16 de des. 2013

CANTADA DE NADALES. Coral de nivell elemental de l'Escola Municipal de Música Josep M. Ruera. Dimarts, 17 de desembre


Jornada de cloenda del primer trimestre de les nostres Aules i també el començament de les Festes de Nadal. És una diada molt diferent ja que amb ella encetem l'entrada dels dies nadalencs. La conferència es transforma en un dia de concert, si bé s'ha preparat com una classe amb un aire excepcional.
La coral dels alumnes de grau elemental de l'Escola de Música Josep Mª Ruera de Granollers, foren els escollits per amenitzar l'acte. El seu director i la Montserrat Morral com a pedagoga, varen portar el fil conductor per donar a conèixer musicalment cada una de les peces interpretades. Peces per a infants amb lletra poètica o divertida i acompanyades d'expressió corporal per tal de fer sentir als nens i nenes el sentiment del ritme i la paraula acompanyada per la inspiració de la melodia musical adient.
Amb les nadales, Montserrat Morral va posar l’èmfasi  amb paraules de Joan Amades, en què ens diu: la cançó popular no es de ningú, però es de tothom. Es l'ànima del poble i les diferents versions no fan altra cosa que enriquir-la, ens arriba fins al fons de l'ànima i desvetlla tots els nostres sentiments i emocions. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

6 de des. 2013

Assumpta Bassas ha parlat sobre TEMPS DE VIDA, TEMPS DE CREACIÓ: ARTISTES DE LLARG RECORREGUT. Dimarts dia 10 de desembre

“Des dels anys 70 historiadores i crítiques d’art han posat en evidència la minsa presència d’obres de dones artistes a les col·leccions públiques i privades dels museus, així com la poca atenció prestada al simbòlic matern en la reflexió sobre la creació...
A dècada dels 90 l’exposició comissariada per Catherine de Zegher, Inside the visible: An Elliptical Traverse of Twentieth Century Art. In, out and from the Feminine, originada precisament al Béguinage de Kortrijk (Bèlgica) i desplegada més tard als Estats Units, proposava estudiar la creació de les artistes visuals com una font viva i substancial de pensament sobre l’art i la cultura moderna i contemporània”.
Extret de
Duoda.
Panoràmica de la sessió
Assumpta Bassas està escrivint una tesis sobre les dones artistes. Ens va parlar de cinc dones que viuen en conjunt la vida i la creació: Agnès Martin 1912 -2024 Canada EEUU;  Silvia Gubern, Barcelona 1941; Fina Miralles, Sabadell 1950; Eugenia Balcells, Barcelona; i Anna Halprin 1920 EE.
Renuncien a la fama i als bens materials per viure deslligades de compromisos i lligams S’entreguen  apassionadament a la creació i comparteixen l'experiència de buidar els seus coneixements tècnics i teòrics, també tots els prejudicis per aconseguir el control de l'"ego" i deixar fluir els seus instints davant la bellesa i una emotiva felicitat. La vida, les malalties i deficiències les enriqueixen, fins aconseguir una plena activitat artística passats els noranta anys. El seu art, sigui pintura (expressionisme abstracte,  perforaments  audiovisuals) o dansa, les porta a una sensació de plenitud espiritual, mental i corporal.
En resum, tots tenim tota una vida per omplir-nos de vivències, però tenim també tota una vida per buidar-nos dels prejudicis i obrir el nostre cor a la inspiració, a la bellesa i a la felicitat. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

1 de des. 2013

Pere Diumaró va parlar DE LA FONDA EUROPA A CAN PERET DE LA TAVERNA. Dimarts dia 3 de desembre

Pere Diumaró a la plaça de la Corona, on va néixer, on ha viscut sempre i des d'on ha estat testimoni de totes les transformacions d’aquest punt. Els seus llibres recullen la vida de Granollers tot partint de les seves vivències arrelades en llocs tan emblemàtics com aquesta plaça, o la Fonda Europa, o Can Peret de la Taverna...

Conferenciant i glossador durant l'acte
El Sr. Enric Garcia-Pey, ha fet la presentació del conferenciant i una síntesi del llibre La Carretera 1880 - 2010. Ha explicat amb detall tot el que ha estat l’artèria principal del centre de Granollers, nomenant i situant botigues, bars, i oficis que es feien, així com els noms de personatges significatius per a la vida col·lectiva de la nostra ciutat, tot arrencant des de l’any 1880, data de la construcció de la seu de la Unió Liberal que, amb el temps, ha esdevingut el Museu de Granollers.
El senyor Pere Diumaró i Pou coautor del llibre ha anat exhibint i explicant una àmplia col·lecció de fotografies on apareixen multitud de persones, moltes ja desaparegudes, que van tenir un protagonisme en algun moment del passat. Ho ha deixat ben clar: mai la carretera ha estat “la calle Mayor”, com alguna vegada algú l’anomena... i que eren més bonics els fanals que hi havia abans de la darrera remodelació.
Resum de Montserrat Lluch, fotografía de Mercè Gasch.

24 de nov. 2013

Jordi Camins va parlar sobre LES MUNTANYES: MITES I DIVINITATS, 2ª part. Dimarts dia 26 de novembre

Jordi Camins, observador de glaceres, alpinista i esquiador reconegut, és un científic les aportacions del qual es fan servir per a diverses publicacions erudites i per exposicions en Centres d’interpretació de les Glaceres Pirinenques. També col·labora en el programa de la web Glaciers Online, la més important a nivell internacional en matèria de glaciologia. Ha estat guardonat amb el premi Medi Ambient en la modalitat 'trajectòria a favor del medi ambient'. 
Síntesi de la sessió alpina
El llibre de Jordi Camins Los 100 últimos glaciares del sur de Europa recull un exhaustiu treball de recerca sobre el canvi climàtic en els glaciars i els seus efectes, tot fent una comparativa amb fotografies de les diferències de les glaceres uns anys enrere i a l’actualitat. És un text que sensibilitza a la societat i dona un toc d’alerta de la realitat actual, per tal que els governants prenguin mesures urgents.
L’autor, amb un to col·loquial, va explicar les seves experiències en les expedicions a diferents països: Pakistan , Xina, Nepal. La riquesa dels viatges, és conèixer la gent, els seus costums i, a més, poder gaudir de la naturalesa (Muntanyes) En aquest països la seva forma de viure està determinada en funció de la llengua i la religió (Budisme, Hinduisme).
Tota l’exposició va quedar reforçada per fotografies interessants, tot mostrant els costums i forma de vida de les persones. Les zones rurals són més estrictes en les seves pràctiques i costums, ja que les tenen molt arrelades, a diferència de les ciutats que venen condicionades els últims  anys per la gran influència del turisme.
A Katmandú i viuen uns 1.500.habitans. La seva vida té alguna similitud amb l’India pel que fa les religions (Budisme i Hinduisme)  on conviuen sense cap conflicte.
Al Nepal els temples són molt relaxants i tanquils, es pot entrar sense problemes, les cares dels nepalesos reflecteixen molta pau i tranquil·litat. En els temples viuen els monjos “Sadus” (Hinduistes) que estan en la 4ª fase de meditació, viuen de les ofrenes i aliments que la gent els hi porta.
Una costum que ens va sorprendre, va ser veure una diapositiva d’una nena  molt pintada, que segons els rituals nepalesos és triada quan és molt petita, i queda recluida en un monestir apartada de la societat on és adorada com a una divinitat. Deixa de ser divina quan té la primera menstruació: aleshores ha de sortir del monestir no tenint cap futur, i acaba moltes vegades en la prostitució.
Un altre ritual comú en aquest país son “les cremacions” dels difunts. Els familiars son els que s’encarreguen de la preparació de la pira funerària, el cos cremat és llençat al riu “Batmati” 
El conferenciant va exposar tot d’una forma molt emotiva i didàctica, transmetent-nos la seva estimació i respecte per la naturalesa. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

17 de nov. 2013

Antoni Dalmau va parlar sobre les VERITATS I MENTIDES DE LA HISTÒRIA, dimarts dia 19 de novembre.

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.
Resum de la xerrada
Antoni Dalmau ha fet veure, al llarg de tota la xerrada, que cal tenir una mirada crítica en aproximar-nos a la història, perquè aquesta és manipulable, cal considerar que l'han escrit els vencedors, i costa de saber de la gent humil, que en general està amagada.
La història l'han escrit els vencedors no els vençuts. Ha posat l'exemple que si els nazis haguessin estat vencedors, la versió de la II guerra mundial probablement hauria estat diferent.

La mateixa història d'Espanya ens parla d' emperadors, reis.... què en sabem dels esclaus? què en sabem de les dones? quan són elles les que conservaven el patrimoni i educaven els fills mentre els homes eren a la guerra. S'ha de desenterrar la història amagada i ser molt i molt crítics.
En general la història es manipula per diferents interessos; econòmics, periodístics, al servei d'un missatge... En tenim exemples a Catalunya en la celebració, entre d'altres, del mil·lenari. A Espanya el propi rei a l'abril del 2011 va dir que el castellà no s'havia imposat mai. De vegades i per conveniències no es modifica sinó que s'obvia, exemple a França del nord no és parla de la croada dels càtars ni de la invasió del nord contra el sud del segle XIII en batalles duríssimes abans d'arribar a l'actual França. En diferents pel·lícules històriques i per interessos comercials també hem vist poc rigor, etc.
També cal tenir present que el rostre de la Història modificada, alterada hi arriba pel propi temps. Exemples; el Partenó d'Atenes edifici en ruïnes a l'actualitat tenia en origen els seus colors vermells, blaus, daurats que eren exuberants. L'Esfinx de Gizeh a Egipte al costat de les tres piràmides, va estar molts anys colgada fins el coll, per això no té nas, té el color de les pedres quan abans era vermella amb un mocador al cap de ratlles grogues i blaves. Les esglésies romàniques a pedra vista abans eren arrebossades i pintades de vermells, blaus daurats. A l'edat mitjana la gent era analfabeta per això pintaven per impressionar i captar les atencions.
També cal ser crítics, per saber que les anomenades tradicions són molt més properes en el temps del que pensem. Exemple el sardanisme, castells, excursionisme, correfoc són dels anys 80. El pa amb tomàquet va néixer a les zones rurals i no va arribar a Barcelona fins a l´època de les grans obres del metro i el cobriment del tren pel carrer Aragó. En venir immigrants però també pagesos varen plantar tomaqueres als laterals del C/ Aragó. La nostre memòria és feble i de màxim tres generacions.
No podem aplicar conceptes i mentalitats d'avui per explicar el passat. El segle XVIII Catalunya no era com és el segle XXI la gent no tenia massa visió fora de la seva comarca, no hi havia consciència única homogènia, llavors es lluitava per; repartiment d'aigua, d'impostos... Resum de Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

8 de nov. 2013

Montserrat Medalla va parlar sobre, SALVADOR ESPRIU: EL POETA QUE ENS HA SALVAT LES PARAULES, dimarts13 de novembre,

"L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava". Extret de lletrA. 
Un moment de la conferencia i la seva síntesi
Al seu pare, notari, li agradava exhibir-lo; als 10 anys se sabia el Quixot! Dues desgràcies familiars van marcar profundament el seu caràcter: als 7 anys va morir una germana de les complicacions d’un xarampió i als 14 el seu germà Francesc a conseqüència d’una caiguda. Aquests fets li van tornar reflexiu. Va passar temporades a Viladrau, on s’aplicava a la lectura de la Bíblia i història antiga. Als 16 anys un viatge a Sevilla per Setmana Santa el va impressionar profundament; d’aquella època data la seva primera obra, única que va escriure en castellà: “Israel”. Als 17 anys entra a la Universitat i contacta amb molta gent interessant i viatja en vaixell amb alguns companys a diversos llocs, entre ells Israel que el va impressionar però Creta el va decebre. Llavors va escriure “Ariadna al laberint grotesc”. Li feia il·lusió estudiar arqueologia i història antiga.
La República el va mobilitzar durant la guerra, però mai va anar al front, doncs la seva salut no ho permetia. La guerra el va frustrar; tancament interior i resistència. L’any 1939 escriu “Antígona”, però fins el 1958 no es va poder representar, estrenant-se al Teatre Candilejas, de Barcelona.
L’any 1940 mor el seu pare i va necessitar posar-se a treballar a la notaria. El 1946 escriu “El cementiri de Sinera” i dos anys després “Primera història d’Esther“, funeral de la llengua catalana, que va ser representada al Romea.
Autor d’una extensa llista d’obres, entre les quals: “La pell de brau”, “Ronda de mort a Sinera”, “Inici de càntic en el temple” musicada per Raimon. “Una altra Fedra, sisplau” ...
Va morir als 71 anys, i reposa a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. L’acte ha estat acompanyat de lectures de poemes i guitarra. Síntesi Montserrat Lluch, fotografía Mercè Gasch.

2 de nov. 2013

Francesc Bailón va parlar de L'EXPEDICIÓ DE JOHN FRANKLIN: LA GRAN TRAGÈDIA DE L'EXPLORACIÓ ÀRTICA, dimarts 5 de novembre,

"...va ser un viatge fallit d'exploració de l'Àrtic, dirigit pel capità Sir John Franklin, que va partir d'Anglaterra el 1845, quan ja era un oficial de la Royal Navy i un experimentat explorador que ja havia participat anteriorment en tres expedicions àrtiques... La seva quarta i última expedició va començar quan ja tenia 59 anys, i tenia com a objectiu travessar i explorar l'últim tram del Pas del Nord-oest, encara inexplorat..." Viquipèdia
 
 

Sínesi de la sessió amb un moment de la conferencia
En els segles XVlll i XlX la gran aventura de l’Àrtic porta els descobridors i aventurers anglesos a obrir noves rutes de coneixements de navegació per unes aigües inexplorades.
L’objectiu té uns fons comercial, trobar el pas del Nord-oest per arribar als països orientals de la Xina i obrir una nova ruta al comerç de mercaderies.
Una expedició rere l’altra, varen perdre vaixells i homes davant dels llargs hiverns àrtics.
Com més nombrosa era l’expedició més perill corria pel fred i la manca d’aliments.
En John Franklin va per segona vegada d’exploració a l’Àrtic, és la més preparada: els millors homes, el millor vaixell, menjar enllaunat. 134 persones són embarcades per anar a la aventura. La seva missió és la d’explorar i cartografiar les terres glaçades del Nord. Quan arriben a l’estret de Lancaster el gel no permet avançar la nau.
En arribar l’hivern es disposen a fer un campament per passar-hi la llarga nit polar. No els preocupa el menjar, però les presses per enllaunar-lo serà el verí que acabarà amb la vida de tots els homes, per una sobredosi de plom.
Són molts els aventurers que amb la promesa d’una forta quantitat de diners s’arrisquen a buscar l’expedició perduda. Aportaran nous descobriments i coneixement d’aquelles terres, però de molts d’aquells homes i vaixells no se’n sabrà mai més res.
Posteriorment en diferents expedicions es va descobrir el pol magnètic, el pol geogràfic i, últimament, grans jaciments de petroli i de gas que es poden convertir en un allau de conflictes entre el Canadà i Anglaterra sobre els drets adquirits de la seva antiga colònia..Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch

22 d’oct. 2013

Faust Pagès i Sergi Palau van parlar d' ELS CASTELLERS, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT, dimarts 29 d'octubre,

La Unesco va aprovar la inclusió dels castells a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat 16 de novembre de 2010. D'aquesta manera, els castells adquirien una categoria universal. Després de superar els diferents filtres, la decisió final es va prendre en la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que es va celebrar a Nairobi (Kenia).
A l'acte hi va assistir una delegació catalana encapçalada pel president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i en la què també hi era el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), Miquel Botella.
 
Resum de la sessió
Els primers castells es van enlairar a Valls al segle XVIII. Durant el segle XIX i començaments del XX van entrar en crisis, i no va ser fins els anys 20 de segle passat que van tornar a ressorgir. Actualment n’hi ha per tot Catalunya i també a les Balears.

Els conferenciants ens van passar un vídeo gravat per la Generalitat de Catalunya amb motiu de presentar-se, el 17 d’abril del 2008 a la candidatura com a Patrimoni Cultural de la UNESCO. El vídeo destaca positivament els factors d’educació, incertesa, cultura, passió, amistat, recompensa i modernitat dels castells. Al 2010 van ser declarats Patrimoni Immaterial de la humanitat. A Catalunya només La Patum de Berga té la mateixa categoria i, a tot el món, només 213 activitats culturals gaudeixen d’aquesta nominació.
Actualment hi ha 7.000 castellers agrupats en 66 colles. Al 2007 es va passar una enquesta i va resultar que un 98% coneixien els castells, i un 94% els valoraven molt positivament. Els castells són cultura popular. Destaquen pels valors que hi ha al darrera: treball en equip, poques individualitats, gent amateurs, tenen sentiment d’identitat, esperit obert i integrador, participació plural i transversal, recompensa de l’esforç, esperit festiu i de superació, tradició i modernitat. La camisa de diferents colors identifica la colla que pertanyen. No fan publicitat. Als anys 80 entren dones a les colles i això els fa progressar molt. En moments de crisi econòmica augmenten els participants.
Els castellers van per tot Catalunya i també surten del país. Les colles s’ajuden mútuament, fan pinya junts. Hi ha castells de 6, 7, 8, 9, i 10 pisos. Aquests dos últims es consideren de gama alta. Només hi ha 5 o 6 colles que els fan. Estan formats per 1, 2, 3, 4, i 5 persones per pis. La base està formada pel tronc, després hi pot haver la pinya i les manilles. Hi ha castells que s’aixequen per sota. El castell està coronat pels dosos, l’aixecador i l’anxaneta. Cal carregar i descarregar el castell per haver reeixit. Disposen de gent especialitzada que estudia com evitar lesions i com minimitzar els riscos. Surten a TV33, a la Xarxa local de TVs., publiquen la revista Va de Castells, estan presents a Internet. També fan activitats extra castelleres.
Els Xics de Granollers es van iniciar el 1992, durant el primer boom dels castells. Ara ja fan castells de 8. Són de 150 a 160 participants. Per créixer necessiten massa social. En la seva colla també tenen colles universitàries. Tenen un organigrama tècnic format per 15 persones, i un altre d’administratiu amb 15 persones més. Durant l’any fan de 25 a 30 actuacions per la comarca. Tenen un web: Xics de Granollers, una revista: El Pati en format digital, i veu a Ràdio Granollers. El seu lema és: Força, Equilibri, Valor i Seny. Resum i fotografia de Mercè Gasch

16 d’oct. 2013

Josep M Sans Travé va parlar sobre ELS TEMPLERS, SET SEGLES DE LLEGENDES, dimarts 22 d'octubre

Balduí II de Jerusalem cedeix el
Temple de Salomó a Huc de Payens
i a Godofred de Saint-Omer.
L'Orde del Temple va ser una institució medieval de caràcter religiós i militar carregada d'elements llegendaris, nascuda poc després de la primera croada. Els seus cavallers són coneguts com a templers...
 
Josep M. Sans Travé és autor de diversos llibres sobre els templers, i la seva incidència a Catalunya, tema que ha estudiat i ha fet centre de les seves recerques.
 
Síntesi de la conferència
Sovint es confon els templers amb els càtars, però no hi tenen res a veure: els càtars eren heretges, en canvi els templers van ser un orde religiós dins l’Església, això sí, van viure a la mateixa època, els segles XII i XIII; i també alguns templers francesos van acabar a la foguera.
Parlar dels templers és actual perquè l’any passat va fer 700 anys que el Papa Climent V va suprimir l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, el dels templers.
El seu origen es situa en la confrontació cristianisme-islamisme. La primera croada va ser justament per a la recuperació de l’antic Imperi d’Orient per al món occidental, i per tal d’ajudar i protegir els pelegrins que acudien als llocs Sants, doncs sovint eren fustigats a Palestina.
El terme Templers ve per la seva fundació, doncs el rei de Jerusalem, per tal de comptar amb el seu suport, els va atorgar el Temple de Salomó, a Jerusalem.
Per dur a terme la seva tasca van necessitar diners i reclutar personal que s’involucrés en la missió, i comptant amb la col·laboració del Papa, van aconseguir l’entusiasme d’Europa, que es va bolcar amb els templers.
A casa nostra el comte Ramon Berenguer III es va fer templer, i a més els va fer donació del castell de Granyena l’any 1131. El darrer castell templer és el de Peníscola. També va tenir molta importància el de Miravet, lloc des d’on es coordinava la defensa.
Les seves regles van ser molt estrictes pel que fa al mode de vida dels frares: vot de celibat, habitar en cases religioses, i observar un rigorós comportament.
Van dedicar-se àmpliament a el que avui en diríem activitat bancària, amb nobles i comerciants, facilitant-los hi les exportacions i importacions, així com el canvi de moneda.
Amb les seves males arts, el rei Felip IV de França va aconseguir el descrèdit de l’orde, i finalment l’any 1312, després de 183 anys d’existència, el Papa el va suprimir. I Occident va perdre la seva principal defensa a Terra Santa. Resum i fotografía de
Montse Lluch Santacana

8 d’oct. 2013

Claudi Mans i Teixidó va parlar sobre si HI HA FUTUR SENSE NUCLEARS NI PETROLI?, dimarts dia 15 d'octubre

"Les Conferències Catalanes per un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible continuen la tasca de pressió perquè Catalunya pugui abandonar el malson nuclear i l’addicció als combustibles fòssils i pugui començar a fer via pel camí de la independència energètica. Per fer-ho possible hem d’obrir la porta a l’ús generalitzat de les fonts d’energia que flueixen de forma natural per la biosfera: el Sol, el vent, l’aigua, la biomassa, la calor de la terra, etc. combinat amb fer que l’energia es faci servir amb moderació i amb la màxima eficiència, tan a nivell de generació com a nivell d’ús final."  XXVII Conferència Catalana per un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible
Síntesi de la sessió
El conferenciant ha fet un recorregut des de l'època que els habitatges no tenien llum fins a l'actualitat on les demandes energètiques s'incrementen contínuament. No som prou conscients del que tenim i del que implica cada vegada que arribem a casa i accionem l'interruptor de la llum i els de tants i tants estris. Cal reflexionar sobre com hem passat de ser esclaus mecànics a ser esclaus elèctrics.

La incògnita de si hi ha futur sense nuclears i petroli al llarg de la conferència ha quedat força resolta en el sentit que hi ha futur sense nuclears i petroli, però no d'una manera immediata. Cal treballar molt a nivell individual, general i mundial per cercar maneres d'incrementar la utilització d'energies renovables com poden ser el vent, el sol, les hidroelèctriques, les marees, l'energia geotèrmica, el biogàs, el bio-dièsel (transesterificació d'olis a substàncies similars al gasoil),
La xarxa elèctrica espanyola té demandes molt concretes i molt estudiades al llarg del temps amb moltes diferències entre el dia i la nit ( pot variar en un 40%) i entre les diferents estacions. Això fa que s'hagi de buscar sistemes per la falta i excedent d'energia. Està ben estudiat i s'aplica el sistema d'embassaments que funciona bé en els països que tenen pendents com nosaltres.
Els governs tenen la obligació d'estudiar els problemes globals actuals i de futur; el creixement demogràfic (Xina, Índia, Africà...), el manteniment i millora de la qualitat de vida, la contaminació i l'alta producció de diòxid de carboni causant del canvi climàtic, l'esgotament de les primeres matèries, la geopolítica... Cal no oblidar que diversos processos es retroalimenten.
També ens hem i s'han de plantejar quina energia és millor; la més barata?, la més segura?, la de menys residus?, la que produeix menys diòxid de carboni?, la més renovables?, la més constant?, la més fiable de subministrament?... Queda molt per fer i s'ha de fer pensant amb; les necessitats que tenim, en com tallem el malbaratament, en que podem estalviar, de quines matèries primes podem disposar, de quins països podem importar etc.
També cal considerar la utilització i l’eficàcia del transport públic. No podem oblidar els combustibles biològics: el biogàs, la biomassa de primera generació o com obtenir etanol a partir de blat de moro, i el bio-dièsel a partir d'olis, de moment no es fa, la biomassa de segona generació; obtenció d'etanol a partir de llenya i bio-dièsel a partir d'olis usats, aquests últims podrien funcionar en el futur.
Temes actuals com el Fracking per obtenir petroli està permès en uns països i no en d'altres. Els projectes semblants al Castor funcionen bé en altres països, aquí veurem si el tancaran, segurament no es va preveure que els terrenys són calcaris i la proximitat d'una falla. Resum de  M. Carme Esplugas, fotografía de Mercè Gasch

1 d’oct. 2013

Joan Vives va parlar sobre RICHARD WAGNER ENTRE HEROIS, SOLITARIS I CAVALLERS, dimarts dia 8 d'octubre

El 2013 es celebra el bicentenari del naixement del compositor alemany Richard Wagner(1813.1883) Joan Vives, musicòleg, flautista, locutor de Catalunya Música, professor i divulgador musical. explica que Catalunya és un dels països on la petja de Wagner ha estat més important i abraça no solament el camp musical -Pedrell, Albéniz, Morera, Vives, Millet, Toldrà-, sinó també altres manifestacions artístiques com les literàries i plàstiques, principalment.
Només unes dades: ja a l’any 1862 els Cors de Clavé cantaven Wagner i s’organitzaven veritables peregrinacions a Bayreuth; el 1901 es va crear l’Associació Wagneriana; i una òpera com Lohengrin ha estat representada 236 vegades al Liceu de Barcelona.

Síntesi de la conferència
 El 22 de maig del 1813 neix a Leipzig Richard Wagner, han passat dos-cents anys. Si el segle XlX marca el començament de l’anomenat segle de la Ciència i la Indústria, amb l’entrada del segle XXl hem entrat a l’era virtual. Els canvis son abismals en tots els aspectes però, ara igual que abans, els amants de l’òpera queden subjugats per la força i l’encant de la música de Wagner.
La vida de Wagner és novel·lesca, tempestuosa: aclaparat pels deutes, canviava sovint de ciutat i corria d’un lloc a l’altre buscant la satisfacció dels seus somnis. Va ésser un artista molt odiat i estimat. Va ser un innovador, tenia tanta confiança en les seves idees que la seva capacitat de creació i treball recau totalment en ell mateix.
La seva obra s’inspira en els antics mites i llegendes medievals i, endut per el sentiment romàntic del moment,  és capaç d'enaltir el sentiment èpic o amorós que porta els seus herois fins el sacrifici sublim de la mort. L’argument de les obres, l’orquestració, vestuari i també el teatre de Bayreuth, foren creats exclusivament per a la interpretació de les seves òperes.
Pel que fa la música, seguint els passos dels més prestigiosos compositors, segueix una nova manera molt personal d’expressió en el discurs operístic. Dóna als personatges un motiu musical anomenat “leit motif”, “motius guia” , breu melodia que defineix el personatge, o una acció, una idea o un objecte. S’aparta del conegut estil italià, amb les seves àries i duets, per crear unes òperes amb un gran sentit dramàtic tot seguint el fil conductor d’un “leit motif” que va ser l’element coordinador de gran expressió. Cada actor i cada símbol de l’acció, l’espasa, l’anell... tenen un motiu musical propi que acompanya totes les situacions de les persones i dels conceptes. Wagner va aconseguir conjuntar de tal forma el ritme, la melodia i la lletra que les seves obres formen una unió perfecte per al cant.
Com ens va dir en la magnifica conferència Joan Vives: “la música és el millor que hem rebut de Richard Wagner”.  Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch

28 de set. 2013

Inauguració del curs 2013-2014. Cinta Cantarell Alexandri ha parlat sobre: GRANOLLERS DINS I FORA DE LES MURALLES, dimarts dia 1 d'octubre

"El patrimoni arquitectònic de Granollers ha estat inventariat des de principis del segle XX. Els criteris d'inclusió dels edificis per catalogar han variat amb el temps, i de vegades amb les modes. Malgrat l'existència de mitjans legals per a la defensa del patrimoni, massa sovint se n'ha prescindit amb el resultat d'una desigual representació en el que ha arribat als nostres dies..."
"El patrimoni històric i arquitectònic de Granollers", ponencia de Carme Barbany i Cinta Cantarell publicada a l' Anuari del Centre d'estudis de Granollers, 2001, p.77-104.
 
L’acte inaugural del curs 2013-2014 va estar regit per la presidenta de la nostra Entitat, senyora Mercè Gasch, i vàrem comptar amb la presència de l’alcalde de Granollers, senyor Josep Mayoral, qui ens ha dedicat unes paraules d’encoratjament per la tasca que ens és pròpia.

Cinta Cantarell Alexandri ha parlat sobre: GRANOLLERS DINS I FORA DE LES MURALLES La historiadora de Granollers ens ha dit que els orígens de la nostra ciutat es suposen al Neolític, època en què es daten uns vestigis d’un fons de cabana i també s’han descobert troballes de diferents estris ceràmics, com ara bols. Més endavant, ja en la dominació romana, hi ha indicis de l’existència d’una vila, tal com ho confirmen el descobriment d’un cap que s’atribueix al déu Bacus, la necròpolis de Can Trullàs i un mosaic de l’antiga presó.

Del nom de Semproniana, precedent del de Granollers, se’n fa esment als Vasos Apol·linars, i per la seva situació en el llistat de les diferents “estacions”, se n’ha deduït que podria tractar-se de la ubicació de la vila romana. No és fins el S. X que apareix el nom de Granollers; de l’escut se n’han fet diverses conjectures: glans de roure i alzina, el nom del patrici Lucio Canuleio o Canuleyo, Granula, com deien els gots, Granulariis = graner, Granulus, diminutiu de gra, Gracolaria, terra de gralles. El que sembla més verídic podria ser Granolla, que ve del mot “granota” i s’ha constatat l’existència de basses amb granotes. Però el fet és que en un escut del 1447 ja hi surten dues gralles.

Fotografia de 1915, de Josep Salvany

L’església romànica de Sant Esteve és l’edifici més antic de la ciutat. Granollers creix en funció del mercat: encara avui dia els noms de les places ens assenyalen el tipus de mercaderies que s’hi podien trobar: olles, cabrits, oli, blat, gallines, fruites, i la plaça major, actualment la Porxada. També ens va parlar del “Llibre de Privilegis i Ordinacions”, del segle XIII, època en la qual es van bastir les muralles, que van tenir un perímetre de 816 metres. Hi havia 11 torres de defensa, un camí de ronda i cinc portals d’entrada que coincidien amb les vies de comunicació existents.
La conferència va acabar al segle XVI i hi haurà una segona part. Síntesi Montserrat Lluch

11 de juny 2013

Núria Candela ha parlat sobre: JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA: HOMENATGE A PERE QUART, dimarts dia 18.

La conferenciant va fer una exposició molt entranyable, primer va situar el personatge i desprès, amb molta emotivitat, va recitar alguns versos significatius del poeta.
Joan Oliver i Sellarés va adoptar el pseudònim de PERE QUART, amb què va firmar tota la seva obra poètica.  Neix l'any 1899 en el si d'una família burgesa benestant de Sabadell, el seu avi patern va ser uns dels fundadors de Caixa de Sabadell, era el quart d'onze germans, acabant sent l'únic supervivent. Estudia la carrera de Dret, i el seu esperit inquiet el porta a viatjar per tot Europa. Oliver va destacar-se  pel seu compromís polític (causa republicana).
La seva obra literària és molt extensa i valorada, motiu pel qual va ser  guardonat  amb el premi d'Honor de les lletres catalanes. La ponent va dividir la seva obre en quatre etapes, reflectint cada una el moment vital, personal i professional del poeta. 
1.- L'obra fa un recorregut a traves dels seus poemes tot fent interpretació del personatge explicant la seva vida. 
2ª. El seu exili  a Santiago de Xile motiva els seus poemes: Naufragi, Noè, Absència, Sòlita, Corrandes del exili, un recital molt emotiu que va ocasionar molts aplaudiments en el fragment: 
                   "En ma terra del Vallès
                   turons fan una serra
                   quatre pins un bosc espès
                   cinc coteres massa terra 
                   com el Vallès no hi res" 
3er. Al retornar al seu país al 1947 troba un país desfet, el neguit i la tristor queda reflectit en els seus poemes: El guany, Lletania, Cançó explicita,.
4ªrt. Els poemes d'aquesta etapa queden reflectís amb la fe i l'amor a la seva pàtria. Sòlita, utopia, Poble meu, La petita taverna, un ric català, La vaca Suiza. Desprès d'una vida intensa en vivències personals i amb una obra extensa, teatre, poesia, que algunes d'aquestes van ser musicades per, Lluis Llac, Ovidi Montllor i Santi Arisa, que van ajudar a una projecció popular de la seva obre. El poeta mor el 1986 a Barcelona i és enterrat a Sabadell, deixant un llegat molt ric per el nostre país.
La conferenciant va finir la  seva exposició tot deixant palès la seva professionalitat interpretativa recitant els poemes amb molta emotivitat. Va acabar l'acte amb forts i llargs aplaudiments, sent una magnifica cloenda de les activitats d'aquest curs de les Aules Universitàries. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch   

4 de juny 2013

Assumpta Montellà va parlat d' EL SILENCI DELS TELERS, dimarts dia 11.

El riu Llobregat conté una excepcionalitat única al món. En 20 kms. del seu recorregut s’instal·laren 18 colònies tèxtils, a cavall de dos segles, afiançant la Revolució Industrial a casa nostra. Seguint el fil de El Silenci dels Telers, entrarem al túnel del temps per conèixer de prop la vida dels obrers, entre l’església i la fàbrica a la colònia Pons, la torre de l’amo de Viladomiu Nou, i els carrers de la colònia El Guixaró.

Assumpta Montellà ens fa una descripció de la dona treballadora de les colònies tèxtils. Als 14 anys començava la seva vida laboral i acabava quan el seu cos vell no podia acomplir amb el treball. S'enamorava, es casava, cuidava del marit i dels fills, era tant la seva entrega, que la vida lliscava sense esperança, sense lluita, confortada només per la confiança de poder posar cada dia el plat a taula.
El silenci dels telers. La crisis tèxtil. El silenci de la seva sordesa (pel brogit dels telers)
El silenci de la seva opinió (mai varen ser ateses) El silenci de la seva identitat (els seus noms han estat oblidats)
Han estat sempre dones treballadores, sense nom, sense drets, sense queixes. Han hagut de tirar endavant la família i treballar, treballar, treballar... fins a l'esgotament. Vivien i morien en una colònia, sense tenir coneixement dels esdeveniments, la seva ignorància era quasi absoluta.
No en parlen malament de la colònia. És el seu passat i no se'n poden avergonyir. Estan orgulloses de fer bé la seva feina i d'aguantar, en silenci, els abusos d'amos i d’encarregats.
Ploren, la seva vida va ser una estafa. Per a les filles el treball a les colònies era indigne i immoral.
Les colònies han plegat. És el silenci dels telers. Síntesi i fotografia d' Aurora Casals

28 de maig 2013

Jordi Llorens i Estapé va parlar de LES ÈTNIES DE LA VALL DE L'OMO A ETIÒPIA, dimarts dia 4.

Al sud d’Etiòpia, a la vall del riu Omo, hi ha una regió lluny de qualsevol civilització on s’amaga un dels racons més salvatges de l’Àfrica. Un viatge pel túnel del temps que ens portarà a una sabana poblada on viuen unes quinze tribus, cadascuna amb el seu territori ben delimitat. Entrarem principalment al món de l’ètnia surma. Tribus que mai no han estat colonitzades, no pas pel seu caràcter hostil, sinó perquè habiten llocs remots i agrestos. Observant la seva manera de vida, ens serà fàcil d’imaginar-nos com devien viure a la Prehistòria.  Síntesi de la conferència
La Vall del riu Omo, a Etiòpia, és el racó més salvatge de l’Àfrica. Estem parlant d’una sabana habitada per més de 15 ètnies. No són perilloses, han estat abandonades al tractar-se d’unes terres sense res per explotar. Bressol de la Humanitat, allà van ser trobades l’any 1974 les restes de “Lucy”, d’uns 3.500.000 anys d’antiguitat. Sense infraestructures turístiques ni camins de carro. És imprescindible un guia amb respecte per les ètnies i que en parli alguna de les seves llengües. Paludisme, malària, malaltia de la son poden trobar-se... Cal pagar als caps tribals per poder obtenir fotografies, que a més imposen les seves condicions.
La seva primitiva forma de vida ens trasllada a remotes etapes del principi de la nostra espècie, els seus costums no han canviat i es van mantenint generació rere generació. En el cas dels hamer destaca la bellesa de les seves dones, moltes de les quals els anells que llueixen als turmells són senyal de la seva solteria. Tenen ritus iniciàtics pel passi de nen a adolescent, com ara el que anomenen “jumping”, on han de saltar per damunt d’una dotzena de vaques unides. Les noies, a gust seu, són flagel·lades pels nois amb unes vares amb la finalitat que les hi quedin marques al cos, fet que les fa més atractives a la vista dels nois... qui l’hagi pegat més té dret a casar-s’hi. Les dones són robustes i així els cal perquè damunt d’elles recau tot el treball. Una altra de les ètnies, els mursi, són de les més agressives. Les dones porten un plat al llavi, i realment causen pànic. Expliquen que el costum és degut a que els homes tenien por que les altres tribus les segrestessin. Se’l treuen per menjar, sempre entre dones. Si una no duu plat, no es casarà mai. Els homes porten el cos pintat i totalment afaitat. El fusell, que obtenen del contraban, forma part de la seva indumentària i si algú roba, el maten.
La seva alimentació és a base de tef amb el qual elaboren una mena de crêpe de gust agre, al qual afegeixen carn o verdures. Els àpats són en comunitat, i un cop per setmana prenen sang de vaca per a enfortir-se, diuen. Es governen pel Consell d’Ancians, que dirimeix en els problemes entre les ètnies. Són de religió animista i viuen uns 60 anys.
La millor època de l’any per anar-hi és els mesos de desembre-gener, doncs de dia la temperatura és molt alta encara que les nits són bastant fresques. Cada vegada hi ha més restriccions per als turistes (és un parc natural), en bona part a causa de les seves conductes improcedents, com ara subministrar abillaments occidentals als nadius. Resum Montserrat Lluch, fotografia Abel Casals


21 de maig 2013

Miquel Massallera i Colom va parlar d'un VIATGE EN GLOBUS, dimarts dia 28.

Els humans són éssers observadors i curiosos. Per casualitat varen observar que una bossa amb aire calent, trencava la gravetat i s’enlairava A principis del segle XVlll ja varen fer l’experiment d’enlairar un globus amb un ànec, un gos i algun altre animal casolà El globus es va enlairar bastants metres i va fer un recorregut d’un quilòmetre, va ser tot un èxit. En el regnat de Lluis XlV de França, el rei Sol, dos aristòcrates de la seva cort, sol·licitaren el vistiplau del rei i després de resoldre uns quants conflictes per la seguretat personal dels pseudo-científics, aconseguiren un vol de vuit quilòmetres a vuit-cents metres d’alçària i amb un aterratge sense perill. Veient la seguretat del vehicle, l’exèrcit creu que pot ser un avantatge per descobrir els moviments dels exèrcits enemics, però els canvis de la direcció del vent o els canvis meteorològics no aconsellen l’ús militar de l’enginy. El 1960 comencen a volar en globus els primers aficionats esportistes. Fins el 1970 no va estar autoritzat al nostre país aquest tipus d’esport



Miquel Masallera fa més de trenta anys que té el títol de pilot i ha volat per infinitat de països en les moltes trobades de globus aerostàtics, Campionats de Catalunya, Gran Prix Espanya 1992 (Sevilla, Madrid, Valencia) Festival Internacional de Mallorca, Campionat d’Europa a Alemanya i Àustria... Ha fet curses per països llunyans, Senegal, Corea, Suècia... I sobretot ha fundat una empresa dedicada a vols turístics en globus, tot facilitant així l’oportunitat de gaudir d’un vol ple de sensacions plasenteres i relaxades. Síntesi d' Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch


15 de maig 2013

Ramon Nogués Carulla va parlar de L'ÈTICA DE LA PROTECCIÓ DE LA VIDA, dimarts dia 21 de maig.

Guió de la conferència.
"1. Programació evolutiva dels nostres comportaments. Desplegament cultural.
2. Situació d'intensa acceleració evolutiva i tècnica
3. Els grans capìtols: a) origen de la vida; b) actuacions enfront de la malaltia; c) la fi de la vida; d) la vida en conjunt : ètica de la biosfera
4. Plantejaments de les lleis de referència en societats plurals." Ramon Nogués Carulla

Idees bàsiques
El conferenciant  ha parlat i definit bioètica com una disciplina nova que cuida la vida en un sentit ampli lligada al medi i al planeta. La bioètica seria la branca de l'ètica que aspira a proveir els principis orientadors de la conducta humana en el camp biomèdic.
En un sentit ampli, la Bioètica no es limita a l'àmbit mèdic, sinó que inclou tots els problemes morals que tenen a veure amb la vida en general, entenent d'aquesta manera el seu camp de qüestions relacionades amb el medi ambient i el tractament d'animals. La vida i les necessitats actuals són molt diferents a les d'aban, perquè la població ha crescut molt i i els recursos són diferents i demanen molta reflexió. Aquestes reflexions les emmarca en quatre punts:
1er. Origen de la vida, i la necessitat de regular la demografia .
2on. Actuacions davant la malaltia, cal considerar les conseqüències de les diferents actuacions possibles actualment.
3er. Fi de la vida, cal reflexionar i regular els diferents tractaments .
4rt. Cura de la vida en el seu conjunt, aquí cal una reflexió sobre l'ètica ecològica per tal de preservar el planeta per a les properes generacions.
La reflexió ens implica a tots: politics i societat civil. La conferència va ser molt interessant, al mateix temps va obrir molts interrogants perquè hi podéssim reflexionar seriosament. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch

9 de maig 2013

Antoni Dalmases i Pardo va parlat de L'HOMENOT JOSEP PLA, dimarts dia 14 de maig.

“El conferenciant ha ofert un recorregut per la vida d’en Josep Pla: Palafrugell 1897, Llofriu 1981. El presenta com un personatge conegut, controvertit i criticat, però per sobre de tot destaca les seves dots literàries, era una persona que sabia observar i escriure molt bé, va gaudir de la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Descendia de família benestant amb patrimoni notable. Comença Medicina a Barcelona,no li agrada i es passa a la facultat de Dret, carrera que acaba el 1919.
Descobreix la penya de l'Ateneu Barcelonès i les seves tertúlies entre personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. Allà va obrir els ulls cap a una literatura clara, senzilla, intel·ligible i per a tothom. El director de la penya l'introdueix al periodisme; primer al diari Noticias, poc després a La Publicidad: fa de corresponsal a diferents països.
Catalanista moderat fou elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista el 1921, a la seva comarca del Baix Empordà. El 1924 degut a un article crític a la política militar va patir exili a Paris: allà es va apropar a opositors catalans contra la dictadura de Primo de Rivera, concretament a Francesc Macià. Viatga per Europa i el 1925 publica el primer llibre Coses Vistes amb gran èxit i, a finals del mateix any, publica el segon llibre Rússia. El 1927 torna a Espanya i fitxa per la La Veu de Catalunya, diari de la Lliga de tendència lliberal conservadora. S'apropa a Francesc Cambó líder del catalanisme moderar que l'envia a Madrid l'abril del 1931 com a corresponsal parlamentari de la La Veu.

Al setembre del 1936 abandona Madrid i, des de Barcelona, marxa a Marsella en companyia d'Adi Enberg. Va a Roma on escriu, per encàrrec d’en Francesc Cambó, bona part de la història de la segona República Espanyola, publicada el 1939.
La tardor del 1938 la parella es desplaça a Biarritz, des d'allà a Sant Sebastià, i s'incorporen a l'Espanya franquista. Al gener del 1939 entra a Barcelona juntament amb Manuel Aznar i altres periodistes. En acabar la guerra es converteix en subdirector de La Vanguardia i desbordat pels fets del moment es retira a l'Empordà.
Al setembre de 1939 publica el seu primer article al seminari Destino. Torna a viatjar pel món com a periodista. D'aquesta època ha deixat magnífics reportatges. Cap a l' any 1956 començà la preparació de les seves obres completes: va arribar a ser l'escriptor més llegit en català. A l' Homenot Josep Pla hem d'agrair els seus 50 volums, molt ben escrits, que permeten aprendre a llegir, a escriure, a tenir passió per l'idioma i defensar un país. Síntesi Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.


30 d’abr. 2013

Sergi Grau i Torres va parlar de L'ATLÀNTIDA, HISTÒRIA I MITE D'UN CONTINENT PERDUT, dimarts dia 7 de maig.

L'Atlàntida és el nom d'una illa que en la mitologia grega albergava una antiga civilització. La seva història fou evocada per primera vegada pel filòsof grec Plató al segle IV aC., en dos dels seus diàlegs, coneguts com el "Timeu" i el "Critias". Plató ens explica que cap al 9 mil aC. hi havia una civilització que habitava en una gran illa situada més enllà de les columnes d’Hèracles. Aquesta civilització es va convertir en una gran potencia i va estendre els seus dominis cap a Europa fins que foren derrotats per l'exèrcit d'Atenes. El continent de l'Atlàntida va acabar per desaparèixer engolit pel mar a causa d'un diluvi i un fort terratrèmol.
Avui dia l'Atlàntida s'ha convertit en el vestigi d'una civilització perduda; molts escriptors, arqueòlegs i exploradors han buscat aquesta illa submergida en l'oceà Atlàntic. Al mateix temps, però, l'Atlàntida representa un mite literari que s'erigeix com el símbol d'una societat ideal. En aquesta xerrada presentarem la història i el mite de l'Atlàntida que des de Jules Verne fins al cine ha captivat l'interès de la nostra societat. Sergi Grau Torras

Com a síntesi podríem afegir que, de la mateixa manera que es va creure que la ciutat de Troia i la seva guerra explicada per Homer era una llegenda, i al segle XIX un multimilionari va pagar les excavacions de Troia i van trobar les seves restes arqueològiques, podria ser que un dia es trobessin les restes de l’Atlàntida demostrant que va existir.
Plutarc, al s. II va veure unes esteles que tenien gravades la història de l’Atlàntida. El mite neix amb la civilització grega. El renaixement recupera el mite, però no té gaire a veure amb el de Plató. Relaciona l’Atlàntida amb Amèrica del sud, apareixen mapes on la situen a l’Atlàntic, on estan les illes Canàries, les Açores i Flamenques, d’altres al continent americà, a la serralada del Andes, també a les illes de Creta i Micenes, i també a Espanya, al parc de Doña Ana, on es creu veure uns restos arqueològics.
Al s. XIX es produeix un canvi, ciència per ciència ficció. Apareixen les obres literàries que en parlen. La més important és l’obra de Juli Verne 20 mil llengües de viatge submarí, Verdaguer fa un poema. Ara, encara, es continua buscant l’Atlàntida. Potser Plató només volia presentar una societat ideal , entre Atenes (democràcia) i Esparta (oligarquia), i va escriure aquest mite per justificar la democràcia.
Resum i fotografia Mercè Gasch

23 d’abr. 2013

Vicenç Molina Oliver va parlar sobre LA MAÇONERIA A CATALUNYA, dimarts dia 30 d'abril.


Debat posterior a la conferència
Durant anys la paraula "Maçoneria" ha generat suspicàcies i recels , però desprès de quatre segles l'activitat de la maçoneria segueix sent poc coneguda. La seva ideologia està basada en els ideals de "LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT" aplicant-ho els seus membres per poder millorar la humanitat. Aquests ideals van unir moltes persones amb la intenció de fer una societat integradora amb sensibilitats diferents, per poder arribar a acords, malgrat les diferències.
Al començament les fraternitats de constructors de catedrals (picapedres, paletes, arquitectes) van iniciar aquest ideal social a l'edat mitjana, i s'estenien per tota l'Europa Occidental. Els seus llocs de reunions eren espais de trobada i debat i s'anomenen LÒGIES, nom que ve donat pel lloc a on guardaven les eines i els seus plànols els paletes Amb el pas del temps els seus membres eren majoritàriament persones il·lustrades, de la noblesa i professionals
La màxima expansió va esdevenir en la 2ª república: 5.000, 6.000 en tot Espanya. Tenim personatges representatius dintre la maçoneria catalana: Rosend Arús, "important per tenir en compta la seva biblioteca a Barcelona, ja que hi ha la documentació més important de la maçoneria; Narcís Monturiol "científic, inventor del submarí", Ildefons Cerdà "urbanista", Clotilde Cerdà "compositora", Josep Anselm Clavé" compositor i músic", Estanislau Figueres, Francesc Pi i Margall "polítics republicans", Francesc Ferrer i Guardia "mestre, sistema educatiu públic, Escola Moderna”, Angeles Lopez Ayala "feminista", Lluis Companys "polític, dels fundadors del partit republicà", Joan Gamper "futbol".
Els enemics de la Maçoneria al llarg dels anys sempre han estat persones amb poder i que no accepten el pensament lliure. Durant l'etapa del Franquisme hi va haver repressió, mort el dictador, el 1975, es constitueix a Catalunya "LA LLOTJA DE CATALUNYA". Actualment la maçoneria Catalana renova la seva crida perquè els iniciats d'arreu dels Països Catalans treballin per aconseguir els seus ideals. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch

16 d’abr. 2013

Dolors Bramon va parlar del PASSAT ISLÀMIC DE CATALUNYA, dimarts dia 23 d'abril.

Va fer una exposició molt ben documentada del passat Islàmic de Catalunya. Es va desmitificar la visió que es tenia d'aquets passat. Fins no fa tants anys es parlava de la reconquesta com d’un procés d'expansió feudal cap el sud, i també es pensava que l’Islam, a excepció de les terres de ponent i de L'Ebre, havia tingut una petjada poc profunda a Catalunya. La historiografia, l'arqueologia, la documentació, la gastronomia, o la cultura tradicional popular ens diuen que la realitat va ser més rica i complexa. L'empremta a Catalunya és important, van ser uns segles crucials per entendre el que després seran els comtats catalans.
La invasió Islàmica en terres catalanes s'inicia l'any 713, i prossegueix al llarg de l'edat mitjana i moderna fins a l'expulsió dels moriscos, 1609-1614. Les relacions entre els grups "moros, jueus, i cristians" van ser complexes. La religió Islàmica va ser determinant per a aquesta relació, Els musulmans entenien Déu segons el llibre de l’Alcorà, escrit pel profeta Mahoma (dictat per Déu). Aquesta manera diferent d'entendre Déu va portar problemes amb els grups autòctons.

Banys àrabs de Girona
Al llarg dels anys molts grups migratoris van venir a Hispània tot configurant unes relacions diferents. Els berbers (tasques agrícoles); els àrabs (més ven considerats) Amb aquestes diferències es van crear canvis religiosos i de costums, els cristians estaven a les grans urbs (Bisbats), els Musulmans molt escampats i fent tasques diferents.
La historia està dividida en 5 etapes.
- Invasió, estabilització, i muslimització (713-801)
- Consolidació per part dels muladís (801-929)
- Submissió al centralisme Cordovès (929-1010)
- Compartimentació territorial (1010-1100)
- Etapa d'unificació almoràvit (1100-1153)
- La presa de Tortosa, Miravet, Prades i Siurana (1153) per Ramon Berenguer IV va cloure la sobirania islàmica en terres catalanes. Més tard, amb l'arribada dels Reis Catòlics, es produeix l'expulsió (1610-1614).
L'exposició va ser un gran relat de xifres, però no hi va haver temps d'esmentar més detalladament les EMPREMTES, una conferència molt interessant: i vam emplaçar la Sra. Bramon per trobar la possibilitat de fer una altre conferència per explicar LA SITUACIÓ ACTUAL DE L’ISLAM A CATALUNYA. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.