Secularització vol dir que la religió ha passat d’estar al centre a situar-se a la perifèria, a ser un element més de la societat.
A principis del segle XX hi havia un corrent de pensament que creia que la religió desapareixeria de la societat, es basava en el pes de la raó que donava respostes al grans interrogants. Aquesta era la filosofia d’August Comte, “el positivisme”. Considerava que hi havia tres fases en el pensament: l’infantil (estat teològic, tot ve donat per un ésser); l’abstracte (estat metafísic en el què hi havia les religions): i el positiu (estat científic: a partir de la raó es resol tot). Però això no ha passat perquè la religió no ha desaparegut, ha adoptat noves formes que superen i trenquen amb les institucions i formen part de l’agenda pública. Es donen dues característiques.
1/ Les noves formes ens proposen una religió individualitzada, el tema de la comunitat ha passat a segon terme. S’integren creences religioses de diverses religions, es busca l’espiritualitat i no tant la doctrina. Es popularitza una religió sense dogma, creences no definides, agafen maneres molt diferents de veure el món. Es recupera una idea de salvació aquí i ara. La vivència espiritual m’ha de servir per la vida d’ara. Això ens diu que tots tenim necessitat d’espiritualitat. Però cal separar l’àmbit espiritual del religiós. Hi ha preguntes que, siguem o no creient, ens les farem sempre: sobre el sofriment, la mort, que faig aquí... Estem en un moment en què les institucions que transmetien valors han entrat en crisis.
2/ Religiositat diversificada a causa de la immigració, la qual ens ha portat noves maneres de veure el món. També, en viatjar, hem conegut noves cultures, i per últim Internet. Les persones que han deixat els seus països per buscar una vida digna, es troba en un món amb uns valors completament diferents. Els ha canviat tot, només conserven la seva identitat i l’únic que els ajuda és la religió. El trobar-se amb persones d’igual religió els ajuda perquè parlen un mateix llenguatge. La religió és una clau per la seva identitat cultural.
A principis del segle XX hi havia un corrent de pensament que creia que la religió desapareixeria de la societat, es basava en el pes de la raó que donava respostes al grans interrogants. Aquesta era la filosofia d’August Comte, “el positivisme”. Considerava que hi havia tres fases en el pensament: l’infantil (estat teològic, tot ve donat per un ésser); l’abstracte (estat metafísic en el què hi havia les religions): i el positiu (estat científic: a partir de la raó es resol tot). Però això no ha passat perquè la religió no ha desaparegut, ha adoptat noves formes que superen i trenquen amb les institucions i formen part de l’agenda pública. Es donen dues característiques.
1/ Les noves formes ens proposen una religió individualitzada, el tema de la comunitat ha passat a segon terme. S’integren creences religioses de diverses religions, es busca l’espiritualitat i no tant la doctrina. Es popularitza una religió sense dogma, creences no definides, agafen maneres molt diferents de veure el món. Es recupera una idea de salvació aquí i ara. La vivència espiritual m’ha de servir per la vida d’ara. Això ens diu que tots tenim necessitat d’espiritualitat. Però cal separar l’àmbit espiritual del religiós. Hi ha preguntes que, siguem o no creient, ens les farem sempre: sobre el sofriment, la mort, que faig aquí... Estem en un moment en què les institucions que transmetien valors han entrat en crisis.
2/ Religiositat diversificada a causa de la immigració, la qual ens ha portat noves maneres de veure el món. També, en viatjar, hem conegut noves cultures, i per últim Internet. Les persones que han deixat els seus països per buscar una vida digna, es troba en un món amb uns valors completament diferents. Els ha canviat tot, només conserven la seva identitat i l’únic que els ajuda és la religió. El trobar-se amb persones d’igual religió els ajuda perquè parlen un mateix llenguatge. La religió és una clau per la seva identitat cultural.
Caldria definir un bon model de diversitat religiosa: a/ Model en què s’ajunten per barris, per escoles, per hospitals etc. Això crea bombolles; b/ Model annexionista, el dominant es menja els altres. No respecta la individualitat de cadascú; c/ Model interreligiós, en base a mirar d’integrar amb diàleg i conviure entre tots. És el més complex i difícil. A Catalunya hi ha 13 grups religiosos que han anat creixent.
Es consideren tres models possibles per gestionar la diversitat religiosa: 1/ l’estat i les religions van per separat, per exp. França; 2/ cooperació selectiva amb organitzacions religioses reconegudes, per exp. Espanya; 3/ església nacional, per exp. Anglaterra.
Per acabar ho ha exemplificat tot imaginant l’esquema d’una roda de carro: al centre estem nosaltres que ens fem preguntes, els radis són les diverses religions que donen respostes, però cadascuna va per al seu costat i el diàleg es fa difícil. Mercè Gasch resum i fotografia.
Per acabar ho ha exemplificat tot imaginant l’esquema d’una roda de carro: al centre estem nosaltres que ens fem preguntes, els radis són les diverses religions que donen respostes, però cadascuna va per al seu costat i el diàleg es fa difícil. Mercè Gasch resum i fotografia.