Francesc Bailón parlarà sobre ELS NENETS, PASTORS NÒMADES DE IAMÀLIA (Sibèria) Dimarts dia 22 de gener.

Pere Andreu Jariod ha parlat del CENTENARI DE LEONARD BERNSTEIN. Dimarts dia 15 de gener

Celebrar el centenari del naixement de Leonard Bernstein és una excusa com una altra per acostar-nos a una figura fascinant, un dels músics més complets del segle XX. 

Tot i néixer als EEUU, fill d’immigrants europeus foragitats per la diàspora de la primera guerra mundial, com els grans mestres Mitropoulos, Reiner, o Kusevitski, van influir-lo de manera decidida en la seva formació des de jove. Encara que els seus inicis no li van ser fàcils per la pressió familiar, el primer contacte amb la música va ser la ràdio, ho escoltava tot. Amb una sèrie de vídeos se’ns mostra la personalitat i el seu mestratge. Un humanista, apassionat, bon comunicador, directe, senzill, proper i alhora extremadament exigent i meticulós, compositor, músic total. 

La seva gran oportunitat: quan té 25 anys per demostrar la seva vàlua com a director li arriba per una baixa del director Bruno Walter al Carnegie Hall de N.Y. L’endemà portada als diaris de més tirada. En la dècada dels 40 escriu, dirigeix, interpreta, fa tv, cinema, tot a l’hora. Un gran comunicador, que va voler compartir la seva passió per la música amb el màxim de públic possible. A Bernstein, el gran públic el coneix per ser l’autor de la música de West Side Story, de bandes sonores en va compondre d’altres, com també obres per a les sales de concerts, òperes, ballets, misses i simfonies. Pianista, director d’orquestra, pedagog, escriptor, compositor de musicals, presentador de programes de televisió… 

Un personatge complet, amb una gran capacitat per tocar diverses tecles i fer-les sonar sempre molt bé. En el seu llarg i fecund camí el trobem dirigint produccions operístiques al Teatro alla Scala de Milà, amb la soprano Maria Callas, interpretant a Bellini en La Sonambula o Cherubinni a Medea o un Verdi potent com ho és Falstaff, i orquestres d’indiscutible vàlua, quan és convidat per les Filarmòniques de Nova York o de Viena, les orquestres d’Israel, de Palestina, de l’òpera de Viena. La seva gran humanitat i respecte per la música i les persones ho palesa amb el tacte que dispensa als músics de diverses formacions i per les seves interpretacions de Mozart, quan els hi diu als components de la F. de Viena, “la vostra música és la meva música i vinc a aprendre”. Provoca un canvi en aquesta formació quan aconsegueix una extraordinària interpretació de la integral de Mahler. 

Paral·lelament, treballa intensament per acostar la música als joves tot escollint partitures que entrin fàcilment i organitzant concerts. Personatge criticat per la gesticulació a l’hora de dirigir, torna la burla amb ironia tot dirigint la Simfonia nº 88 de J. Haynd només amb mirades i ganyotes. La seva filla Jamie ens fa arribar un testimoni prou clar de la personalitat del seu pare quan diu: “a casa nostra no s’avorria ningú, sempre era plena de gent interessant de teatre, músics, pintors, intel·lectuals”. Tota una filosofia de vida. 
Com a cirereta el conferenciant ens fa aquesta aportació, plena d’humanitat: poc després de la caiguda del Mur li van demanar que dirigís la Novena de Beethoven a Berlín, es va prendre la petita llicència de fer cantar al cor 'Freiheit' (llibertat), en comptes de 'Freude' (alegria). Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell de Montserrat Santacana.

Jaume Sarramona va parlar DELS AVIS COM a EDUCADORS. "Assemblea general" dimarts dia 8 de gener.

El conferenciant va començar amb un to col·loquial: “Sóc educador: ‘Pedagog’ i avi, per tant em sé la teoria i la pràctica”. En l'actualitat el perfil dels avis en dos o tres generacions ha canviat considerablement respecte el seu rol dins de la dinàmica familiar, és molt important i necessari. Últimament, les estadístiques mostren que les expectatives de vida s'allarguen. Això enriqueix la convivència i les possibilitats de poder compartir l'educació dels nets amb els pares. 

Va mostrar unes gràfiques de diferents països, tot incloent unes dades demogràfiques de Granollers, que mostraven l'evolució al llarg dels anys i les expectatives de vida. Va presentar quadres amb unes pautes que marcaven l'actuació més oportuna a l’hora d'educar.

CARACTERÍSTIQUES ACTUALS DELS AVIS.

-Estat físic millor que generacions passades.

-Tenen expectatives de futur, participen força temps en el desenvolupament de les futures generacions.

-Molts avis gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques superior a les dels seus fills.

-La figura dels avis ha reeixit i s’ha reforçat .

-Arriben a la jubilació amb una formació que els permet seguir aprenent i gaudint de la cultura i de l’esbarjo. 

-Com més se sap, més capacitat es té per aprendre.

-N’hi ha un equilibri progressiu en les expectatives de vida. (Estadístiques recents: esperança de vida homes 80 anys, dones 85 anys).

-Actualment han d'afrontar responsabilitats que no existien en anteriors generacions.

PRINCIPIS GENERALS DE L'EDUCACIÓ QUE CORRESPON ALS AVIS.

-L'educació dels nens s'ha de contemplar en tota la seva amplitud.

-Cal mantenir els principis de relació tradicionals: atenció i afecte.

-Acordar amb els pares els criteris generals de l'educació dels nets.

-Mantenir l'autoritat que dona el coneixement i el exemple.

-Mantenir el principi de respecte, afrontant les situacions menys agradables que pugin sorgir.

-Mantenir una constància en el foment dels criteris generals d'educació.

ALGUNES RECOMANACIONS PRÀCTIQUES.

-Pensar que sempre estem observats.

-Incorporar-los a la vida de la llar.

-Compartir coneixements: llegir, buscar informació a internet, gustos, etc.

-Mostra interès per la vida escolar dels nets, les seves amistats, gusts.

-No donar tot el que demanen.

-Ajudar-los a superar dificultats, però que els nets afrontin les seves pròpies responsabilitats.

-Mostrar sintonia i acord amb els pares i l'escola.

La conferència ha sigut celebrada i oportuna, ja que en aquestes dades nadalenques els avis han estat protagonistes, tot tenint l’oportunitat de ser "AVIS EDUCADORS".
Tota la informació sobre Jaume Sarramona a www.sarramona.net. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell de Montserrat Santacana. 

Molt Bones Festes!

Composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Pep Bou va oferir l'espectacle UNIVERS BOMBOLLES. Dimarts dia 18 de desembre.

Avui hem pogut gaudir, com diu en Pep Bou, de l´Univers que ha creat mitjançant les seves bombolles de sabó. Ha estat com entrar en un món visual força desconegut per nosaltres. Veiem, però no sabem que hi ha al darrera de cada bombolla. En Pep ens ha explicat a manera de conferència-espectacle, com va començar aquest Univers.

Ha anat alternant la xerrada amb imatges audiovisuals i fent bombolles en directe.

De com va ser el seu inici en el món de l´espectacle. En Pep sempre ha portat l`ànima d´artista dins seu. Els seus inicis d'artista van ser tocant la guitarra i cantant per als menuts, fins que va veure la primera bombolla de sabó i aquí va començar a investigar com fer-ho per aconseguir unes bombolles més grans i més duradores.

Ha estat mirant mètodes des dels més casolans als més químics. Al final, el resultat és que amb sabó de rentar plats és com millor es fan, bé, i utilitzant un additiu potenciador.

Ens ha explicat com interfereixen les condicions ambientals en les bombolles. Molts teatres i locals no són prou adients per treballar-hi, i té molt a veure l´alçada, la humitat, la temperatura, els corrents d´aire…

En Pep ha estat l´inventor i el primer en fer aquest tipus d´espectacle. Això li ha permès viatjar per tot el món i fer gaudir a milers de persones del seu Univers.

Val a dir que ja té qui l´imita. Però la seva saviesa i les seves dots d´actor seran difícils de superar.

I continua treballant i inventant dins del seu Univers.

La xerrada espectacle ha estat molt interessant i ha potenciat la imaginació dels assistents, cosa que ha fet que hi haguessin moltes preguntes que en Pep ha contestat amb molt de gust, ampliant així el coneixement general.

Moltes gràcies Pep i a tots vosaltres que tingueu un Molt Bon 2019. Resum de Mariàngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Frederic Sesé va parlar de BANDES SONORES 1974-2000, dimarts 11 de desembre.

Per poder-nos situar en el context musical, fem un breu recorregut per les últimes quatre dècades abans dels setanta. Tot recordant el cinema mut, la música era adaptada per un piano a la sala de projecció, l’inici de les bandes sonores amb sistemes tecnològics incipients, buscar una cançó que es posi de moda, les primeres aparicions folklòriques, la incorporació del jazz i les músiques especialitzades per la temàtica, terror, western romàntica, o bèl·lica. 

Arribant als seixanta amb unes tècniques que permeten l’enregistrament multipista. Entrem a l’era dels setanta, ara sí, a partir d’aquí cada exemple amb un fragment de la pel·lícula descrita i la seva banda musical inclosa, on el Pop i la música lleugera entren de la mà de grans mestres, Nino Rota amb la saga Il Padrino o Amarcord entre d’altres. Mike Oldfield pioner en les primeres mescles de pistes, l’Exorcista. John Williams és el compositor escollit per Steven Spielberg per les produccions de Tauró, on amb dues úniques notes crea la suggestió de l’aproximació del tauró, Superman, Encontres a la tercera fase. Entrem a la dècada dels vuitanta, els esforços competitius per millorar la reproducció musical porten a les sales a adoptar sistemes Sensurround i Dolby , les més modestes es veuen en la tessitura de tancar portes. Entra amb força l’ús de sintetitzadors i música electrònica que els mestres no desaprofiten per compondre les noves bandes, Vangelis amb Carros de foc. John Williams, ET l’extraterrestre. Maurice Jarre, Passatge a l’India. John Barry, Memòries d’Àfrica, en aquests exemples anteriors podem observar que els mestres copien els tòpics d’antigues produccions, podríem dir més recrear que crear de nou. Al marge hi deixa l’Ennio Morricone, més creatiu, en La Missió utilitzant la complicitat melòdica d’un oboè barroc bàsic, Cinema Paradiso, el cinema dins del cinema, on la música és intensament italiana. La factoria Disney ens ofereix unes magnífiques bandes sonores de la mà d’Alan Menken a La Sireneta, Aladin o La Bella i la Bèstia. 

Canviem de dècada i ens situem en els noranta, on la fusió d’estils, simfonisme, electrònica o la inclusió d’una cançó comercial fan que els temes evolucionin al pas dels temps. Tornem a parlar de John Williams amb la Llista de Schindler’s on un extraordinari violí broda la partitura. Alan Silvestri aprofita tot el que ja està escrit i fet, i amb una música minimalista de piano sol amb poques notes ens fa un Forrest Gump contundent. James Horner ajudant-se d’una flauta irlandesa i el sac de gemecs crea la partitura de Titànic. Nicola Piovani aprofita tots els tòpics italians amb La Vida és Bella. 

Enllacem l’últim tram dels noranta amb una paraula que ho defineix força clar, Globalització, usem ordinadors, barreja d’estils, tant per l’imatge com per la música. Hans Zimmer fa servir la magnífica veu de Noha (cantant israeliana) per musicar, Gladiador, autor del Codi Da Vinci. Yann Tiersen d’origen bretó no dubte a utilitzar tots els tòpics francesos, inclòs l’acordió per fer la banda d’Amélie. Howard Shoreel la típica flauta medieval reforçada amb els metalls per El Senyor dels Anyells. Bruno Coulais compon una partitura molt original en Els Nois del Cor. Per anar tancant la diferenciació d’estils uns exemples de les produccions a l’Índia de Bollybood on es caracteritza l’acumulació de notes per cada compàs que la fa molt diferent del conegut fins ara. 
Com a propina ens mostra el músic de casa nostra Toni Xuclà compositor d’una sintonia per TV3 on juga amb tres propostes per omplir vint-i-dos segons d’espot publicitari. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana. 

Carles LLadó va parlar de GEOMETRIA i ÒPTICA APLICADES A L'ANÀLISI DE 'LAS MENINAS'. Dimarts dia 4 de desembre.

L’estança que Velázquez va representar en el seu quadre Las Meninas ja no existeix. L’Alcázar de Madrid va patir un incendi l’any 1734. No obstant, el palau tenia un inventari de les obres que s’hi exposaven, amb el detall de les seves mides i disposició, i que es poden identificar en el quadre. L'estança,   anomenada “el cuarto bajo” de l’hereu Carles, mort prematurament, s’havia convertit en una sala d’exposicions, de la qual se’n va treure fins i tot els llums del sostre, deixant només els ganxos de llautó d'on penjaven. El palau, segurament, seguia les pautes de construcció italiana,  en quant a la mida i la distribució de l’espai: estances força llargues, en comparació amb la seva amplada i alçada, il·luminades per les finestres que deixaven entrar la llum natural, a la dreta, i, amb dues portes en els seus extrems. Un referent per aquest estudi és l’obra de Sophie Matisse que reprodueix quadres sense els personatges i el de Las Meninas n’és un; és a partir d'ell que vàrem poder aprofundir en la hipòtesi que oferia Carles Lladó per a la seva conferència: la perspectiva geomètrica del quadre permet arribar a conèixer, avui dia, les dimensions de l'estança i des de quin punt Velázquez va imaginar i pintar el seu quadre. En aquest quadre hi ha la família de Carles IV. Els reis estan pintats en el quadre que Velázquez representa que està pintant i del qual només en podem veure un fragment del seu gran bastidor; si directament no podem veure què està "realment" pintant, sí que ho poden deduir pel seu reflex en el mirall que es troba al centre de la paret del fons, just al darrera de Velázquez: la parella reial. La seva imatge, la de Velázquez, sencera i frontal, el seu posat i el seu vestit, la seva mirada cap a l'observador del quadre, tot fa pensar que es tracta del seu autoretrat, enmig d’unes altres persones que apareixen a primer terme del quadre de Las Meninas, persones que formen part de la monarquia, com la Infanta, i d’altres estaments socials. A sobre hi ha el sostre, sense altres elements que omplen d’aire una estança formalment de pas i això ho indica la porta del fons amb un personatge desconegut. Aquest punt de llum és el centre  de la perspectiva de tota l’obra, l'anomenat punt de fuga. Aquest punt ens ordena tota l’escena. Però la pregunta del ponent rau és: si les mides de la sala són d'uns 20 peus d’amplada, 16 d’alçada i 70 de llargada, on es va col·locar Velázquez per emmarcar i pintar l’obra? D’es d’on la va veure? Doncs, des de fora de la porta oposada a la que correspon al centre de l’obra. 

És el llindar d’aquesta porta la que emmarca, la que enquadra tota l'escena, la història, que Velázquez vol pintar i pinta, seguint les pautes de la perspectiva d’Alberti. Així doncs, la ponència sobre l’obra “La família del rey” que li fou encarregada a Velázquez ha estat mirada des de la geometria, els punt de fuga, l’òptica de la llum, mesures i angles que reconstrueixen l’arquitectura de l’obra que, 150 anys després de la seva creació, fou rebatejada amb el nom portuguès de  Las Meninas, que vol dir les noies que acompanyen l'Infanta. Carles Lladó aporta també el valor dels miralls i la seva importància no només com a reflex dels personatges, sinó per la perspectiva filosòfica de l’ésser humà que ha necessitat representar-se des de temps remots i plantejar-se l’eterna qüestió de la identitat. 

La conclusió és que la recerca que ha fet Lladó, impulsat pels dubtes que els seus alumnes li plantejaven sobre qüestions matemàtiques ens ha fet conèixer la manera com, amb la perspectiva, és possible de reconstruir un espai tridimensional, a hores d’ara extingit, a partir de la seva representació sobre la tela o el paper. Ve a ser l’arqueologia que emmarca la bellesa d’una obra que destaca pel seu relleu intel·lectual. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

DE CAMÍ CAP EL NADAL: acte de cloenda del 25è Aniversari d'AGEVO.

Concert a càrrec de la Coral Sant Jordi a la Parròquia de Sant Esteve.