16 de des. 2017

Montserrat Morral va parlar sobre MÚSICA I EDUCACIÓ ARTÍSTICA EN EL PLA EMOCIONAL DE VALORS. Dimarts dia 19 de desembre.

Montserrat Morral, autora de diverses publicacions de cara a proporcionar recursos a professors i alumnes que s’inicien en el món de la música avui, concretament, ens ha parlat de Pla Nacional de Valors (PNV). La primera descripció ha explicat que en l´Art no hi ha error, tampoc hi ha edat. Sempre estem a temps d’expressar les nostre inquietuds a través de l´art: escriure, cantar, ballar, pintar…..
El PNV ( 2011-2016) depenia de la Conselleria de Benestar Social i coordinava 16 àmbits diferents: educació, salut, economia, política, ciència, territori i sostenibilitat, diàleg social, comunicació, cultura, esport, organitzacions, comerç, justícia i seguretat. Tots aquests àmbits tenien també  uns eixos transversals: persona, autoconeixement, competències emocionals, interioritat i gènere.
Tenim la sort que Granollers hi està representada en els àmbits d´educació musical, comerç i política. Ens parla de l´Art en general, el que ens aporta en l’autoconeixement i l' auto-motivació, com potencia la sensibilitat, la bellesa , l'equilibri i l' harmonia. Com fa que la persona flueixi en plenitud, sentir, pensar actuar. També com un mitja de comunicació des de la interioritat personal i la importància de l' experiència artística en grup. Molt important la pràctica de l´art com a eina per millorar la salut. L’art facilita l’educació en valors i té una importància molt rellevant en la millora de l'aprenentatge en els altres àrees del coneixement i l'ensenyament. La societat ha de vetllar per l´educació artística, per assolir una educació integral, per una transformació social.
Projectes a Granollers: -Escola Pereanton, -Hospital de Granollers -musicoteràpia en pal·liatius,-Traces promou el projecte Musicànim -Orquestra de Cambra-apropant la música a diferents col·lectius.-Residència geriàtrica de Can Mònic- Musicoteràpia en Parkinson.
-Liant la Troca: col·lectiu de dansa Integrada a Roca Umbert
-Frec a Frec : companyia de teatre per a la transformació social.
-Escola M.de M. J.M.Ruera: Musicoteràpia en nens i nenes autistes. Integració de nois i noies amb diversitat funcional. Inclusió de nens i nenes amb necessitats educatives especials. Classes d´introducció a la musicoteràpia per a alumnes conservatoriI
I com a resum  frases importants que fan pensar:
Tothom té un DNI musical, de vivències al llarg de la vida
Fem sonar les nostres emocions. Fora la por. Expressió emocional, tristesa, alegria, ràbia, por… Retrobem el nen-a que portem dins. La veu és l' instrument musical per excel·lència per expressar emocions.“EL PAÍS CREIX QUAN LES PERSONES CREIXEN Resum Àngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch.

10 de des. 2017

Xavier Roqué va parlar sobre MARIE CURIE. Dimarts dia 12 de desembre.

El conferenciant no només ens ha fet conèixer la Marie Curie científica, sinó també, la dona amb una vida familiar ordenada i treballant al costat del seu marit. Hagué de superar molts obstacles per dedicar-se a la ciència. Posà el seu descobriment a disposició de la Comunitat Científica. El seu nom de família era Maria Sklodowska. Neix a Varsòvia, filla de pares mestres. La mare morí jove quan ella tenia onze anys. Són cinc germans. Era la més petita i una alumna brillant. A Polònia les dones no anaven a la Universitat. Ella i la germana gran s’ajuden econòmicament per poder anar a estudiar a la Sorbona de París quan tenia vint-i-quatre anys. Va estudiar Física i Matemàtiques i fou el número ú de la seva promoció. Va conèixer a Pierre Curie, professor de la Sorbona. Es van casar i tindran dues filles, Eva i Irene. Viuen en un pis petit i porten una vida familiar organitzada; duen uns vestits pràctics i senzills, lluny dels models burgesos de l’ època. En les seves investigacions en el laboratori descobreixen el  poloni i el radi. Anoten les seves investigacions en uns quaderns de laboratori que s’han conservat, però tenen radiació. El 1903 reben el Premi Nobel de Física. El radi es convertirà en la substància més cara del planeta. Intervé la indústria i es fa servir per tractar el càncer i altres aplicacions. Es desconeixen els efectes negatius. El seu marit, Pierre Curie mor el 1906 atropellat per un cotxe de cavalls. Marie Curie en el seu quadern de laboratori, expressa el seu sentiment de dolor per la seva mort. No deixa d’investigar. Les nenes són petites i tindrà l’ajuda de l‘avi. Li ofereixen la plaça  de catedràtica que ocupava el seu marit a la Universitat. La primera dona catedràtica a la Sorbona. Tindrà un romanç amb el físic Paul Langerin que era casat i amb fills, la qual cosa va resultar un escàndol  periodístic i a punt estigueren de no donar-li el Nobel. Però el 1911 li donen el Nobel de Química. Amb el suport del Govern Francès i amb capital privat, el 1014 es va crear l’ Institut Curie per estudiar el radi. Durant la I G.M. deixà d’ investigar i muntà un servei d’ambulàncies radiològiques al front. Acabada la guerra torna al laboratori. Al llarg dels seus anys d’investigació havia acumulat molt radi. En una mena de document notarial detalla el valor d’aquest radi. Era conscient del seu preu. No es vol enriquir personalment , però vol que el govern francès i la societat sàpiguen el que està donant a la Ciència.
Va morir el 4 de juliol de 1934 a causa d’una leucèmia. Referent a les seves dues filles, Irene Curie fou també científica i va rebre el Premi Nobel de Química el 1935; Eva no es va dedicar a l’ investigació i va escriure la primera biografia sobre la seva mare. 
La imatge que dóna la seva filla de Marie Curie no és la imatge real -fa observar el conferenciant- ens presenta una Curie que ha passat a la posteritat com una dona somiadora, desinteressada, que no és conscient del valor del seu treball personal, admira el seu home i no col·laboren... en canvi, cal destacar que donava molta importància a la seva organització personal domèstica, com a clau per poder triomfar en el món professional. Resum Joan Gurt i Vilarrasa fotografia Mercè Gasch.

2 de des. 2017

Ramon Solsona va parlar de NOVEL·LA I CINEMA. Dimarts dia 5 de desembre.

Ramon Solsona, llicenciat en filologia Romànica Hispànica, ens va venir a parlar de les diferències entre les novel·les i els guions, tot i que el títol de la conferència fos “Novel.la i Cinema”.
Com a prèvia ens va fer adonar que a les escoles ens ensenyen a llegir i analitzar obres literàries, però no se’ns ensenya a “desmuntar” una pel·lícula, això ens porta a que estem indefensos davant la manipulació de les imatges. Pensem que podem considerar dins d´aquest món audiovisual tant les pel·lícules, els anuncis i les sèries. No hi ha res innocent en el món audiovisual.
Tant les novel·les com les pel·lícules ens expliquen histories, ens encanta que ens expliquen histories. La diferencia és com ens les expliquen i els mitjans que s´utilitzen en tots els casos.
Per començar la diferència mes elemental és el temps, el temps en que llegim un llibre i el temps en que mirem una pel·lícula.
El guionista ha de repartir tota la història en un temps molt limitat, que es centrarà en tres fases, la presentació, el nus i el desenllaç, això apropa més el guionista a un dramaturg, o sigui al món del teatre. Podríem dir que el guionista escriu obres de teatre, la diferència és que una pel·lícula és reparteix en seqüències i una obra de teatre en escenes.
Els novel·listes tot depèn d´ells, des que comença un llibre fins al final. Els guionistes són propietaris del minut “0”, però després passa ja a altres mans.

Els escriptors han d´escriure paraula rere paraula, frase rere frase, i amb això han de fer un relat en que el lector pugui veure els escenaris, l’ambient que es respira, ha de crear expectació… En canvi en les pel·lícules, sèries, etc, en un mateix moment tenim imatges sobreposades, música diàleg o silenci….en un sol moment passen moltes coses.
En tots els casos, ens agrada que ens sorprenguin. En el cinema l’espectador sap més que el protagonista.
També es va centrar en com s´escriu el guió d´una sèrie, el que s’anomena la “Bíblia”, on es recull tot el que ha de passar en la sèrie durant tot un període.
Resum Àngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch

26 de nov. 2017

Pascual Bernat va parlat de JULES VERNE: DE LA CIÈNCIA A L'IMAGINARI. Dimarts dia 28 de novembre.

El conferenciant comença per fer-nos una aportació íntima i personal dels dies previs a fer la seva primera comunió, quan li van regalar el llibre l’Illa misteriosa, que motivà una curiositat i un interès intens per l’autor Jules Verne, la seva biografia i la producció literària.
El jove Verne resideix a Nantes en una família burgesa dominant, en un entorn social ric culturalment i econòmic, per tenir un port fluvial que mercadeja amb les colònies, espècies, ivori i esclaus. Com a nen molt curiós rep multitud d’estímuls culturals, és un gran lector de Dickens, Alan Poe, Defoe entre d’altres, que li ofereixen les bases dels sentiments humans, enigmes i xifrats i les aventures en illes desertes. Per imposició paterna ha d’estudiar Dret a París, quan per ser un esperit lliure la seva dèria era la llibertat i ser mariner.
A París, en plena revolució i agitació política estudia, però sobretot llegeix i molt, Owen i Asimov d’ells aprèn que la ciència és fonamental pel creixement i expansió industrial. D’Auguste Comte el positivisme com a sistema filosòfic basat en l’experiència del coneixement dels fenòmens naturals. Per no tornar amb el seu pare, exerceix d’agent de Borsa, cosa que li permet treballar de matí i passar les tardes a la biblioteca on arriba a confeccionar més de 20.000 fitxes que li serviran per més tard publicar les seves novel·les. S’introdueix en cercles d’escriptors i filòsofs, Alexandre Dumas serà el seu mentor literari, i també de grups més científics.
La ciència no era divulgada amb facilitat i existia un gran interès pel coneixement de zones no explorades misterioses i força desconegudes, del centre del continent africà només hi havia referències des litorals de costa, de l’interior no se’n sabia pràcticament res, l’orient, illes perdudes enmig de l’oceà, Verne amb els coneixements adquirits inicia unes publicacions encaminades a la formació juvenil, com exemple Quadern Magasin d’Education. No era fàcil trobar editors que li volguessin publicar fins que coincideix amb Etzel, li fa unes recomanacions d’estil per arribar de manera més planera al públic, aconseguint grans èxits. Amb les dades, els coneixements científics que ha anat recollint i la seva destresa imaginativa, produeix uns relats que eren molts versemblants per l’època i avui el veiem com un visionari per la semblança en molts dels ginys i les innovacions tècniques emprats. Coincidències que desmitifiquen els qui creuen que fa ciència ficció, quan en realitat fa novel·la de la ciència, per la seva relació amb científics que investigaven, submarins, helicòpters, coets per anar a l’espai, naus voladores i amfíbies, invents que a dia d’avui son una realitat.
En els seus escrits hi veiem l’esperit lliure, àcrata i lluitador contra les injustícies. Malgrat que els personatges son masculins Verne no era misògin. Al final de la seva vida pot comprar-se un vaixell que li permetrà fer realitat els seus somnis de llibertat. Autor molt traduït darrera de La Bíblia i d’Agatha Christie. Resum Esteve Garrell i Homs.

17 de nov. 2017

Núria Murtra va parlar DEL LABORATORI A LA RECEPTA. QUÈ EN SABEM DE LA INVESTIGACIÓ CLÍNICA? Dimarts dia 21 de novembre.

La investigació clínica és un procediment que recull informació, fent ús del mètode científic, amb el propòsit de generar nous coneixements per a la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties en éssers humans. 
A dia d'avui tots sabem què és un medicament però, som conscients de les dificultats que suposa desenvolupar-los? Per desenvolupar un medicament s'han de passar diverses fases abans no surt al mercat. Inicialment, i en el laboratori, començarem la fase de descobriment i desenvolupament de nous compostos. En la fase pre-clínica, encara al laboratori, provarem el medicament en cultius cel·lulars i en models animals. 
En la fase clínica, a través dels assajos clínics duts a terme en els centres de salut, provarem per primer cop el medicament en éssers humans. Si les fases prèvies han sigut satisfactòries, es sol·licitarà a les Autoritats Reguladores la llicència i permís de comercialització del nou medicament. 
Un cop al mercat, el desenvolupament del fàrmac continua en forma d'estudis de farmacovigilància i post-autorització per tal de fer un seguiment del nou medicament en la pràctica clínica habitual. Com a visió global, destacar: de 10000 fàrmacs investigats només 1-2 arriba al mercat, la durada completa de tot aquest procés té una mitjana de 15 anys i la inversió per a que un fàrmac arribi al mercat és de més de 1000 milions d'euros. 
En la conferència d'avui, ens hem centrat de manera específica en els assajos clínics com a estudis experimentals d'un fàrmac per primer cop en humans, les seves característiques i la seva regulació tant ètica com científica. Hem fet un repàs dels diferents protagonistes d'un assaig clínic (farmacèutica, empresa externa, equip investigador, pacients, autoritats reguladores, comitè ètic) i quin és l’engranatge perquè es puguin portar a terme. En termes generals, hem d'associar assaig clínic a noves oportunitats terapèutiques amb controls estrictes i uns efectes secundaris desconeguts i per tant, els pacients han de valorar lliurement la relació risc/benefici per a prendre la decisió de participar en un assaig. Finalment, destacar que la investigació clínica al nostre país és una realitat i va en augment, i que l'empoderament dels pacients suposa un nou paradigma en la investigació amb nous reptes de futur. Resum Núria Murtra Garrell, fotografia Mercè Gasch


13 de nov. 2017

Montse Lorente va parlar de "CIEN AÑOS DE SOLEDAD": una relectura en el 50è aniversari de la seva publicació. Dimarts dia 14 de novembre.

La publicació de Cien años de soledad, el 30 de maig de 1967 a Buenos Aires, va ser un dels grans fenòmens literaris del segle XX. Cinquanta anys després, el llibre ha esdevingut un clàssic de la literatura en llengua castellana. 

L'obra és la cinquena de l'autor i la que el va fer famós. Abans d'aquest moment, hi ha un recorregut vital i literari de lectures, influències i experiències diverses que acabaran reflectint-se en el llibre que comentem. 

Alguns crítics han qualificat Cien años de soledad com "la novel·la total", tant pel que fa al contingut com a la forma. La narració dels cent anys de la vida d'una família en un poble mític anomenat Macondo mostra, d'una banda, alguns aspectes de la realitat històrica i social llatinoamericana; de l'altra, les diverses facetes de la condició humana, mitjançant un seguit de personatges insòlits i sorprenents, units per un denominador comú: el sentiment de solitud

Els procediments narratius emmarcats en el que es va qualificar de "realisme màgic", la llibertat creativa, el llenguatge ric però planer, la originalitat i el sentit de l'humor que traspua aquesta novel·la la fan enlluernadora inoblidableResum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

29 d’oct. 2017

Rosa Pavón va parlar sobre COM GESTIONEM LES EMOCIONS. Dimarts dia 7 de novembre.

"Som més emocionals que racionals": frase que va iniciar la conferència. El cervell crea pensaments el 5% conscients i el 95% inconscients, tot generant uns processos químics que repercuteixen en el nostre cos. La Neurologia estudia aquests processos i, en la actualitat, és possible saber les carències que provoquen en el nostre cervell.
L'emoció és un estat mental que es manifesta en el sistema nerviós de manera espontània, en diferents situacions, tot provocant respostes negatives o positives. Les emocions es divideixen en sis categories bàsiques. POR, “anticipació de perill"; SORPRESA, “desconcert, sobresalt"; AVERSIÓ, "disgust, fàstic"; IRA, “ràbia, quan les coses no surten com volem"; ALEGRIA, “sensació de benestar i seguretat" i TRISTESA, “pena, solitud, pessimisme"
Les emocions no les podem evitar, són el resultat de les nostres vivències, però sí que podem aprendre a gestionar-les. Hi ha diferents tècniques per aconseguir-ho: exercicis de respiració, exercici físic i, molt important, la "meditació”, entre d’altres’ ja que n’hi han altres possibilitats. Va esmentar les més importants segons el seu criteri, totes, exercitades, condicionem el nostre benestar personal i social.
Les emocions es classifiquen en positives o negatives, segons com les processi el nostre cervell, "com un ordinador", i contribueixen al benestar o malestar, tot complint comportaments diferents importants d’equilibri i qualitat, o situacions d'estrès, malestar que poden desenvolupar problemes de difícil solució.
Segons molts estudis el cos somatitza les emocions negatives no resoltes: DOLOR EXTREMITATS INFERIORS "desvaloració en la funció materna"; DOLOR EXTREMITATS SUPERIORS. "desvaloració en la funció paternal"; COLUMNA VERTEBRAL "desvaloració de les meves ideals, pensaments, creences"; VERTEBRAS LUMBARS "desvaloració en relació als altres"; HUMER "és l’extensió del cor, desvaloració afectiva si algú marxa del nostre costat; és la responsabilitat com adult, com a mare, pare o com a ésser humà en la societat”; ESPATLLA. "és similar a l'húmer però amb el concepte de protecció”; FÈMUR. "no accepta el pas del temps. l'edat; desvaloració de no poder aconseguir alguna cosa per la nostra edat”; MALUC. "desvaloració per no poder mantenir la nostra posició, els nostres ideals”.
Va acabar la conferència fent esment de la complexitat del tema. Dient que es requerien més xarrades perquè la temàtica era molt amplia. Cal tenir clar que no podem canviar les emocions produïdes pels esdeveniments que ens envolten ni per les situacions que al llarg de la vida viurem, però sí que tenim la possibilitat d'aprendre a gestionar la nostra ment PER ARRIBAR A L’EQUILIBRI COR/CERVELL. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

22 d’oct. 2017

Josep-Lluís Carod Rovira va parlar de CINC-CENTS ANYS DE PROTESTANTISME. Dimarts dia 24 d'octubre.

S’inicia la conferència amb el plantejament dels precedents de dissidència cristiana anteriors a la Reforma. Carod-Rovira assenyala a grans trets la personalitat de Luter i els motius i les bases de les queixes i dels canvis que aporta a la societat alemanya i que s’expandeix per diversos països europeus: Suïssa, el Regne Unit, Anglaterra, Escòcia i País de Gal·les en són alguns, i els principals impulsors d’aquests canvis que van incidir en les bases del pensament i del comportament europeu.
Les diverses denominacions corresponen sovint a l’impulsor del grup, a la visió i estructura de creació. S’han exposat les primeres manifestacions del protestantisme als Països Catalans i les dificultats per al seu arrelament i expansió. Les accions de la Inquisició i la represa protestant. 
La presència de les esglésies van portar la instal·lació del lloc de culte i de les escoles: destaca a Barcelona l’hospital al carrer de les Camèlies a Gràcia. Així, doncs, els equipaments aportaven millores en educació i sanitat que foren els dos eixos de modernitat que van estructurar la promoció social al segle XIX. Cal tenir en compte la feina feta per la premsa com a divulgació. S’ha fet un repàs dels països del món que, en l’actualitat, hi ha arrelada la visió protestant del cristianisme, amb el nombre de seguidors i les aportacions a la cultura, la ciència, la tecnologia i la societat.
Resum de Rosa Serra i Sala, fotografia Mercè Gasch

11 d’oct. 2017

Claudi Mans va parlar de la QUÍMICA DE LA CUINA. Dimarts dia 10 d'octubre.

En Claudi Mans és un gran divulgador de la química en els aspectes més relacionats amb la vida quotidiana. Durant la conferència, ens va enfocar la cuina com un laboratori químic on fem barreges i reaccions utilitzant la calor o el fred. Això ens permet veure els fenòmens que tenen lloc mentre cuinem.

Utilitzem substàncies pures com la sal i l’aigua; barreges simples com l’oli i el vinagre; barreges complexes com salses i la llet; i també objectes que són totes les altres coses com per exemple carn, pollastre...

Els objectes i les substàncies les barregem i, a través d’una operació física o química, en fred o en calent, elaborem els productes gastronòmics.

Amb vídeos filmats pel conferenciant, i els experiments que fa en directe, ens demostra curiositats com per què no s’enganxen les truites en les paelles de tefló, o com es pot fer un ou ferrat sense escalfar-lo. Ens demostra en un experiment perquè els trossets de xocolata s’enfonsen en aigua i en canvi suren en aigua amb gas. En aquest experiment, els trossets primer s’enfonsen i en el fons del recipient s’envolten de bombolles d’aire que fan que la xocolata pugi; quan arriben a la superfície s’allibera el gas i tornen a enfonsar-se.
Fent servir una barreja de licor Baileys amb coca cola (beguda de discoteca), ens fa veure en directe la formació d’una escuma molt persistent, com també la desnaturalització de les proteïnes de la crema de llet que conté el licor, per l’acció del àcid fosfòric que porta la coca cola. No us espanteu que la beguda no es tòxica apart de l’alcohol que conté.
També ens comenta com a través de les reaccions de Maillard, les coccions desprenen aromes i modifiquen els colors i sabors dels productes que cuinem.
Una precaució que hem de tenir és que no s’enfosqueixin els productes a la cuina com per exemple el pa massa torrat o la carn: en aquestes condicions es formen productes que són tòxics. És recomanable no cuinar a més de 150 graus.
Finalment, i com exposa el conferenciant, encara que no siguem especialistes hem d’intentar mirar l’entorn nostre amb ulls científics seguint les pautes:
- Hi ha coses
- Passen coses
- Per què passen coses?
- Que passarà?
Resum Martí Majoral, fotografies Mercè Gasch.

19 de juny 2017

Ramon Alfonseda ha parlat de LA VIDA D'UN JUGADOR DEL F.C. BARCELONA. Dimarts 20 de juny.

L’exjugador del Barça Ramon Alfonseda, president de la Agrupació Barça jugadors i coneixedor de la realitat d'un futbolista d'elit, ha fet una valoració molt interessant sobre el procés que experimenta un jugador.
La vida d'un jugador del Barça sembla molt maca i fàcil però, segons es va desenvolupant, pot canviar. Quan un jugador comença a jugar és crea un personatge amb un gran poder mediàtic que conviu amb la persona. Com més èxit té el jugador, el personatge creix ràpidament i, a vegades degut a l'edat i a la formació rebuda, la persona no assimila bé el personatge fet que pot ocasionar-li greus problemes, com ha passat amb determinats jugadors que han arribat a una situació molt dolenta.
A nivell de Club es va crear l'agrupació ‘Barça jugadors’ que entre altres funcions ajuda a exjugadors amb problemes: els hi dona formació per desenvolupar una activitat i, si és necessari, una renda vitalícia
A nivell europeu és va crear una Federació europea d'associacions d’exjugadors de la qual el Sr Alfonseda en va ser President i va constatar l'alt percentatge d'exjugadors amb problemes
Coneixedors d'aquesta realitat, i amb criteri de futur, els responsables del Barça van crear la Masia, centre que al llarg d'aquests anys ha esdevingut una escola de vida, tot transmetent valors i formació, i ajudant els jugadors en el seu procés tant en la vesant esportiva com en la individual, valorant sobre tot la importància de ser PERSONA.
La filosofia de la Masia no és només aconseguir la victòria, significa:
-Treballar per assolir els objectius
-Guanyar, però només d'acord amb els valors
-Respectar l'equip contrari
-Aprendre dels errors i de les derrotes.
Amb aquests objectius i amb solidaritat, alegria, joc net, comunicació, dignificació de la derrota, gestió de la frustració... es pot aconseguís l' EXCEL·LÈNCIA = TALENT + ESFORÇ + HUMILITAT. Resum Martí Majoral i Casas, fotografia Mercè Gasch.

13 de juny 2017

Àngel Casals va parlar de SERRALLONGA I QUI MÉS? Dimarts 13 de juny.

De la visió romàntica que tenim dels bandolers, em de tocar de peus a terra quan es fan extensius els noms i el perquè de la seva activitat: Serrallonga, Toca-sons, Perot de Rocaguinarda, Moreu Cisterer, Pere Gil, Margarit, Trucafort, Guillem de Josa, Antoni Roca, Joan Cadell, Lluís Oliver i d’altres.
Qui és bandoler? Un seguidor d’un bàndol, bandejat o expulsat d’una comunitat, delinqüent comú i lladre. El bandoler en grup participa en les guerres senyorials entre poblacions i lluites pel control del poder local, com un exèrcit paral·lel, inclús al costat del rei o d’un noble en contra del rei. Fins al segle XIX les batusses són extremadament violentes, fins a tal punt que a les Assemblees de Pau i Treva l’església els demana “No matin tant i sobretot els dies de culte a l’anar o tornar dels oficis religiosos”. Exemples: sota la protecció del Baró de Sentmenat, els Pinós i els Centelles, l’Antoni Roca arriba a aplegar 2.000 homes, un vertader exèrcit. En Guillem de Josa protegit pels poderosos Cardona. Perot de Rocaguinarda protegit pels Vilademany, participa en les guerres internes de Vic a favor dels nyerro i contra el Bisbe Robuster, també ho va fer pels monjos agustinians de Ripoll.
Trets a tenir en compte, l’ús de barret amb plomalls capa de pastor punyal i pedrenyal, es mouen sempre per terres conegudes i tenen llocs de seguretat, masies “amigues” que a canvi de diner els amaguen i alimenten si cal, normalment tenien la vida curta, les xifres de membres varien i les forces de l’ordre escasses.
Accions de les quadrilles, pocs atacs a les poblacions, robar pels camins i masies, segrestos, assalts a caravanes de plata o impostos reials i falsifiquen moneda. Els primers mapes de les Guilleries apareixen molt tard, els soldats no s’atrevien a entrar per por d’emboscades. A mesura que els estats creixen i legislen, el bandolerisme va a la baixa si hi afegim que el 1633 cau Serrallonga i les grans quadrilles, coincidint amb la guerra dels Segadors. 
Apareix el Sometent que els foragita, malgrat que alguns també s’aprofiten de les incursions a benefici propi. Amb la guerra del francès hi ha un repunt de l’activitat i es transformen en tropes irregulars anti-borbòniques. Aquest moviment s’associa als Trabucaires del Rosselló, ajusticiats a Perpinyà, quadrilles Carlines i els Maquis de després de la guerra incivil. Resum.Esteve Garrell, fotografia Mercè Gasch.

4 de juny 2017

Lluís Galobart va parlar de la DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL: LA COMARCA. Dimarts 6 de juny.

L’exposició anirà acompanyada de diapositives, la comprensió del tema serà molt més entenedora d’aquesta manera. El conferenciant ens diu que el seu gran mestre en geografia fou el professor Salvador Llobet que explicava el fet geogràfic tot tenint en compte les diverses relacions que podem trobar en un territori. 
La geografia regional intenta relacionar els diversos aspectes d’una àrea determinada. Així el relleu i els diversos cultius; una zona urbana com Granollers s`expandeix fruit d’ una intercepció de comunicacions (carreteres, ferrocarril...).També trobem una geografia humanista. Explica la importància que tenen els llocs per a les persones: l’ espai on som ens influeix. El Vallès té uns límits bastant clars: zona litoral, prelitoral i la vall. Una vall desorganitzada urbanísticament. Va tenir lloc un creixement sense un pla urbanístic en els anys seixanta. Una zona ocupada per quatre-cent mil habitants. A través de diverses diapositives ens explica l’estructura geogràfica del Vallès. El sentit de comarca: Hi ha divisions territorials com la comarca, que provenen d’un sentiment popular molt antic, en canvi altres divisions que han sorgit al llarg de la història, com les vegueries, “corregimientos” i les províncies són formes administratives. En l’època de la Renaixença, cap a finals del segle XIX, es va començar a pensar que la divisió comarcal tingués una eficàcia administrativa. Sorgeixen diversos projectes de mapes relacionats amb la divisió comarcal. 
Serà durant la República, que es farà una divisió comarcal bàsica. El geògraf Pau Vila fou un dels impulsors per dur a terme aquesta divisió comarcal. Diverses possibilitats per fer la divisió comarcal: relleu, psicològica (el sentiment popular de formar part d’ un espai concret) i econòmica (àrees de mercat ). La forma que va predominar fou l’ econòmica. Amb l’arribada del franquisme aquesta divisió queda anul·lada i prevaldrà la província. A finals del anys cinquanta geògrafs com Solé Sabarís en els seus estudis donen un valor a la comarca, però sorgeix també el concepte d’àrea metropolitana. Apareix el dilema de com s’ha de dividir Catalunya. 
Amb l’ arribada de la democràcia predominen dos postures: la divisió comarcal o la divisió partint de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Generalitat es va decantar per la divisió comarcal. Sorgeixen els Consells Comarcals. La comarca dóna una personalitat a la ciutat capital. Ara bé, les comarques a l’entorn de Barcelona queden afectades per l’àrea metropolitana . 
El Vallès Oriental: té les característiques d’una regió geogràfica amb una capital, Granollers. Té un potencial econòmic i demogràfic important (60.101 habitants).Una capital amb una tradició urbana. El Vallès Oriental, també té unes peculiaritats geogràfiques que l’identifiquen en relació a altres comarques de l’entorn. Forma ondulada, diversos tipus de roca (calcàries, granit, pissarres, argiles...), diversos pisos de vegetació. A la plana trobem pins i alzines, a la zona prelitoral roures i al Montseny el faig, fins arribar a la zona més alta amb el prat alpí. També rius irregulars producte d’un clima mediterrani. El paisatge de la comarca ha canviat al llarg dels temps: ha donat lloc a una despoblació rural i a l’aparició d’urbanitzacions diverses i polígons industrials. Ens trobem amb una plana molt urbanitzada. Com a conclusió, ens diu el conferenciant, que el Vallès Oriental és una realitat geogràfica molt bonica, sobretot a la primavera. Té, però les seves dificultats en l’urbanització de l’espai. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

3 de juny 2017

SETMANA CULTURAL de la GENT GRAN. Maria Soley va parlar d' ENVELLIR: BIOLOGIA i ESTIL DE VIDA. Dimarts 30 de maig.

La conferència s’inicia amb l’interrogant: per què envellim? A grans trets, la ponent dibuixa l’esquema des de la preparació biològica de l’ésser humà i la seva maduració sexual fins arribar al punt que les persones podem garantir la reproducció. Després, biològicament, anem entrant en una fase de manteniment de la vida i, a poc a poc, la seva davallada fins al final de l’èxit de les nostres funcions vitals. 
Tot el cicle es veu afectat pel dany biològic que s’insinua a través de factors externs: l’alimentació desequilibrada, malalties, accidents, contaminació ambiental, addiccions. De factors interns: capacitat de reacció de l’organisme i la predisposició genètica. Encara de forma externa tenim: els hàbits de vida, condicions laborals, relacions socials i capacitat de respondre als avisos que ens mantenen alerta. 
És possible frenar l’envelliment? Arribar a ser immortals? Són preguntes que potser la resposta encara correspon al futur. En aquest moment, es pot afirmar que l’augment dels anys de vida s’ha vist augmentat gràcies a una dieta equilibrada, millores en la jornada laboral, tenir aigua potable i accés a la medicina que incorpora avenços de recerca i tecnològics que afavoreixen precisar els diagnòstics i perfeccionar les intervencions. També cal tenir en compte la investigació en medicaments que pal.lien malalties que en altres èpoques eren mortals. 
Tots aquests elements han allargat la longevitat o vida màxima que en els éssers humans es troba en els 124 anys d’edat. No obstant, tot i els estudis científics que s’estan realitzant a través de les proves d’estrès i reducció calòrica, afirma que la garantia social de viure és diferent a través de la història i de la geografia, si es té en compte l’àrea mundial de què es parli. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

21 de maig 2017

Josep M. Mainat va parlar de CIÈNCIA OPTIMISTA. Dimarts 23 de maig.

En aquesta interessant conferència, en Josep Maria Mainat, d’una manera entretinguda, entenedora i molt documentada, ens ha presentat el que la Ciència i la Tecnologia estan fent per a nosaltres i, principalment, com revolucionarà la nostra vida en un futur no molt llunyà.
En els últims anys la ciència ha avançat de forma exponencial com aquesta successió de números: 2 , 4 , 8 ,16... Per fer-nos una idea del que representa, imaginem que anem doblegant successivament un foli per la mitat: les parts del foli que és van obtenint segueixen aquesta progressió numèrica. Si fos possible doblegar el foli 42 vegades, el gruix total del foli doblegat seria la distancia entre la terra i la lluna. És difícil d’imaginar però es real i en aquesta progressió avança la ciència. 
Els avenços de la medicina faran augmentar l’esperança de vida. Actualment, ja s’estan fent implants d’òrgans del cos humà creats amb cèl·lules mare. Dintre d’uns anys, és podran regenerar els nostres òrgans danyats, eliminant malalties i aconseguint que visquem més anys i amb una millor qualitat de vida. 
Passant al camp de la genètica, a mitjans del segle passat és va començar a llegir el genoma humà. És tardaven 8 anys en desxifrar el genoma quan, actualment, en una màquina és desxifren 10 genomes en una tarda. No és aventurat pensar que en un futur és puguin reescriure les lletres del genoma d’un nadó perquè tingui més salut, intel·ligència, bellesa... 
Un altre exemple són els cotxes sense conductor, on s’aplicaran totes les mesures possibles de seguretat. Aquests cotxes seran una realitat dintre de pocs anys i això rebaixarà d’una forma dràstica els accidents d’automòbil perquè en realitat som uns mal conductors que ens distraiem molt quan conduïm. També baixarà la contaminació perquè seran elèctrics i és calcula que la quantitat de cotxes serà un 30% menys dels actuals degut que és compartiran. 
S’ha demostrat al llarg de la història que la raça humana és innovadora, exploradora i aventurera . Actualment una frontera és l’espai però aquesta frontera és trencarà algun dia i els humans s’escamparan cap a altres planetes. 
Mentre esperem els avenços descrits, per viure més i millor, hem de mantenir-nos actius, fer exercici, tenir bones relacions socials, obrir la ment... En uns 15-20 anys la ciència aconseguirà invents que faran que tinguem una vida més llarga i de millor qualitat. Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch.

9 de maig 2017

Assumpta Montellà ha parlat de LA LLEVA DEL BIBERÓ. Dimarts 16 de maig.

La historiadora, en la seva exposició, vol anar més enllà del fet històric i ens mostra també el factor antropològic. Ens descriu com varen viure la batalla aquells nois de 16 i 17 anys, nascuts entre els anys 1920 i 1921 que foren cridats a files. La sindicalista i anarquista Federica Montseny els va anomenar “la quinta del biberó”. 115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil. Una guerra sagnant i irracional. 
Antecedents: Les unitats de l’ exèrcit republicà derrotades a la batalla de Terol i al front d’ Aragó, es retiren cap a Catalunya com poden, amb moltes baixes i una moral de derrota. Les tropes franquistes van aconseguir dominar el sector de Lleida i de retruc controlar les centrals hidroelèctriques que abastien la indústria de guerra catalana. Franco enlloc d’avançar cap a Barcelona es dirigeix a València. Volia evitar acostar-se a França per por que provoqués l’entrada de França a la guerra com a suport de la Segona República. El comandament republicà, va decidir intervenir i allargà la guerra, amb l’esperança que les potències europees, enfrontades al nazisme, canviessin la seva política de no intervenció. 
S’organitza i es disciplina un exèrcit. A més, es decretà la mobilització dels homes de més de 35 anys (lleva del sac) i els joves de setze i disset anys (lleva del biberó). De la lleva del biberó són cridats a files uns 27.000 nois. El 25 de maig es constitueix l’exèrcit de l’Ebre a les ordres del tinent coronel Juan Modesto. També tenen poder Enrique Líster i Manuel Tagueña. Desenvolupament: la batalla es va iniciar el 25 de Juliol, Sant Jaume, a les 0:15 hores de la matinada. Una nit sense lluna. L’exèrcit republicà comença creuar el riu Ebre per diferents punts. Les zones de Mequinensa al nord i Amposta al sud no obtingueren èxit; només per la zona central s’aconsegueix avançar i establir un front d’uns trenta-cinc quilòmetres. Primer va passar la infanteria amb barques i passarel·la sense el suport d’artilleria. Calien camions, armes pesades i altre material. S’havien de construir ponts. Els pontoners són els encarregats de construir-los. Ho fan de nit. El pas a l’altra riba va costar moltes vides per l’atac dels avions i les onades provocades per l’obertura dels pantans, situats a la zona franquista. Les tropes republicanes després d’haver conquerit Mora d’Ebre, El Pinell de Brai, Ascó i Fontanella es preparen per a la conquesta de Gandesa i Villalba dels Ars. Però l´exèrcit franquista ha reforçat la defensa en aquests llocs. Hi haurà uns enfrontaments molt violents. L’exèrcit republicà passa a la defensiva i s’estabilitza la línia del front. La batalla llavors es converteix en diverses contraofensives durant els mesos de juliol, agost i setembre. Era una batalla de desgast i de trinxeres. L’exèrcit nacional tenia un armament superior amb l’ajuda d’ Alemanya. Franco agafa el timó de la batalla i reconquerirà terreny, pam a pam, sense presa. Arriba la tardor i les pluges. Els soldats es repleguen a les trinxeres. 
L’acord de Munic (29-09-1938) entre el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia va permetre l’annexió dels sudets txecs per Alemanya per tal de garantir la pau i la no intervenció en la Guerra Civil espanyola. Alemanya no ho va complir. La República queda sentenciada. Final. El 4 i 5 de novembre cauen la Serra de Cavalls i Pàndols. La salt final a la serra de Cavalls va suposar fer servir 9000 tones de bombes d’aviació i 8000 tones de bombes d’artilleria. Franco trenca el front de l’ exèrcit republicà. Els alts comandaments republicans decideixen que han d’evacuar. La tarda del 15 de novembre el que queda de les forces republicanes es retiren a les ordres de Manuel Tagüeña. Creuen el riu en sentit invers i fan volar el pont de ferro de Flix. La batalla s’ha acabat. Una batalla que en la zona republicana va provocar 30.000 morts, però també un nombre de baixes no confirmat.
Causes d’aquella batalla militars, polítiques internes i internacionals. Militars: calia frenar l’avenç franquista després de la caiguda de València. Interna: Negrin necessitava una victòria per refermar el seu lideratge. El seu lema era “resistir es vencer“ Internacional: es pensava que la resistència i l’allargament del conflicte, faria que la Guerra Espanyola entrés a formar part de la Segona Guerra Mundial i així derrotar el feixisme. Malgrat tants morts, es va lluitar per la llibertat de les generacions futures. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

5 de maig 2017

M. Àngels Bonet va parlar de LES HERBES REMEIERES DEL MONTSENY. Dimarts 9 de maig.

La conferència s’emmarca en un context adequat ja que el mes de maig és quan les plantes remeieres estan en el seu punt òptim de propietats i, a prop de la festa de Sant Ponç, vam considerar un moment oportú per a convidar la Dra. Bonet, especialista en etnobotànica, que exposa el valuós patrimoni de coneixements sobre les plantes i els seus usos, fruit de la investigació de fonts directes en tres àmbits diferents: la Vall del Tenes, El massís del Montseny i Gallecs. Exposa la metodologia emprada durant la investigació: recollir la veu i l’expertesa de persones grans, la gran majoria dones, que han custodiat la tradició transmesa per via oral d’una generació a l’altra. Recorda la tradició de les trementinarires. La ponència es fonamenta en informar dels coneixements de les plantes, així com les formes de tractar-les i l’aplicació per guarir tant a persones com al bestiar.
Els aspectes notoris per a conèixer aquesta disciplina i aprofundir en el seu estudi que uneix les plantes, els remeis i la cultura popular són, en primer lloc, la catalogació dels usos tradicionals de les plantes, en segon la recopilació dels noms populars. Tenint en compte a Linné, pare de la classificació botànica al segle XVIII, va donar nom llatí a totes les plantes. L’etnobotànica catalana té dos referents fonamentals: Pius Font i Quer i Francesc Masclans que fixen la denominació de les plantes als Països Catalans.
Al Montseny hi ha tres tipus de vegetació; mediterrània, eurosiberiana, boreoalpina, hi destaca l’herba de St. Segimon en cims de les roques, endèmica i, actualment, protegida. S’ha fet esment de plantes medicinals com el saüc, la farigola, l'olivera, la malva, el plantago, camamilla, herba travalera perquè baixa el sucre. També l’ús alimentari com la farigola, la maria lluïsa, la sajolida, la salsa de pastor molt digestiva i anti-ulceres. Cal considerar la presència de plantes tòxiques com la ginesta.
Un altre aspecte és la decoració floral per a les catifes del Corpus i l’aprofitament de les perxes dels castanyers per als embalatges per a la indústria conservera. La ponent ha conclòs la conferència aprofundint en la lingüística. Al Montseny ha recopilat 584 plantes citades pels informants i 1027 noms populars. Un toc de bellesa final és un poema dedicat a les flors amb la projecció de les imatges. Així doncs, sense oblidar l’esperit científic de la conferència, no s’ha obviat l’aportació de bellesa del paisatge. Resum de Rosa Serra-Carme Esplugas i fotografia de Mercè Gasch

28 d’abr. 2017

Albert Beorlegui va parlar d'UN VIATGE A PARÍS A TRAVÉS DEL CINEMA. Dimarts 2 de maig.


París és per a nosaltres la ciutat encantadora, turística, romàntica, bohèmia... on són possibles tots els somnis, totes les fantasies i aventures. Avui hem viatjat a París gaudint de totes les emocions que el cinema ens pot oferir. Les millors pel·lícules, els millors actors i actrius, els millors guions. Hem passejat pel Bois Boulogne en companyia de Maurice Chevalier qui en uns minuts ha donat a conèixer els més destacats personatges de la vida social adinerada, junt amb Louis Jourdan i Leslie Caron en "Gigí" o l'educació d'una adolescent com a cortesana de luxe.
Amb Jean Paul Belmondo "El final de l'escapada", una aventura pels Camps Elisis. També hem passejat per Montmartre, el barri dels artistes, les reunions de pintors, músics, escriptors i poetes, passant fred i gana amb l'anhel de aconseguir fama i fortuna junt amb Audrey Hepburn. La plaça de Notre Dame en les quatre versions cinematogràfiques de la novel·la de Víctor Hugo, "El geperut de Notre Dame de París". El Museu de Louvre amb Tom Hanks, protagonista de la tant qüestionada novel·la "El Còdex Da Vinci". També hem fet un "tast" de l'escollida cuina francesa amb la divertida pel·lícula de dibuixos animats de Disney "Ratatouille" o sigui "Samfaina" filmada entre fogons i cassoles.
I per acabar la tant coneguda "Un americà a París" per Gene Kelly i una persecució increïble a les escales de la torre Eiffel realitzada pel James Bond 007 de torn.
És poc coneguda l'anècdota de l'oferiment del Sr. Eiffel de muntar la torre a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que no va interessar als organitzadors, seguidament la va oferir a París per a l'Exposició de l’any següent 1889 i que va ser acceptada. Acabada l'exposició s’havia de treure, però ha passat més d'un segle i no pensen ni els parisencs, ni els turistes, ni els governants en desmuntar l'emblema més important de la ciutat. 

22 d’abr. 2017

Maria Bonafont va parlar de MERCÈ RODOREDA: ENTRE L'AMOR I LA VIDA. Dimarts 25 d'abril.

La descripció de la figura de Mercè Rodoreda, espiritualment com a dona, estableix el paral·lelisme amb les dones de la seva generació. Fins la seva aparició les dones havien de signar amb pseudònim masculí si pretenien publicar, Rodoreda planta cara, trenca motlles i no utilitza pseudònim. L’oradora la defineix combativa pels seus ideals, feminista de conviccions sòlides, vida convulsa a nivell afectiu per les relacions personals, la guerra civil amb un exili duríssim i la segona guerra mundial.
El panorama cultural durant la seva infantesa i primera joventut era desolador, l’obra endegada per la Mancomunitat queda malmesa per la dictadura de Primo de Rivera. En el clos familiar l’avi matern la marca especialment, amic de mossèn Cinto Verdaguer, home lliberal amb inquietuds literàries que disposa d’una petita biblioteca on M. Rodoreda llegeix i complementa la minsa educació escolar de l’època, amorosament l’avi l’anomena “la meva princesa del Putxet” en un jardí envoltada d’hortènsies. Aquest jardí és un referent en tota l’obra, sempre hi surten flors, sobretot les glicines. Es casa amb l’oncle “americano” acabat de tornar de les amèriques, tenen un fill amb minsa salut mental. La personalitat de l’avi contrasta amb la d’un espòs conservador i garrepa cosa que l’obliga a refugiar-se moltes hores al colomar de casa dels pares on escriu. Amb l’esdeveniment de la 2ª República s’inscriu al liceu Dalmau per millorar la seva formació, publica la 1ª novel·la Sóc una dona honrada?, fa periodisme a la revista Clarisme, entra al Club dels Novel·listes, escriu el conte El noiet i la casona (dedicat al seu fill ). Es separa del marit i enceta una relació amb Andreu Nin, que un cop assassinat l’inspira a escriure Aloma i guanya el premi Crexells. Durant la guerra col·labora activament amb la Generalitat fins al final, camí de l’exili amb un bibliobús fins a Girona i tren via Tolosa de Llanguedoc fins a Roissy-en-Brie, on és retroba amb Murià, Bartra, J. Oliver i Armand Obiols (orgull amor i mal caràcter) que influirà definitivament fins al final de la seva vida de manera tempestuosa. Fugint de l’ocupació nazi a Bordeus detenen Obiols i ella li fa costat, es posa a cosir per a les galeries Lafayette. Contrau una paràlisi a la mà dreta que l’impedeix d’escriure. Acaba la guerra i torna amb Obiols a París. Hi ha constància epistolar amb Carné, comença a fer poesia, la majoria sonets.
Mercè esdevé una intel·lectual integral, escriu poesia, novel·la, teatre, assaig, periodisme, contes i també pinta. La seva prosa és poètica, tocant de peus a terra, narra fets de la vida real i quotidiana, novel·les sempre vivencials, de fets viscuts en primera persona o per altres.
Poesia secreta, Agonia de Llum. Presenta obra i guanya la flor natural consecutivament als Jocs Florals a Londres, París i Montevideo on fou nomenada Mestre en Gai Saber. S’instal·len a Ginebra, Obiols traductor a l’Onu i l’economia esdevé sanejada, ja pot escriure i molt. Comença a publicar La plaça del diamant, guanya els premis S. Jordi, Ramon Llull i Serra d’Or, publica El carrer de les camèlies, Mirall trencat, Obiols instal·lat a Viena trenquen la relació i Rodoreda s’instal·la a Romanyà de la Selva on escriu Quanta quanta Guerra, més premis el Ciutat de Barcelona, Lletres Catalanes i el Pregó de la Mercè. Els hereus de la seva obra foren l’Institut d’Estudis Catalans.
Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Aurora Masat Grau

17 d’abr. 2017

Xavier Piñol va parlar del JOVENT A LA SARDANA... QUINA GRAN PREOCUPACIÓ. Dimarts 18 d'abril.


El Ponent ha començat amb unes reflexions positives sobre la sardana i la cobla, contraries al pessimisme que, sovint, envolta aquest àmbit. Ha marcat uns objectius a l'entorn de la sardana com: espai de reflexió compartida, donar una visió positiva, donar eines per entendre-la, espai de creació de coneixement. Ha plantejat didàcticament cinc situacions o reflexions que han permès presentar les seves corresponents reflexions.
Situació 1 es comenta que el públic sardanista és majoritàriament gran. Sí, és cert. El públic que va a discoteques és jove i no representa un problema, cal adaptar-se a cada situació. Aquesta frase és una oportunitat no una debilitat. És cert que la sardana atrau al públic gran i, sabent que la societat catalana és majoritàriament d'edat gran, altres àmbits aquest fet l'entendrien com a una oportunitat.
Situació 2 el públic ha disminuït. És cert? Cal contextualitzar i plantejar les possibles dimensions: patriòtica, associativa, social, personal, cultural, esportiva i d'oci. Actualment n'hi ha moltes opcions per ocupar el temps lliure i l'assistència baixa en general. Si tots tenim el mateix problema, la possible solució és compartir experiències i unir esforços. La transversalitat és la clau del futur.
Situació 3 l'activitat sardanista és molta o poca? La confederació sardanista de Catalunya té recollides totes les dades i podem saber que hi ha 3000 actuacions a l'any, aplecs, ballades de diumenges, 200 hores de programació de radio i l'espai Internet de TV3. Catalunya té 60 cobles. Potser tenim un problema de comunicació.
Situació 4 La sardana és avorrida. La paraula "avorrida" i el seu repetitiu mal ús àmplia la visió negativa vers la Sardana. Hauríem canviar el nostre vocabulari o bé incloure frases com : actualment s'està treballantÉs cert? Actualment s'està treballant per normalitzar la sardana en els nostres dies. La continuïtat l'hem d'entendre com una tasca compartida entre músics, cobles i sardanistes. Els joves no són l'única eina de continuïtat. Tothom és una possible eina de continuïtat perquè l'hem d'entendre com una tasca compartida. Albert Einstein va dir que “Un problema no es pot arreglar des del mateix patró que s'ha creat” No busquem doncs en el jovent la solució del problema (la falta de jovent)
Situació 5 Aquest any 10.000 nens aprenen a ballar sardanes, Per acabar ha comentat alguns programes que s'estan implantant com; sardalleida.cat o sardatic. Hi ha una bona i indiscutible tasca d'ensenyament de la Sardana a l'Escola. Aquesta no es veu a la plaça. Només cal buscar un "pont - eina" que apropi a l'alumnat (que se li ha mostrat una visió positiva de la sardana) a la plaça i a l'activitat sardanista del poble. Un cop trobada aquesta eina, ja ho tindrem fetResum Fina Pou Fotos Mercè Gasch