31 de maig 2011

Ha estat projectada de la pel·lícula El Baró de trenta passes dirigida per Josep Rovira Gallemí, el dimarts dia 7 de juny

El 30 d’Octubre del 2010 es va estrenar la pel·lícula El Baró de trenta passes produïda per l’Associació de veïns del barri del Lladoner, amb Josep Rovira Gallemí com a director i amb actors amateurs de Granollers Josep Bover, Olga Pey i Jordi Gendra, i més trenta figurants del barri.
En Josep  Rovira va guanyar el 1r Premi Ramón Dagà de cine amateur al 1965, així com les dues convocatòries següents. En total ha dirigit tres pel·lícules, després s'ha dedicat només a la producció.
L’afició dels granollerins pel cinema, ja sigui amateur o comercial, ve de lluny. A Granollers s’inaugurà el cinematògraf Valero al 1905, estava ubicat al Casino de Granollers.  Al llarg del segle XX s’han anat obrint a Granollers moltes sales de cine en locals públics o dins d’entitats privades. Cal destacar la feina feta per l’Associació Cultural que arriba fins els nostres dies. Els Granollerins també van anar a Barcelona a obrir sales de cine. Avui Cineastes de Granollers aglutina els amateurs del cinema a casa nostre.
Crònica de la projecció

El Baró de trenta passes és un fresc sobre la vida i els habitants del barri del Lledoner de Granollers; es pot considerar també un divertiment dels participants, tots ells veïns de l’esmentat barri.
La presentació inicial és estèticament molt bonica, ja que s’han triat uns exteriors amb molta cura. Pel que fa els actors, els principals són Josep Bové, Olga Pey i Jordi Gendra, que actuen tot donant ritme i savoir faire a la projecció: mentre que alguns figurants ho fan molt bé, amb molta naturalitat i professionalitat, en canvi d’altres que no havien actuat mai en públic, els hi falta perdre un xic de vergonya davant la càmera. En conjunt, però, l’espectacle és d’allò més divertit i força reeixit.
Una de les coses que més gràcia va fer és poder identificar les persones i els amics del barri durant el film.
En acabar la projecció va parlar el guionista, càmera i realitzador, senyor Josep Rovira Gallemí, que va explicar com va sorgir la idea de fer la pel·lícula i com va elaborar el càsting, aspecte bàsic per triar els actors que donarien vida a la història. Mercè Gasch

25 de maig 2011

Francesc Circuns va parlar sobre El cinema aprèn a parlar: del cine mut al sonor, el dimarts dia 31 de maig

El cinema com totes les arts és una eina de comunicació que utilitza un llenguatge per expressar-se i fer-se comprendre.
El cinema com tota forma de comunicació demana la participació d’un emissor i un receptor, que per entendres han de parlar un mateix llenguatge.
Qui parla i qui escolta han d’emprar els mateixos codis i contínuament un ha d’aprendre de l’altre. L’articulació i la creació d’un llenguatge és un procés llarg, complex i a l’hora apassionant d'estudiar.
El cinema com a art i com a forma de expressió i comunicació ha construït al llarg del anys un codis, uns signes...un llenguatge, en definitiva, que l’espectador ha comprés i ha fet seu.
És apassionat pensar com va ser la primera reacció d’un espectador davant d’una pantalla de cinema, com a poc a poc espectadors i creadors varen teixir complicitats: el cinema fabricava somnis per un espectador ben despert.
Seguir els petits progressos del cinema per a conquerir un llenguatge sòlid i eficaç, analitzar la base de tot llenguatge visual, en fa pensar que tot el cinema descansa en el treball d’aquells pioners del cinema mut, que pla a pla convertien una successió d’imatges en poesia, en discursos plens de veritat...en definitiva obres d’art incontestables. Aquestes pel·lícules dormen con els millors somnis, a la nostre memòria. Francesc Circuns
Comentari
Frances Circuns coneix molt bé el cinema. N’ha fet –curts i vídeos- , n’ha vist I l’ha estudiat a fons. Va començar amb una interessant introducció on ens va explicar com van ser els inicis del cinema, centrant-se sobretot en l’europeu. També va fer un repàs als diferents plans que pot mostrar una càmera: el pla general, primer pla, pla americà o pla mitjà. Vàrem saber que,  com més proper és un pla, més dramatisme s’aconsegueix, i a l’inrevés. És clar que, se’ns va aclarir que els primers cineastes  no es plantejaven aquests temes. Ells treballaven amb càmera fixa, els plans eren generals,  i els personatges es movien de manera exagerada per causar un determinat efecte en l’espectador, no acostumat al llenguatge del que després s’anomenaria  El Seté Art.
També es varen projectar unes mostres del primeríssim cinema: Els japonesos acròbates, La lluita amb boles de neu, i les dues versions del  Viatge a la lluna, basat en l’obra de Verne i en la de Wells. Vàrem veure la de  Méliès, i la d’un cineasta espanyol, Segundo de Chomón, que fins i tot va posar color a les imatges. Divertit i interessant. Montserrat Medalla

17 de maig 2011

Fermí Puig va parlar sobre La cuina a Catalunya avui, el dimarts 24 de maig,

Actualment les cuines de molts restaurants semblen laboratoris, no només per la netedat dels estris sinó també pels experiments culinaris que s’hi fan.
N’hi ha plats que, a vegades visualment, no pots reconèixer de què estan fets. Has triat un menjar, a la carta, i saps quins ingredients ha de poder tenir, però no els veus.  Una altra cosa és el gust, que el trobes barrejat entre mil d’altres, i no pots destriar que més n’hi han posat.
Catalunya no és una excepció. Aquí tenim restaurants amb estrelles Michelin, i això és tot un prestigi i un reclam per a clients innovadors. Malgrat tot a casa nostra la “cuina Mediterrània” ha estat el més corrent i un menjar molt sa que avui és l’enveja de molts països, molt adequada per mantenir el cos i la ment sana.

Síntesi de l'acte
Fermí Puig, el conegut chef del restaurant Drolma de l’Hotel Majèstic, no ens ha parlat de receptes de cuina, com potser algú hauria esperat. En canvi, ha parlat del que han representat i representen,  per al nostre país, les fites aconseguides pels cuiners catalans arreu del món -Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, etc.- Els ha elogiat perquè, a pesar de no haver-hi hagut escoles de restauració de nivell, al país, a partir dels anys setanta, varen anar sorgint un bon grapat de cuiners autodidactes que s’han imposat arreu.
El més sorprenent de tot, és que al nostre país, no hi havia tradició d’una cuina sofisticada. I que l’actual, seria el resultat de la mescla de les  diverses cultures que han passat per Catalunya a través de la Història.
També ha parlat de la seva pròpia trajectòria -amb modèstia i sentit de l’humor- fins que va arribar, ja fa quinze anys, a la seva feina actual.
Montserrat Medalla

10 de maig 2011

Sílvia Altafaja ha parlat sobre Els avis en les societats de l'Àsia oriental, el dimarts dia 17 de maig,

En les societats de l’Àsia oriental d’arrel confuciana, els avis ocupen la posició més important dins l’estructura familiar. La jerarquia és un reflex de l’ordre natural establert que actua d’àrbitre en les diferents posicions socials i recorda les obligacions i els privilegis.
Sílvia Altafaja se formó como especialista en Arte y Sociedad de Asia Oriental (2004), Sus áreas de interés se centran en las cuestiones de género en China, Taiwán, Japón y Corea, como por ejemplo, la contribución de la mujer a la economía del país, su representación política, la mujer y la mass-media, mujer y familia, mujer y literatura, etc. Colabora como voluntaria en Amigos de la UNESCO de Barcelona escribiendo un artículo semanal en Infoculturas sobre aspectos y acontecimientos culturales en los cinco continentes.
Sinopsi de la conferència
Sílvia Altafaja ha parlat de l’Àsia Oriental  Xina, Corea del Sud i Japó. Ha anat fent paral·lelismes entre la nostra cultura i la seva. Quan parlem de l’Àsia tenim prejudicis i estereotips, també ells en tenen. Els asiàtics són molt socials, tot ho fan en conjunt i en benefici dels altres. Tenen una societat jerarquitzada on els avis són els amos de tot, ho saben tot i decideixen sempre. La dona ocupa un lloc inferior per això hi ha tants infanticidis. La culpa de la seva manera de ser la té la filosofia de Confunci, va néixer 551 aC, va introduir tres normes: governar convencent, estructura familiar jerarquitzada, i ritualisme. En una casa hi viuen tres generacions. Avi, pare i fill. Les filles se’n van a la casa dels marits i ja no tornen. A les seves cases comptaran quan seran àvies, abans són criades de les seves sogres. Els matrimonis són concertats i les noies havien de portat un dot. Les noies pobres les venien. L’avi és el cap de família, el seu representant en la societat, el responsable de mantenir el patrimoni i mantenir els ritus. El menjar és molt important en les seves vides, forma part de les converses. Avui hi ha un xoc generacional amb la cultura tradicional. Les noies no es volen casar amb nois del seu país. Volen marxar a l’estranger i casar-se amb nois d’allà. Mercè Gasch

4 de maig 2011

Pere Masjuan va parlar sobre On es troben la ciència i la fe, el dimarts dia 10 de maig

La ciència és el coneixement del saber conscient i capaç de ser comunicat i discutit, organitzat i en el sentit de fer factible les operacions que permetin l'aproximació a la realitat, i sempre aportant coneixements que puguin ser desmentits amb el criteri de validesa.
La raó és una facultat específicament humana que consisteix en aplicar normes i lògica al pensament per obtenir judicis, observacions comprobables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per establir inferències.
La fe és la creença no fonamentada en la raó o identificació en un déu, religió, realitat o ideal que es pren com a veritat existencial basada en l'experiència vital de les realitats no materials. També es pot considerar fe el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.
Síntesi de la sessió
Començant el resum per la conclusió final, ens diu Pere Masjuan que l’espai de trobada de la Ciència i la Fe és la Transcendència. El procés explicatiu s’inicia amb l’afirmació d’una manca de diàleg entre ambdues fonts de coneixement, esdevenint aquest lògicament asimètric. I afegint-hi que no existeix aquest diàleg. Les concordances que es poden produir per conclusions semblants no són demostratives de res. El primer paral·lelisme que es planteja és entre la Bíblia i la Biologia. La raó es troba en que la primera explicació de la persona humana  en ambdues està en el fang, com element constitutiu. Però no va més enllà, encara que la racionalitat sembla establir un principi de concordança. Però la base de l’argumentació rau en el coneixement. El religiós parteix de la pregunta, per què? I el científic de la, com? què? En un recorregut per la Tècnica, la Física quàntica, el Bing Bang, la Biologia  sempre s’hi descobreix la presència d’una llum que és quelcom més perquè apunta un més enllà i per altra banda defineix les mancances que expliquen la presència de malalties, dolor i no expliquen prou bé el per què de la mort. I apareix el JO. Què és? Què explica?  Malgrat els canvis materials de la persona el Jo sempre és el mateix. Transcendeix. I aquesta conclusió de transcendència a que arriba la Ciència és el punt de trobada amb la Fe. Proclama l’existència de Déu? Per a moltes persones, sí. Joan Sala V.