Avís de suspensió temporal de les nostres activitats. Dilluns dia 16 de març.

El Museu de Granollers i Cinta Cantarell han parlat sobre EL RETAULE DE SANT ESTEVE. Dimarts dia 10 de març.

10 de març de 2020 Quan ja fa un any que tenim en exposició, al Museu de Granollers, el retaule de Sant Esteve, aquest dimarts, hem presentat la llicenciada en Història Medieval Cinta Cantarell. Ens ha parlat de les vicissituds de la venda dels retaules gòtics de Granollers. Molts descobrim que, a més a més del que dóna títol a la conferència, se’n van vendre dos més, petits, de menys importància: el de Sant Sebastià i el de Sant Eloi. És necessari, per entendre la complicada gestió de la venda que, acabant el segle XV, s’encarregà als pintors germans Vergòs, l’elaboració del retaule. Fou a càrrec de la vila i es va instal·lar a la Parròquia, on consta que presidí l’altar major fins al segle XVIII. Va ser substituït, per modes o deteriorament, per un d’estil barroc, procedent de la parròquia de la Mercè, de Barcelona. A partir d’aquí, poc se’n sap. Va estar també, a l’actual Sala Tarafa (antic hospital), i guardat a la Parròquia, fins al segle XX. En tot cas, deixa indefinida la propietat de l’obra. 

Coincidència d’interessos: 

   • Via del tren 

   • Nou Hospital 

   • Necessitat de vendre. 

D’aquesta coincidència neixen les primeres negociacions al 1914. S’allarguen durant anys, amb discusions, enfrontaments i, fins i tot, mobilització dels vilatans per oposar-se al trasllat del retaule. 

Finalment, l’any 1917, es varen vendre els retaules gòtics, que es conservaven a la Rectoria de la Parròquia Sant Esteve. Aquest fet venia motivat per la precària situació econòmica, a l’hora de bastir una part del nou hospital de la vila. Granollers s’estava transformant urbanísticament i social. Precisava nous serveis més adequats amb els temps. El nou hospital era vital, per a la construcció de la nova via ferroviària, que afectava l’Hospital dels Caputxins. La transacció de compra-venda va durar quatre anys i va generar conflictes entre les diverses institucions implicades. Els Ajuntaments de Granollers i Barcelona, la Junta de Construcció del nou Hospital, la Parròquia de Sant Esteve, el Bisbat, La Diputació i La Junta dels Museus. Tot va ser molt complicat. Les xifres que consten en documents eren de 150.000-200.000 pts. Ha quedat palès, l’interès que va tenir la Junta de Museus per comprar els retaules, així com la necessitat de la venda per part de Granollers. 

Així, aquesta decisió, que fou molt polèmica, va contribuir al procés de modernització de la ciutat. També va propiciar que, les taules que avui podem admirar a la sala del Museu, es salvessin de la crema i destrucció produïda com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil. La prensa de l’època, de la capital i de la comarca van recollir molt freqüentment i de manera detallada, el procés de les complexes i laborioses gestions, que culminaren amb la venda oficial, amb data de 22 d’octubre de 1917. Resum German Cequier, fotografies Mercè Gasch i Esteve Garrell, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Marta Simó ha parlat d'UNA APROXIMACIÓ SOCIOLÒGICA-HISTÒRICA DEL JUDAÏSME CATALÀ. Dimarts dia 3 de març.

Per entendre el judaisme deixarem de banda els estereotips per ignorància i ens centrarem en els seus fonaments. El jueu ho és per religió o per sentit de pertinença a un grup, com a comunitat cultural o d’origen. Cal fer esment que hi ha jueus no creients. 

Si ens centrem en l’àmbit religiós observem que són monoteistes i tenen escriptures de referència: TORÀ i TALMUD. Una característica que crida l’atenció és el diàleg i el fet de qüestionar-se contínuament aspectes sobre la fe. Això comporta pluralitat i obertura de pensament: no és d’estranyar, doncs, que convisquin de manera natural diferents tendències o maneres d’entendre el judaisme: Ortodòxia i Ultra ortodòxia, Tradicional i Progressista /Liberal/ Reformista. Pel fet de no renunciar als seus principis serà una comunitat envejada i estigmatitzada pels conciutadans d’altres orígens. En l’èxode des de l’inici dels temps, observem la característica de l’Assimilacionisme, formar part del lloc, voler-se integrar sense perdre les seves conviccions. Quan aquesta característica no funciona neix el Sionisme. 

Hi ha constància de l’arribada dels primers jueus a Catalunya al s. I-III en època romana, fan proselitisme i conviuen en harmonia: és una comunitat que cultiva l’estudi i les arts, fan de banquers prestadors ja que els cristians no ho poden fer per religió. Arribats al s. IV es donen les primeres conversions i, a partir del s. VII, els primers exilis i expulsions. El III Concili de Laterà 1179 marca el tancament de les comunitats jueves en barris closos, coneguts per Calls, on són obligats a portar la rodella. 

Està ben documentat que el Rabí de Girona Moixé ben Nahman conegut com Bonastruc ça Porta, filòsof talmudista cabalista i metge, va mantenir cordials discussions amb el seu homònim de Córdova Maimònides. Deixeble de Nahman fou el rabí Salomó ben Adret de Barcelona (1250-1310) que durant més de 40 anys fou la més alta autoritat religiosa dels hebreus a Europa, Àsia i Àfrica. 

El Segle del Diable fou el s. XIV: prohibicions, acusacions, condemnes per heretgia, avalots antijueus i, per pressió, conversions, son el preludi de l’imperi del terror instaurat per La Inquisició a partir del s. XV. 

L’any 1492 es fa efectiva la seva expulsió i s’inicia la cerca de conversos, inclosos els de vàries generacions, provocant situacions xocants com, per exemple, menjant més porc que ningú i fent la neteja de la llar i negocis en dissabte, dia sagrat, cosa que fan de manera ostentosa per demostrar la seva conversió davant de veïns i autoritats. A Mallorca els hebreus són mal anomenats “Xuetes“ marcats i encriptats: encara avui hi ha 14 llinatges estigmatitzats. 

Del s. XIX fins al s. XXI, n’hi ha un retorn a Catalunya. Per la Constitució del 1840, vénen provinents del centre i est d’Europa; entre 1881 i 1917 fugen dels tzars russos cap a Amèrica i la resta d’Europa i, també, a casa nostra: són molt lliberals i, entre ells, n’hi ha comunistes, socialistes, social demòcrates, sindicalistes amb voluntat d’integrar-se. Venen com és costum molt ben preparats intel·lectualment. Durant el nazisme retornen del nord d’Àfrica i de l’imperi Otomà. 

Després de la guerra incivil hi ha una permissivitat encoberta del règim franquista, els toleren per activar llaços comercials. Més migracions per canvis polítics procedents de la independència del Marroc, la Crisi de Suez i les dictadures dels 70 de l’Argentina, Uruguai i Xile. Actualment les comunitats hebrees a la península pateixen atacs de forma continuada. Per acabar un mirall: Poble Català - Poble Jueu ferms defensors de la identitat com a poble diferenciat. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, disseny del cartell de Montserrat Lluch Santacana

Bibliografia recomanada per Marta Simó, marta.simo.sanchez@uab.cat
Manuel Forcano. Els jueus Catalans. Barcelona: Angle Editorial, 2014.
Vicenç Villatoro. Els Jueus i Catalunya. Barcelona: Editorial Barcanova. 2005.
Diversos autors. Los Judíos de Catalunya. Madrid: Cuadernos de Sefarad, 2007.
Manu Valentín. Voces Caidas del cielo. Barcelona: Comanegra. 2019.
Laura Miró Bonnín. La contemporaneïtat xueta. Palma: Edicions Documenta Balear, 2019.

Jordi Llorens ha parlat de MOÇAMBIC. Dimarts 25 de febrer.

Dimarts vàrem viatjar a Moçambic a través dels ulls del granollerí Jordi Llorens, reporter viatger. Abans de la projecció ens va explicar la seva filosofia de viatjar. Diu que te l’apel·latiu de viatger tranquil, esperit amb el qual se sent molt identificat. Per a ell viatjar és aprendre i descobrir per sentir-se més immers en la riquesa i la bellesa de l’experiència humana on l’atrauen cultures d’illes remotes. I tota aquesta filosofia la reflexa en aquest viatge que ens presenta on recorre la costa de l’oceà Índic de Moçambic. Diu que li va venir per una fotografia que va veure fa uns anys en una fira a Paris. Una persona com ell enamorat del mar, aquesta fotografia el va enganxar i decidir a viatjar-hi.  

“-Partícips del meu viatge a Moçambic! cal que sapigueu que us mostraré primer la cara amable del país, l’altra us l’explicaré en el col·loqui. Som-hi!!.”

Una costa on va anar resseguint llocs verges com els arxipèlags de les Quirimbas i Bazaruto amb les seves enlluernadores platges de sorra blanca, aigües cristal·lines essent un refugi perfecte per a una desconnexió total. Sense deixar de banda l'illa de Moçambic, amb els seus carrers empedrats i les seves majestuoses esglésies de l'època colonial, i l'illa d'Ibo, amb les seves velles ruïnes i la seva atmosfera ancorada en el passat.

I ho fa amb unes descripcions profundes que va treure del seu diari, dels llocs que trepitjava, dels capvespres que veia i de les albades que segons en Jordi han estat les millors que ha vist en els seus viatges. També a traves de les seves imatges ens ha fet sentir el so de l’aigua i del vent. Resumint: hem viatjat gaudint d’unes imatges que ens han fet somiar i transportar en aquests indrets tan desconeguts per nosaltres.

Ja en el col·loqui ens ha explicat l’altra cara del país amb les conseqüències que van patir els moçambiquesos durant la colonització portuguesa i una llarga guerra civil de 15 anys essent un dels països més pobres del món. Com a contradicció Moçambic és un país amb molts recursos on s’estima que la meitat dels ingressos de país seran generats pel gas natural que esta en mans de capital estranger. Per això des del punt de vista dels moçambiquesos, aquest país ja no pertany a ells.

I per acabar una dita sobre el viatge:

No demanis mai a un viatge més del que et pugui donar. Demana-li només el cel damunt teu i un camí sota els peus.

Resum Fina Pou, fotografies Esteve Garell i Mercè Gasch, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Assumpta Montellà va parlar de LA DONA A LA POSTGUERRA. Dimarts 18 de febrer de 2020.

Comença la seva exposició explicant la situació de la dona abans de la Revolució Industrial. Llavors la dona tenia dos tutors, el seu pare de soltera i el marit un cop casada. La vida en el seu matrimoni, consistia en el treball domèstic i la criança dels fills.

En el segle XIX, el 70% de les dones del nostre país eren analfabetes. No podia estar informada perquè no sabia llegir ni escriure. Malgrat aquesta situació, tenim fets on la dona és la  protagonista. Així, el rebombori del pa, el rebombori del lloguer i el rebombori de les quintes. Amb la Revolució Industrial la trobem a les fàbriques, on fou mà d´obra barata. En aquest temps, ja sorgeixen  dones que lluiten per la seva llibertat i els seus drets. Així, Rosa Dolcet, Teresa Claramunt, Clara Campoamor, Victòria Kent i tants d´altres.

Amb la II República arriba el marc legal. La dona entra a la societat de manera activa s'aconsegueix l´equiparació legal entre homes i dones, s´elimina el principi d´autoritat marital, se suprimeix el delicte d´adulteri, sufragi femení, casament civil, llei de divorci i interrupció de l´embaràs. Sorgeixen moviments feministes com ‘Mujeres libres’. També, dones capdavanteres, així com Dolores Ibarruri (la Pasionaria).  En la Guerra Civil les dones hi participen com a milicianes. Cau la República i guanya el Front Nacional.

Amb la postguerra hi ha un important retrocés en els drets de les dones. Tindrem dos tipus de dones: les dones dels guanyadors de la guerra i les dones dels vençuts. Les dones dels vençuts en un llarg silenci, a la presó i a l´exili. Les primeres amb una mentalitat conservadora imposen  la ideologia franquista. Dirigides per la Falange. La seva líder, Pilar Primo de Rivera, la dona amb més poder polític dins del règim franquista. La formació de la dona anirà marcada pel Servei Social i la Secció Femenina. Aquesta visió tradicionalista comporta la castedat a la dona fins el matrimoni i, un cop casada, l´obediència i submissió al marit. L´adulteri comportava penes molt severes. L´Església, tingué un paper important en aquesta formació. El catolicisme imposa la missa, el rosari i el missal. L´entreteniment de la població eren les processons, els pastorets, el cinema amb censura.

A partir dels anys seixanta es comença a sortir del llarg túnel. El Règim agonitza. Surten els moviments feministes. Les primeres dones feministes: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal i M. Aurèlia Capmany. La conferenciant acaba l'exposició dient-nos que les dones són el pal de paller de qualsevol societat, sigui en temps de guerra o de pau. Quan una dona passa al davant, ho fa tot per la societat.  Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Esteve Garrell, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Anna Maria Piera va parlar de JM RUERA i PINART: UN SEGLE DE REFERÈNCIA MUSICAL A GRANOLLERS. Dimarts dia 11 de febrer.

Granollers “Terra de Músics”, així ho afirma l’Anna Maria Piera, Directora de l’Escola de Música i Conservatori Josep Maria Ruera de Granollers, però les coses no sorgeixen de la nit al dia, sempre hi ha un procés.

El 1886 neix l’Escola de Música de Barcelona, el 1891 es crea l’Orfeó Català i diverses petites acadèmies musicals. Veiem també, que ben entrat el segle XX, s’en van creant de noves com l’Orquestra Pau Casals, l’Associació Obrera de Concerts, l’Institut Català de Rítmica i Plàstica. Així és com la música passa de mans religioses a mans civils i, per això, estarà més a l’abast de tothom. Trobem Albéniz, Morera, Granados, Garreta com a grans compositor de l’època.

En aquest entorn social i musical, a cavall del Modernisme i el Noucentisme, neixvel 1900 Josep M. Ruera, que als nou anys es trasllada a Granollers amb la família i comença a estudiar música. Ja als disset anys, mitjançant una beca, es va a Barcelona on tindrà com a mestres Enric Morera, Joan Baptista Lambert i Joan Lamote de Grignon. El 1921 Ruera escriu Aires del Vallès, la seva primera sardana, i el 1923 toca la viola amb l’Orquestra Pau Casals al Liceu en el marc dels ‘Concerts de Primavera’. Tot alternant amb la conferència tenim el plaer d’escoltar diverses peces com Ai Margarideta de Morera, i Juny de Garreta on, al final, sobreposa els dos temes principals de la sardana d’una manera magistral. De Jaume Pahissa escoltem Rosa i Ginesta d’E. Toldrà. Aquí es comença a introduir peces del Mestre Ruera com la innovadora sardana per a quartet de corda: l’obra Meditació on fa referència a la seva joventut, Rossinyol i Empúries la grega que al 1936 es va estrenar al XIV Festival Internacional de Música Contemporània de Barcelona. La ponent ens fa veure que J.M.Ruera, tot i ser molt jove, està a l’alçada dels seus mestres. Com a Mestre Josep M. Ruera va ser Organista titular de la Parròquia de Sant Esteve, fundà l’Orquestra Selecció, dirigí els Amics de la Unió; va ser també professor de l’escola de música, entre altres càrrecs. La conferència es clou amb la sardana del 1930 Tocs de Festa.

Res hagués estat així si el Mestre Ruera no hagués plantat aquesta llavor. Avui, la nostra ciutat gaudeix d’un teixit associatiu musical de primer ordre, amb una Escola de Música i Conservatori amb més de 400 alumnes, una Big Band, una Orquestra de Cambra, un orgue a Sant Esteve amb un cicle de concerts propi, una Societat Coral que ha portat el nom de Granollers arreu del món i tantes altres escoles musicals i tants projectes i actes que omplen carrers i sales de la nostra estimada ciutat. Resum Marta Peitivi, fotografies d’Esteve Garrell i Mercè Gasch, disseny del cartell de Montserrat Lluch Santacana

Isidre Esteve va parlar de LA MITJA MARATÓ: SOM EL QUE ENS PROPOSEM. Dimarts dia 4 de febrer.

Les Aules, en estreta col·laboració amb el Club Atlètic Granollers i els organitzadors de La Mitja Marató, hem posat de nou l’espai del Museu a la seva disposició per motivar els valors que l’esport ens aporta, el treball en equip, l’afany de superació, l’esforç personal i la forma desmillorar la nostra qualitat de vida. 

Som el què ens proposem!!! Contundent de veritat. Aquest dimarts l'Isidre Esteve, portat per l’empresa KH7, ens va parlar de la seva realitat personal: com ha afrontat els reptes que la vida li ha anat posant al davant. Amb humilitat i senzillesa, com si això fos el més natural del món. Des d'infant, tot projectant somnis i il·lusions que semblen inabastables, el seu esperit de treball amb rigor, la immensa força de voluntat i la tenacitat el van portar a l'èlit de la competició en moto, assolint notables èxits en els campionats d’aquí i internacionals, adquirint prestigi entre les diferents marques i fabricants de motos, fins que un accident en plena cursa, a la Baja de Aragón, el deixa en cadira de rodes. 

El nou estat l’obliga a replantejar-se de nou tota la vida i, encara més, el ferm propòsit de tornar als circuits. Ho fa encoratjat pel seu cercle més íntim. Com que amb moto ja no podrà ser, canvia a la modalitat de cotxe, ensems la col·laboració de patrocinadors entre ells l'empresa KH7 i el seu director general Josep Mª Lloreda, qui s'hi implica a fons. Torna amb decisió als circuits, tot participant en Rallis com el Dakar; arrel d'una afectació d'úlceres als glutis, posa en marxa, amb l'ajuda d'un equip interdisciplinari i del KH7, el projecte de creació d'un coixí intel·ligent que li permetrà a ell, i a tants d'altres en situacions similars, poder restar asseguts hores sense malmetre la circulació de la sang per compressió. Decidit a que tots els esforços personals i del seu entorn tinguin continuïtat, crea la Fundació Isidre Esteve, que contribueix a ajudar persones que pateixen discapacitats funcionals, amb un programa pioner de formació integral pels afectats, i monitors de centres rehabilitadors i esportius. Els projectes que estan en marxa actualment són: Coruxo Móvese 2019, Coixí Intel·ligent, Centres Pont, Fundació Wings for Life i Gran Premi Fie. Després d’escoltar el seu testimoni, amb el convenciment i l’energia que transmet, ens va quedar ben clar que, L'IMPOSSIBLE NO EXISTEIX. Resum i fotografia d’Esteve Garrell i Homs. Disseny del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Ignasi Ribas va parlar de QUIN ÉS EL NOSTRE LLOC EN L'UNIVERS? Dimarts dia 28 de gener.

En aquesta apassionant conferència, el ponent ens ha plantejat diverses qüestions: com es va formar l’Univers? 

-Hi ha altres essers vius?
-Quant trigarem a trob-ar altres planetes com el nostre? 
-Com sabrem si estan habitats encara que la vida sigui diferent a la nostra?

Els grecs, van començar a estudiar el cel associant les agrupacions d’estrelles a figures mitològiques. Va ser Galileo Galilei, fa 400 anys, qui va utilitzar el primer telescopi per estudiar l’Univers. En un telescopi el més important és la obertura que deixa entrar la llum; actualment, a Xile hi ha un telescopi gegant amb un mirall de 42 m de diàmetre. A l’espai, en naus, estan instal·lats telescopis, junt a altres enginys que analitzen les ones gravitacionals que permeten als científics avançar en el coneixement de l’Univers. Les distancies al cel son enormes i per això, com a mesura, es fa servir l’any llum que és la distancia recorreguda per la llum en un any, que equival a 10 elevat a 13 Km. La galàxia on estem, la Via Làctia, té una mida de 100.000 anys llum que comparada amb els 8 minuts de llum de distancia de la terra al sol, ens fa pensar que el sol està molt proper.

A l’Univers hi ha milers de galàxies. Les estrelles tenen una vida limitada. Una estrella molt gran, d’unes 15 vegades el sol, s’acaba amb una explosió i tots els elements que la formaven passant a l’Univers que es realimenta. Tots els compostos químics s’han creat a l’interior de les estrelles. 

L’Univers es va formar a traves d’un Big Bang fa uns 13800 milions d’anys. Si traslladéssim aquest període proporcionalment a una escala d’un any, el naixement dels humans seria el 31 de desembre a les 23.39 h i la construcció de les primeres ciutats el mateix dia a les 23,59 h. Som uns recent arribats. De tot el que composa l’Univers només se’n coneix el 5%, de la resta que es reparteix en matèria fosca (23%) i energia fosca (72%), no en sabem res. La feina de l’Ignasi Ribas és investigar si hi ha vida fora de la Terra. Aquesta vida estaria en els exoplanetes que circulen al voltant d’una estrella. D’uns 4000 exoplanetes, 40 podrien ser habitables. Per saber-ho, es tenen de conèixer els compostos químics que hi han a la seva atmosfera. Dintre de 10-20 anys els científics pensen que es podran donar respostes. Els propers anys els americans i el xinesos faran expedicions a la Lluna i s’ambiciona establir bases a la Lluna i Mart, però és difícil i es necessita molt de temps. Com a reflexió final, hem de cuidar molt millor el lloc on vivim i preparar-nos per entendre el que ens envolta. En la immensitat de l’espai no som res. Resum Martí Majoral. Fotografia Mercè Gasch. Cartell dissenyat per Montserrat Lluch Santacana.