Es va formar a la zona del Perú, a uns 180 km al nord de Lima. No tingué contacte amb altres civilitzacions que influenciaren el seu origen. No fou una ciutat que va néixer per protegir-se dels conflictes amb altre pobles. El seu origen està relacionat amb el comerç. Fins llavors, els especialistes pensaven que els conflictes entre pobles donaven lloc a assentaments estables i protegits. Ara es demostra que l’origen de la civilització no té lloc en la guerra sinó en el comerç. La cultura Caral es va desenvolupar entre 3000 i 1800 aC, contemporània o més antiga que altres civilitzacions com la d’Egipte, Sumèria, Índia, Xina...
Diversos arqueòlegs i antropòlegs han contribuït en el seu descobriment. L’artífex ha estat Ruth Shady i Caral- Supe ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 2009.
Aquesta ciutat tenia una organització teocràtica i jeràrquica: era una ciutat sagrada dividida en classes socials. Es calcula que va tenir entre 1000 i 3000 habitants i, segons els descobriments, sembla que hi hagué igualtat de gènere.
S’han trobat grans edificacions piramidals on es vivia a dalt. No eren tombes funeràries. Així, al centre de la ciutat una gran piràmide on residia el sacerdot-governador, també una altra piràmide on tenien lloc els rituals dedicats als déus, o edifici piramidal de la ciutat sagrada. També conjunts residencials i un amfiteatre on s’hi feien actuacions teatrals i musicals.
La base del seu comerç era el cotó. Van aconseguir obtenir fins a quatre tipus de cotó de colors. Amb relacions comercials amb altres pobles segons les restes que s’han descobert. Crearen una vall fèrtil en un desert, irrigada per les aigües que feien venir de les muntanyes. Van crear uns sistemes d’irrigació, les amunas, o com captar aigua de la pluja que s’escorre des de les altures a través de séquies per dur-les a les zones específiques.
Pel que fa als coneixements científics, destaquen les schicres, els quipus, els fogons dels altars de foc, coneixements d’astronomia, instruments musicals de vent (flautes), calendari, medicina basada en plantes... Orientaven els seus edificis als equinoccis i solsticis. Des d’aquest lloc, observaven i analitzaven el pas dels astres; de Caral-Supe surt un seguit d’alineacions de pedres cap a l’horitzó. Les línies són marcadors per registrar el moviment del Sol o els astres. Les schires, eren com unes bosses fetes amb fibres vegetals i plenes de blocs de pedres per donar estabilitat a les estructures en cas de terratrèmols. Aquest model s’aplica actualment al Japó. Els quipus eren uns estris per dur el registre i comptabilitat fets amb cordons de cotó; també, però, podien haver estat usats com a forma d’escriptura. Els altars de foc, tenien un sistema de ventilació subterrani que insuflava aire que mantenia i accelerava el foc i la velocitat en determinats punts (un fenomen físic que avui es coneix com l’efecte Venturi). Per al transport fluvial i marítim tenien unes embarcacions (caballitos de totora) fetes de tiges i fulles de totora. No coneixien la ceràmica ni la roda.
Estretament relacionada amb la ciutat de Caral-Supe, es troba Aspero, situada al litoral. En aquesta ciutat s’han descobert restes humans sacrificats (dos nens i un nou nat). Tots amb malformacions i en sepultures dignes, no eren sacrificis humans. Més recentment (2016) una dona que pertanyia a l’elit local molt ben guarnida: s’observa una igualtat de gènere: no hi havia diferències entre homes i dones.
Aquesta civilització va acabar desapareixent a causa d’un canvi climàtic devastador (sequera). La civilització Caral va abandonar els seus temples fa 3800 anys per escapar de l’escassetat d’aliments que els estava matant de fam, segons les investigacions. Els seus habitants van deixar la vall del riu Supe i van migrar a llocs veïns, més a prop del mar. Aquí van construir nous temples, en els quals van deixar testimoni de la gran sequera que van patir. El 1997 l’arqueòloga peruana Ruth Shady anuncià el descobriment de Caral-Supe. La cultura preceràmica més antiga d’Amèrica.
Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografies Mercè Gasch i Esteve Garrell,
i cartell Montserrat Lluch.
