Sara Capdevila ha parlat sobre LA RECERCA QUE ENS APROPA A LA MEDICINA DEL FUTUR, dimarts 25 d'octubre.

En aquesta època post pandèmica és bo parlar sobre la recerca mèdica que està fent un gran nombre d’investigadors arreu del món. Per això avui hem comptat amb la presència de la Sra. Sara Capdevila Larripa, directora tècnica del Centre de Medicina Comparativa i Bio imatge de Catalunya (CMCiB) de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol de Badalona.

La investigació és una tasca llarga en el temps i costosa monetàriament, aproximadament uns 1.200 milions €. Per a que un medicament surti al mercat d’una forma segura es necessita un temps de recerca de quinze anys i un costós treball per anar eliminant proves, aparentment fallides però necessàries, per arribar al medicament final, eficaç per curar una malaltia i millorar l’atenció dels pacients.

Hi ha diverses fases en aquesta investigació que la Sra. Capdevila va anar explicant i donant detalls.

-Una de les quals és la recerca que es fa en animals abans de ser testat el medicament en persones. En aquest camp hi ha molta polèmica, però ella va assegurar que s’està treballant amb rigorosos estàndards europeus que regulen l’activitat de recerca en animals; per la qual cosa els rosegadors, porcs, gossos, pollastres i peixos que s’empren, sempre se’ls procura el màxim de benestar animal tot fent atenció als principis de REEMPLAÇAMENT, REDUCCIÓ i REFINAMENT.(gràfics projectats)

-L’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol es va inaugurar l’any 2019, està dotat de la màxima i més innovadora tecnologia on treballen investigadors de diversos hospitals catalans, per desenvolupar-hi les tècniques necessàries en els diferents àmbits de la salut. S’hi fa recerca sobre càncer, teràpia genètica, immunoteràpia, cardiologia, neurologia, SIDA, tuberculosi, sífilis, entre d’altres.

-Va remarcar la rapidesa en què es va fer la recerca de la vacuna contra la COVID-19 en tan poc temps, donat que es va aturar qualsevol altra investigació per donar pas al tema cabdal en aquells moments.

Finalment, va acabar l’exposició amb un vídeo on vam fer un recorregut per les instal·lacions del centre de recerca, on vam poder veure tots els millors i més moderns avenços tecnològics amb què s’està treballant, com per exemple la zona de quiròfans amb robots mecanitzats d’alta precisió.

Resum de Marta Peitivi, fotografies d’Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

cartell de Montserrat Lluch.

Josep Capdeferro ha parlat sobre LA TRADICIÓ PARLAMENTÀRIA A CATALUNYA, dimarts 18 d'octubre de 2022.

Hem tingut el plaer d’escoltar tota una lliçó magistral d’història de les institucions catalanes, des que en tenim coneixement.

En aquest país, massa sovint se'ns ha explicat la història com una successió de reis, prínceps, guerres i batalles. Com si, més enllà de la monarquia i els membres de la cort, pràcticament no hi hagués hagut activitat política. 

Un tema que coneix molt bé el nostre ponent d’avui, el Dr. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i una persona cabdal en la recerca a partir de fons d’arxius d’arreu de Catalunya, sobre cultura jurídica, obres del dret català històric i les institucions del dret públic entre molts d’altres.

Cada cop sabem millor que a l'anomenat antic règim, sia a l'edat mitjana sia durant el Renaixement i el Barroc, hi havia institucions públiques de caràcter representatiu amb una vitalitat remarcable. En alguns territoris europeus com Catalunya això passava a escala general de tot el país, i també local (per exemple, Granollers tenia un govern municipal dotat d'un autogovern notabilíssim). Certament, aquestes institucions no eren pas democràtiques tal com ho entenem avui dia, però sí que actuaven d'acord amb el parer de força persones, que encarnaven els diferents sectors socials amb la màxima representativitat, amb membres de la noblesa, l’església, els gremis, el poble i la monarquia i, tot darrere, comunitats conscients dels seus interessos. Entre les dites institucions cal destacar la Cort General o les Corts. Salvant les distàncies, entre els segles XIII i XVIII venia a ser com un Parlament per als catalans. 

-Com funcionava? 

-Qui hi podia participar? 

-Quin paper hi tenia el rei? 

-Era possible oposar-se als seus designis? 

A les Corts s'hi reunien moltes persones desitjoses de promoure més i millors drets civils i polítics per al conjunt dels catalans.

A totes aquestes preguntes hi va donar resposta el Dr. Capdeferro, sense deixar d’esmentar el context històric europeu per entendre millor els fets que ens ocupava, desgranant també alguns fets puntuals anecdòtics per tal que veiéssim la importància que tenia el nostre govern català a l’època, davant del centralisme castellà.

Resum Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Marc Sala (tenor) ha demostrat com COMPRENDRE I GAUDIR DE RIGOLETTO. Dimarts 11 d'octubre.

Comença el conferenciant dient-nos que Rigoletto és una obra mestra. Ell la va cantar per primer cop el 2011 prop de París; l’última vegada fa poc, a Guayaquil (Ecuador). Ens explica, doncs, el Rigoletto des de la seva pròpia experiència personal. La Traviata, il Trovatore i Rigoletto formen part de l’anomenada trilogia popular de Giuseppe Verdi (1813-1901). Aquestes òperes el consagrarien com a millor compositor italià de la seva època. Referent a l’òpera del Rigoletto, l’ària més coneguda és "la donna e movile". És el cant que el duc de Mantua, un dels protagonistes, entona en el tercer i últim acte de l’òpera. És una de les cançons més populars i cantades pel públic en general. Escoltem, com a exemple,> la que va cantar Pavarotti l’any 1950 a Moscou. Ens diu que Verdi ha creat un «hit» musical (un cant comercial, però amb molt nivell). 

Seguidament, el conferenciant fa una anàlisi d’aquest «hit». Ens explica els elements que hi consten. Així: un ritme «allegretto» i una tonalitat Major (si Major); un temps brillant; un tema principal que se sentirà moltes vegades; simplicitat formal: dues estrofes; Simplicitat en el format i en el text; simplicitat rítmica; simplicitat orquestral; un bonus (cadència virtuosa i un agut final). La cadència i agut final que s’interpreta actualment, no és l’original que va escriure Verdi. Fou inventada per algun tenor per lluir i s’ha convertit en tradició. Ricci va recopilar les diverses variacions i cadències tradicionals de les diverses òperes. Ha estat editat per Ricordi.

Rigoletto fou estrenada al Teatre de La Fenice de Venècia 11 de març de 1851. Òpera en tres actes amb llibret de Francisco Maria Piave basat en el drama de Victor Hugo Le roi s’amuse (1832). Narra la vida del bufó geperut al servei del Duc, dedicat a protegir la seva filla Gilda de l’assetjament del Duc i la seva venjança i terrible final després que Gilda fou raptada i deshonrada. L’òpera va ser innovadora per l’evident presentació de la sexualitat i la corrupció moral del poder, per l’actitud dels personatges i el seu estatus. 

El baríton, Rigoletto, no és un noble sinó un ésser marginal -un bufó geperut- malèvol; la soprano, Gilda, és una joveneta senzilla, aïllada del món i no una donzella ni membre de la cort; el tenor, el Duc de Màntua, un noble cràpula amb la sort dels privilegiats; el baix, l’ominós Sparafucile, un assassí a sou i, per últim, la mezzosoprano, Magdalena, una prostituta i la germana d’aquest.

El conferenciant ens fa observar, que a més de "la donna e mobile", hi ha altres àries d’una gran bellesa musical en aquesta obra. Així, també, ens comenta l’ària Cortigiani, "vil razza dannata" interpretada per baríton. Una ària del segon acte. Expressa inquietud, tempesta emocional que situa el drama en un punt culminant. L’orquestració en aquesta ària, té un protagonisme rellevant (escoltem l’ària interpretada pel baríton Carlos Alvarez). Després ens explica el tràgic final de l’obra. L’escena acaba amb un lament de Rigoletto que recorda la maledizione de Monterone.

Marc Sala, tenor líric especialitzat en bel canto i Mozart, i en el tema que ens explica també, va utilitzar la seva veu com a suport explicatiu d’alguns dels temes exposats. 

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Matthew Tree ha parlat com TOT CONSTRUINT COLUMNES EN UN INTENT DE NO SER COLUMNISTA AVORRIT, dimarts 4 d'octubre.

L’inici de curs va fer-lo la sra. Alba Barnusell, alcaldessa de Granollers que, amb les seves paraules de salutació, i la seva presència acollida pel nostre president, sr. Esteve Garrell, va deixar iniciat el nou cicle de conferències amb un auditori ple, entusiasta i atent.

Matthew Tree, presentat pe mi com a secretari, ens ha explicat com construir una bona columna. Va iniciar la xerrada, parlant de les coses que no s’haurien de fer en escriure un article: són les típiques trampes, que fan que un article pugui ser previsible, avorrit o les dues coses alhora.

     -Parlar massa en primera persona; no es pot ser personalista en escriure un article, i referir-se constantment a l’autor. Aquesta manera d’enfocar el tema, aigualeix el missatge que es pretén donar.

     -Parlar de política; actualment la majoria de diaris tenen una línia política, i si el lector llegeix diversos articles del mateix tema, li pot semblar que tots diuen el mateix, ja que segueixen la tendència del diari. Millor no tocar aquest tema.

      -Ser moralista; un article en el qual s’intenta ser moralitzant pot acabar sent força banal.

A part de no utilitzar aquestes trampes, ens comenta, que l’autor ha de tenir la mentalitat oberta i fer una descripció realista.

En una segona fase de la conferència, en Matthew llegeix i comenta exemples d’articles que han aconseguit ser originals i interessants per raons diverses. Entre els exemples que descriu, cita a Josep Maria de Segarra i Quim Monzó; escriuen columnes molt riques amb una mentalitat versàtil i flexible, i tenen l'habilitat de descriure en pocs paràgrafs sensacions molt importants. Poden fer servir un acudit o inventar-se personatges ficticis, amb tocs humorístics, per transmetre continguts rellevants.

Com a darrera part, el conferenciant parla de la seva pròpia i extensa experiència com a columnista, que ha redactat 284 articles en anglès i 598 en català.

En un article que va escriure, ens comenta com va obtenir que funcionés bé. En el relat, per parlar de la llengua catalana, fa servir referències molt diferents, barrejant detalls de pel·lícules d’en Tarantino amb l’obra d’una escriptora lleidatana.

I finalitza la conferència dient que: Els articles s'han de fer en consciència i pertanyen a l'escriptura creativa.

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartells de Montserrat Lluch.

El curs 2022-2023 de les AULES ja és aquí, la benvinguda que donarà pas a la primera conferència.