28 de febr. 2012

Pere Andreu Jariod ha parlat sobre LA MÚSICA CLÀSSICA AL CINEMA, dimarts dia 6 de març


Pere Andreu Jariod ens ha fet un resum breu de la simbiosi entre el cinema i la banda sonora que acompanya les pel·lícules. En el cine mut era un pianista l'encarregat d’acompanyar la pel·lícula amb una música adient. A començament dels anys 1940, amb el cine sonor, la músic clàssica troba el seu lloc en el cinema. Hi han dos tipus de música en el cinema la "diegètica", que representa ésser reproduïda per un aparell, com la ràdio o bé un grup musical, i l’ ”extradiegètica” que il·lustra un paisatge o bé sentiments personals dels actors.

Moltes de les músiques clàssiques de Mozart, Wagner, Saint-Saëns o Mahler han agafat popularitat degut a les pel·lícules. Com 2001 Odissea en l’Espai de Kubrick amb música de Richard Strauss o Mort a Venècia de Mario Visconti amb música de la 3ª i 5ª Simfonies de Mahler; també en la pel·licula Mahattan  de Woody Allen, la Rapsòdia en Blues de Georg Gerswuin, per acabar amb el magnífic duo de les Noces de Fígaro de Mozart en el film Cadena Perpètua que el converteix en un dels moments mes sublim i emotiu de la pel·lícula. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

21 de febr. 2012

Vicenç Villatoro va parlar sobre "Moon River, filosofia d'una vida", dimarts dia 28.

Una seductora narració basada en una trobada casual que origina una emotiva història sobre l'entrega i l'amor per conjurar la mort.
Moon River transcorre en els passadissos de la tercera planta de l’Hospital Clínic, on Pere, el protagonista a l’espera del resultat d’una analítica, es troba de forma fortuïta amb Maria, pacient amb càncer. És l’inici d’una jornada intensa de converses i aproximacions amb la malaltia de teló de fons. 
Aquesta circumstància fortuïta és la base en què tots dos descobriran i alimentaran la seva mútua atracció, basada en afinitats subtils, en la necessitat d’escalf i de companyia, i en la por a la solitud i a la mort. Mentre que a ell l’ha deixat la parella, la Maria està casada i té dos fills, però se sent sola davant la prova que li han de fer l’endemà per saber si pateix un càncer que ja creia superat.  

Moon River, una filosofia de la vida
Vicenç Villatoro va distingir de bell antuvi els conceptes, presentació d’un llibre, col·loqui basat en el seu argument i prèviament llegit pels assistents i l’explicació de com es construeix una novel·la. L’exposició molt amena i entenedora es fonamentà en una pregunta: perquè vull escriure una novel·la. I va explicar el seu procés. Per a ell escriure és viure i la vida n’esdevé la principal font d’inspiració. L’escriptor al llarg de la seva vida classifica tot allò que li crida l’atenció i un dia podrà ser-li útil. Indrets, temps, persones, situacions, estils, circumstàncies. I un bon dia es produeix el perquè. Hi ha un motiu i aleshores comença el treball i la confecció de l’esquema. Una novel·la no ha d’explicar històries vertaderes però l’explicació ha de ser creïble per a que sigui viva. I aplicà la seva lliçó a l’escriptura de Moon River. La malaltia de l’esposa. I tot seguit: per què a mi, i la corresponent de l’altre: per què no a mi. La base és certa però el ropatge pot no ser el propi dels protagonistes, com els protagonistes tampoc cal que siguin els inspiradors del perquè. El títol el desvetllen les darreres pàgines. Un final d’esperança malgrat que el tema l’inspiri la malaltia, la  mort i la vida. Resum Joan Sala Vila,  fotografia Mercè Gasch.

14 de febr. 2012

Carles Ribell ha parlat sobre 10 ANYS DEL TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS, dimarts dia 21 de febrer.

El Teatre Auditori de Granollers és un equipament municipal que es va inaugurar oficialment el dia 15 de febrer de 2002 amb l'estrena de l'espectacle Ricardo y Elena de Carlos Santos. Està situat al carrer Torres i Bages, núm. 50. És obra de l'arquitecte Josep M. Botey. Compta amb dues sales: la sala Gran amb capacitat per a 700 espectadors i la sala Petita, per a 221.


La història del teatre a Granollers
Carles Ribell ha anat explicant el desenvolupament del teatre a Granollers. Les primeres representacions van tenir lloc al teatre de Sant Domènec (avui Sala Tarafa) allà pel 1856. Aleshores els ciutadans eren els protagonistes del teatre. El teatre era diversió i oci, els actors no eren professionals. Hi havia una forta realitat associativa.
A finals del segle XIX i començament del XX, ja hi ha quatre grups escènics. El cinema reforça el teatre, en canvi la TV i el cotxe fan l’efecte contrari.Als anys 40 es torna a recuperar l’associacionisme i el 1945 torna ha haver activitat teatral. Als anys 60 en Ramon Munné  i en Josep Botey fan els primers muntatges per Sant Tomàs d’Aquino, torna ha haver una ciutadania al darrera de l’activitat teatral. A dalt de l’escenari apareixent professionals, però hi ha menys espectadors. S’han perdut espais cap el 1973 i a més a més l’Ajuntament enderroca el teatre de la Unió Lliberal. Cap el 1978 es presenta un projecte municipal que no es veurà realitzat fins el 15 de febrer del 2002, ara fa 10 anys. Les obres es van iniciar al 1984, però hi van haver molts entrebancs per acabar-les. Al llarg d’aquests anys hi han passat uns 300.000 espectadors i s’han representat més de 500 espectacles. S’inaugurà amb només dues sales, i l’obra amb què es va estrenar volia significar que el local anava destinat a música, teatre i dansa. L’obra va portar molta polèmica que va servir per fer propaganda. Actualment es fan dos tipus de programació, aquella que apropa companyies nacionals i la que presenta programes promoguts per entitats locals, enquadrades dins de “Granollers a Escena”. Resum i fotografies Mercè Gasch

7 de febr. 2012

Francesc Estabanell i Raventós parlarà sobre UNA FAMÍLIA DE GRANOLLERS, dimarts dia 14 de febrer

Amb Estabanell va arribar la llum”. Francesc Estabanell i Raventos va néixer a Barcelona al 1959, va estudiar dret i es va llicenciar en antropologia, Ha viscut entre Barcelona i Granollers. Des del 26 anys s’ha dedicat, de ple, a l’empresa familiar, i des del 2007, any en què va morir el seu pare, dirigeix el holding que va heretar: l’empresa elèctrica que va complir 100 anys el 2010. Inicialment van comprar-se els drets d’un salt d’aigua a la capçalera del riu Ter per fabricar la seva pròpia energia. El 1912 es van presentar al concurs públic per a l’enllumenat de Granollers i la festa major del 1913 ja va lluir amb el seu servei. El 2008 i 2009 l’empresa va ser premiada com la millor d’Espanya del seu ram.
Actualment l’empresa té consciència cívica i social. Participa i patrocina activitats culturals, benèfiques, educatives, i de defensa el medi ambient, i fa estudis per millorar el futur.
Del cotó al quilowatt, de Roda de Ter a Xile

Francesc Estabanell va manifestar que ell representa la 4ª generació. Actualment s’han introduït a Xile on col·laboren amb una Cooperativa de Regants amb què han fet un pacte social per donar-los energia elèctrica.
Tot planerament ens va exposar l’expansió de la seva família.
La història va començar el 1877 amb el seu besavi a Roda de Ter, on feia i venia vànoves a la seva mateixa casa. A mida que el negoci va anar prosperant van ampliar-lo, a Centelles, a Barcelona, a Granollers. Dels teixits i filats van passar a l’energia l’any 1900. El besavi va anar a Suïssa i allà aprèn què és l’energia. Tot volent reduir costos, ja que el preu de l'hulla s’havia encarit molt, compren els drets de dos  salts d’aigua a Sant Pau de Seguries. Amb l’energia que produeixen donen llum a la fàbrica i permet fer tres torns. Instal·len una  línea d’alta tensió des de Sant Pau de Seguries a Centelles, 58 Km que donen llum a tots el pobles del recorregut.
De fet és la història de dues famílies, Estabanell i Pahisa, humils i artesanes que tenen una línea de conducta que els ha portat a l’èxit: treballar, respectar els socis, compartir les decisions, cohesió i confiança mútua.  Primar les inversions per sobre dels beneficis al socis, tots ells familiars, i un respecte per totes les persones, des de directius a operaris. Ambdues famílies estan arrelades en el territori i el seu progrés, ja que la llum canvia els usos socials de les persones. Resum i fotografia de Mercè Gasch

1 de febr. 2012

David Bassa ha parlat sobre ELS 25 CATALANS DEPORTATS A L'INFERN, dimarts dia 7 de febrer.

Viatge de dos joves professionals, el periodista David Bassa i el fotògraf Jordi Rubió, al camp de concentració nazi de Mauthausen, amb motiu del 60 aniversari de l'alliberament del camp. Aquest any farà 10 anys de la publicació del llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig.
Síntesi de la conferència
Al nostre país la transició va ser amnèsica, es va fer un pacte d’oblit que ha deixat un forat negre que costa molt d’omplir. Els joves nascuts els anys 70 volen saber què va passar. Per això David Bassa i Jordi Ribó el 2001 i 2002 es van dedicar a buscar supervivents dels camps de concentració/extermini a l’Associació de Mauthausen. Eren gent gran, entre 80 i 90 anys, molt reticents a ser interrogats. Tenien por i desconfiança. Van aconseguir interrogar 21 de 25 supervivents.
Els republicans que van anar a aquells camps tenien esperit de lluita. Volien lluitar contra el nazisme i aconseguir la llibertat. Dintre dels camps hi havia diferències i lluites entre anarquistes i comunistes, entre republicans espanyols i polonesos. A cada barraca hi havia un cap que el convertien en còmplice dels assassinats. Eren ells els que feien entrar els seus companys a les càmeres de gas: si no ho feien els mataven. Els van crear un gran sentiment de culpa: els supervivents van quedar psicològicament tocats. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat.