26 d’abr. 2014

Sergi Grau Torres va parlar de LA INQUISICIÓ. Dimarts dia 29 d'abril de 2014

La paraula Inquisició ve del llatí i vol dir investigar, indagar. La Inquisició va investigar l’heretgia, que volia dir elecció. El cristià, en un moment determinat, elegeix, interpreta, les escriptures i les estudia de manera diferent a com ho feia l’Església: aleshores és converteix en heretge. Sant Pau va dir que l’heretge predica de manera diferent al que ells, els apòstols, diuen. Es condemna la diferència en la interpretació, l’oposició.
L’heretgia neix dins dels mateixos grups cristians. Les primeres heretgies apareixen al segle II, els gnòstics. Sant Agustí és dels primers escriptors que escriu un tractat teològic, i es pregunta , què és el que fa ser a una persona heretge (dissident). Isidor de Sevilla, al segle VII, quan escriu les Etimologies parla d’heretgia, de secta, de cisma com a separació de les comunitats.
L’heretge és aquell que erra, i la Inquisició corregeix aquesta dissidència. L’heretge pot retractar-se. El càstig de l’heretge és l’excomunió, però si persisteix en el seu error anirà a la foguera.
Al s. XII l’heretgia té un caire polític i és perseguida per l’estat. El 15 de maig de 1252 la Butlla papal, “Ad exstirpanda” aplicada a tot Europa, diu que la Inquisició controlarà l’heretgia. L’inquisidor en cap és el bisbe, i els seus executors els dominics i franciscans. L’inquisidor viu del que s’ha confiscat a l’heretge i de les multes. La inquisició no podia matar, però sí usar de la tortura.
A Catalunya, als segles XII a XIV, a l’acusat se li aplica un procés judicial. Al s. XIV un dels grans inquisidors catalans va ser Nicolau Eimeric (1320-1399). Es va dedicar a perseguir els seguidors de Ramon Llull, va escriure el Directorium inquisitorum (1376) o manual d’inquisidors. Ramon de Penyafort també va escriure un altre manual per als inquisidors. En aquells moments només es perseguien cristians, ni jueus, ni musulmans.
La Inquisició moderna, la romana o pontifícia, neix als segle dels Reis Catòlics. Aquests demanen al Papa Sixte IV, al 1478, una “Butlla” per combatre els jueus, que va estar vigent fins el 1834. Aquests van ser expulsats d’Espanya al 1492. Al s. XVI s’instal·len tribunals contra persones, es cremen llibres, i tot això té efectes molt negatius per a la cultura de l’època. Els dos grans tribunals eren a la Corona d’Aragó i a la de Castella. A partir del 1542 la Inquisició, s’estén per tot Europa dividida entre catòlics i protestants.

Al 1908, Pius X estableix el “Sant Ofici” per preservar l’ortodòxia de la fe que arriba fins el 1965, reconvertida per Pau VI en “Congregació per a la Doctrina de la Fe”. Resum i fotografía de Mercè Gasch.

23 d’abr. 2014

Salvador Claramunt va parlar sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Dimarts dia 22 d'abril.

 Al llarg dels temps la història ha considerat els ALMOGÀVERS com uns mites. Els Almogàvers eren considerats un cos militar, els àrabs els anomenaven Al-mugaver (els qui provoquen avalots). Les tropes estaven formades per aragonesos i catalans, preferentment gent de muntanya i gent del Pirineu. Actuaven al servei del rei d’Aragó, però ells, per lliure, és podien posar al servei de qui volguessin. Es caracteritzaven per ser tropes d'avanguarda. Abans de començar el combat, per animar-se, feien el crit de “desperta ferro” tot fent xocar les espases i les llances unes contra altres, causant impressió i desconcert envers l’enemic.
Els seus orígens son molt antics. La seva aparició com a cos militar va començar amb la seva intervenció en les campanyes de Mallorca (1229), i de València (1238). Quan les forces franceses anaven a Sicília el rei Pere el Gran hi envia 2.000 Almogàvers (fou la revolta antifrancesa a Sicília) Acabada l’aventura siciliana els mercenaris catalans accepten la proposta d’anar a Bizanci per neutralitzar l’amenaça Turca. Roger de Flor, cabdill dels Almogàvers, va iniciar una espiral de batalles tot recuperant Bizanci.
Els Almogàvers eren ja tota una llegenda i el seu exèrcit feia molta por, però l’ambició de Roger de Flor, de voler crear el seu propi imperi, va portar problemes amb Berenguer d’Entença, que el va substituir després del seu assassinat, tot organitzant la famosa “venjança catalana”, i van iniciar-se lluites intenses que van servir a diversos senyors de la zona per fundar estats propis, els ducats d’Atenes i Neopàtria, que passarien a formar part de la corona d’Aragó.
La corona va voler controlar els almogàvers, que saquejaven els monestirs, cosa que no havien fet els otomans respectant-los.
Amb el pas del temps, en no haver-hi renovació generacional per als almogàvers, ja que tenien ja 50 anys. nomes els hi quedava un lloc d’honor a la història .
 Ens caldria més temps per seguir explicant totes les seves actuacions, al comandament de diferents reis i senyors al llarg dels anys, però amb l’explicació del conferenciant, va quedar

palesa la importància històrica dels Almogàvers.
PERSONATGES IMPORTANTS D’AQUESTA ÈPOCA. Pere el Gran, Alfons II, Jaume II, Frederic II, Roger de Flor, Berenguer d’Entença i Berenguer de Rocafort. Resum Mercè Barnils, fotografía Mercè Gasch,

20 d’abr. 2014

Unes bones festes de Pasqua us desitgem a totes i tots


Recordeu que dimarts vinent, dia 22 d'abril, Salvador Claramunt Rodríguez, doctor per la Universitat de Barcelona, parlarà sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Com sempre a les 6:30 de la tarda a la Sala d'Actes del Museu de Granollers. Us hi esperem !

7 d’abr. 2014

Joan Busqueta Riu va parlar de MARTÍ L'HUMÀ i el COMPROMÍS DE CASP. Dimarts dia 8 d'abril.

El Compromís de Casp (1412) La mort  sense hereu legítim del rei Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410, suposà l’inici d’un interregne a la Corona d’Aragó de dos anys, que conduí a la reunió a la vila de Casp d’una comissió formada per 9 persones, tres per Aragó, tres per Catalunya i tres per València –els mallorquins en quedaren al marge. Entre els compromissaris, que elegiren finalment un membre de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, hi destacà el futur Sant Vicent Ferrer, l’home fort del sant pare Benet XIII –el papa Luna-, necesssitat d’un fort suport en uns moments greus de cisma de l’Església, l’anomenat Cisma d’Occident,  i, per aquest motiu, un dels més interessats en la candidatura del castellà, que aportava riquesa, fortalesa militar i experiència política com a regent de la corona de Castella. Una de les conseqüències de la solució de Casp fou la rebel·lió d’un dels candidats, el comte Jaume d’Urgell, anomenat el Dissortat, que acabá amb la seva derrota i l’extinció del mateix Comtat d’Urgell, un dels estats hereus de la Catalunya carolíngia, aquella Catalunya primerenca dels primers temps medievals. Síntesi de Joan Busqueta, fotografía Mercè Gasch.

1 d’abr. 2014

Antoni Dalmau Ribalta ha parlat sobre TRADICIONS, SIGNES D'IDENTITAT D'UN PAÍS. Dimarts 1 d'abril de 2014


El conferenciant va començar tot definint les tradicions com ELS SIGNES D’IDENTIDAT D’UN PAÍS. Associem les tradicions amb el pas del temps (antiguitat) i amb el fet que s’han transmès per tradició oral: avis, pares, fills. Moltes tradicions, segons un historiador anglès, fa 4 dies que les celebrem i no són originàries dels països que les celebren. Els carnavals de Brasil son genuïns de Portugal en el seu origen, les classes aristocràtiques van començar des del segle xx a realitzar-los com és viuen actualment. La faldilla escocesa, tant popular a Escòcia, va ser inventada per un anglès. També algunes tradicions no són molt antigues, sinó s’han introduït fa uns 100 o 150 anys. Per tant no es pot generalitzar.
A Catalunya, “sardanes, excursionisme, barretina, castells,” van ser algunes activitats tradicionals com a signes identitaris. Va fer esment especial “al pa amb tomàquet” explicant la seva història: la pagesia untava amb tomàquet el pa, per amorosir-lo quan era molt sec. Quan Barcelona va començar a fer les obres del metro, molta mà d’obra van ser aquets pagesos, que van introduir el costum, fent al voltant de l’obre moltes tomaqueres, esdevenint una menja gastronòmica molt apreciada i utilitzada.
Les festes tradicionals van unides al calendari: cicle Nadal, carnestoltes, estiu, tardor, que al llarg del temps han anat evolucionat. Nadal: (arbre de Nadal, Reis, Pare Noel, regals, pessebre, loteria Nadal, paga extra, lot de Nadal). Al principi era una festa cristiana però amb el temps s’ha secularitzat, encara que segueix tenint identitat pròpia i es segueix celebrant. Sant Jordi: (rosa, llibres, regals, banderes) Festa molt popular, neix els anys 1925-30, s’aprofita per exaltació identitària. Molts estrangers valoren el poble català per aquesta diada com a un poble culte. Carnestoltes: festa que ha evolucionat, en temps de la dictadura estava prohibida, actualment és una trobada popular.
Com el temps apremiava va fer recordatori de diferents tradicions, els vestits tradicionals d’alguns països, i una anècdota interessant: ”EL XIBOLET” expressió d’una llengua que és diferència de les altres, i que es va utilitzar en temps de guerra per saber de quin país era el presoner.
El canvi i l’evolució de les tradicions estan motivades per moltes qüestions socials, polítiques, religioses i també per modes... Una poesia de Mossèn Cinto Verdaguer va cloure la conferència: CATALUNYA PÀTRIA DOLÇA... Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.