25 de nov. 2018

Arnau Queralt ha parlat de REPTES CLAUS PER A LA SOSTENIBILITAT DEL PLANETA. Dimarts dia 27 de novembre.

El tema ha estat introduït amb tot un seguit de reculls de premsa de fets diversos, per demostrar la gravetat del canvi climàtic (xoc climàtic),  la seva evolució i la necessitat d'actuar per resoldre una situació tant greu. 
El setembre de 2015, l'Assemblea General  de Nacions Unides va aprovar una nova agenda global per a la sostenibilitat a assolir de cara a l'any 2030. Un full de ruta per fer front amb actuacions transformadores i d'abast transversal, a uns reptes econòmics, socials i ambientals cada vegada més urgents.
De fet, cada cop disposem de més dades que apunten a canvis molt profunds, molts d'ells irreversibles i sense precedents en la història recent del planeta. Segons Nacions Unides, de les 8.300 races animals conegudes, el 8% estan extingides i el 22% estan en risc d'extinció. Això afecta a tot el sistema. La sequera i la desertificació augmenten cada any i comporten la pèrdua de 12 milions d'hectàrees. Als oceans, s'estima que hi ha una mitjana de 13.000 peces de plàstic per metre quadrat...
Entre el 1880 i 2012 la temperatura mitjana mundial va augmentar en 0,85 ºC i el nivell mitjà del mar va elevar-se 19 centímetres entre els 1901 i 2010. mentrestant, les emissions de gasos amb efecte hivernacle segueixen augmentant any rere any.
Ha mostrat un quadre d'un informe de l'agencia europea molt interessant 
Avancem, d'altre banda, cap a un món més desigual, on el 10% més ric de la població guanya fins al 40% del total d'ingressos globals, 1 de cada 9 habitants pateix desnutrició i 6 milions de nens moren, anualment, abans de complir 5 anys. 
Amb aquesta xerrada el ponent vol ajudar a difondre el coneixement d'aquests reptes, però també convidar a continuar treballant de forma individual i col·lectiva per a fer-hi front
Per aquest motiu es presenten algunes de les principals actuacions que s'han adoptat per a superar-los, amb una especial referència a la nova Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible de Nacions Unides. 
S'esposa un esquema dels 17 objectius globals per l'agenda 2030
També es mostra un quadre de límits o reptes que ens afectant i en els quals ens hem de moure dins de cada límit. 
Acaba amb una frase per reflexionar: “No es pot resoldre un problema des de la mateixa consciència que el va crear. S'ha d'aprendre a veure el món d'una nova manera” 
Resum Carme Esplugas i fotografies Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

17 de nov. 2018

Felipe José de Vicente Algueró va parlar de 100 ANYS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. Dimarts dia 20 de novembre.

El conferenciant, a través d’un interessant relat, ens comenta les causes, les etapes i també les conseqüències de la primera guerra mundial.
Ara fa 100 anys del final de la gran tragèdia que es va cobrar milions de morts. Abans del seu inici, Europa tenia un bon nivell social, econòmic i cultural, i Alemanya tenia alguns dels millors científics del món: era l’època de la “Belle Époque” i, de sobte, tot es va girar. Las causes principals que van desencadenar la guerra foren:
Conflictes territorials: França reclamava a Alemanya els territoris fronterers de la Lorena i l’Alsàcia. L’Alemanya de Guillem II amb el seu mosaic d’estats amb una certa autonomia i Rússia que, amb Nicolau II, havia expandit els seus territoris, pugnaven per arribar a l’estratègic control del Mar Negre. Altrament hi havien les guerres balcàniques no resoltes.
Sistema d’aliances: la triple entesa de França, Anglaterra i Rússia deixava aïllada Alemanya que, amb Itàlia i l’imperi Austrohongarès formarien la ‘Triple Aliança’. 
Cal assenyalar un auge del nacionalisme que va impulsar la carrera armamentista. També cal considerar que es venia de las dues crisis del Marroc i de les dues guerres Balcàniques
Amb tot això va saltar l’espurna que va iniciar el conflicte: l’arxiduc Francesc Ferran hereu del tron d’Àustria va ser assassinat a Sarajevo.
La guerra es va desenvolupar en tres etapes; guerra de moviments (1914), de trinxeres (1914-1917) i ofensiva (1917-1918). En la guerra de moviments Alemanya ataca França a traves de la neutral Bèlgica i també es mobilitza Rússia en front Alemanya. Cal destacar que l’exercit francès aconsegueix aturar l’alemany a la batalla del Marne. En la gerra de trinxeres, s’avança poc però el número de morts és molt gran; a Verdun més de 500.000 morts. En la guerra ofensiva ja en formen part dels aliats, EEUU i Japó. El 1918 acaba el conflicte. Rússia, firma la pau per separat, i la resta de països firmen els armisticis el 11 de novembre del 1918. En els tractats de pau es cometen immensos errors que seran la llavor de la segona guerra mundial.
Enrere queden 70 milions mobilitzats, 10 milions de morts, 19 milions d ferits , 3.5 milions d’invàlids i centenars de mils que moren de gana i de malalties. Alemanya és la única culpable: li prohibeixen que tingui exercit i li apliquen clàusules econòmiques que no va arribar a pagar. Per altre banda els Aliats s´ho queden tot.
Les conseqüències econòmiques són enormes amb una Europa empobrida i amb una gran inflació a Alemanya. Té lloc una crisi d’idees, socials, artístiques..... Per altra banda les dones, que durant la guerra tenen una forta incorporació al món del treball degut a que els homes estan al front, al finalitzar-la poden reivindicar el dret a votar.
El 1924 ja s’ha oblidat força la guerra. Són els feliços anys 20, però dos decennis més tard arriba la segona Guerra Mundial. Resum Martí Majoral, fotografies Mercè Gasch.

11 de nov. 2018

Pere Alzina va parlar dels ALTRES VEÏNS; ANIMALS I PLANTES QUE CONVIUEN AMB NOSALTRES. Dimarts dia 13 de novembre.

Les ciutats són ecosistemes com també ho són els boscos, els camps o els prats alpins. Això sí, tenen unes característiques diferents dels altres ecosistemes. Totes les ciutats dels continents del món en comparteixen algunes. Va destacar quatre característiques, les més rellevants.

1.- Cicle obert de la matèria: les ciutats "xuclen" una quantitat ingent de matèria orgànica i inorgànica. N’hi ha fugues de matèria orgànica (terrasses de bars, patis d'escoles, cuines de casa, etc.) que afavoreixen les espècies comensals com els ratolins, les rates, els coloms, els gavilans, les formigues o les paneroles. Totes elles treuen profit de l'abundància de restes de menjar sense causar-nos grans problemes. 

2.-Illa de calor arrecerada del vent: a les ciutats per mor de les calefaccions, trànsit i indústries hi fa 3-7ºC més que en l'entorn no urbanitzat. A més els edificis arreceren del vent. Per aquest motiu estols d'estornells s'ajoquen a l'interior de les nostres ciutats per estalviar energia i per "escalfar-se" de nit. 

3.-Afavoriment d'espècies rupícoles: la construcció de blocs de pisos i de cases proporciona hàbitat a les espècies que necessiten parets per viure. Entre aquestes destaca el dragonet, l'oreneta cuablanca, el falciot o xoriguer que, recentment, s'ha adaptat a fer niu a balconades i a alimentar-se d'ocells de gàbia. 

4.-Mosaic d'hàbitats amb preeminència del "mon gris": les ciutats són un tapís d'hàbitats forestals (verds), agraris (grocs), aquàtics (blaus) i, sobre tot, urbans (grisos). És aquest darrer el que domina, però cadascun d'ells té una flora i fauna associada . 




Les ciutats, doncs, són ecosistemes que alberguen una biodiversitat de plantes i animals que, tot i estar en contacte diàriament amb nosaltres, encara ens passa desapercebuda i ens resulta extremadament desconeguda
La conferència ens va introduir al coneixement molt interessant del món dels ocells, les seves procedències i els seus cicles migratoris segons les estacions. Els seus colors ens poden servir per identificar-los:
-Gris = rates (tant les negres com les grises) falciots.
-Groc = les cigales, les garses i els puputs.
-Verd = les perdius, les òlibes, els esquirols, els xots i els gamarús.
-Blau = els bernat pescaires, els corbs marins, els mascarells.
L’enunciat de cada ocell l'acompanyava el conferenciant amb el seu xiulet característic que va donar un toc simpàtic i alegre a la exposició. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

5 de nov. 2018

Rafael Grasa ha parlat de CONFLICTES, DESENVOLUPAMENT I CONSTRUCCIÓ DE PAU. Dimarts dia 6 de novembre.

El conferenciant fa una definició del tema d’avui com a GEOPOLÍTICA: “ciència que estudia la relació existent entre el medi geogràfic i l’estructura socioeconòmica amb l’evolució política d’un país, que és el conjunt de constriccions, condicionants que influeixen en la nostra vida”. La geografia té una gran importància en molts aspectes. Posa exemples: el fet que l’esperança de vida , 85 anys, dels espanyols, no és un fet casual; que Granollers i Gernika, ciutats que foren bombardejades, fou a causa de la seva situació geogràfica; que Estats Units no pot ser atacat per terra (només té frontera amb Canadà i Mèxic) i, per això, l’atemptat de l’11 de setembre fou un acte de “guerra interior”. Com a exemple contrari el cas com Colòmbia-Veneçuela, amb 1900 Km de frontera, va permetre que 2 milions de colombians entressin a Veneçuela i, ara, 50.000 veneçolans es mouen en direcció contrària.
-La Geografia condiciona, però no determina. Així, durant els segles XIII al XV, la Mediterrània era el centre del món. En els segles XVI al XVIII, va ser l’Atlàntic i, actualment, 
en el Pacíficla Geopolítica condiciona, però no determina.
-En un segon moment, es va passar revista a la situació del món en termes de benestar i desenvolupament, tot fixant-se en pobresa, iniquitat i grans reptes. Va comentar moltíssimes dades tot definint com els humans cedim una part de llibertat a l’Estat, a canvi que ens proporcioni seguretat i benestar. El benestar garanteix uns Drets Humans: dret al treball, a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació, dret d’expressió, democràcia,… tots haurien d’estar garantits per l’estat de benestar. El desenvolupament ens ha de deixar triar. Garantir el Benestar és la capacitat de garantir les necessitats essencials.
-En un tercer moment es va passar revista als conflictes existents i als processos de pau. Esmentà Nigèria, Iran, Irak, Síria…. Tots sabem notícies… són punts de total enfrontament. No oblidem però les “delinqüències atípiques”, màfies, narcos, delictes comuns, violència de gènere, que en tenim ben a prop nostre.
Com a cloenda, plantejà alguns reptes de futur en termes d’objectius de desenvolupament sostenible. Seguirà durant 30 anys la pressió demogràfica d’Àfrica a Europa i d’Amèrica del Sud a la del Nord. Aconseguir un desenvolupament sostenible, però no a qualsevol preu.(canvi climàtic, contaminació). Tenim un problema important. Creixerà la desigualtat entre països.
Com canviar les coses? Medi ambient, consum excessiu de peix... Solidaritat, llaços entre persones i països
Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

26 d’oct. 2018

Jordi Llorens, reporter viatger, ens va parlar sobre COLÒMBIA. Dimarts dia 30 d'octubre.

El nostre viatger i reporter granollerí ens ha presentat la conferència-audiovisual: Colòmbia, contrast de colors. En Jordi ha començat explicant les raons perquè va escollir aquest país tot destacant el caràcter obert de la gent. Gent que està una mica farta que se’ls hi parli del narcotràfic. Volen persones amb ment oberta que vulguin conèixer la veritable Colòmbia. I això és el que ha fet en Jordi, com sempre, viatjant sol i barrejant-se amb els locals que diu que és l’única manera de conèixer en profunditat una cultura. També una de les raons va ser conèixer Cartagena d’Índies on encara se sent l’esperit de Garcia Marques amb carrers de cases de colors amb balconades de fusta on es balancegen les buguenvíl·lies amb la brisa del Carib.

Després s’han tancat les llums i la sessió audiovisual ha començat. Ha durat una hora i 10 minuts que a tots ens han passat volant per la qualitat de les fotografies, la veu en off d’en Jordi on hi posa tota la poesia en els texts en tornar a reviure el seu viatge i la musica autòctona del país que ens ha fet viatjar a Colòmbia asseguts en una cadira, com ell sempre sap fer.

En Jordi creu que l'essència d'un viatge i d’un viatger està a deixar-se portar pel vent. I això és el que va fer a Colòmbia, deixar-se portar pel contrastos que van superar qualsevol expectativa preconcebuda que tenia. Amb selves, platges, paisatges d'altura, ciutats colonials, restes arqueològiques i molt més.

Aquesta conferència ens ha confirmat que darrera de les cròniques negres colombianes, que malauradament estem acostumats a llegir als diaris, n’hi ha també un país que és capaç de conviure cada dia amb el bonic i el meravellós. I per acabar estem d’acord amb l'eslògan de l'oficina nacional de turisme colombià que diu: “Colombia, el riesgo es que te quieras quedar”. Nosaltres encara que només hi hàgim viatjat a través dels ulls d’en Jordi, ens ha fet entrar moltes ganes d’anar-hi. Resum Fina Pou, fotografia Martí Majoral.

21 d’oct. 2018

Alícia Torra ens va acompanyar durant la PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL LES MANS D'ALÍCIA. Dimarts dia 23 d'octubre.

A vegades, coincideix el talent i l’humanisme; la generositat, el rigor i el servei a una causa. Només, a vegades, es pot gaudir d’una sincera perfecció des de la certesa i la realitat que es percep de forma present. El documental Les mans d’Alícia de Yolanda Olmos i Verònica Font, n’és un exemple (1). Alícia de Larrocha (1923-2009). Al seu costat, el seu marit, Joan Torra, músic, compositor i professor, va compartir una bona part de la trajectòria de la seva vida i va dedicar la seva atenció a conservar totes les notícies de premsa, programes i gravacions, que van constituir el seu arxiu. Aquest fons documental l’ha assumit la filla, Alícia Torra de Larrocha que ha impulsat la seva catalogació i digitalització i és una eina que serveix per a l’estudi de la història de la música a nivell local i internacional. De manera que la projecció es converteix en un viatge que explica l’èxit d’una actitud basada en el talent, la dedicació, el treball i un amor immens que han fet que es pogués expandir la bellesa més enllà de la seva vida i dels espais on ella no va poder actuar. Amb el film a l’abast veiem la concertista quan encara era una nena i jugava a tocar el piano; va anar creixent, sempre dedicada amb passió al perfeccionament musical i va arribar a ser una de les millors pianistes del segle XX. Aquesta llarga trajectòria ha gaudit de diversos guardons; no obstant, cap la va distreure d’interpretar amb el màxim rigor i fidelitat les partitures d’un extraordinari repertori. Ens va poder acompanyar Alícia Torra amb qui vàrem gaudir d’una elegant i amistosa conversa; ens va parlar de la realitat d’una família distingida per una gran concertista i també de la complicitat en la vida quotidiana. 
Amb anècdotes que són retalls d’una vida viscuda plena d’estimació i esforç. Dels llargs viatges i estades de mesos fora de casa i alhora la protecció que rebia de tots quan tornava perquè les mans de la mare no prenguessin mal. Aquelles mans menudes que es feien grans en el teclat i un somriure captivador que mostrava l’amor immens a la vida. Cal agrair a l’equip tècnic de la pel·lícula que van copsar l’essència de la biografia que explicaven perquè és un documental molt aeri i potser és així com havia de ser perquè la música necessita de l’aire per expandir-se, així doncs, tenim al davant una projecció que es pot mirar, escoltar i respirar. Resum Rosa Serra i Sala, fotografies Mercè Gasch,composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
(1)








Pere veure i sentir el documental Les mans d'Alícia cliqueu la imatge.

14 d’oct. 2018

Joan Campàs va parlar sobre PER A QUÈ SERVEIX L'ART? Dimarts dia 16 d'octobre.

L’art no és fàcil, una afirmació que ve donada per aquesta reflexió, avui tothom s’atreveix a parlar de tot, ho veiem cada dia als diaris i a les tertúlies de la TV, i l’art no se n’escapa. No puc estar-me de dir que el conferenciant sap utilitzar la filosofia amb gran destresa per explicar tots els conceptes d’art amb exemples planers i claríssims durant la trepidant exposició dels conceptes.
IDEA 1, El què hem viscut ens ajuda a entendre l’art, no és el mateix la visió d’un jove adolescent, encara amb poques experiències viscudes, que la d’un adult que ha tingut ocasió de poder ser observador de multitud de vivències.
IDEA 2, El context és fonamental. El què coneixem condiciona el què comprem. Descriu un fet per il·lustrar aquest concepte. Un diari de New York, posa un violinista de renom i gran virtuós que a les seves mans té un valuós Stradivarius, el situa en un lloc de molt pas en el metro. Toca de meravella, però quasi ningú no li fa cas, no el coneixen per tant no el ecomprenen.
IDEA 3, Generem els nostres significats a partir de la nostra experiència i del nostre coneixement. Usem metàfores per expressar situacions emocions i fets, l’art ho fa servir de manera habitual. El Tacte per percebre la suavitat de les paraules. El Gust per percebre’n la dolçor i l’Olor per olorar el perill. L’amor com un viatge “fa aigües”. El debat com un teixit per “perdre el fil”. Metàfores orientables “dalt a baix, dins fora, profund superficial, alta qualitat baixes passions”. L’artista a l’hora de fer la seva obra hi aplica bellesa creativitat sensibilitat sentiment. Ens qüestiona contínuament, ho ha fet des de l’inici i no pararà fins al final, per a què serveix i quines funcions té l’art?.
DECORAR. Embellir un espai, arquitectura, pintura, escultura. Com exemple la Casa Vicens de Gaudí, carregada d’elements decoratius. COMMEMORAR. Recordar víctimes, fets o com a símbols de reflexió. Ens fa adonar d’una preocupant manca de monuments de reconeixement a la dona. EXPLICAR HISTÒRIA. Mitologia grega o romana en aquest cas amb l’exemple del Rapte de Prosèrpina  de Bernini per explicar les quatre estacions. Martirologis i fets històrics. REIVINDICAR, per desfer una injustícia, defensar l’honor atacat, reclamar el què un creu legítim, i fer-ho amb fotos o expressat amb el cos, curiosament el nu femení s’usa un 87% davant del 17% masculí. PERSUADIR, amb l’efecte de voler ser persuadit, entre variats  exemples, la forma de la plaça del Vaticà que abraça a tothom qui ocupa l’espai. DISTINGIR, abillament de pertinença per agrupament de classes socials, l’artista treballa per encàrrec i es pot veure que segons el nivell econòmic de qui fa l’encàrrec, l’obra reflexa detalls de més o menys riquesa de detalls. EXPRESSAR, l’artista expressa el què sent i veu segons el seu criteri, si l’hi permeten. RESIGNIFICAR, dignificar espais degradats, com ubicar el Guggenheim a la ria de Bilbao, o les escultures urbanes de diferents artistes que trobem en diferents indrets de les poblacions. RECORDAR, fets viscuts. DENUNCIAR, assenyalar actituds com empresonaments per defensar la llibertat. NEGAR/CRITICAR , com més radical i crític és l’artista més preu té la seva obra. CONSTRUIR els MODELS, de masculinitat i feminitat amb estereotips. La miss guanyadora és la més alta i prima, fa un breu repàs dels tipus de cos femení entre 1900 i 1980. Descriu els següents conceptes masculins, metrosexual que cuida extrema la seva imatge, übersexual segur de si mateix, per sobre de la sexualitat, retrosexual destina poca atenció al seu aspecte, spornosexual aspecte de cos tonificat tatuat amb piercing per exhibició. Feminitzar i sexualitzar la figura de la marededéu, posant d’exemple com la figura de Marina a l’època bizantina la veuen com una reina, a l’edat mitjana com una nena i a l’inici del renaixement submisa i esclava del marit. CREAR UTOPIES, les revolucions i conflictes bèl·lics propicien la creació d’obres exaltant noves idees futuristes amb nous llenguatges formes i colors. Resum d’Esteve Garrell i Homs. Fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

6 d’oct. 2018

Xavier Roqué va parlar de LISA MEITNER. Dimarts dia 9 d'octubre.

El conferenciant ens ha fet la xerrada sobre aquesta científica a partir del seu treball basat en els arxius existents a Cambridge, Berlín i Estocolm.

Lisa Meitner (1878-1968) fou una física austríaca contemporània de Marie Curie. Aquesta científica va tenir un paper important en el descobriment de la fissió nuclear. És un fenomen físic pel qual l’àtom d’un element com l’urani o el plutoni, es parteix en dos. Aquest procés allibera molta energia i afecta els àtoms veïns. Si no es controla produeix una explosió. Així succeïren les explosions de Nagasaki i Hiroshima que van dur a terme els EUA. Lisa Meitner no va tenir res a veure amb aquestes explosions. Li proposen incorporar-se al projecte americà de fabricació de la bomba atòmica, i no ho accepta. Tampoc va participar en el Projecte Manhattan, però sí que ho va fer el seu nebot el físic Otto R. Frisch. 

Era filla d’ una família jueva vienesa. S’apassionà per la radioactivitat i la feina dels Curie. Va estudiar física a la universitat de Viena on obtingué el doctorat. No hi pogué entrar fins que va tenir vint-i-dos anys -fins el 1900 les dones no podien anar a la universitat a Àustria-. Els seus estudis foren possible perquè va creure en les seves possibilitats i tingué el suport de la seva família. 

El 1907 es traslladà a Berlín per treballar al costat del químic Otto Hahn. Entra a treballar a la Societat Kaiser Wilhelm on desenvolupa, durant 30 anys, la major part del seu treball al costat d’ Otto Hahn. Una investigadora a partir dels trenta cinc anys envoltada h’ homes científics. Juntament amb Otto Hahn lidera les investigacions sobre el nucli atòmic. Té un lloc de treball i un reconeixement. En el període d’entreguerres creix com a científica i participa en congressos. Treballa en el laboratori. Estudia el nucli atòmic amb aparells modestos. 

Però el 1933 arriba al poder Hitler amb el Partit Nacional Socialista. Comença la persecució dels jueus. Científics jueus seran acomiadats dels seus llocs de treball i perseguits. Meitner, malgrat haver-se convertit al luteranisme i no considerar-se jueva, hagué d’ exiliar-se. El juliol de l’any 1938 marxa cap a Suècia. Tenia seixanta anys. Des de l’exili a Estocolm continuà participant en les investigacions. Manté contactes amb Otto Hahn. Junts culminarien amb el descobriment de la fissió nuclear. A l’hora de publicar el descobriment, Otto Hahn ho fa unes setmanes abans en una revisita alemanya i ella,més trad, en una revista anglesa el febrer del 1939.
Esclata la guerra. L’agost del 1945 Meitner, de vacances a Estocolm, rep la notícia que els EUA han tirat la bomba atòmica a Hiroshima. Fuig al bosc. Quan torna a l’hotel una multitud de periodistes l’envolten; també rebrà una trucada de la dona del president dels EUA. És una científica.coneguda. 

Però l’any 1944 el Premi Nobel de Química li donen només a Otto Hahn. No anomenen a Lisa Meitner. Serà un cop per a ella. Al cap d’uns anys ,quan es van poder consultar els arxius de l’Acadèmia, es descobreix que havia estat nominada diversos cops. El 1949 obtingué la ciutadania sueca i el 1960 es va traslladar a viure al Regne Unit. Lisa Meitner va morir a Cambridge el 27 d’octubre de 1968.

A l’institut de Berlin hi consta una placa gran on s’anuncia que Otto Hahn va descobrir la fissió nuclear, però l’any 2010 es va col·locar una altra placa petita que recorda que Lisa Meitner també l’havia descobert. Un element de la taula periòdica porta el seu nom. Així el 109 Meitnerium. El seu nebot li va escriure el seu epitafi: “Lise Meitner, una física que mai no va perdre la seva humanitat” Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell: Montserrat Lluch Santacana.

6 de set. 2018

Lluís Foix va parlar sobre EL PERIODISME EN ELS TEMPS DE CANVI. Dimarts dia 2 d'octubre.

El curs ha començat un any més. Una benvinguda cordial per a tothom.
El conferenciant ens ha explicat els canvis del periodisme en els darrers temps a través de les seves interessants experiències com a periodista, ja que ha tingut el privilegi d'exercir-les arreu del món. En diverses ocasions ell relatava fidelment els fets que veia però, en alguns casos, no es donava compte dels canvis revolucionaris que en aquells moments s'estaven cobrint i que, al cap d’uns anys, sortien a la llum. És l’historiador, en general, qui posa les coses al seu lloc respecte el que ha publicat el periodista.
Passant al moment actual, des de l’invent de la impremta, que va revolucionar el món de la comunicació, no n’hi ha hagut cap altre efecte tan fort com les evolucions actuals. Estem en un món on els canvis es succeeixen a una velocitat tan gran que la realitat no s’atrapa. Els avenços son imparables i van acompanyats del relat del periodista que detecta informacions en la societat de forma continua, i que es poden capgirar en minuts.
La verticalitat de la informació s’ha transformat en horitzontalitat. Tots portem a sobre un mòbil, que és un potent mitjà d’informació i que fa que 4 milions de persones al món s’intercomuniquin entre ells . El periodista ha perdut el monopoli de la informació. Les notícies, verídiques o falses, que apareixen a les xarxes arriben als confidents abans que als diaris ja que van a la font d’informació. El periodisme clàssic ja no va per davant i això ho ha causat la tecnologia.
Finalment, ens descriu quines son les qualitats que ha de tenir el periodista. Tot i que és un ofici fet amb les presses, i és difícil sortir-se del políticament correcte, el periodista ha d’explicar les coses tal com les veu perquè així millorarà la vida informativa dels ciutadans. Ha de comprovar diligentment els fets i amb exigència de veracitat.
Ha d’analitzar la informació amb tots els codís ètics i tenir un bon punt crític. Tampoc no ho ha d’explicar tot, perquè n'hi ha límits. Ha de fugir de la mentida i, sobretot, de les mitges veritats.
No ha de ser el que s’anomena “un periodista soldat de trinxera” que dispara ràpid el que surt sense fonaments: això no és bo per al periodisme.
Respecte els grups de comunicació, tant si són en paper com digitals, han d’invertir en bona informació, tot contractant bons periodistes que relatin històries ben treballades.
Aquest és el futur del periodisme: cal més reflexió, formació, esperit crític i, sobre de tot, molt respecte envers la ciutadania. Resum Martí Majoral, fotografia Mercè GaschComposició del cartell: Montserrat Lluch Santacana.

18 de juny 2018

Albert Camps i Giró ha parlat sobre L'AIRE QUE RESPIREM. Dimarts dia 19 de juny.

L’ecologia, la contami- nació, la natura…. són actualment les qüestions que més ens preocupen. El riu Congost, als anys 60 -70, era una claveguera. Era el riu més contaminat d’Espanya i d’Europa. La recuperació realitzada queda com a exemple de com es pot actuar eficaçment. Un recent estudi a la zona de Can Cabanes ha trobat 9 varietats de peixos. Les directrius emanades des d’Europa han estat claus per aquesta transformació.
Actualment, tot el que es relaciona amb la contaminació atmosfèrica, arreu del món i també a Granollers i Vallès Oriental, és d’especial atenció . Els vehicles  de motor, algunes indústries i l’activitat humana són les causes principals de la contaminació. Les xifres dels problemes de salut ocasionats són impactants: pneumònies, ictus, cardiopaties, al·lèrgies i complicacions pulmonars són conseqüències conegudes. A nivell mundial, perden la vida 7 milions anualment. A Espanya, 10.000 persones. Comparades aquestes xifres amb les morts d’accidents de trànsit, estan en relació de 3 a 1. Nens i persones grans són les més vulnerables. Un altre estudi diu que els nens que viuen en un entorn contaminat, tenen un nivell inferior d’aprenentatge.
No és cert que abans teníem aire de millor qualitat. No hi havia  control ni mesura. Les indústries estaven situades dins de les poblacions. Els vehicles eren 30 vegades més contaminants que ara. Als anys 80  es comença a ser conscients dels problemes i,  al 2000, la UE impulsa lleis per a tots els països de la Comunitat. D’aquella època són les estacions de control instal·lades arreu de Catalunya, que recullen i transmeten dades d’hora en hora i que tothom pot conèixer a través de l’App Aire.cat.
Són 8 contaminants que es mesuren actualment. D’ells, 3 són els més perjudicials: 1 DIÒXID DE NITROGEN NO2 // 2 PM10 (partícules, plos) // 3 OZÒ TROPOSFÈRIC.
Se segueix diàriament, mensuant i per anys les medicions i així observem com, es va millorant la qualitat de l’aire. Tenim uns resultats molt propers als paràmetres considerats correctes. Alguns dies, es produeixen situacions especials i Granollers surt a les notícies com a lloc de Catalunya amb índexs no aconsellables. La meteorologia, anticicló, pols africà en suspensió són els causants. 
En situacions així, l’Ajuntament activa algunes disposicions previstes que controlin la situació. Cal que estiguem conscienciats que tots podem, i hem de fer quelcom més, per mantenir la qualitat del nostre entorn. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch.

10 de juny 2018

Diego Sola va parlar sobre TOTS CONTRA GALILEO. Dimarts dia 12 de juny.

Galileu va ser un físic, matemàtic i filòsof toscà de finals del segle XVI i principis del XVII. Va tenir un paper important durant la Revolució Científica. Sorgí una imatge mítica d’ aquest científic, en la sentència del Tribunal de la Inquisició, el 27 de juny de 1633. Havia afirmat la teoria heliocèntrica de Copèrnic. El centre del Sistema Planetari no era la terra, sinó el sol. Una afirmació contraria a la Bíblia. Un conflicte, segons J. Wiliam (1811-1882), entre dos poderosos antagònics: la força de la intel·ligència humana i la comprensió de la fe tradicional. Galileu és condemnat, perquè ja no presenta el model de Copèrnic com una hipòtesi, sinó que en fa una afirmació. Estem en una època de Revolució Científica. Per entendre el món ja no es busca la veritat en la fe, sinó, en el mètode empíric. La concepció medieval que es té de l’ univers trontolla  davant  l’ experimentació.  El sistema aristotèlic afirma que l’ univers és un mecanisme perfecte, compacte, etern i finit... Un univers format per esferes de vidre concèntriques, una darrera l’ altra. La terra estaria el centre. El model cosmològic medieval (teoria teocèntrica) xoca amb el model de Copèrnic. Galileu prové d´una família que treballa pels Mèdici a la Toscana. Tingué una formació universitària. Matemàtic. 
Fou professor d’universitat a Pàdua i Pisa. Un científic que fa experiments. Rep notícies de l’ús d’uns instruments òptics nous al Països Baixos. Es documenta i crea un instrument de doble lent amb vint augments i el dirigeix cap al cel. Observa que la lluna és rugosa i té taques, també, que Júpiter té uns puntets al seu entorn. Fou nomenat Primer Matemàtic de la universitat de Pisa, sota la jurisdicció dels Mèdici, i també, Filòsof del gran duc de la Toscana. No només farà càlculs: com a filòsof vol explicar i interpretar la realitat de l’Univers. Amb això xocarà amb el poder polític establert del moment. Fa afirmacions que provoquen a l’Inquisició. És un home creient i no vol trencar amb l’Església. El 1616 el sant Ofici resolt que l’opinió de Galileu és herètica i errònia pel que fa a la mobilitat de la terra. Però gràcies a la intervenció del cardenal Barberini, futur Urbà VIII, Galileu serà absolt i rebut en audiència pel papa Pau V. A Europa té fama, es considera un matemàtic i astrònom  de molta reputació. Continua explicant les seves teories
El 1632 publica un llibre, Diàleg sobre els dos sistemes màxims del món, el Ptolemeu i el Copèrnic. L’autor ataca el model geocèntric del sistema solar de Claudi Ptolomeu i defensa el model heliocèntric de Nicolau Copèrnic. És citat de nou a Roma. L’amic cardenal, ara Papa Urbà VIII, no el defensarà. El 27 de juny de 1633 Galileu escolta de genolls la seva sentència com a sospitós d’heretgia. Ha d’adjurar dels seus errors i és condemnat a la presó del Sant Ofici. El seu llibre Diàleg és prohibit per edicte públic. És ja un home vell i atemorit. La condemna de Galileu fou commutada per un arrest domiciliari a Arcetri prop de Florència.                                             
La religió, per ella mateixa, no ha suposat per a l’home modern un obstacle per al seu accés al coneixement experimental, que comporta la praxi de la ciència. La disjuntiva entre dos bàndols és inexistent. Galileu era un creient com Urbà VIII. La diferència rau en l’ exercici del poder per a imposar unes idees o unes altres. Urbà VIII el tenia,  Galieu no. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

3 de juny 2018

Gerard Porredon va parlar sobre LA VEU DEL COS. Dimarts dia 5 de juny.

El fet de saber escoltar la saviesa interior va ser exposada a partir d'una experiència del filòsof americà Eugene Gendlin que va desenvolupar maneres de pensar i treballar amb el procés de la vida. El filòsof va néixer a Àustria el 1926. Als 11 anys, el jove Gene va veure com el seu pare feia certes tries per intuïció confiant en una persona i no en una altre, que va permetre que la seva família, que era jueva escapés dels nazis. Moltes altres famílies es van quedar bloquejades en els seus intents d'abandonar el país i posteriorment van ser enviades a morir. Quan en Gen li preguntava: -pare, com sabies que no podies confiar en aquesta persona?", el seu pare es donava copets al pit i deia: "Segueixo la meva sensació". 
El conferenciant va continuar dient que en aquesta xerrada presentava una font de saviesa que roman sempre accessible a nosaltres: les sensacions sentides en el cos. En la seva consulta, molts pacients expliquen diferents sensacions que experimenten en el seu organisme: intranquil·litat, neguit, un nus al pit, aquestes sensacions físiques o psíquiques son mitjans per dir-nos què és el que ens passa: si arribem a esbrinar.ho ens portarà a la salut. 
Per tal d’aprendre a escoltar-nos va proposar fer un exercici: "Posar en contacte la persona amb el seu organisme", tancar els ulls, fer una respiració profunda i lenta, preguntar-nos com estic ara mateix? posar la mà al lloc que ens preocupa i escoltar-ho. Al final de l’exercici va preguntar-nos com ens havia anat. A algunes persones els va ser difícil concentrar-se i, a d’altres els va ser relaxant. El nostre cos és savi i sempre dona informació. 
Està a l'abast de tothom notar sensacions en el cos, i si aprenem i exercitem aquesta escolta com, deia el pare d'en Gen, la saviesa es desvetlla i aconseguirem, SALUT, EQUILIBRI I PAU. Va acabar amb una dita del Petit Príncep: “L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS, LA MALALTIA ÉS LA RUTINA DE VIURE AMB VALORS QUE NO SON ELS NOSTRES. Resum Mercè Barnils, Fotografia Mercè Gasch.

27 de maig 2018

Màrius Morlans, Xavier Morlans i Germà Morlans van parlar de MORIR AMB DIGNITAT. Dimarts dia 29 de maig.

A l'inici de la conferència, ens varen passar un video molt entenedor, on els protagonistes són personal del Departament de cures pal•iatives de l'Hospital de Granollers. Aquest video, dona a conèixer les actituds de totes les persones que es mouen prop d'un malalt en fase terminal i d'ell mateix, que en Màrius, Xavier i Germà ens comentaran durant la xerrada.
En Màrius, expert en Bioètica, comença parlant de les diferents cultures de la mort en els distints paisos i ens comenta que en el mon occidental, la mort avui dia està mediatitzada i institucionalitzada. Morir a casa és un privilegi que per fer-ho possible es necessita acceptar-ho , un equip mèdic i un cuidador les 24 h al dia. Això no sempre es pot tenir.
Ens dona a conèixer un recull de bones actituds del metge per acompanyar una mort digne. Entre elles, podem citar la modèstia, el saber lluitar contra el bloqueig de la mort ,saber escoltar, el saber estar, ajudar a acomiadar-se, evitar tractaments innecessaris , donar confort espiritual , compassió, coratge i compromís.
També ens defineix, la diferència entre Eutanàsia i Suïcidi assistit. En la Eutanàsia el metge amb el consentiment de malalt i familiars administra el medicament. En el suïcidi assistit, el metge recepta i el malalt es pren el medicament quan vol.
En Germà, ens explica situacions fruit de la seva experiència en cures pal•iatives. Ens comenta que un 80% de persones moren als hospitals.
La família vol que el malalt no pateixi però el veritable patiment és el sentir-se amenaçat per l'esgotament dels recursos personals i la pròpia impotència
Ens defineix les cures pal•iatives com l'atenció activa global e integral dels aspectes físics,funcionals i espirituals dels malalts i els seus familiars.Ens parla del Pades i dels aspectes ètics de la sedació per alleugerir el patiment amb el consentiment del malalt o la família (si el malalt no és competent).
També, ens descriu els drets de la persona en situació terminal que passa per ser tractat com a persona humana fins a la fi de la seva vida i a que rebi tota la informació que Ell pugui assumir i integrar.
Finalment en Xavier, ens aporta un toc d'humanisme per una mort sense angoixa psíquica. Aquesta angoixa depèn de les conviccions de la persona a la seva vida i també si hi ha dedicat temps a pensar-hi.
Ens parla de les tres posicionsAtea, en la mort jo no hi soc. Agnòstica, no ho sé , no contesto. Religiosa, vida després de la mort, (el cos es desfà i volem creure que l'ànima segueix).
Comenta la reivindicació del Jo. La felicitat no és la llibertat en tot i no és una finalitat sinó una condició. La finalitat és sentir-se estimat lliurament i cuidat. Si ens deixem estimar dignifiquem als altres. Ens dignifiquem quan cuidem els pares retornant la cura que varen tenir amb nosaltres.Dignifica, cuidar i ser cuidat. Estem molt acostumats a acomiadar-nos dient "cuidat" quan en realitat potser hauríem de dir: "que et cuidin". Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch.

20 de maig 2018

Maria Soley va parlar d'UNA MERAVELLA ANOMENADA VIDA.. Dimarts dia 22 de maig.


"La dama tossuda es va originar dins d’un mar amant, mitjançant el poder d’una química enamoradissa. Tot i que ja té molts anys, i no és immortal, es manté fèrtil com el primer dia. Sempre ha tingut una força meravellosa. Te un poder que li permet gaudir, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Quan era jove, amb aquesta màgia va poder canviar el món. Vestida de colors, després d’un àpat d’engrunes de sol, va tenir prou coratge per dominar l’aigua. Pogué cosir més vestits i alliberar un alè nou per créixer encara més. Aleshores va passar que, amb tanta roba de textures i colors diferents, aparegué la quimera. Oh, la quimera! Fou quan la batuta va ser abraçada, però, no empresonada. També va passar que l’alè va créixer i créixer, fins que una part esdevingué núvol protector. Aquest àngel va permetre a la nostra dama misteriosa nedar, caminar i volar. Oh, dama misteriosa! Oh, dama tossuda! El cor et coneix millor que el cap!"

Amb aquest poètic text de Maria Soley Farrés es va iniciar i tancar, a modus d’endevinalla, l’explicació del complex tema de l’origen de la vida des d’un punt de vista científic. Un d’ells és que s’observen estructures en el meteorit ALH84001 que es creu que podria ser d'un bacteri. Va arribar de Mart i es va trobar a la regió Allan Hills de l’Antàrtida al 1984, és la litopanspèrmia, transferida d’algun lloc de l’univers. Un segon, la sopa primigènia, en bassals d’aigua calenta a les vores de l’oceà. Una tercera font, les zones amb fumaroles hidrotermals submarines són més productives biològicament que la resta del mar que l'envolta, sovint hostatja comunitats complexes alimentades per les substàncies químiques dissoltes. La primera manifestació de la vida va donar lloc al món procariota. Format per cèl·lules molt petites i amb l’ADN sense abraçar per una membrana que els va permetre viure, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Van poder canviar el món, un exemple meravellós, però no l’únic, va ser l’invent de la fotosíntesi. Fa uns 2.700 milions d’anys, alguns d’aquests éssers minúsculs, després d’un àpat d’energia solar, van tenir prou força per trencar molècules d’aigua. D’aquí en va sortir energia per cosir les molècules de la vida, i a més l’oxigen com a residu, un gas nou en aquells moments. Fou una gran revolució de la vida! Un pas evolutiu amb una immensa transcendència. A poc a poc, la quantitat d’oxigen va anar augmentant, i va canviar la composició de l’atmosfera terrestre. El nou gas va ser extremadament tòxic per a molts dels organismes, provocant una massiva extinció d’éssers vius, s’anomena: la catàstrofe de l’oxigen. Tanmateix n’hi va haver que van poder sobreviure a la presència d’oxigen i no només això, sinó que també el van utilitzar per fer possible un metabolisme molt més eficient. Això va donar noves possibilitats a la vida. Fa uns 1.800 milions d’anys sorgí el món eucariota, a partir d’una quimera de cèl·lules procariotes. Començava la complexitat amb organismes unicel·lulars o pluricel·lulars però sempre amb un ADN abraçat i guardat per una membrana: el món eucariota. Aquests éssers necessitaven molta més energia per viure que els seus avantpassats procariotes, un món amb oxigen ho va fer possible. Per altra part, l’augment d’oxigen a l’atmosfera va provocar la formació i acumulació d’ozó a l’estratosfera, que actua com a pantalla protectora contra l’excés de radiació ultraviolada. Fa uns 800 milions d’anys, aquest fenomen va permetre el desenvolupament de la vida fora de l’aigua i es va iniciar la colonització del medi terrestre, ple de possibilitats i sovint hostil per a la vida. Van ser necessàries moltes adaptacions fins arribar a l’aparició dels primers fongs, les plantes i els animals. Cal tenir en compte que és necessari vetllar per un món més sostenible i preservar la capa d’ozó. Respectar la vida vol dir no matar-la en nom del progrés econòmic. Cal buscar un equilibri per a la supervivència de moltes espècies i de nosaltres mateixos. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

11 de maig 2018

Setmana Cultural de la Gent Gran de Granollers. Alex Gómez-Font i Carles Riobó amb la presència del músic Jesús Peyron: L'HOME ORQUESTRA. l'AVENTURA DELS MÚSICS CATALANS A AMÈRICA. Dimarts dia 15 de maig.


L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica evoca tota una generació de músics, la major part catalans, que durant la dècada dels anys 40 i 50 van deixar enrere la dictadura franquista i van decidir embarcar-se i anar a fer les Amèriques.

El relat pren com a protagonista i fil conductor la figura d’un dels darrers supervivents d’aquella aventura: el multiinstrumentista Jesús Peyrón (Barcelona, 1930), que va adoptar el nom artístic de Jesús Moreno. Peyrón va ser amic i company de promoció de músics com Tete Montoliu, Rudy Ventura o el cantant Josep Guardiola. Després va ser un dels protagonistes destacats de l’edat daurada de les grans orquestres de ball. És l’únic que va saber construir-se una carrera excepcional, actuant als millors escenaris del món i acompanyant a artistes del calibre de Frank Sinatra, Nat “King” Cole, Édith Piaf, Judy Garland, Benny Goodman, Xavier Cugat i molts altres. Però en aquest treball també es recorda l’èxit que van tenir formacions molt anomenades en el seu moment, com Los chavales de España, o l’orquestra Fatxendes de Sabadell (a Amèrica rebatejada com Casino de Sevilla, per qüestions comercials), ambdues formades majoritàriament per músics catalans. És un dels capítols poc recordats de la història musical del nostre país. Des de fa uns anys Peyrón resideix a Granollers (Vallès Oriental). 
Aquest documental és la seva història, explicada per ell mateix, i també el retrat d’una generació irrepetible.
L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica ha estat realitzat per la productora Swing Produccions, constituïda pel dinamitzador cultural i periodista musical de Caldes de Montbui Àlex Gómez-Font, el productor barceloní Pau Guixà, el periodista i realitzador audiovisual de Granollers Carles Riobó i l’operador de càmera i director de fotografia Toni Tarifa, també de Granollers. El projecte es va iniciar a l’estiu del 2014 i ha estat possibles gràcies a l’aportació de Televisió de Catalunya, Televisión Española, l’Institut Català de les Empreses Culturals, la Sociedad de Artistas Intérpretes o Ejecutantes de España i Vallès Oriental Televisió. De Swing Produccions. Resum Rosa SerraFotografia Mercè Gasch

6 de maig 2018

Marian Federico Ribalta va parlar dels 85 ANYS D'ESCOLA PIA A GRANOLLERS. Dimarts dia 8 de maig.

L’escolapi pare Marian Federico ha realitzat la seva tasca educadora a diversos destins on l’ha situat la institució educativa Escola Pia de Catalunya. On més anys ha estat és a Granollers. Primer 5 anys, de 1968 a 1973 i després 9 anys, de 1982 a 1991. Se centrarà, doncs, en el seu temps d’estada al centre granollerí.
La fixació de l’establiment l’any 1933 fou a partir de la difícil situació econòmica i legal dels Germans anteriors, els de La Salle, a la ciutat. En aquell temps la política educativa de la República prohibí als religiosos impartir ensenyament, però no als religiosos ordenats sacerdots. Aquesta disposició fou la que va permetre que els escolapis, que eren sacerdots, poguessin donar continuïtat a l’escola dels Germans de La Salle L’edifici estava situat prop de la parròquia.
El primer responsable fou el pare Julià Centellas i un carrer de la ciutat porta el seu nom. Durant la guerra civil l’edifici abans esmentat resultà destruït. El 1939 l’escola s’ubicà en el lloc on actualment està per la compra de l’antic Institut Municipal, al voltant del qual i amb successives ampliacions, ha esdevingut la realitat actual. El 9 de juny de 1940 es posà la primera pedra de l’església de l’escola.
La segona part fou per l’etapa del 68 al 73. Va tenir dificultats de funcionament  per les obres de construcció de la secció de l’Avgda. Sant Esteve, que obligà a tenir 10 grups fora del centre: 6 grups on ara està el BBVA i 4 en espais que ara ocupa l’estació d’autobusos. Un dinar-càtering, de la Fonda Europa, es feia portar tot esperant la nova cuina per la mitja pensió. Durant tres estius es va organitza una Escola d’Estiu Rosa Sensat de formació de professors. També la il·luminació del pati, l’escola de handbol i la instauració del BUP.
De la tercera part, del 82 al 91, destacà essencialment la fusió amb l’escola Vedruna que transformà el centre en una de les escoles més gran de Catalunya. Celebració dels 50 anys Escola Pia a Granollers i 300 a Catalunya. Implantació del COU. Activitats múltiples i variades  de famílies i Escola de Pares.
Amb gran interès molts dels assistents van seguir els comentaris, ja que havien estat testimonis i coprotagonistes d’aquesta darrera etapa explicada. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch.

19 d’abr. 2018

Els nostres 25 ANYS !!!

Els protagonistes de la fotografia són d’esquerra a dreta: Martí Majoral, Rosa Serra, German Cequier, Mercè Barnils, Carme Esplugas, Aurora Masat, Esteve Garrell, Àngels Caba, i Joan Gurt agenollat. Notícia enviada per Mercè Gasch.
https://onedrive.live.com/?authkey=%21AjanvZ16rx14k3o&cid=85C8D67B996C3194&id=85C8D67B996C3194%21133&parId=root&o=OneUp

15 d’abr. 2018

CELEBRACIÓ DEL 25è ANIVERSARI DE LES AULES UNIVERSITÀRIES DE GRANOLLERS. Dimarts dia 17 d'abril. Joan vives ha parlat d'ÒPERA ROSSINI.

Les primeres paraules d'en Joan Vives situen la figura de Rossini en un entorn extravagant, fill d'un pare extravertit que tocava la trompeta entre altres oficis, i d’una mare cantant sense estudis.Neix en un dia molt singular, un 29 de febrer de l'any 1792 a Pésaro, els seus amics li fan el pastel d'aniversari amb divuit espelmes als setanta quatre anys.

Comença a composar als dotze anys i als divuit estrena la seva primera òpera a Venècia, en un teatre vell i destartalat, amb músics i cantants de poca categoria.

Rossini té un do per a les òperes còmiques i utilitza amb destresa les tècniques de la composició amb lleugeresa i espectacularitat. Les seves òperes, al igual que Bellini i Donizetti, son anomenades del "bel canto", es distingeixen per la bellesa de les seves "aries" molt melòdiques i romàntiques, que feien les delícies dels oients. Es converteix en un escriptor prolífic capaç de escriure sis obres en un any. Els amants de l'òpera deien: Rossini ens fa riure, Bellini en fa sospirar i Donizetti ens aclapara.
La seva última obra Guillermo Tell es ja una òpera dramàtica, es comença a canviar el frívol estil del "bel canto" per donar a l'òpera una pinzellada de realitat anomenada "verisme"
Va obtenir fama i fortuna, viatja a Roma, Viena i París; quan torna a Itàlia es converteix en "gourmet", es cuinava uns plats deliciosos, i fa petites peces l'última d'elles Stabat Mater. Mor a París el 1868. Resum d’Aurora Masat. Fotografia de Mercè Gasch.