Com cada any, cedim l’espai de les Aules al Club Atlètic Granollers, tot coincidint amb la celebració de les proves esportives de la Mitja Marató. Es habitual que en Toni Cornellas, ens faci una proposta i ens porti esportistes o periodistes esportius. Aquesta vegada va convidar a en Pau Navarro.
En Pau és un esportista de casa nostra. Va venir per parlar-nos de la seva trajectòria i experiències personals viscudes abans del fatídic accident que el va deixar en mobilitat reduïda i en cadira de rodes. Jugador d'Handbol i amb un futur prometedor. Quan tenia 18 anys, va patir un greu accident de trànsit junt amb tres companys més, en Martí, en Xavier i l’Oscar. Això marca un abans i un després. Començar de nou, TOT.
De l’abans ens explica les seves primeres inquietuds, jugador de futbol que no li fa el pes, prova l'handbol, des de la base on va progressant poc a poc. Comença a guanyar trofeus, 3 medalles d’or, Selecció Catalana, competicions internacionals, el Sub 19, més un campionat europeu, molta passió dins de l’àmbit amateur, tota una vida i carrera al davant.
Amb 18 anys comença la universitat i, l’Accident!!!, Hospital, recuperació, Institut Guttmann.
Comença des de zero, funcions tan bàsiques com menjar representen un esforç immens. Mentalment en Pau és valent, la vida d’esport amb disciplina i competitivitat són una base de partença, la família, els amics i l’entorn social li fan costat des del primer dia. L’objectiu fixat com una obsessió, és recuperar el màxim com abans.
Prova diferents esports per practicar amb cadira de rodes, fins que es decideix pel rugby, i ho prova al Rugby Barcelona, hi troba el caliu del grup, però, hi ha excés de jugadors. Amb 6 amics de Barcelona en la mateixa situació, ho proposen al Club de Rugby Spartans de Granollers i comença una nova etapa amb èxits. Actualment, és jugador a la Selección Española de Rugby d’esport adaptat.
Finalment, ens explica les reflexions que es fa des del primer moment que té el diagnòstic. Toca de peus a terra i es molt realista. Accepta la lesió i el seu futur incert, les persones del seu entorn, metges, terapeutes, família i amics li fan costat dins del realisme i la gravetat. Es diu a ell mateix, “No tornaré a jugar a Handbol, tinc dues opcions, lamentar-me o assumir-ho i em busco alternatives”, ben decidit opta per tirar endavant, amb resolució i molt coratge. El resultat actual és que és cent per cent autònom i demana que el tractin com a tal, li molesta profundament que el vulguin ajudar.
Ja en el torn de paraules el públic assistent li va demanar ampliar algunes de les coses dites o més personals, ens va encoratjar a no fer vida sedentària utilitzant un verb, més que escaient, NO US ESCARXOFEU.
Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, cartell de Montserrat Lluch.
