31 de març 2013

Natalia Piernas Gallego ha parlat sobre les AIGÜES TERMALS A CATALUNYA, dimarts dia 2 d'abril.

L’aigua és font de vida. Tres quartes parts del nostre cos és aigua, també el nostre planeta té tres quartes parts d’aigua. Les primeres civilitzacions es van situar al costat de l’aigua.  Els grecs comencen a parlar de l’aigua, tant els filòsofs com els metges, i descobreixen les seves propietats. Els romans també veuen la importància de l’aigua i els seus arquitectes construeixen aqüeductes i termes. Aquestes últimes tenen diverses estances. Van descobrir la importància de suar per eliminar toxines. A les termes no solament es banyaven també feien esport i mantenien relacions socials.
Els àrab també tenien l’aigua com a part de la seva cultura, tant per decoració ( fons, cascades etc.) com per banyar-se. Amb el cristianisme l’ús de l’aigua decau, el culte al cos és pecaminós. Més endavant, al segle XVIII, els metges veuen la importància de l’aigua per la higiene de la gent i recomanen banyar-se. Al s. XIX hi ha una eclosió de l’activitat de les aigües termals. El poble anava a les fonts a buscar l’aigua.
A Catalunya les termes estan als Pirineus i a la depressió litoral.
L’aigua de pluja cau i va a parar als rius, als llacs, al mar i una altra es filtra i s’endinsa a la terra arrossegant  minerals, es va escalfant i surt calenta a pressió per un trencament d’una falla. Quan al s. XIX hi ha epidèmies: còlera, tifus,  els metges recomanen anar a les cases de bany. Les aigües termals tenen una sèrie de propietats curatives d’algunes malalties. Els balnearis primer són per als reis i per als rics, després es van democratitzant. L’arribada del tren hi ajuda.  Acostumen a estar fora de les ciutats. Aquests establiment han de passar uns controls i els metges han de fer les memòries. La gent anava a prendre les aigües, a vegades en sentit literal. La gent feia una vida sana i tranquil·la envoltada de natura. Després de la guerra canvia la idea dels balnearis, la gent va a desestressar-se, malgrat que quan sorgeixen els fàrmacs els balnearis perden clientela. Més endavant es van a prendre banys de mar, i actualment la gent va als 'spas', però ja no son d’aigües termals i estan dins de la ciutat, de fet són centres lúdics. Síntesi Mercè Gasch. 

12 de març 2013

Francesc Circuns Margarit va parlar de CINEMA i SOCIETAT: COM EL CINEMA ENS HA INFLUÏT, dimarts dia 19 de març.

És el cinema que copia la vida o és la vida que copia del cinema?. El cinema influeix en les nostres manera de pensar i d’actuar. Produeix per un públic, però aquest mateix públic també demana un tipus determinat de pel·lícules. Els personatges del cinema són actors o actrius a qui imitar. En el cinema tot està ritualitzat: la gent necessita somiar i el cinema és una fàbrica de ritus, de somnis, d’il·lusions, de models a imitar.
Tot ell respon a uns esquemes narratius: presentació, nus, i desenllaç. La literatura, la pintura, la dansa, la música, segueixen el mateix esquema, i el cinema també. El cinema està construït sobre mites, arquetips i models. Prometeu, Hèrcules, Antígona, Edip etc. són herois que marquen la nostra cultura.
El cinema alimenta els nostres somnis i influeix en les nostres vides. El fumar, o beure, o vestir d’una manera determinada: els texans, el biquini, les faldilles amples o estretes, els pentinats, el cotxe utilitari etc. són copiats de la vida o és a l’inrevés?. La manera de pensar també porta el segell de les pel·lícules, els sentit del bé i del mal, el que és correcte o no ho és. Els indis són els bon o els dolents, i la guerra, segons quina, és bona?. El cinema americà exporta models de vida i maneres de pensar, la guerra freda estava justificada?, les pel·lícules de Walt Disney, creen ideologia sota la seva simplicitat?. Hauríem de ser capaços de ser crítics del que veiem.
S’han passat tres fragments de les pel·lícules Casablanca, ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscou i 2001, una odissea de l’espai que han servit per corroborar les seves explicacions. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

5 de març 2013

Prakash Chukka va parlar sobre la INCREÏBLE ÍNDIA, dimarts dia 12 de març.

Prakash acompanya les seves explicacions amb un documental fotogràfic i permet els assistents fer un recorregut per algun dels monuments i temples més importants d'aquest país, en un viatge fins a Koilakuntla amb l'objectiu de presentar la realitat dels dalits i la feina que es fa a la zona a través de l'ONG Haribala  (nens de Déu) que presideix ell mateix. 
Índia té 1.200 milions d’habitants, 27 estats reconeguts amb cultura, llengua pròpia i la seva manera de vestir diferent. Espanya podria encabir-se onze vegades en Índia. La llengua més parlada és l’hindi i la segona el telugu, a més de l’anglès. Hi ha 19 idiomes reconeguts oficialment, més de tres mil dialectes i altres parlars no reconeguts.
La religió més practicada és l’hinduisme, seguida de l’islamisme i del cristianisme. El 99,9% són creients ja que no comprenen l’ateisme. El déu Xiva del hinduistes és el més adorat: és el déu destructor, necessari per poder recrear de nou, regenerar el món. La seva característica és el tercer ull, el de la saviesa. El Ganges és el riu sagrat de l’Índia, els hinduistes van allí a rentar-se, resar etc. Els vells hi van a morir a prop perquè així aniran al cel directament sense reencarnar-se. Els santons no demanen caritat. El puntet, o altres signes distintius, el porten al front alguns indis, però ni musulmans, ni protestants, ni vídues el porten. Els indis del nord són de pell més clara que els del sud. El puntet del front, els colors dels vestits o el cordat del sari són diferents i ens indiquen d’on són: Els del nord corden el sari a la dreta, els del sud a l’esquerra.
El 1947 l’Índia va aconseguir la seva independència política. Ho celebren cada 15 d’agost. Els reis van convertir els seus palaus en hotels. La conferència va anar acompanyada de fotografies de palaus, temples i paisatge del nord al sud. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch