28 d’abr. 2019

Maria Bonafont va parlar de Mn. CINTO VERDAGUER, ENTRE L'ESPERIT i LA MUSA. Dimarts dia 30 d'abril.

Amb la derrota de 1714 s’imposa la cultura i llengua castellana. En el segle XIX una sèrie d’intel·lectuals catalans intenten fer renéixer la llengua i cultura catalana tot recuperant els Jocs Florals (Renaixença). En aquest context sorgirà el poeta Jacint Verdaguer.

Neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 d’una família modesta. La mare fou una dona aficionada a la lectura i molt devota. Als onze anys en Cinto entra al seminari de Vic. El seu amic serà el futur mossèn Jaume Collell. Amb un caràcter rebel i d'ocell de bosc s’escapa del seminari. S’acorda que viurà en una masia de can Tona com a mosso i anirà al seminari a les hores de formació. 

Escriu poesies. Es presenta als Jocs Florals. La segona vegada guanya dos premis. Recull el premi vestit de minyó de muntanya. El vestit li va deixar el seu amic Jaume Collell.

En un moment donat, va canviar el seu caràcter i es va centrar en la seva carrera eclesiàstica. Als vint-i-cinc anys va cantar missa.
El seu primer destí fou un poblet de Voltregà, un poble pobre i hostil. Cau malalt i anirà a casa de Jaume Collell. Per amistats d’aquesta família aconsegueix entrar de capellà a la naviliera Transatlàntica propietat d’Antonio López, primer marqués de Comillas. Fa la travessia de Cadis a Cuba. La seva salut millora i escriu l’Atlàntida i l’Emigrant. Més endavant, serà el capellà de la família del marqués de Comillas. En aquesta etapa és un personatge important, envoltat de gent de l’aristocràcia, encara que ell porta una vida austera. El 1877 presenta l’Atlàntida als Jocs Florals i obté un èxit aclaparador. Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas va poder satisfer la seva passió per viatjar. Des de la Mare de Déu del Mont (Garrotxa) escriu l’obra Canigó. Obté també un gran èxit. El bisbe Morgades de Vic el corona poeta de Catalunya al monestir de Ripoll.

El 1886 en el moment de màxima plenitud creadora va emprendre un viatge a Terra Santa.
Va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Augmenta la dedicació als pobres tot buscant el camí de perfecció espiritual. S’interessa per la pràctica de l’exorcisme. Els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb la intenció de desprestigiar Verdaguer. Un dels arguments que fan servir per desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El bisbe Morgades el susprengué ‘a divinis’ (no podrà dir missa ni administrar sagraments). El marqués de Comillas el tira fora de casa seva.

Es desterrat al santuari de la Gleva i després a l’asil de Vic, s'escapa .Va a Barcelona i l'acull la família Duran, una de les famílies que havia ajudat. El seu amic, mossèn Jaume Collell, el va deixar. Conscient de la seva situació va recórrer a la premsa i va publicar una sèrie d’articles En defensa pròpia. A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid i entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents. S’arriba a un pacte amb el bisbe Morgades. El tribunal de Vic aixeca la suspensió ‘a divinis’ i li torna les llicències sacerdotals. És incardinat a la diòcesi de Barcelona on el bisbe li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem a la Rambla. 

Afeblit i prematurament envellit no va deixar mai de banda la literatura. L’abril de 1902 els metges li van diagnosticar tuberculosi. Un dels metges que el va tractar fou el doctor Robert. El maig, el dia que feia 57 anys, és traslladat a la finca de Vallvidrera coneguda com la quinta ‘Vil·la Joana’. 

Mor el 10 de juny a mitja tarda. L’endemà mateix l’Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies i la capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Fou un enterrament multitudinari: la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. Fou sepultat al cementiri de Montjuïc. 

La conferència acaba amb aquests versos del poema Canigó
          “Lo que un segle bastí l´altre ho aterra/ 
          mes resta sempre el monument de Déu;/ 
          i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ 
          al Canigó no el tiraran a terra/ 
          no esbrancaran l'altívol Pirineu.”
Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

21 d’abr. 2019

Festa de Sant Jordi, vetllada poètica. Dimarts dia 23 d'abril de 2019.


Diada de Sant Jordi 2019 a les Aules Universitàries
Presentada per Esteve Garrell
Esteve Garrell en representació de la Junta, va fer la presentació de l'acte, primer per situar la figura de Sant Jordi: la simbologia de la rosa i els llibres com a mostres de l'Amor, la Cultura i el Respecte. 
A continuació, tot donant les entrades als protagonistes de la vetllada, van actuar les persones següents: Mercè Barnils va recitar Música d'Ànima, teixida amb paraules de Rosa Fabregat, Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu i El meu país de Miquel Martí i Pol i Teresa Rebull. La Montserrat Medalla, autora del llibre Nit de Nuvis, en va llegir uns fragments, Nit de nuvis, Elia alumna ideal, Hola mama! i Miryam, després va recitar Senyor Sant Jordi, de Salvador Espriu. 
En Joan Gurt hi va posar la melodia, cantant Caro mio ben, ària barroca de Giuseppe Giordani, Gia il sole dal Gange, ària barroca d'Alessandro Scarlatti, un lied en alemany de franz Schubert, Heidenröslein (Rosa de bardissa) i, finalment, la cançó catalana Pel teu amor (Rosó) de Josep Ribas.
 Programa repartit i presentat per Esteve Garrell, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

7 d’abr. 2019

David Vila va proposar: I SI EXPLIQUEM UN CONTE? dins de la "Setmana cultural de la gent gran de Granollers", Dimarts dia 9 d'abril.

El conte, gènere literari sobre el qual s’ha basat la tradició oral, ha permès a la humanitat explicar la realitat, vestir-la o, fins i tot, transformar-la. Sense el conte, la literatura universal no seria la mateixa. El conferenciant ens explica amb molta claredat què és el conte i el microconte, aclarint que és també un gènere adreçat als adults i conreat amb èxit per guanyadors del Premi Nobel de Literatura. També ens mostra, partint de contes propis, l’abast del gènere i les grans possibilitats d’interpretació que ofereix al lector.
Entre els diferents gèneres de literatura: novel.la, teatre, poesia, assaig, guió, còmic... hi  ha el conte. Els contes poden ser tant per a la mainada o per a adults.

Per a la mainada, els ajuden a descobrir el món, aprenen a llegir i escriure, fan volar la imaginació i també incorporen valors. Presenten als nens mons màgics i fantàstics que els fan descobrir moltes coses i els hi transmeten valors que, de vegades, assimilen millor que si aquests valors es  transmeten directament.
Per als adults s’escriuen també contes que al llarg dels temps han servit per:
- a la antiguitat, per explicar el món.
- al llarg de la història, per transmetre coneixements.
- en règims totalitaris, per denunciar la injustícia: les coses no es podien dir directament.
- Sempre, per oferir una visió diferent de la quotidianitat.
A diferència d’una novel.la en què tot està molt ben detallat a través de moltes pàgines, el conte és breu i imaginatiu. Entres de ple en la història, no hi ha gaires detalls i el final és clau (sempre  ha de passar alguna cosa al final). En els contes per adults, tant podem parlar del tema de l’amor que és el tema universal de la literatura, com de reivindicacions incorporant missatges entenedors.
A Catalunya hem tingut i tenim grans escriptors de contes com Mercè Rodoreda, Sergi Pàmies, Pere Calders entre altres.

Una altre gènere interessant són els microcontes, que consisteixen en contes condensats a la màxima expressió. En lloc de varies pagines tenen dos o tres línies. Amb els microcontes podem descobrir la màgia del llenguatge i fer volar la imaginació. També  podem qüestionar, ser crítics i reivindicatius.
Al llarg de la conferència, el ponent ens ha explicat uns quants contes i microcontes creats per ell, que ens han il·lustrat molt bé sobre aquest gènere.Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.