22 d’abr. 2016

Jordi Camins va parlar sobre MONTSERRAT, UN UNIVERS AL COR DE CATALUNYA. Dimarts 26 d'abril. .

L'univers ho abraça tot: estels i planetes, cel i terra... arbres, muntanyes, mars i rius. Montserrat està situat al bell mig de Catalunya. Montserrat és un petit raconet de l’univers i els catalans el portem al cor. Montserrat és religió, història, cultura, llegendes, art, devoció, serenitat, alegria, natura, esport, flora i fauna, i catalanitat.

Fa 50 milions d'anys, del conglomerat de còdols que formaven el delta d'un riu va emergir la muntanya: el vent i la pluja van polir la roca tot deixant els cims amb les seves diferents formes: els Frares, els Flautats, el Gorro Frigi, el Cavall Bernat, l'Embarassada, el Camell, l'Elefant, la Mòmia...
La història comença amb l'abat Oliba qui fundà un petit monestir. Els anys i els devots el van fer créixer, les romeries oferien donatius, pregàries, cants i danses. Però no tot foren alegries. Amb la guerra del francès el monestir va patir un incendi. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir va ser cremat i dinamitat. Al 1858 retorna la comunitat i amb l'ajuda de les donacions dels fidels va ser reconstruït. La muntanya ha patit varis incendis, però l'ajuda dels voluntaris i el renaixement natural de la natura ens ha fet confiar en una renovada esperança. A Montserrat, a mes de pau i silenci hi podem trobar: vistes meravelloses de l'entorn, un Museu de qualitat, els cants de l'escolania (del s. Xlll, els més antics d'Europa), peces de record, menjar tradicional. Tot envoltat de les antigues pedres romàniques i dels més moderns enginys com el nou cremallera estrenat fa uns pocs anys. Jordi Camins ens ha fet gaudir d'un Montserrat conegut però que guarda un món d’històries i d'indrets interessants per descobrir. Resum d’Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch.

19 d’abr. 2016

Antoni Dalmases va parlar sobre MÀRIUS TORRES. Dimarts 19 d'abril. .

Màrius va néixer a Lleida l’agost del 1910. La seva família era benestant: dels avis un era metge i l’altre advocat; dels pares metge i mestra amb afició per la música. La ideologia de la família era republicana, lliberal, anticlerical i amb afició per l’espiritisme científic. El pare va ser elegit alcalde de Lleida (1917/1923) per votació popular, era d’Esquerra Republicana i diputat al Parlament de Catalunya. Tant l’avi com el pare van exercir la medecina a Lleida. Tenia dos germans més petits en Victor i la Núria. En Màrius al cinc anys va anar a estudiar al Liceu escolar de Lleida que havia substituït la idea de la submissió per la del respecte. Les seves aficions eren la lectura i la música que practicava sempre que podia. Va posar música a uns poemes provençals. El batxillerat el va fer a l’institut de Lleida. Es va aficionar al teatre i va compondre una obreta curta. Era de caràcter silenciós i callat. El seu gran amic va ser en Jaume Elies que era tot el contrari d’ell, un tabalot. Als 16 anys el pare l’envia a estudiar medecina a Barcelona. L’impacte amb la gran ciutat va ser fort, va freqüentar la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans.
Quan té 17 anys (1927) mort la seva mare que tenia només 39 anys. En Màrius va exercir de metge internista a Lleida i va començar a fer versos.
Punt de llibre que va ser repartit entre el assistents
La seva producció poètica és escassa ja que va morir als 32 anys (9/XII/1942) de tuberculosi al sanatori mixte de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja), on havia ingressat el 1935 amb 25 anys. Allí llegeix, escriu poesia, toca el piano, passeja i anima els altres malalts. Ja no va exercir més la medecina. La seva família es va haver d’exiliar a Montpeller i el pare no va tornar fins 1953, quan el fill ja havia mort.
Antoni Dalmases ens va anar llegint i comentant 17 poemes i explicant-nos el seu significat. Escriu sobre Variacions d’un tema de Hëndel on descriu la sensació de tocar el piano. El ritme dels poemes és una introspecció en si mateix, preguntant-te qui sóc jo?, com visc?. El 29-IX-1936, recent començada la guerra civil, escriu el poema Dolç àngel de la Mort:
   Dolç àngel de la Mort, 
   si has de venir, 
   més val que vinguis ara. 
   Ara no temo gens el teu bes glacial, 
   i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara 
de més enllà del gual.
Torres és un home que estudia la vida i la natura, escriu Un arbre, El xiprer. El 18-III-1937 escriu un sonet en el qual la música és la mare que l’acompanya des del més enllà. També el 1937 escriu Cançó a Mahalta, poema musicat per en Lluís Llach, dedicat a Mercè Figueres, malalta i amiga seva que també estava al mateix sanatori. En els seus poemes surt l’aigua que neteja, és pura i clara com en El pont. Quasi al final de la guerra escriu La ciutat llunyana.
En Màrius no va publicar mai en vida, el seu amic Joan Sales va ordenar els seus poemes i els va publicar. Carles Riba li va dedicar un poema “Poeta mort Màrius Torres”. El seu germà, en Victor, que ha estat alcalde de Lleida va contribuir a recordar-lo: en el parc de Lleida hi ha un monument a la seva persona, l’Institut  de Lleida es diu Màrius torres, i a la Universitat hi ha una càtedra Màrius Torres. També hi ha un premi Màrius Torres. Està enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja. Resum i fotografia de Mercè Gasch

6 d’abr. 2016

Àngel Casals va parlar sobre DARRERA EL MAR I EL CEL, PIRATES i CORSARIS a les COSTES CATALANES. Dimarts 12 d'abril.

L’obra de teatre d’Àngel Guimerà Mar i Cel fa referència a la tradició oral transmesa de generació en generació, d’històries reals o fictícies, sobre les incursions de corsaris a les nostres platges i pobles costaners. Les activitats de corsarisme i pirateria van des de finals segle XII fins a principis del XIX.
Cal diferenciar ‘pirata’ de ‘corsari’. Els ‘pirates’ a la mediterrània eren pocs. Era un bandoler del mar que la seva agressivitat ferotge feia que els seus atacs no deixessin testimonis, per tant les autoritats feien del pirata arrestat, pirata penjat.
Els ’corsaris’ eren diferents. La seva activitat estava regulada i en la majoria dels casos perfectament documentada. Per ser corsari s'havien de complir requisits, era necessari fer una inversió prèvia, pagar una fiança que cobriria les indemnitzacions en cas de mala praxis. Tenir un vaixell adequat amb tripulació. Noliejar o concertar contracte de transport de mercaderies i tenir un port de referència de càrrega i descàrrega. L'autoritat: reis, nobles o comerciants, donaven patent de cors o autorització per exercir el corsarisme. Aquest hi participaven econòmicament: i, per exemple, s'estipulava que el rei es quedes una cinquena part del botí. Tot està documentat fins a l'últim detall.
S'ha d'entendre que el corsarisme era una activitat integrada en l’economia mediterrània deguda al poc desenvolupament dels estats i la poca capacitat militar naval, feien de depredadors del comerç tipus especulatiu, robar a cost zero i vendre car.
La competència va provocar canvis de les rutes asiàtiques en clara competició amb el productes provinents d'Àfrica. Els ports més actius eren de Trípoli, Tunísia o Alexandria. A partir del segle XV entren en joc els corsaris portuguesos que provoquen la pèrdua de la ruta africana. El cristianisme s'expandeix i els musulmans s'empobreixen. Els cristians podien atacar sense conseqüències legals els vaixells musulmans i els de països considerats enemics o en guerra oberta amb la corona catalana. La principal causa del xoc entre musulmans i cristians no era religiosa sinó econòmica
El 1516 apareix Barba Rossa i el corsarisme es militaritza impulsat per l'imperi otomà aportant canvis i millores tecnològiques, millors vaixells, canons i armes de foc.
Des de la caiguda de Granada els cristians comencen a conquerir punts estratègics del nord d'Àfrica i l'ofensiva porta a la conversió forçosa de musulmans a partir del 1523 (moriscos ). La revolta de les Alpujarras 1568 i l'expulsió el 1609 provoca un augment de la pirateria barbarisca.
Es crea una situació força tensa amb la revolta de les Germanies, batejats per força però sense estar convençuts, tenien la prohibició de portar armes, no podien sortir del poble i viure a menys de 25 quilòmetres de la costa. Expulsats, han d'abandonar cases i propietats i només es poden endur el què podran portar a sobre i pagar-se el viatge. Són abandonats a la seva sort al nord d'Àfrica. Conseqüència immediata va ser l’augment d'odi als cristians: es dedicaran al corsarisme tot buscant botí i evitant matar, son coneixedors del territori per tant les incursions van molt ben dirigides, i els botins i esclaus aconseguits son importants: pactaven amb les famílies el rescat, i en cas de no arribar a un acord eren venuts al nord d'Àfrica, o com a remers als galiots.
Les ordes religioses mendicants dels Trinitaris i dels Mercedaris tenien ponts permanents per aconseguir rescatar els captius. Per exemple la població de Mataró organitzava assegurances per pagar els rescats.
Una pràctica estesa dels cristians un cop capturats era renegar de la fe cristiana per poder escapar de l'esclavatge, el musulmà té prohibit fer esclau un germà de fe. Consta que el 1582 hi havien inscrits 21 de 35 corsaris que son renegats. Ho tindran més complicat si retornen doncs hauran de rendir comptes amb la Inquisició.
S'aprecien símptomes clars de decadència durant el segle XVII motivat principalment per l'augment del poder militar i el comerç. Durant el segle XVIII encara hi ha algunes incursions a la costa catalana. El corsarisme s'acaba el 1830 amb l'ocupació militar d'Algèria. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch.

1 d’abr. 2016

Francesc Cortes Mir va parlar sobre LA MÚSICA I LA FIGURA D'ENRIC MORERA, PER DAMUNT DE SARDANES I ANÈCDOTES. Dimarts 5 d'abril.


El conferenciant ens ha endinsat en el moviment musical i cultural en què vivia la societat del final del segle XIX i principis del XX. Enric Morera va néixer el 1865, va estudiar a Barcelona i a Bèlgica on va descobrir la música europea. De retorn a Barcelona es troba amb les formacions dels Cors de Clavé i de l’Orfeó Català, dirigeix també un cor d'obrers i composa cançons per a corals que unides a la poesia catalana donen relleu a la nostra identitat.  Viu l'esperit de la Renaixença i escriu òperes catalanes per contrarestar les sarsueles castellanes tan de moda en l'època. Inspirat en les epopeies wagnerianes, converteix les llegendes catalanes com Fra Garí o el Comte Arnau amb unes representacions de teatre musical que desperten les emocions patriòtiques de la nostre terra. A ell devem les sardanes  inspirades en poesies d'escriptors com Àngel Guimerà en la coneguda sardana La Santa Espina. El primer verset diu així:
Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra mes ufana,
sota la capa del sol.
L'any 1924 el general Losada Governador Civil de Barcelona va prohibir la sardana de La Santa Espina. També va estar prohibida en els anys posteriors del 1940. Aquest esdeveniments ens recorden uns anhels constants per retrobar la nostra identitat i llibertat per al nostre tarannà i la nostre llengua. Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch.