosisme i agilitat evidencia els dons que Chopin posseïa per l’instrument del piano, que va ser quasi sempre el seu únic medi d’expressió musical. Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

5 d’oct. 2011

Assumpta Montellà parlarà sobre Elisabeth Eidenbenz fundadora de la maternitat d'Elna, dimarts dia 11 d'octubre

L’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va ajudar a néixer 597 infants, la majoria de mares catalanes republicanes exiliades a França, és la protagonista de l’estudi històric La Maternitat d’Elna, bressol d’exiliats. La seva autora és la historiadora de Mataró Assumpta Montellà, que explicarà els casos i el context on es van produir els fets: un episodi emocionant.

Síntesi de la conferència
Amb més d'un centenar de persones ha començat la conferència sobre els exiliats espanyols al camp d'Argelers, la Maternitat d'Elna i l’Elisabeth Eidenbenz.
Tenim documentació de l'exili dels polítics i dels intel·lectuals, però molt poca de les persones anònimes. Per aconseguir-la cal parlar amb aquells que no volen recordar ni explicar el que va passar. Cal crear ponts de diàleg, que els vius expliquin la seva vida per a que no es perdin els records dels desapareguts. Aquestes persones vives sembla que guarden els seus records dins d'una capsa de sabates.
Si guerra és destructiva l'exili pren el poc que ha quedat. Van passar la frontera unes 500 mil persones. Els francesos estaven preparats per 50 mil, i els van encabir a la platja d'Argelers, on no hi havia més que sorra i el Mestral. L'estigma de l'exiliat és l'enyorament, no són ni d'aquí ni d'allà. "Quan t'ho han pres tot només et queda la dignitat" i aquells exiliats la van tenir amb els seus guardes senegalesos.
El 95,7% dels nens que van néixer en aquella platja van morir als quinze dies de néixer. Elisabeth Eidenbenz, la Isabel com li deien, va posar en marxa una maternitat a Elna, i allà van néixer 597 nens de mares espanyoles. El 1944 els nazis tanquen aquesta maternitat.
L’Elisabeth marxa a Viena on continua treballant, crea una escola d’adults per a dones, per tal que no es prostitueixin...i tot ho fa per ideals. Va deixar que l’Assumpta fes la seva biografia per allò que “No morim mai si hi ha algú per recordar-nos”
Mercè Gasch

3 d’oct. 2011

Ramon Buscallà va proposar: Parlem de resiliència: tocats, però no enfonsats. El dimarts dia 4 d'octubre.

Davant de circumstàncies extremadament dures de la vida hi ha qui s’enfonsa i qui se’n surt. El concepte psicològic de resiliència defineix aquesta capacitat dinàmica de la persona, que es pot tenir o deixar de tenir. Ens preguntem què tenen certs subjectes i quin és el seu entorn familiar i social - tutor de resiliència- que són capaços de trobar en ells mateixos recursos, de vegades insospitats, per afrontar i superar les adversitats. Es pot no només sobreviure sinó trobar sentit a la vida enmig de la malaltia o la pèrdua greu o en cas de confinament en un camp d’extermini, en tenim testimonis. Val la pena descobrir aquestes capacitats humanes d’invulnerabilitat i fortalesa, de joves i grans, que poden semblar sobrehumanes, per créixer en i a partir dels traumes de la vida.

Una asistència molt interessada va omplir la primera sessió
La conferència ha començat després dels parlaments del  Dr. Bonaventura Bassegoda, representant de la UAB. i del  Sr. alcalde Josep Majoral, que han inaugurat el curs.
Síntesi. Resiliència ve del llatí i vol dir rebotar. Una pilota té aspectes de resiliència, perquè rebota i recobra la seva raó de ser. Les persones tocades per circumstàncies adverses se n’han de sortir malgrat aquestes circumstàncies negatives.
Hi ha diferents tipus de persones: hipervulnerables, pseudovulnerables, invulnerables i no vulnerables. Malgrat aquestes diferències cal aprofitar l’adversitat per millorar.
La tenacitat i la resiliència van de la mà. La resiliència és l’escola de l’adversitat, és l’aprenentatge per sortir-se’n d’ella. D’aquest trauma se’n surt reforçat.
En unes circumstàncies iguals unes persones s’enfonsen i d'altres se’n surten amb èxit.
Ningú té una resiliència absoluta, tots tenim límits. La resiliència varia en funció de la situació desfavorable, comença en el context social, els canvis del desenvolupament influeixen. 
Resiliència és encaixar, resistir, superar. Els aspectes bàsics de la resiliència són: tenir connexions afectives, poder narrar i explicar la pròpia història, i mantenir una autonomia personal. Les dificultats enforteixen la persona, les ajudes la debiliten.
Els sis pilars de la resiliència segons Viktor Franki són: connexions afectives,  introspecció i control, autonomia personal, autoestima, pensaments positius, i motius per viure. Mercè Gasch.