11 de nov. 2018

Pere Alzina ha parlat dels ALTRES VEÏNS; ANIMALS I PLANTES QUE CONVIUEN AMB NOSALTRES. Dimarts dia 13 de novembre.

Les ciutats són ecosistemes com també ho són els boscos, els camps o els prats alpins. Això sí, tenen unes característiques diferents dels altres ecosistemes. Totes les ciutats dels continents del món en comparteixen algunes. Va destacar quatre característiques, les més rellevants.

1.- Cicle obert de la matèria: les ciutats "xuclen" una quantitat ingent de matèria orgànica i inorgànica. N’hi ha fugues de matèria orgànica (terrasses de bars, patis d'escoles, cuines de casa, etc.) que afavoreixen les espècies comensals com els ratolins, les rates, els coloms, els gavilans, les formigues o les paneroles. Totes elles treuen profit de l'abundància de restes de menjar sense causar-nos grans problemes. 

2.-Illa de calor arrecerada del vent: a les ciutats per mor de les calefaccions, trànsit i indústries hi fa 3-7ºC més que en l'entorn no urbanitzat. A més els edificis arreceren del vent. Per aquest motiu estols d'estornells s'ajoquen a l'interior de les nostres ciutats per estalviar energia i per "escalfar-se" de nit. 
3.-Afavoriment d'espècies rupícoles: la construcció de blocs de pisos i de cases proporciona hàbitat a les espècies que necessiten parets per viure. Entre aquestes destaca el dragonet, l'oreneta cuablanca, el falciot o xoriguer que, recentment, s'ha adaptat a fer niu a balconades i a alimentar-se d'ocells de gàbia. 
4.-Mosaic d'hàbitats amb preeminència del "mon gris": les ciutats són un tapís d'hàbitats forestals (verds), agraris (grocs), aquàtics (blaus) i, sobre tot, urbans (grisos). És aquest darrer el que domina, però cadascun d'ells té una flora i fauna associada . 

Les ciutats, doncs, són ecosistemes que alberguen una biodiversitat de plantes i animals que, tot i estar en contacte diàriament amb nosaltres, encara ens passa desapercebuda i ens resulta extremadament desconeguda
La conferència ens va introduir al coneixement molt interessant del món dels ocells, les seves procedències i els seus cicles migratoris segons les estacions. L’enunciat de cada ocell l'acompanyava el conferenciant amb el seu xiulet característic que va donar un toc simpàtic i alegre a la exposició. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

5 de nov. 2018

Rafael Grasa ha parlat de CONFLICTES, DESENVOLUPAMENT I CONSTRUCCIÓ DE PAU. Dimarts dia 6 de novembre.

El conferenciant fa una definició del tema d’avui com a GEOPOLÍTICA: “ciència que estudia la relació existent entre el medi geogràfic i l’estructura socioeconòmica amb l’evolució política d’un país, que és el conjunt de constriccions, condicionants que influeixen en la nostra vida”. La geografia té una gran importància en molts aspectes. Posa exemples: el fet que l’esperança de vida , 85 anys, dels espanyols, no és un fet casual; que Granollers i Gernika, ciutats que foren bombardejades, fou a causa de la seva situació geogràfica; que Estats Units no pot ser atacat per terra (només té frontera amb Canadà i Mèxic) i, per això, l’atemptat de l’11 de setembre fou un acte de “guerra interior”. Com a exemple contrari el cas com Colòmbia-Veneçuela, amb 1900 Km de frontera, va permetre que 2 milions de colombians entressin a Veneçuela i, ara, 50.000 veneçolans es mouen en direcció contrària.
-La Geografia condiciona, però no determina. Així, durant els segles XIII al XV, la Mediterrània era el centre del món. En els segles XVI al XVIII, va ser l’Atlàntic i, actualment, 
en el Pacíficla Geopolítica condiciona, però no determina.
-En un segon moment, es va passar revista a la situació del món en termes de benestar i desenvolupament, tot fixant-se en pobresa, iniquitat i grans reptes. Va comentar moltíssimes dades tot definint com els humans cedim una part de llibertat a l’Estat, a canvi que ens proporcioni seguretat i benestar. El benestar garanteix uns Drets Humans: dret al treball, a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació, dret d’expressió, democràcia,… tots haurien d’estar garantits per l’estat de benestar. El desenvolupament ens ha de deixar triar. Garantir el Benestar és la capacitat de garantir les necessitats essencials.
-En un tercer moment es va passar revista als conflictes existents i als processos de pau. Esmentà Nigèria, Iran, Irak, Síria…. Tots sabem notícies… són punts de total enfrontament. No oblidem però les “delinqüències atípiques”, màfies, narcos, delictes comuns, violència de gènere, que en tenim ben a prop nostre.
Com a cloenda, plantejà alguns reptes de futur en termes d’objectius de desenvolupament sostenible. Seguirà durant 30 anys la pressió demogràfica d’Àfrica a Europa i d’Amèrica del Sud a la del Nord. Aconseguir un desenvolupament sostenible, però no a qualsevol preu.(canvi climàtic, contaminació). Tenim un problema important. Creixerà la desigualtat entre països.
Com canviar les coses? Medi ambient, consum excessiu de peix... Solidaritat, llaços entre persones i països
Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

26 d’oct. 2018

Jordi Llorens, reporter viatger, ens va parlar sobre COLÒMBIA. Dimarts dia 30 d'octubre.

El nostre viatger i reporter granollerí ens ha presentat la conferència-audiovisual: Colòmbia, contrast de colors. En Jordi ha començat explicant les raons perquè va escollir aquest país tot destacant el caràcter obert de la gent. Gent que està una mica farta que se’ls hi parli del narcotràfic. Volen persones amb ment oberta que vulguin conèixer la veritable Colòmbia. I això és el que ha fet en Jordi, com sempre, viatjant sol i barrejant-se amb els locals que diu que és l’única manera de conèixer en profunditat una cultura. També una de les raons va ser conèixer Cartagena d’Índies on encara se sent l’esperit de Garcia Marques amb carrers de cases de colors amb balconades de fusta on es balancegen les buguenvíl·lies amb la brisa del Carib.

Després s’han tancat les llums i la sessió audiovisual ha començat. Ha durat una hora i 10 minuts que a tots ens han passat volant per la qualitat de les fotografies, la veu en off d’en Jordi on hi posa tota la poesia en els texts en tornar a reviure el seu viatge i la musica autòctona del país que ens ha fet viatjar a Colòmbia asseguts en una cadira, com ell sempre sap fer.

En Jordi creu que l'essència d'un viatge i d’un viatger està a deixar-se portar pel vent. I això és el que va fer a Colòmbia, deixar-se portar pel contrastos que van superar qualsevol expectativa preconcebuda que tenia. Amb selves, platges, paisatges d'altura, ciutats colonials, restes arqueològiques i molt més.

Aquesta conferència ens ha confirmat que darrera de les cròniques negres colombianes, que malauradament estem acostumats a llegir als diaris, n’hi ha també un país que és capaç de conviure cada dia amb el bonic i el meravellós. I per acabar estem d’acord amb l'eslògan de l'oficina nacional de turisme colombià que diu: “Colombia, el riesgo es que te quieras quedar”. Nosaltres encara que només hi hàgim viatjat a través dels ulls d’en Jordi, ens ha fet entrar moltes ganes d’anar-hi. Resum Fina Pou, fotografia Martí Majoral.

21 d’oct. 2018

Alícia Torra ens va acompanyar durant la PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL LES MANS D'ALÍCIA. Dimarts dia 23 d'octubre.

A vegades, coincideix el talent i l’humanisme; la generositat, el rigor i el servei a una causa. Només, a vegades, es pot gaudir d’una sincera perfecció des de la certesa i la realitat que es percep de forma present. El documental Les mans d’Alícia de Yolanda Olmos i Verònica Font, n’és un exemple (1). Alícia de Larrocha (1923-2009). Al seu costat, el seu marit, Joan Torra, músic, compositor i professor, va compartir una bona part de la trajectòria de la seva vida i va dedicar la seva atenció a conservar totes les notícies de premsa, programes i gravacions, que van constituir el seu arxiu. Aquest fons documental l’ha assumit la filla, Alícia Torra de Larrocha que ha impulsat la seva catalogació i digitalització i és una eina que serveix per a l’estudi de la història de la música a nivell local i internacional. De manera que la projecció es converteix en un viatge que explica l’èxit d’una actitud basada en el talent, la dedicació, el treball i un amor immens que han fet que es pogués expandir la bellesa més enllà de la seva vida i dels espais on ella no va poder actuar. Amb el film a l’abast veiem la concertista quan encara era una nena i jugava a tocar el piano; va anar creixent, sempre dedicada amb passió al perfeccionament musical i va arribar a ser una de les millors pianistes del segle XX. Aquesta llarga trajectòria ha gaudit de diversos guardons; no obstant, cap la va distreure d’interpretar amb el màxim rigor i fidelitat les partitures d’un extraordinari repertori. Ens va poder acompanyar Alícia Torra amb qui vàrem gaudir d’una elegant i amistosa conversa; ens va parlar de la realitat d’una família distingida per una gran concertista i també de la complicitat en la vida quotidiana. 
Amb anècdotes que són retalls d’una vida viscuda plena d’estimació i esforç. Dels llargs viatges i estades de mesos fora de casa i alhora la protecció que rebia de tots quan tornava perquè les mans de la mare no prenguessin mal. Aquelles mans menudes que es feien grans en el teclat i un somriure captivador que mostrava l’amor immens a la vida. Cal agrair a l’equip tècnic de la pel·lícula que van copsar l’essència de la biografia que explicaven perquè és un documental molt aeri i potser és així com havia de ser perquè la música necessita de l’aire per expandir-se, així doncs, tenim al davant una projecció que es pot mirar, escoltar i respirar. Resum Rosa Serra i Sala, fotografies Mercè Gasch,composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
(1)








Pere veure i sentir el documental Les mans d'Alícia cliqueu la imatge.

14 d’oct. 2018

Joan Campàs va parlar sobre PER A QUÈ SERVEIX L'ART? Dimarts dia 16 d'octobre.

L’art no és fàcil, una afirmació que ve donada per aquesta reflexió, avui tothom s’atreveix a parlar de tot, ho veiem cada dia als diaris i a les tertúlies de la TV, i l’art no se n’escapa. No puc estar-me de dir que el conferenciant sap utilitzar la filosofia amb gran destresa per explicar tots els conceptes d’art amb exemples planers i claríssims durant la trepidant exposició dels conceptes.
IDEA 1, El què hem viscut ens ajuda a entendre l’art, no és el mateix la visió d’un jove adolescent, encara amb poques experiències viscudes, que la d’un adult que ha tingut ocasió de poder ser observador de multitud de vivències.
IDEA 2, El context és fonamental. El què coneixem condiciona el què comprem. Descriu un fet per il·lustrar aquest concepte. Un diari de New York, posa un violinista de renom i gran virtuós que a les seves mans té un valuós Stradivarius, el situa en un lloc de molt pas en el metro. Toca de meravella, però quasi ningú no li fa cas, no el coneixen per tant no el ecomprenen.
IDEA 3, Generem els nostres significats a partir de la nostra experiència i del nostre coneixement. Usem metàfores per expressar situacions emocions i fets, l’art ho fa servir de manera habitual. El Tacte per percebre la suavitat de les paraules. El Gust per percebre’n la dolçor i l’Olor per olorar el perill. L’amor com un viatge “fa aigües”. El debat com un teixit per “perdre el fil”. Metàfores orientables “dalt a baix, dins fora, profund superficial, alta qualitat baixes passions”. L’artista a l’hora de fer la seva obra hi aplica bellesa creativitat sensibilitat sentiment. Ens qüestiona contínuament, ho ha fet des de l’inici i no pararà fins al final, per a què serveix i quines funcions té l’art?.
DECORAR. Embellir un espai, arquitectura, pintura, escultura. Com exemple la Casa Vicens de Gaudí, carregada d’elements decoratius. COMMEMORAR. Recordar víctimes, fets o com a símbols de reflexió. Ens fa adonar d’una preocupant manca de monuments de reconeixement a la dona. EXPLICAR HISTÒRIA. Mitologia grega o romana en aquest cas amb l’exemple del Rapte de Prosèrpina  de Bernini per explicar les quatre estacions. Martirologis i fets històrics. REIVINDICAR, per desfer una injustícia, defensar l’honor atacat, reclamar el què un creu legítim, i fer-ho amb fotos o expressat amb el cos, curiosament el nu femení s’usa un 87% davant del 17% masculí. PERSUADIR, amb l’efecte de voler ser persuadit, entre variats  exemples, la forma de la plaça del Vaticà que abraça a tothom qui ocupa l’espai. DISTINGIR, abillament de pertinença per agrupament de classes socials, l’artista treballa per encàrrec i es pot veure que segons el nivell econòmic de qui fa l’encàrrec, l’obra reflexa detalls de més o menys riquesa de detalls. EXPRESSAR, l’artista expressa el què sent i veu segons el seu criteri, si l’hi permeten. RESIGNIFICAR, dignificar espais degradats, com ubicar el Guggenheim a la ria de Bilbao, o les escultures urbanes de diferents artistes que trobem en diferents indrets de les poblacions. RECORDAR, fets viscuts. DENUNCIAR, assenyalar actituds com empresonaments per defensar la llibertat. NEGAR/CRITICAR , com més radical i crític és l’artista més preu té la seva obra. CONSTRUIR els MODELS, de masculinitat i feminitat amb estereotips. La miss guanyadora és la més alta i prima, fa un breu repàs dels tipus de cos femení entre 1900 i 1980. Descriu els següents conceptes masculins, metrosexual que cuida extrema la seva imatge, übersexual segur de si mateix, per sobre de la sexualitat, retrosexual destina poca atenció al seu aspecte, spornosexual aspecte de cos tonificat tatuat amb piercing per exhibició. Feminitzar i sexualitzar la figura de la marededéu, posant d’exemple com la figura de Marina a l’època bizantina la veuen com una reina, a l’edat mitjana com una nena i a l’inici del renaixement submisa i esclava del marit. CREAR UTOPIES, les revolucions i conflictes bèl·lics propicien la creació d’obres exaltant noves idees futuristes amb nous llenguatges formes i colors. Resum d’Esteve Garrell i Homs. Fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

6 d’oct. 2018

Xavier Roqué va parlar de LISA MEITNER. Dimarts dia 9 d'octubre.

El conferenciant ens ha fet la xerrada sobre aquesta científica a partir del seu treball basat en els arxius existents a Cambridge, Berlín i Estocolm.

Lisa Meitner (1878-1968) fou una física austríaca contemporània de Marie Curie. Aquesta científica va tenir un paper important en el descobriment de la fissió nuclear. És un fenomen físic pel qual l’àtom d’un element com l’urani o el plutoni, es parteix en dos. Aquest procés allibera molta energia i afecta els àtoms veïns. Si no es controla produeix una explosió. Així succeïren les explosions de Nagasaki i Hiroshima que van dur a terme els EUA. Lisa Meitner no va tenir res a veure amb aquestes explosions. Li proposen incorporar-se al projecte americà de fabricació de la bomba atòmica, i no ho accepta. Tampoc va participar en el Projecte Manhattan, però sí que ho va fer el seu nebot el físic Otto R. Frisch. 

Era filla d’ una família jueva vienesa. S’apassionà per la radioactivitat i la feina dels Curie. Va estudiar física a la universitat de Viena on obtingué el doctorat. No hi pogué entrar fins que va tenir vint-i-dos anys -fins el 1900 les dones no podien anar a la universitat a Àustria-. Els seus estudis foren possible perquè va creure en les seves possibilitats i tingué el suport de la seva família. 

El 1907 es traslladà a Berlín per treballar al costat del químic Otto Hahn. Entra a treballar a la Societat Kaiser Wilhelm on desenvolupa, durant 30 anys, la major part del seu treball al costat d’ Otto Hahn. Una investigadora a partir dels trenta cinc anys envoltada h’ homes científics. Juntament amb Otto Hahn lidera les investigacions sobre el nucli atòmic. Té un lloc de treball i un reconeixement. En el període d’entreguerres creix com a científica i participa en congressos. Treballa en el laboratori. Estudia el nucli atòmic amb aparells modestos. 

Però el 1933 arriba al poder Hitler amb el Partit Nacional Socialista. Comença la persecució dels jueus. Científics jueus seran acomiadats dels seus llocs de treball i perseguits. Meitner, malgrat haver-se convertit al luteranisme i no considerar-se jueva, hagué d’ exiliar-se. El juliol de l’any 1938 marxa cap a Suècia. Tenia seixanta anys. Des de l’exili a Estocolm continuà participant en les investigacions. Manté contactes amb Otto Hahn. Junts culminarien amb el descobriment de la fissió nuclear. A l’hora de publicar el descobriment, Otto Hahn ho fa unes setmanes abans en una revisita alemanya i ella,més trad, en una revista anglesa el febrer del 1939.
Esclata la guerra. L’agost del 1945 Meitner, de vacances a Estocolm, rep la notícia que els EUA han tirat la bomba atòmica a Hiroshima. Fuig al bosc. Quan torna a l’hotel una multitud de periodistes l’envolten; també rebrà una trucada de la dona del president dels EUA. És una científica.coneguda. 

Però l’any 1944 el Premi Nobel de Química li donen només a Otto Hahn. No anomenen a Lisa Meitner. Serà un cop per a ella. Al cap d’uns anys ,quan es van poder consultar els arxius de l’Acadèmia, es descobreix que havia estat nominada diversos cops. El 1949 obtingué la ciutadania sueca i el 1960 es va traslladar a viure al Regne Unit. Lisa Meitner va morir a Cambridge el 27 d’octubre de 1968.

A l’institut de Berlin hi consta una placa gran on s’anuncia que Otto Hahn va descobrir la fissió nuclear, però l’any 2010 es va col·locar una altra placa petita que recorda que Lisa Meitner també l’havia descobert. Un element de la taula periòdica porta el seu nom. Així el 109 Meitnerium. El seu nebot li va escriure el seu epitafi: “Lise Meitner, una física que mai no va perdre la seva humanitat” Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell: Montserrat Lluch Santacana.

6 de set. 2018

Lluís Foix va parlar sobre EL PERIODISME EN ELS TEMPS DE CANVI. Dimarts dia 2 d'octubre.

El curs ha començat un any més. Una benvinguda cordial per a tothom.
El conferenciant ens ha explicat els canvis del periodisme en els darrers temps a través de les seves interessants experiències com a periodista, ja que ha tingut el privilegi d'exercir-les arreu del món. En diverses ocasions ell relatava fidelment els fets que veia però, en alguns casos, no es donava compte dels canvis revolucionaris que en aquells moments s'estaven cobrint i que, al cap d’uns anys, sortien a la llum. És l’historiador, en general, qui posa les coses al seu lloc respecte el que ha publicat el periodista.
Passant al moment actual, des de l’invent de la impremta, que va revolucionar el món de la comunicació, no n’hi ha hagut cap altre efecte tan fort com les evolucions actuals. Estem en un món on els canvis es succeeixen a una velocitat tan gran que la realitat no s’atrapa. Els avenços son imparables i van acompanyats del relat del periodista que detecta informacions en la societat de forma continua, i que es poden capgirar en minuts.
La verticalitat de la informació s’ha transformat en horitzontalitat. Tots portem a sobre un mòbil, que és un potent mitjà d’informació i que fa que 4 milions de persones al món s’intercomuniquin entre ells . El periodista ha perdut el monopoli de la informació. Les notícies, verídiques o falses, que apareixen a les xarxes arriben als confidents abans que als diaris ja que van a la font d’informació. El periodisme clàssic ja no va per davant i això ho ha causat la tecnologia.
Finalment, ens descriu quines son les qualitats que ha de tenir el periodista. Tot i que és un ofici fet amb les presses, i és difícil sortir-se del políticament correcte, el periodista ha d’explicar les coses tal com les veu perquè així millorarà la vida informativa dels ciutadans. Ha de comprovar diligentment els fets i amb exigència de veracitat.
Ha d’analitzar la informació amb tots els codís ètics i tenir un bon punt crític. Tampoc no ho ha d’explicar tot, perquè n'hi ha límits. Ha de fugir de la mentida i, sobretot, de les mitges veritats.
No ha de ser el que s’anomena “un periodista soldat de trinxera” que dispara ràpid el que surt sense fonaments: això no és bo per al periodisme.
Respecte els grups de comunicació, tant si són en paper com digitals, han d’invertir en bona informació, tot contractant bons periodistes que relatin històries ben treballades.
Aquest és el futur del periodisme: cal més reflexió, formació, esperit crític i, sobre de tot, molt respecte envers la ciutadania. Resum Martí Majoral, fotografia Mercè GaschComposició del cartell: Montserrat Lluch Santacana.