21 de des. 2016

CLOENDA NADALENCA.

Lectura poètica Elisenda Torres Medalla. 
Trio de flautes trevesseres: Aina Brichs, Èlia Camps i Laia Saperas

18 de des. 2016

Josep A. Martos va parlar de DIGNITAT I DEPENDÈNCIES EN LES PERSONES. Dimarts 20 de desembre.

La dependència s’entén com la necessitat de l’ajut d’altres per a la realització de la vida diària. Cal comprendre que la fragilitat que ocasiona l’edat o la malaltia n’afavoreix la vulnerabilitat. La complexitat de les situacions que es presenten fa que la resposta hagi de ser diferent i adequada, circumstància que incideix en la persona i el seu entorn: la família, cuidadors, professionals i institucions que són les que estableixen el model d’atenció. Els factors de la diversitat de situacions poden ser socials, econòmics, funcionals i cognitius. Cal planificar, organitzar i entendre’n l’impacte, per això cal millorar el nostre estil de vida. Adonar-nos dels canvis en el cos i en les relacions. Mantenir uns hàbits saludables i tenir una actitud desperta. L’envelliment no només depèn dels anys sinó de la predisposició a aprendre per la il·lusió que fa sentir, per evitar el deteriorament cognitiu i millorar l’adaptació als canvis. Va bé sortir de casa, dominar el propi temps, cuidar-se i cuidar els altres. Controlar l’alimentació i prevenció de lesions i caigudes. Evitar l’automedicació i estructurar les visites mèdiques per les necessitats de la salut. Comunicar-se bé i conviure. Gaudir del que la vida ofereix, de la relació amb els altres per evitar l’aïllament. Es va posar com exemple l’assistència a les Aules per mantenir l’atenció, l’estímul cognitiu i la relació social que enriqueix la vida quotidiana
Després de la conferència, vàrem recordar Eustaqui Casals Margall, membre de la Junta que enguany ens ha deixat i que, al costat del Srs. Boix, Garrell i Casanovas, va posar els fonaments de les Aules de la ciutat de Granollers. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

16 de des. 2016

Tot recordant Eustaqui Casals, amic i company de Junta.

Joan Estruch ha parlat sobre ENTENDRE LES RELIGIONS DES D'UNA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA. Dimarts 13 de desembre.

El professor Estruch basa avui la seva conferència en l’epíleg del seu llibre, Entendre les religions des d’una perspectiva sociològica. Els grans temes de la sociologia religiosa, avui dia, són: el procés de secularització, el fenomen del pluralisme i, més recentment, els fonamentalismes religiosos.
Afirma que, en contra del que s’havia dit i ensenyat, la religió no s’acaba. És cert que a Europa, i d’ una manera marcada a Catalunya, s’ha produït un procés de secularització. Constituïm l’excepció més que no pas la norma. El món continua essent tan religiós com sempre, però no pas de la mateixa manera. Cal no confondre religió amb església catòlica. Existeix una religiositat que s’expressa d’una forma diferent a la tradicional. El model tradicional no és avui el típic de la nostra societat. La institució religiosa ha deixat de ser d’una institució que era obligatòria, a una adscripció ara voluntària.
La societat catalana és avui una societat secularitzada. L’església catòlica no té un paper decisiu. Té un paper important però que no és determinant. La societat catalana és religiosament plural, i diversitat de tradicions religioses coexisteixen en una mateixa societat. També n'hi ha una pluralitat interna de cadascuna de les seves confessions. El catolicisme contemporani no és un bloc monolític, està travessat per múltiples tendències i corrents de pensament. Tots són catòlics, però tenen una concepció diferent del que és la fe catòlica.
El grup dels anomenats “creients no practicants” creix i s’estabilitza. La religió esdevé un afer privat de la consciència de cadascú que escapa de qualsevol mena de control de l’esfera pública.
Les situacions de pluralisme generen incertesa. En una societat plural les certeses s’esvaeixen. I aquí hi tenim l’origen de tots els fonamentalismes.
Diferència entre tradicionalisme i fonamentalisme religiós. El fonamentalisme és una reacció de defensa, enfront de l’ amenaça, que representa la pluralitat de cosmovisions. Són moviments organitzats. El fonamentalisme va néixer al món protestant a principis del segle XX i és una resposta a la modernitat secularitzada, pluralista i privatitzada de la religió. Es troba en totes les religions.
Hi ha qui creu enmig de la incertesa, dubte, provisionalitat..., i hi ha qui s’aferra a unes creences que li proporcionin certeses absolutes.
Per entendre la situació de la religiositat al nostre país, en el dia d’avui, avançaríem més si ens preguntéssim: qui té la creença com a fons de seguretat i qui accepta una fe religiosa que no elimina la inseguretat. Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

30 de nov. 2016

Claudi Alsina va parlar sobre ELS SECRETS GEOMÈTRICS DE GAUDÍ. Dimarts 29 de novembre.

Antoni Gaudí (1852-1926) va ser un mal estudiant ja que va haver de repetir algunes assignatures. En acabar els seus estudis, en canvi, va esdevenir un arquitecte genial. No li agradava ni dibuixar, ni escriure, però tenia una gran intuïció i creativitat que portava a la pràctica en els seus tallers tot creant maquetes tridimensionals  que després servien per construir les seves grans obres. La seva investigació geomètrica va culminar-la en idear la Sagrada Família que és la seva gran i majestuosa obra. Transformava corbes catenàries, girs, superfícies reglades, polígons, poliedres, hiperboloides, etc. en construccions sofisticades.
Deia Gaudí: “moltes vegades trobo rar que jo sigui el primer en utilitzar aquest disseny, i m’estranya que a ningú se li hagi acudit abans, però n’estic convençut i em sento obligat a tirar-ho endavant”  i li sortia bé! Era la reflexió d’un geni.
S’inspirava en la natura: les columnes simulaven arbres i les naus boscos. Una de les seves genialitats va ser idear les entrades de llum on aplicava la forma hiperbòlica de les campanes, per tal que la llum es dispersés en totes direccions de la mateixa manera que ho feia el so. Quant a mesures tota la Sagrada Família esta construïda en base 12. Les proporcions entre les diferents mesures són els divisors de 12: dotze son les torres del s apòstols, i la estrella que culminarà la gran torre tindrà dotze puntes.
Gaudí no tenia visió dels costos de la seva obra ni en diners ni en temps.  Ell deia que el seu client no tenia pressa ja que era Déu. 
La previsió actual és que la Sagrada Família s’acabi l'any 2026, quan és compliran els 100 anys de la mort de Gaudí. L’obra ha de créixer en vertical pràcticament el doble de l’alçada actual. Al pinacle de Jesucrist, la torre més alta, s’hi podrà pujar amb ascensor i es podrà gaudir d’una vista de 360 graus des dels braços de la creu que tindran 15 metres de llargada. L’obra de Gaudí mereix ser admirada, estudiada i estimada. Resum Martí Majoral Casas, fotografia Mercè Gasch.

22 de nov. 2016

COM AFRONTEM LA CONVIVÈNCIA AL LLARG DE LA VIDA. Xerrada a càrrec de la 'Taula de la Igualtat de Gènere' de Granollers. Dimarts 22 de novembre.

Ahir, la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers' ens va parlar sobre com han evolucionat les relacions de parella en els darrers 50 anys i va posar l'accent en l'assignació de rols masclistes que encara avui s'assignen de forma diferencial a dones i a homes, a nens i nenes. I el més important, què poden fer les persones més grans per no reproduir aquests comporta-ments i ensenyar al nostre jovent a relacionar-se de manera igualitària.
Va iniciar la conferència Pilar Subirá, encarregada de presentar la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers'. Es tracta d'un grup de dones de diferents procedències i edats, que formen part a títol individual o com representants de grups de dones, i que compten amb el suport del Centre d'Informació i Recursos per a Dones (CIRD) de l'Ajuntament de Granollers. Es reuneixen una vegada al mes per debatre i realitzar activitats adreçades a la ciutadania amb l'objectiu de sensibilitzar sobre el greu problema de les desigualtats, actuals, entre homes i dones. I com aquestes desigualtats de gènere que ens afecten a uns i a unes altres, sobretot a les dones, fa necessari promoure un canvi social: ser conscients de la realitat que ens envolta ens facilita la seva transformació cap a una societat més justa i igualitària.
A continuació va parlar Montserrat Figueras, que es va centrar en les oportunitats que dóna la major longevitat a les persones grans. L'esperança de vida és cada vegada més alta i, per tant, permet a les persones amb major edat poder gaudir-ne més temps de la vida així com ensenyar i explicar a les noves generacions els canvis i les transformacions que han viscut. El valor tradicional de la família ha canviat molt, i toca construir el que volem ser, els valors que volem transmetre, els que creiem rebutjables, els que ens semblen importants per defensar-los i els que hem de combatre tant si són nous com antics. No podem caure en reproduir tot allò que ens ha fet mal, a homes i a dones. No podem tornar a repetir les actituds masclistes i sexistes que els nostres pares, les nostres mares, ens van ensenyar, segurament perquè tampoc sabien fer-ho d'una altra manera.
Nieves Uriz va ser l'encarregada de fer un recorregut històric sobre els avenços en els darrers 50 anys, exposant com han passat, les dones, de veure's sotmeses a la voluntat del marit i dels germans a la llibertat i a la igualtat, almenys d'acord a les lleis. La Constitució Espanyola de l'any 1978 afirma la igualtat entre homes i dones sense discriminació de sexe. Però no va ser fins l'any 1999 que deixa de ser delicte la desobediència al marit. I l'any 2007 s'aprova, per primer cop, la Llei d'Igualtat efectiva de dones i homes a l'estat espanyol. A pesar de tot, aquesta igualtat en les lleis no es trasllada, almenys totalment, a una igualtat real. Els rols masclistes dels nois que han tornat a reprendre, fins i tot d'una manera més forta que fa uns quants anys enrere, evidencien que no hem avançat tant. I que encara les noies, algunes noies, continuen buscant un príncep blau.
Conxita Dalmau va tancar la conferència parlant d'uns dels aspectes que la 'Taula' considera clau per eradicar aquests comportaments masclistes i aconseguir unes relacions de parella i amb la família igualitàries: l'educació. Va posar de manifest la importància dels valors i actituds que es reben i es transmeten a l'escola i a l'institut, no només a través de la formació reglada sinó a través del que es coneix com el currículum ocult, és a dir, allò que el professor o professora transmet a l'aula sense adonar-se i que li és propi, i que pot acabar suposant la reproducció de comportaments sexistes i discriminatoris: a través del llenguatge, del tracte diferencial entre nois i noies posant més èmfasi en la suposada capacitat de cura de les noies i la suposada major força dels nois, etc.
Per finalitzar, i resumint, es va posar en valor com les persones més grans, plenes d'experiència i saviesa, poden facilitar que la família, l’escola i la societat, permeti a les futures generacions, tant noies com nois, créixer amb la seguretat i la confiança que tota persona necessita. I se les va fer còmplices de, com a través de tot allò que han aprés al llarg de la seva vida, poden ajudar al nostre jovent a créixer en el respecte per tothom i eliminar el masclisme de la nostra societat. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

13 de nov. 2016

Montserrat Medalla va parlar sobre WILLIAM SHAKESPEARE: controvèrsia i contemporaneïtat. Dimarts 15 de novembre.

Afegeix la llegenda

Parlar de Shakespeare vol dir talent. Cal acceptar, però, que el dramaturg anglès ve precedit per la polèmica, la controvèrsia i la complexitat: això és un fet. Què té, doncs, aquest autor que faci sospirar i polemitzi tant? Pot ser la genialitat. El seu univers és un món quotidià on hi participen tots els estaments socials i professions; tothom enraona i molt. Tracta la condició humana dels personatges a fons: què senten i fan. És tumultuós a voltes, d’altres festiu. Guanya la victòria o la decepció? Explica situacions versàtils, compassives o cruels amb diàlegs ràpids i contraposats. És generador de formes sintàctiques i neologismes que s’han incorporat a la llengua anglesa amb ús viu fins a l’actualitat. On es troba la seva gran categoria i contemporaneïtat, doncs? Potser en plasmar la gelosia a Otel·lo. El dubte en Hamlet. La força del destí en Macbeth. La joia de viure a Molt soroll per a res, del que n’hem pogut visualitzar un fragment al final de la conferència. Pel que fa el seu defensor Harold Bloom diu que és el poeta de la llengua de mel. El millor escriptor del món. En canvi el detractor James Saphiro diu que és un plagiador i publica “Qui va escriure Shakespeare”. Es diu que si va ser el filòsof Sir Francis Bacon. També, si el dramaturg del The Globe era una dona. Pel que fa la seva biografia, se’n sap poc i, al seu voltant, s’hi ha estès una boira, potser típicament anglesa, de dubte i la ponent clarifica amb informacions diverses: estudis, feina matrimoni i fills. El creador de la Chamberlain Main té una immensa força d’observació i el reflex de les obres dels clàssics grecs i llatins emergeix com una onada dintre dels arguments de les seves obres. L’actor Josep Mª Pou afirma que, després d’interpretar-les, se sent millor persona i millor actor. D’aquesta manera, honora l’obra de l’actor de Stratford-upon-Avon, que traduïda a diverses llengües ha permès la comprensió i l’expansió internacional. Quan Núria Espert interpreta el rol masculí del Rei Lear, és just el contrari del que passava al segle XVI quan, per la prohibició expressa de l’accés de les dones als escenaris, els personatges femenins eren interpretats per homes. Amb tot, el text no perd frescor, ni qualitat, ni en un cas ni en l’altre. W. Shakespeare escriu sobre passions i emocions; mort i vida enllaçats en el temps però, la mateixa humanitat que desprenen fa que a través d’actors i actrius de teatre i de cinema, d’abans i d’ara ens arribi el gust i risc de viure. El professor de cinema Fernando Gil Delgado parla de les 800 adaptacions cinematogràfiques que han tingut les 44 obres de teatre. Deu ser que l’escriptor sap treure els reflexos vitals en què el públic s’identifica en llegir l’obra, quan veu la representació dalt d’un escenari o projectada en una pantalla. En sortir de la conferència, et permets reflexionar. Qui no ha sentit mai una intensa passió i n’ha sortit perjudicat o il·lès? Potser és per això que les obres del poeta es poden seguir adaptant, com la pròpia vida que es torna a inventar per a comprendre-la millor. Escenes i paisatges. Personatges amb poesia i força, comèdia, drama, tragicomèdia perquè aquest és, potser, el gresol d’existir. Resum, Rosa Serra i Sala. Fotografia, Mercè Gasch.

4 de nov. 2016

Diego Sola va parlar d'ESTATS UNITS: UNA INDEPENDÈNCIA DE "sentit comú" o de "Poble escollit". Dimarts 8 de novembre.

L’any que es produïa la independència dels Estats Units d’Amèrica un filòsof anglès, Thomas Paine, publicava un llibre amb el títol: El sentit comú. Alhora que els anglesos de Nord Amèrica havien arribat al segle XVIII, conscients, segons les seves creences, de ser un “poble escollit”, destinat a protegir les llibertats civils que els seus avantpassats havien aconseguit durant la Revolució Anglesa. La conferència ha estat un viatge a un procés revolucionari pioner en la història occidental, filla de la Il·lustració, que va donar lloc a un país; una república innovadora de nova planta. El relat entre les dades històriques fonamentades en documents: esquemes, textos, fotografies i mapes han fet més comprensible el fet l’ocupació dels territoris nord-americans per les diverses societats europees que s’hi van apropar: per raons de pobresa, de persecució religiosa a Europa, de cobdícia o d’esperit aventurer. La conferència ha inclòs la situació de la població indígena amb l’arribada de la colonització. També ha parlat de l’esclavitud provinent d’Europa, d’Àfrica i de la Xina per a mà d’obra. El Dr. Sola ha enllaçat els conceptes, suara exposats, amb el fet de la campanya electoral que finalitzava amb les eleccions perquè ha coincidit amb el mateix dia de la conferència. L’exposició històrica ha estat una baula més per a apropar els coneixements de l’evolució d’un país des de les múltiples complexitats de la societat nord-americana que reflecteixen o en les que s’hi emmiralla la societat actual. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Mercè Gasch.

23 d’oct. 2016

Cinta Cantarell Aixendri va parlar sobre PALOU: PAISATGE RURAL, PAISATGE CULTURAL. Dimarts 25 d'octubre.

La conferenciant ens ha fet gaudir de la història de Palou a través d'un itinerari que fa normalment a peu pels lloc més emblemàtics i que, aquesta vegada, ens l'ha traspassat amb documents i imatges. En aquest breu i interessant resum ens ha portat cap els inicis de Palou, al s. X, on es troben escrits que parlen de Palaciolo, quin patró era St. Julià, del ‘Domus’ del Palaciolo que era el que avui coneixem com la "Torre de les Aigües” i, ja al s. XVI, del ‘Domus vocate de Palou’, origen del nom actual.
En altres documents, alguns d’ells trobats al Cartulari de St. Cugat on els viatgers deixaven escrits dels seus viatges, trobem com era el Palou dels segles XVIII i XIX, terra ramadera, amb molins, horts i camps verds, amb recs on corria l'aigua molt important per a l'economia i la vida del poble. Al segle XV hi havia 130 habitants i, a l'any 1928, 733. Ens va explicar com i perquè es va annexionar a Granollers a principis del 1928. Del progrés que va representar per a les dues poblacions la construcció de la carretera i de l'arribada del Ferrocarril, amb parada a Granollers i no a Palou, per molt que es demanés un "apeadero". De la necessitat per part de Granollers d'expandir-se, i dels acords als que van arribar les dues poblacions. Va parlar també de l'evolució i del que va significar el riu Congost en la vida del poble: de les dotze riuades en alguna de les quals l'aigua va arribar a l'església. Ja posats, dins l'Itinerari, passem per diferents indrets tot fent una breu explicació de cadascun d'ells:
-Les escoles del Passeig de Francesc Fàbregas inaugurades el 1932 i construïdes per Jeroni Martorell.
-La Fita que limitava el territori de Palou
-La Masia de Can Bassa i dels propietaris que ha tingut
-La capella de Ntra. Sra. del Lledó, que ja no existeix.
-La Torre de les Aigües i la Capella de la Mare de Déu de les Neus, que era la casa dels Srs. Junyent i que podria ser part de Palaciolo .
-Parla de "Berenguer de Palou" (1212-1241), bisbe que està enterrat a la Catedral de Barcelona.
-L'Església gòtica de St. Julià i també ens endinsa en la vida de St. Julià.
-La Rectoria de Palou, de com els infants hi feien teatre.
-Can Maiolet de la Riera
-Veïnats de Can Giró i de Can Trias
-Els safareigs a peu dels recs
-Del Camí Ral, via principal pels viatgers de l'època, del hostal i les cavallerisses dels Junyent
-Ajuntament de Palou
-Creu de Palou.
Tot plegat una explicació molt interessant que convida a anar a fer un tomb per aquests paratges.
Resum Àngels Caba, fotografia Mercè Gasch

14 d’oct. 2016

Marta Marfany va parlar de TRADICIONS CULTURALS A LA UNIÓ EUROPEA. Joaquim Millan l'ha presentat. Dimarts 18 d'octubre.

Mercè Gasch comença tot exposant com es desenvoluparà la vetllada. La regidora Alba Barnusell presenta l’acte i agraeix l’acolliment que ha donat AGEVO a la conferència per incloure-la dintre de la seva programació trimestral. S’inicia amb Joaquim Millan Alegret, Secretari general de Consell Català pel Moviment Europeu. Pren després la paraula Marta Marfany Tort, Directora de GarrafTerrani, especialista en Protocol i Cooperació Descentralitzada, gestora en disseny, planificació, execució, avaluació de projectes, directora cultural creativa i organitzadora d’actes. Va desplegar el tema estructurat en quatre àmbits: 1. Cultura i música: va destacar el concert de Cap d’Any de Viena, l’origen del Carnaval venecià i l’ús de les màscares. 2. Elements de la terra: L’Octoberfest. La cursa del formatge: Cooper’s Hill Cheese Roling Race. La tomatina de Bunyol. Batalles de taronges. 3. El foc purificador: Up Helly Aa, a Escòcia. Walpurguis a Suècia, la festa de les bruixes. Busöjárás a Mohács a Hongria, disfresses per allunyar l‘enemic turc, tot fent por. 4. Llegendes i batalles: Ommegang a Bèlgica. Plaça Dam dia nacional de la tulipa. A França, el 14 de juliol, desfilada i focs artificials però la festa divertida és la vigília on hi ha els bombers que fan els ball anual. Sant Jordi a diferents llocs i amb diverses formes. Il Pallio, a Siena. Són algunes de les manifestacions exposades.

Resulta interessant com Marta Marfany planteja les festivitats i el seu origen. La conferència adquireix una perspectiva que aborda la història d’algunes de les tradicions seleccionades. Relaciona municipi i un dels trets característics en què les persones d’aquell lloc destaquen més: en la preparació d’aliments i oficis; destreses o sentit lúdic. L’origen, a vegades casual, d’una situació que, a través del temps, pot esdevenir una tradició i tot un seguit d’actes que hi tenen a veure, que els complementen, estructuren i donen relleu a un lloc. Fins i tot, sovint, esdevenen un reclam turístic. D’altres, vénen inspirades per les estacions de l’any i els canvis en la llum solar o la floració i la bellesa dels pètals com element decoratiu, les festes nocturnes com a inspiradores de força i transformació. Tot és un gresol d’accions humanes; el fet de conèixer-les, pot facilitar comprensió mútua entre la ciutadania de 28 països que, de moment, formen la Unió Europea. Les fotografies han complementat bé les explicacions i han facilitat descobrir la riquesa de les nostres ciutats, entendre-les millor i compartir-les. Resum: Rosa Serra i Sala, fotografies: Mercè Gasch.

9 d’oct. 2016

Albert Beorlegul va parlar sobre GENIS DEL CINEMA CÒMIC MUT: Charles Chaplin (2ª part) Dimarts 11 d'octubre.

Segons Albert Beorlegui Charles Chaplin era un artista nat. Amb l'expressió del seu rostre i la mímica podia expressar sentiments molt més intensos que les paraules. 
Havia nascut a Londres. Un viatge als EEUU va ser tot un encert i en poc temps els ingressos es van doblar i multiplicar en poques setmanes.
El personatge de Charlot, d'una pobresa digne, esperançada i plena de dificultats i ironia, agradava i feia riure un públic treballador que esperava passar una llarga estona gaudint de l'alegria que els mancava al treball i la llar.
Les primeres pel·lícules eren uns curts-metratges improvisats de pocs minuts, fins que va aconseguir formar una companyia de producció amb altres figures del cinema de reconegudes, amb el nom d' "Artistes Associats" i va poder començar el seu treball artístic amb plenitud.
Durant la Gran Guerra, 1914-1918, contribueix amb una pel·lícula còmica on critica irònicament les misèries dels soldats en les trinxeres. Una de les millors pel·lícules es El chico una obra plena de tendresa envers un vailet orfe. Aquí s'albiren tots els records de la seva infantesa, el fred, la gana, la misèria, però també la protecció, el respecte, la dignitat i la tolerància. Van seguir ja amb cine sonor Temps moderns, El gran Dictador, La quimera de l'or, Un rei en Nova York.
Acusat de ser comunista i malmirat als EEUU retorna a Europa i es retira a Suïssa. Candilejas serà l'ultima obra i per fi Nord Amèrica reconeixerà el seu talent. Rebrà un homenatge i l'entrega d'un Oscar a la música de Candilejas, on reflexa els tristos sentiments i desenganys de l’artista en la seva decadència, lluitant per l'aplaudiment dels seus admiradors.
Va morir el dia de Nadal a Suïssa, als 88 anys. Resum Aurora Casals, fotografia Mercè Gasch.

16 de set. 2016

Antoni Dalmases va parlar sobre RAMON LLULL: MÍSTIC, FILÒSOF, LITERAT. Dimarts 4 d'octubre.

La inauguració del nou curs de les Aules Universitàries 2016 / 2017 va començar amb la intervenció del Sr Alcalde en remarcar la importància de la tasca de les Aules en la formació permanent de la gent gran, i agraïnt també la col·laboració de tota la Junta. Seguidament la nova presidenta Sra. Rosa Serra va presentar el programa per demostrar la tasca que es proposa de fer la renovada Junta i va agrair l’esforç fet per les persones que l’havien format anteriorment.
Seguidament el Sr. Dalmases va iniciar la conferència sobre la vida de Ramon Llull (1232-1316), personatge important pel seu gran llegat.

Neix a la ciutat de Mallorca fill d'una família acomodada barcelonina, que posteriorment s'estableix a l’illa passant a formar part dels nivells més alts de la jerarquia social mallorquina. El 1257 es casa amb Blanca Picany amb qui va tenir dos fills: Domènech i Magdalena. Escriptor, filòsof, místic, i teòleg. Va escriure 256 llibres de diferents disciplines: Filosofia, Ciència, Educació, Mística, Religió, Gramàtica, Cavalleria, Novel·la i Poesia. Va usar diferents llegües, Català, Occità, Llatí, i Àrab. Dels molts llibres escrits destaquen el Llibre d'amic e amat de temàtica religiosa amb un fort component poètic, expressant l'experiència mística que sent l'amic, que representa l'ànima de Crist, envers l'amat que és Deu. Un altre és l’Arbre de la ciència. La seva obre és immensa i de gran rellevància. 

En una època que s'escrivia en llatí ell escriu en català, tot creant les paraules que necessita, i en un model de llengua culta que va portar el català a la perfecció i modernitat. Els seus treballs de narrativa van tenir una gran influencia en l'Edat Mitjana.

Va ser un cortesà de vida mundana fins que va realitzar una transformació quan tenia 30 anys. En el 1262 va començar una etapa de meditació i contemplació en la que se li apareix Jesús cinc cops i, en creure que aquestes aparicions son d'origen diví comença la inquietud per la conversió dels infidels, tot volent evangelitzar-los. Especialment els jueus i els musulmans. Va voler vincular els poders polítics i religiosos cristians a un pla missioner destinat a la conversió dels infidels. Va ser un viatger incansable al llarg de la seva vida. Va efectuar 36 viatges per diferents països per tal de conèixer de primera mà la cultura dels pobles que volia evangelitzar. En Ramon LLull mort a 84 anys deixant un gran llegat, que va generar tota mena de reconeixements. Durant el segle xvi es va manifestar un gran interès per la seva obra tot iniciant-se el primer procés de beatificació que es va interrompre el 1750 pel Papa Benet xiv ... L’Institut Ramon LLull és el principal òrgan de promoció de la cultura catalana arreu del món. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

20 de juny 2016

Joan Vives va parlar de VIVALDI, MÚSICA DE LA NATURA. Dimarts dia 21 de juny.

Joan Vives ens va fer conèixer un dels aspectes més originals d’aquest reconegut compositor. Vivaldi va marcar tota la tècnica de la seva època de forma virtuosa en un temps esplèndid per a la música de corda, i dels grans “luthiers” de Cremona: Stradivarius i Guarnerius.
Ningú com ell va explicar en música l’encant de la primavera, l’alegria dels cants dels ocells, el goig dels prats florits. I també les tempestes d’estiu, les caceres de tardor i la gelor d’hivern. En els ‘Adagios’  ens fa sentir com devien ser les silencioses i melancòliques nits de Venècia, el somort i quiet de l’aigua amb un fons del cruixir de les gòndoles.
Va ser Mestre de capella i director del Conservatori de l’Hospici de la Pietà, una escola femenina que adquireix fama per la qualitat de les intèrprets i l’originalitat de les composicions de Vivaldi. Això es tradueix en aportacions de sosteniment monetari per la Entitat.
Ens resulta curiós per a nosaltres assabentar-nos que les noies tocaven darrere d’una gelosia: resultava tremendament eròtic veure una noia abraçar un violí, o una viola, i pitjor encara un violoncel. Només els era permès tocar en públic el clave o bé cantar.
Vivaldi va estudiar en el Seminari Teologia i Música, per sort per a ell i per nosaltres no va reeixir com a sacerdot. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

12 de juny 2016

Ramon Vila i Forn va parlar de LA CATEDRAL COM A MODEL DE CONSTRUCCIÓ INTERIOR. Dimarts 14 de juny.

Els occidentals vivim en una societat cada cop més líquida i poc consistent, els valors tradicionals i els punts de referència que d'antuvi donen estabilitat a l'individu i la societat estan perdent solidesa, augmentant la fragilitat humana. Modernitat líquida comporta: treball accelerat, família inestable, amistat temporal, volatilitat de les relacions humanes, precarietat, incertesa, Canvis continus culturals i socials que afecten directament a canviar de feina i residència, o models d'educació, Noves experiències, amistats, aprenentatge, encaix i adaptació a les noves situacions. Un exemple gràfic el podem veure en un quadre de Dalí, tres rellotges tous i un de rígid, cal cuidar la memòria si no ho fem es desfarà. Apareix una necessitat de valors sòlids com a base d'estabilitat i els pilars de la responsabilitat, la cooperació, el reconeixement i el desenvolupament professional continuat dona un conjunt ètic. 
La societat cuida l'aspecte extern, imatge i culte al cos, en una sèrie de factors subjectius Actitud-aptitud, aprenentatge-drets i deures, estat d'ànim-estil de vida, Hàbit de treball-higiene personal, motivació-necessitats. Condicionen l'interior de l'individu els objectius-aspiracions, pensament-personalitat, Trets volitius -satisfacció laboral, sentit d'aconseguir-ho, valors i virtuts. La dualitat poble-catedral exterior/interior per definir la catedral com una construcció sòlida resistent els embats de la vida. Aplega els símbols de una muntanya, cova i natura, diferents exemples de cultures diverses ens apropen la muntanya a la ciutat, catedrals, pagodes, ziggurats. Muntanya-catedral-eix axial del món, exemple la creu de sis braços indica nord sud est oest i la connexió terra i cel (físic i espiritual). 
En l'ordre apareix una constant la “M” Mem de Muntanya Messies Mare Mestre Maçó Amen. La mem com a font de saviesa de corrent d'aigua. Al llarg de la història en llocs de culte les representacions de pintures retaules i escultures son una forma d'ensenyar gràficament. Exemples les catacumbes a la Capadòcia, els claustres, el conegut Pantocràtor a Taüll, portal de santa Maria de Ripoll, sostres i disseny de vitralls portes i rosetons de catedrals i centres de culte. Apunts simbòlics: El Laberint o com arribar al centre protegit de la nostra consciència, fent un camí viatge-peregrinació ni fàcil ni recte. El Pou o font d'aigua al centre de claustres. La Pila baptismal a l'entrada. La Porta mai amb accés directe i una simbologia la unió del Cel i la Terra. El Rosetó llum i guia al centre místic representa l'Ànima, la Perfecció, l'Amor. Construïm des de l'interior seguint les pautes de la Bellesa-Harmonia la Racionalitat-Irracionalitat, orientació en l'espai segons el centre, l'eix i els punts cardinals, projectant amb nombres naturals i irracionals, usant les eines bàsiques de triangle cercle i corda de dotze nusos. Comença el “Viatge Interior”, els tres pilars Rigor Misericòrdia i Justícia. Primer pas del Rigor al Ritual, i a la observació Sentir Pensar Actuar.
En la vida quotidiana els rituals hi son presents cerimonials de prendre el te, reiki arts marcials tai chi o cuinar. Ja tenim l'estructura i les eines, la maçoneria Constructors de Catedrals, treballant el Rigor del Ritual amb Misericòrdia de la Fraternitat amb la finalitat d'aconseguir la Justícia de la Pau Interior. Protegint-nos de la Liquiditat Exterior mantenint el nostre centre dels embats diaris i mantenint la Pau Interior. El concepte Catedral ens ajuda a ser més sers humans descobrint treballant i potenciant el centre de la nostra identitat interior. Resum d'Esteve Garrell i Homs. Fotografia Aurora Masat. 

3 de juny 2016

Dolors Bramon va dir: PARLEM DE L'ISLAM i FEM-HO BÉ: LA TERMINOLOGIA NO ÉS INNOCENT. Dimarts 7 de juny.

L’Islam és una manera de entendre Déu, que en àrab és diu Al·là. Els qui creuen en la cultura de l’Islam es diuen musulmans, són islàmics. La religió musulmana és de les que més creix i ho fa per Àfrica i Amèrica. Els mitjans de comunicació ens parlen d’ ISIS i DAES (inicials d’estat islàmic en àrab), però és millor anomenar-lo PEI (pretès estat islàmic). No és un estat pròpiament perquè no té territori amb fronteres. Al-Qaida, al 2004, el va situar a la Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates.
Apartir del 2010 és quan surt ja el mal anomenat Estat Islàmic, amb pretensió d’expandir-se per tot el món. La seva capital primera va ser Mossul i desprès Raqqa a l’Irak. Viuen del petroli, del comerç d’obres d’art, del tràfic d’òrgans del morts i de la droga. Van en contra dels arqueòlegs i l’arqueologia ja que volen que la història comenci a partir d’ells, l’anterior no existeix segons ells.  El PEI s’estén per Síria i Irak. Un estat ha de tenir exèrcit i el seu té un 2% de sirians i és mercenari, la resta de la població es fuga si pot. També hi ha dones que van a ajudar però les enreden i les fan servir per sexe i procrear. Tenen xarxes difícils de detectar, semblants a les dels pedòfils. Les seves xarxes socials serveixen per reclutar persones i obtenir diners, i les podem veure en la revista DABIQ , a Internet. En els seus plans d’estudis no entre ni la història, ni l’art, ni la geografia, perquè tot comença amb l’Islam. Ensenyen l’Alcorà, se l’aprenen de memòria en àrab del s. VII i és l’imam qui l’interpreta. Han encunyat moneda però no se sap si circula. Han proclamat el califat islàmic i Abû Bakr al-Bagdâdî és qui s’ha autoproclamat califa.
Tant Rússia com EEUU tenen interessos econòmics a la zona. Els refugiats per sortir del país han de pagar al pretès estat. Alguns països àrabs on tenen  grups de creients s’han adherit al califat islàmic. Segons l’Alcorà Déu va dictar la darrera normativa al profeta  Mohama i l’Alcorà va ser escrit 24 anys després de la seva predicació. L’Alcorà prohibeix que un musulmà lluiti contra un altre musulmà (xiïta, kurds), i diu que han de protegir la gent del ‘llibre’ (Bíblia = jueus, cristians, coptes, zaidites, sabeus etc.), però l’exèrcit del PEI els massacra a tots.
Els gihadistes, dels que se’n parla des del 2005, són assassins i terroristes. Gihad vol dir esforç per millorar la conducta i a l’Alcorà amb aquest sentit surt 25 vegades, i 10 vagades com a enfrontament bèl·lic. Els combatents de la gihad són mujahidins paraula emprada per Bin Laden. Resum i fotografia de Mercè Gasch.

27 de maig 2016

Frederic Sesé va parlar de MÚSICA I CINE. Dimarts 31 de maig.

Frederic Sesé ens va donar a conèixer  una tècnica, nova per a nosaltres, per captar com han evolucionat les tècniques sonores i musicals de les pel·lícules cinematogràfiques. La música dels films es pot dividir en dues parts: música ja escrita en anterioritat i música composta especialment per a la pel·lícula. Amb el cine mut s’amenitzava el film amb un pianista que improvisava les seqüències segons les seves possibilitats d’inventiva pianística. En arribar el cine sonor van introduir-se petites peces instrumentals o cançons per amenitzar el desenvolupament del argument. Recentment tenim una  mostra esplèndida de 2001 Odissea del espai, estrenada en el 1968,  dirigida per Kubrick amb una obertura esplèndida de Richard Strauss, 1864-1949, una música d’una grandiositat incomparable que ens fa sentir tota d’immensitat del univers. Com a contrast, en el mateix film, el director Kubrick escull la música del Danubi Blau per acompanyar la passejada dels astronautes per un espai sense gravetat, amb la música del mestre dels valsos Johann Strauss 1825-1899, una música intranscendent i juganera. 
Desprès d’una gran quantitat de pel·lícules fetes per satisfer les il·lusions del públic, amb boniques històries romàntiques o històriques, amb una música convencional però també amb composicions de mestres de qualitat ja finats, passem a una nova etapa en que la música està exclusivament escrita per subratllar les emocions i les angoixes de l’exposició dramàtica de la pel·lícula. Finalment es passa també una nova manera d’escriure música de pel·lícula amb un estil ja inventat. Wagner, en les seves òperes, que en va ser el millor exponent. Es tracta del “leitmotiv”. Són melodies que descriuen, personatges, emocions, accions o situacions que acompanyen l’actor al llarg de tota la actuació.
Realment va ser una classe interessantíssima i com per motius tècnics no va ser possible escoltar i visualitzar totes les seqüències que tenia preparades, podrem escoltar novament Frederic Sesé el proper curs amb dues conferències, per poder recuperar i gaudir dels nous coneixements musicals de les pel·lícules cinematogràfiques. Resum Aurora Massat, Fotografia Mercè Gasch. 

23 de maig 2016

Genís Tura i Pou va parlar de TRES APUNTS HISTÒRICS FOTOGRÀFICS DEL MEU GRANOLLERS DELS ANYS 50. Dimarts 24 de maig.

Les primeres notícies de Granollers les trobem al cilindre anomenat ‘Vas Apol·linar’ ja que tot va començar al Turó de Sant Esteve on estaven les esglésies de Granollers. Allí van haver-hi successivament cinc esglésies . La primera un temple basilical romà no cristià, en segon lloc l’església visigòtica, després l’església romànica de la qual ens ha quedat el portal petit i de la qual tenim referències al “Cartulari de Sant Cugat” (any 900); del s. XV tenim l’església gòtica que era una autèntica joia i de la que destacava el portal gran i, per últim, tenim l’església actual construïda desprès de la guerra segons planiols de l’arquitecta Boada. Les esglésies estaven a tocar de les muralles, també molt a prop de Can Ginebreda on hi havia el barri jueu. 
En l’església gòtica hi havia també la capella del Roser i la de la Mercè. Aquesta església va tenir el retaule dels Vergòs, format per 18 taules de fusta, actualment només resten 14 i estan al MNAC. El retaule molt deteriorat es va guardar a la sagristia, posteriorment va ser traslladat a l’hospital de Sant Domènec (actual Sala Tarafa)i, abans de la guerra, va ser venut per pagar les reformes de la sagristia i l’actual hospital de Granollers. Aquest retaule va ser substituït per un de la Mercè de Barcelona, que també va ser venut . A principis del s. XX en van posar un de neogòtic, sense massa valor, que va ser cremat durant la guerra. El retaule del Roser que era més valuós també va ser destroit. D’aquesta església queden algunes peces com una trona, gàrgoles i mènsules al museu de Granollers. 
L’església actual va tardar molt en construir-se, ultra desmuntar-la pedra a pedra. Havia estat cremada per dins i les seves campanes llançades des del campanar. Mentre tant el cinema Mundial va fer les funcions d’església, i el cinema de doctrina, situat a la mateixa plaça, va fer les funcions de capella del Santíssim. L’església era molt fosca i a la dècada dels 50 el Sr. Adolfo Montañá, indià, va pagar els vitralls en els que es van representar les pintures del retaule dels Vergós i l’actual retaule de marbre va ser pagat per subscripció popular.
Tota l’explicació va anar acompanyada d’un gran número de fotografies des de diversos angles. A continuació ens ha passat fotos de l’estació del tren i els seus voltants. El carrer Girona, el parc, etc. La conferència tindrà una continuació. Resum i fotografia de Mercè Gasch.

16 de maig 2016

Carles Díaz i Reche va parlar soibre QUÈ ÉS LA GRAFOLOGIA i LES SEVES APLICACIONS. Diarts 17 de maig..

Els conceptes que defineixen la Grafologia són els d‘una tècnica científica del grup de la criminalística que estudia i analitza la personalitat global i detallada mitjançant l'escriptura. Amb observació s'estableix el temperament, caràcter, aptituts, estat d'ànim, estat de salut mental i física, inseguretats, intel·ligència, les emocions, comportament amb l'entorn, com es mostra als demés i com és intimament. 
Aplicacions de la Grafologia: perfil grafològic per curiositat,  anàlisi d'escrit per fer un regal i encertar-lo.
Grafologia Forense: Anàlisi per instàcia judicial, determinar documents autentics o falsejats.
Grafopatologia: identifica malalties: depressions, fòbies, neuròsis, histèries, esquizofrènia, demències tipus Alzheimer, Parkinson.
Selecció de personal: Escollir el millor candidat per un lloc de treball.
Compatibilitat de caràcters: Parelles, socis d'empresa.
Pedagogia: Trastons de la infància, grafologia infantil.
Grafoteràpia: Modificació de la conducta mitjançant l'escriptura.
Perícia cal·ligràfica Judicial: és l'especialitat forense per determinar l'autenticitat d'un document en procesos judicials per suïcidi, testamentaris entre d'altres.
S'exposen a continuació diferents exemples d'escriptures i detectant patologies  i/o confirmant tendències del subjecte estudiat.
Varis exemples de proves de Grafopatologia per un robatori, detecció d'un Parkinson en fase inicial, en els altres detecció fase inicial d'un Alzheimer, alcoholisme, drogoadicció.
En les proves de Grafoteràpia ens mostra un exemple de l'abans i el després en un tractament.
Criminalística o conjunt de tècniques científiques i diferents proceciments d'investigació que tenen com a finalitat el descobriment, l'aportació de proves i l'explicació del delicte, que demostren l'autoria dels fets.
Ciències Forenses amb dos conceptes ben definits: Criminologia: perquè ho ha fet? es refereix a la conducta. Criminalística: com ho ha fet? les proves que el delaten.
Perquè escrivim així? l'escriptura és un gest habitual en el dia a dia, Per tant hi ha moviments conscients i d'altres d'inconciens. Les conscients: volem escriure i conscientment agafem un bolígraf amb els dits index, polsar i cor, i el dit petit marca la direcció de la línia que seguirem. Sabem el què volem escriure. Les inconscients: de grans modifiquem el model cal·ligràfic que vàrem apendre de petits. L'estat d'ànim i les emocions inconscients que tenim en el moment d'escriure provoquen uns moviments gràfics involuntaris que els diferencien de la resta dels escrits. Ës com una empremta dactilar, Única i personalitzada. En escriure reflectim caràcter, estat d'ànim, edat, qualitats personals, cultura, situacions passades, pors, etc.
Demostra en vàries proves de Perícia Cal·ligràfica amb signatures falses o autèntiques, observant les formes, el cos d'escriptura, alta, baixa, concentrada, espaiada, rúbriques envoltant o tatxada.
Vuit lleis Grafològiques: ordre general, dimensió i inclinació de les lletres, direcció de les línies, pressió, velocitat a l'escriure, continuïtat de les lletres i forma escriptural. Explica el seu significat.
A partir d'aquí exemples pràctics d'escrits on s'aprecien les diferents formes en referència a les vuit lleis descrites dictaminant en quin estat d'ànim o es trobava la persona en el moment d'escriure.
La signatura: Si el text representa com volem que ens vegin el demes, la signatura es una biografia abreviada d’un mateix. En exemples pràctics de signatures s'exposen els diferents tipus de personalitat. Al final i breument s'avaluen diferents escrits de persones que voluntàriament els han aportat. Resum Esteve Garrell, fotografia Mercè Gasch.

7 de maig 2016

Jaume Clotet va parlar d'EUGENI XAMMAR I PUIGVENTÓS. Dimarts 10 de maig. .


Qui era en Xammar i per què és el tema d'aquesta conferència?
1.-Xammar fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglota (parlava 7 idiomes i n’escrivia 5), que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya, fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la 1ª i 2ª Guerra Mundial.
2.-Per ser un personatge del nostre Vallès les seves arrels familiars són a l’Ametlla, en la masia familiar, que ha recuperat el seu nom de can Xammar, i on el seu Institut de Secundària ha adoptat aquest mateix nom en record del seu insigne i ignorat personatge. Essent Granollers, capital de la comarca, no ens ha d’estranyar la gran relació que hi va haver en la seva vida.
El conferenciant va anar desgranant, meticulosament i en detall, nombrosos aspectes de la seva vida agrupant-los en èpoques: per exemple que havent nascut a Barcelona va arribar, amb la seva mare vídua, a la casa pairal quan va morir l’avi i van rebre la masia i terres, com a  herència. Aviat va defugir els intents de sa mare de continuar la pagesia i, no essent bon estudiant, començà a treballar a Barcelona. Inicia així una etapa de formació autodidacta en diferents feines i residències, diverses a Buenos Aires, Madrid, París, Berlín, Londres….
Assolit un nivell periodístic notable, la segona etapa és de coneixement polític mundial del període entre les dues guerres mundials, tot exercint plenament la seva professió a cavall entre Berlín, Moscou, Londres. En aquesta època és quan es forja una sòlida i profunda amistat amb en Josep Pla, que també viu del periodisme. Un fet important d’aquella etapa fou la publicació, conjuntament amb Josep Pla a l’any 1924, d’una entrevista amb Adolf Hitler, en la qual destaca que ja parla de l’eliminació i anorreament total del jueus. No és segur, hi ha dubtes raonables, que aquesta entrevista fou real.
També és remarcable la seva tasca com a traductor en la Societat de Nacions, organisme creat després de la 1ª Guerra Mundial, tot i que la història ens transmet que va ser poc o nul·la la seva eficàcia envers els objectius pels quals fou creada. Detall important: els anys incòmodes en l’Alemanya nazi, quan ell s’alineava amb la ideologia republicana que governava Espanya i Catalunya, i que va acabar amb una fugida rocambolesca, via Suïssa, cap a Itàlia.
Una tercera etapa. Acabada la 2ª Guerra trobem dedicat en Xammar com a traductor, principalment a l’ONU, l’OMS o el Banc Mundial, fins arribar als anys finals d’una vida tan plena, quan ja va freqüentar les seves estades en aquestes contrades.
A la seva biografia es diu que, ja retirat, visqué molt de temps a la Fonda Europa coincidint freqüentment amb el seu amic, esmentat anteriorment, Josep Pla, on el fill de don Paco Parellada els tractà a cos de rei. D’aquesta època podem trobar testimonis vius que el van conèixer i tractar.
Com a final, es pot definir que, políticament, s’ubicava en el catalanisme actiu com a moviment regenerador, radical, unitari i ben lluny del regionalisme conservador. Era republicà, modern i avançat, demòcrata i liberal, que anteposava la independència de criteri a l’acompliment ferm d’una ideologia.
Amb tot això no és gens estrany que fos proscrit i represaliat en l’etapa del franquisme: això explicaria que, durant molt de temps, hagi estat una persona desconeguda i ignorada pel gran públic. Darrerament, any 2013, es va proclamar l’any Xammar en un intent de recuperar i donar a conèixer la seva vida i obres. Resum.German Cequier.. fotografia Mercè Gasch.

1 de maig 2016

Lluís Estopiñán va parlar d'ART I IL·LUSIÓ: UNA MANERA DE VIURE. Dimarts 3 de maig.

En Lluís Estopiñan va estudiar a l'Escola Massana a principis dels 80, i d'ençà no ha deixat de treballar en pintura, fotografia o instal·lacions que ha exposat regularment en galeries i centres d'art de Catalunya, Espanya, Berlín, La Havana, Mèxic, Elna, França, Portugal, Itàlia, entre d'altres.
Per a ell l'art significa il·lusió, motor que empeny a buscar alguna cosa. El que veiem és una il·lusió que no té perquè coincidir amb la realitat. L'art pot ser gairebé tot: es pot reflexionar a través de l'art o viure’l com a passatemps decoratiu, social, espiritual o estètic.
Tots nosaltres som fruit de les nostres experiències i ho veiem tal com som, no necessàriament com son. Com artista mira el voltant amb sorpresa i curiositat, i procura treballar les idees i les emocions.
En Lluís l'interessa per la possibilitat que ofereix l'art de treballar idees i emocions sensibles alhora, fent que les idees, vehiculades a través de les emocions, ens puguin transformar profundament.
De l'Art això sempre l’ha fascinat, així com la seva capacitat de transcendir i transcendir-nos.
Intenta posar en cada peça una part del moment reflexiu i vital que l'ha originada, intentant d'encriptar-hi moments emotius a disposició de qui vulgui endinsar-s'hi.
Les qüestions que l'han motivat i encara el motiven són les que fan referència a la vida com a espai de possibilitats, i la pròpia percepció canviant del fet vital com un gran interrogant que troba un fantàstic espai de reflexió en el terreny de l'expressió artística. També tot el que gira al voltant de la nostra memòria com a element central de la nostra identitat.
Per acabar ha mostrat i explicat diferents obres seves emmarcades en tres sèries: a) vida en relació al temps, b) percepció -la realitat que construïm- i c) identitat i memòria. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

22 d’abr. 2016

Jordi Camins va parlar sobre MONTSERRAT, UN UNIVERS AL COR DE CATALUNYA. Dimarts 26 d'abril. .

L'univers ho abraça tot: estels i planetes, cel i terra... arbres, muntanyes, mars i rius. Montserrat està situat al bell mig de Catalunya. Montserrat és un petit raconet de l’univers i els catalans el portem al cor. Montserrat és religió, història, cultura, llegendes, art, devoció, serenitat, alegria, natura, esport, flora i fauna, i catalanitat.

Fa 50 milions d'anys, del conglomerat de còdols que formaven el delta d'un riu va emergir la muntanya: el vent i la pluja van polir la roca tot deixant els cims amb les seves diferents formes: els Frares, els Flautats, el Gorro Frigi, el Cavall Bernat, l'Embarassada, el Camell, l'Elefant, la Mòmia...
La història comença amb l'abat Oliba qui fundà un petit monestir. Els anys i els devots el van fer créixer, les romeries oferien donatius, pregàries, cants i danses. Però no tot foren alegries. Amb la guerra del francès el monestir va patir un incendi. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir va ser cremat i dinamitat. Al 1858 retorna la comunitat i amb l'ajuda de les donacions dels fidels va ser reconstruït. La muntanya ha patit varis incendis, però l'ajuda dels voluntaris i el renaixement natural de la natura ens ha fet confiar en una renovada esperança. A Montserrat, a mes de pau i silenci hi podem trobar: vistes meravelloses de l'entorn, un Museu de qualitat, els cants de l'escolania (del s. Xlll, els més antics d'Europa), peces de record, menjar tradicional. Tot envoltat de les antigues pedres romàniques i dels més moderns enginys com el nou cremallera estrenat fa uns pocs anys. Jordi Camins ens ha fet gaudir d'un Montserrat conegut però que guarda un món d’històries i d'indrets interessants per descobrir. Resum d’Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch.

19 d’abr. 2016

Antoni Dalmases va parlar sobre MÀRIUS TORRES. Dimarts 19 d'abril. .

Màrius va néixer a Lleida l’agost del 1910. La seva família era benestant: dels avis un era metge i l’altre advocat; dels pares metge i mestra amb afició per la música. La ideologia de la família era republicana, lliberal, anticlerical i amb afició per l’espiritisme científic. El pare va ser elegit alcalde de Lleida (1917/1923) per votació popular, era d’Esquerra Republicana i diputat al Parlament de Catalunya. Tant l’avi com el pare van exercir la medecina a Lleida. Tenia dos germans més petits en Victor i la Núria. En Màrius al cinc anys va anar a estudiar al Liceu escolar de Lleida que havia substituït la idea de la submissió per la del respecte. Les seves aficions eren la lectura i la música que practicava sempre que podia. Va posar música a uns poemes provençals. El batxillerat el va fer a l’institut de Lleida. Es va aficionar al teatre i va compondre una obreta curta. Era de caràcter silenciós i callat. El seu gran amic va ser en Jaume Elies que era tot el contrari d’ell, un tabalot. Als 16 anys el pare l’envia a estudiar medecina a Barcelona. L’impacte amb la gran ciutat va ser fort, va freqüentar la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans.
Quan té 17 anys (1927) mort la seva mare que tenia només 39 anys. En Màrius va exercir de metge internista a Lleida i va començar a fer versos.
Punt de llibre que va ser repartit entre el assistents
La seva producció poètica és escassa ja que va morir als 32 anys (9/XII/1942) de tuberculosi al sanatori mixte de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja), on havia ingressat el 1935 amb 25 anys. Allí llegeix, escriu poesia, toca el piano, passeja i anima els altres malalts. Ja no va exercir més la medecina. La seva família es va haver d’exiliar a Montpeller i el pare no va tornar fins 1953, quan el fill ja havia mort.
Antoni Dalmases ens va anar llegint i comentant 17 poemes i explicant-nos el seu significat. Escriu sobre Variacions d’un tema de Hëndel on descriu la sensació de tocar el piano. El ritme dels poemes és una introspecció en si mateix, preguntant-te qui sóc jo?, com visc?. El 29-IX-1936, recent començada la guerra civil, escriu el poema Dolç àngel de la Mort:
   Dolç àngel de la Mort, 
   si has de venir, 
   més val que vinguis ara. 
   Ara no temo gens el teu bes glacial, 
   i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara 
de més enllà del gual.
Torres és un home que estudia la vida i la natura, escriu Un arbre, El xiprer. El 18-III-1937 escriu un sonet en el qual la música és la mare que l’acompanya des del més enllà. També el 1937 escriu Cançó a Mahalta, poema musicat per en Lluís Llach, dedicat a Mercè Figueres, malalta i amiga seva que també estava al mateix sanatori. En els seus poemes surt l’aigua que neteja, és pura i clara com en El pont. Quasi al final de la guerra escriu La ciutat llunyana.
En Màrius no va publicar mai en vida, el seu amic Joan Sales va ordenar els seus poemes i els va publicar. Carles Riba li va dedicar un poema “Poeta mort Màrius Torres”. El seu germà, en Victor, que ha estat alcalde de Lleida va contribuir a recordar-lo: en el parc de Lleida hi ha un monument a la seva persona, l’Institut  de Lleida es diu Màrius torres, i a la Universitat hi ha una càtedra Màrius Torres. També hi ha un premi Màrius Torres. Està enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja. Resum i fotografia de Mercè Gasch

6 d’abr. 2016

Àngel Casals va parlar sobre DARRERA EL MAR I EL CEL, PIRATES i CORSARIS a les COSTES CATALANES. Dimarts 12 d'abril.

L’obra de teatre d’Àngel Guimerà Mar i Cel fa referència a la tradició oral transmesa de generació en generació, d’històries reals o fictícies, sobre les incursions de corsaris a les nostres platges i pobles costaners. Les activitats de corsarisme i pirateria van des de finals segle XII fins a principis del XIX.
Cal diferenciar ‘pirata’ de ‘corsari’. Els ‘pirates’ a la mediterrània eren pocs. Era un bandoler del mar que la seva agressivitat ferotge feia que els seus atacs no deixessin testimonis, per tant les autoritats feien del pirata arrestat, pirata penjat.
Els ’corsaris’ eren diferents. La seva activitat estava regulada i en la majoria dels casos perfectament documentada. Per ser corsari s'havien de complir requisits, era necessari fer una inversió prèvia, pagar una fiança que cobriria les indemnitzacions en cas de mala praxis. Tenir un vaixell adequat amb tripulació. Noliejar o concertar contracte de transport de mercaderies i tenir un port de referència de càrrega i descàrrega. L'autoritat: reis, nobles o comerciants, donaven patent de cors o autorització per exercir el corsarisme. Aquest hi participaven econòmicament: i, per exemple, s'estipulava que el rei es quedes una cinquena part del botí. Tot està documentat fins a l'últim detall.
S'ha d'entendre que el corsarisme era una activitat integrada en l’economia mediterrània deguda al poc desenvolupament dels estats i la poca capacitat militar naval, feien de depredadors del comerç tipus especulatiu, robar a cost zero i vendre car.
La competència va provocar canvis de les rutes asiàtiques en clara competició amb el productes provinents d'Àfrica. Els ports més actius eren de Trípoli, Tunísia o Alexandria. A partir del segle XV entren en joc els corsaris portuguesos que provoquen la pèrdua de la ruta africana. El cristianisme s'expandeix i els musulmans s'empobreixen. Els cristians podien atacar sense conseqüències legals els vaixells musulmans i els de països considerats enemics o en guerra oberta amb la corona catalana. La principal causa del xoc entre musulmans i cristians no era religiosa sinó econòmica
El 1516 apareix Barba Rossa i el corsarisme es militaritza impulsat per l'imperi otomà aportant canvis i millores tecnològiques, millors vaixells, canons i armes de foc.
Des de la caiguda de Granada els cristians comencen a conquerir punts estratègics del nord d'Àfrica i l'ofensiva porta a la conversió forçosa de musulmans a partir del 1523 (moriscos ). La revolta de les Alpujarras 1568 i l'expulsió el 1609 provoca un augment de la pirateria barbarisca.
Es crea una situació força tensa amb la revolta de les Germanies, batejats per força però sense estar convençuts, tenien la prohibició de portar armes, no podien sortir del poble i viure a menys de 25 quilòmetres de la costa. Expulsats, han d'abandonar cases i propietats i només es poden endur el què podran portar a sobre i pagar-se el viatge. Són abandonats a la seva sort al nord d'Àfrica. Conseqüència immediata va ser l’augment d'odi als cristians: es dedicaran al corsarisme tot buscant botí i evitant matar, son coneixedors del territori per tant les incursions van molt ben dirigides, i els botins i esclaus aconseguits son importants: pactaven amb les famílies el rescat, i en cas de no arribar a un acord eren venuts al nord d'Àfrica, o com a remers als galiots.
Les ordes religioses mendicants dels Trinitaris i dels Mercedaris tenien ponts permanents per aconseguir rescatar els captius. Per exemple la població de Mataró organitzava assegurances per pagar els rescats.
Una pràctica estesa dels cristians un cop capturats era renegar de la fe cristiana per poder escapar de l'esclavatge, el musulmà té prohibit fer esclau un germà de fe. Consta que el 1582 hi havien inscrits 21 de 35 corsaris que son renegats. Ho tindran més complicat si retornen doncs hauran de rendir comptes amb la Inquisició.
S'aprecien símptomes clars de decadència durant el segle XVII motivat principalment per l'augment del poder militar i el comerç. Durant el segle XVIII encara hi ha algunes incursions a la costa catalana. El corsarisme s'acaba el 1830 amb l'ocupació militar d'Algèria. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch.