Albert Beorlegui ha parlat de L'ESPLENDOR DE LES BANDES SONORES DEL CINEMA CLÀSSIC. Dimarts 24 de març.

Una introducció breu de la música composta per cinema abans de la segona guerra mundial, amb títols com “Llums de la ciutat” de Charles Chaplin, o "King Kong" de Max Steiner, el mateix compositor de la superba partitura per “El que el vent s’endugué”, marca un punt d’inflexió en la història de les bandes sonores, quan tota una primera generació de músics, la majoria d’ells procedents de la vella Europa, (el mencionat Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Franz Waxman, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman entre d’altres) desembarcaran a Hollywood creant “so” ben especial que defineix el cinema d’aquells anys.

A partir d’aquest punt hi ha una descripció de grans compositors, americans i vinguts de diferents països europeus fugint de la barbàrie bèl·lica, que treballaran frenèticament per grans pel·lícules d’èxit notable i ben conegudes pel gran públic. Intentarem descriure amb rigor, autor i film o films per tal que, qui ho llegeixi, en tingui una guia útil.

El compositor Bernard Herrmann, va compondre les bandes sonores d' "Ultimàtum a la terra”. “Viatge al centre de la terra”. “Fahrenheit 451”.

Miklós Rózsa d’origen hongarès, és l’autor de pel·lícules de diferents gèneres: “Quo Vadis”. “El boig del pèl roig”. “El cid”. “Perdició”. “Facinerosos”, “La jungla de l’asfalt”.

Max Steiner, austríac de naixença. “El somni etern” i “Cayo largo”. “Moriren amb les botes posades”. “Tambors llunyans”. “Centaures del desert”.

Franz Waxman, polonès. “Tenir o no tenir”. “Corriol tenebrós”. “El crepuscle dels déus”.

David Raksin. Banda sonora de “Laura”.

Anton Karas. Vingut de la seva Àustria natal. “El tercer home”.

Victor Young, holandès. Fa una aportació més que important en grans produccions com, “Per qui repiquen les campanes”. “L’espectacle més gran del món”. “Creiem en l’amor”. “Riu gran”. “Arrels profundes”. “Johnn Guitar”.

Richard Hageman, dels P. Baixos. “La diligència”. “Fort apache”. “La legió invencible”.

Dimitri Tiomkin. Ucraïnès. “Sòl davant del perill”. “Duel de titans”. “Riu brau”.

Alfred Newman. Autor de. “Cors indomables”. “La conquesta de l’oest”. “Nevada Smith”.

Elmer Bernstein. “Els set magnífics”. “Els fills de Katie Elder”. “L’home del braç d’or”. “Xantatge a Broad way”. “Com un torrent”.

Alex North. Emblemàtic autor de films com “Un tramvia anomenat desitg”. “El llarg i càlid estiu”. “El soroll i la fúria”. “Vides rebels”. “El turment i l’èxtasi”. “Qui tem a Virginia Woolf?”.

I per acabar, dos compositors que van aportar la seva creativitat dins del gènere negre, i emprant el Jazz com a vehicle musical: Miles Davis, “Ascensor al cadafalc”.  Duke Ellington, “Anatomia d’un assassinat”.

Resum i fotografies d'Esteve Garrell i Homs, fotografies també de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Joan Esculies i Serrat ha parlat de TARRADELLAS, LLIÇONS PER A L'ACTUALITAT. Dimarts 17 de març.

El conferenciant ens presenta la trajectòria vital i política del qui fou president de la Generalitat restaurada. Neix a Cervelló any 1899 d’una família treballadora. Els pares, més tard, s’instalaran a Barcelona; allà, juntament amb un familiar començaran el negoci d’un bar. 

Tarradellas no farà cap carrera universitària. Estudiarà al CADCI. Allà adquireix una formació diversa sobre comerç, francès i anglès. De jove té contactes amb un grup catalanista. 

Farà el servei militar a Melilla. Allà, amb un exèrcit desordenat, veu el reflex d’una monarquia decadent. Acabat el servei militar treballarà en el món del comerç i acumularà una certa riquesa. 

També, es dedicarà a la política. És un polític diferent; té una professió al marge de la política. Els altres presidents seran advocats, militar, metge. Ell, és un viatjant de comerç; una persona feta a si mateixa, un petit empresari. 

Es va casar amb Antònia Macià. La seva filla Montserrat neix amb síndrome de Dwon. Aquest fet l’afecta i treballarà pel benestar de la noia. 

En el món de la política, coneixerà al president Macià i es convertirà en el seu secretari particular. L’any 1933 tindrà un enfrontament polític amb Macià. Una batalla generacional amb els joves d’Esquerra Republicana, entre ells,Tarradellas. Quan esclata la Guerra Civil l’any 1936 es va reconciliar amb Macià i es posarà a les seves ordres. Ocuparà diverses conselleries. 

Perduda la guerra es va exiliar a França; viurà a Saint-Martín le Beau. Allà va comprar una finca i viurà dels seus estalvis i inversions. 

El president Companys serà afusellat per el règim franquista. A l’exili el nou president serà Josep Irla. Tarradellas tindrà contactes en diversos republicans per reestructurar Esquerra Republicana. Més endavant, amb la mort de Josep Irla, serà el president de la Generalitat a l’ exili. 

Des de l’ exili intentarà marcar les pautes de la política interior. Troba oposició per par de les generacions més joves. Els anys seixanta rep polítics a la seva finca de Saint-Martín le Beau. Els seus estalvis han minvat, i les males inversions el portaran a tenir dificultats econòmiques. Hipoteca la seva propietat i s’hi mantindrà com a llogater. 

Un cop acabada la dictadura espanyola, i amb la monarquia de Joan Carles I, sota el govern d'Adolfo Suárez, es restableix la Generalitat. Tarradellas serà investit President. En aquesta etapa intentarà aconseguir el màxim autogovern per Catalunya. Hi haurà una entesa amb la monarquia. Una mena de pacte de monarquia per autonomia. Va viure 38 anys a l’exili, entre 1939 i 1977. 

Va negociar la restauració de la Generalitat l’any 1977 i va constituir un govern d’unitat durant dos anys i mig,  l’únic que ha tingut Catalunya entre 1977-1980. La figura de Tarradellas destaca com a referent de seny, pragmatisme i capacitat de pacte durant la transició.

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa. Fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Albert Puig ha parlat sobre LA RECONFIGURACIÓ DEL CAPITALISME GLOBAL. Dimarts 10 de març.

           LA RECONFIGURACIÓ DEL CAPITALISME GLOBAL

Al llarg de la història, el capitalisme ha passat per diverses fases. La que comença a finals dels anys setanta del segle XX, i que s’allarga almenys durant 30 anys, es coneix com la fase del capitalisme neoliberal-global.

En aquesta fase, té lloc una intensa i creixent comunicació i interdependència entre els diferents països del mon, tant a nivell econòmic com polític, social i cultural.

Però a partir de la gran recessió del 2008, es comença a observar canvis, que amb la pandèmia de la covid-19 i la guerra a Ucraïna s’acceleren, i que porten a albirar l’inici d’una nova fase, amb característiques diferencials de l’anterior.

A la conferència es repassa, en primer lloc, les característiques principals de la fase del capitalisme neoliberal-global. Aquesta aproximació al “d’on venim” és imprescindible per analitzar i interpretar al “cap a on anem”.

A continuació es reflexiona sobre els factors que porten a pensar en l’inici d’una de nova fase del capitalisme. Entre aquests, un dels que major transcendència està tenint, és l'augment dels casos de reubicació geogràfica de fases dels processos productius que prèviament havien estat deslocalitzades. Aquests moviments de relocalització productiva es comencen a observar a finals de la primera dècada del segle XXI, però s’intensifiquen arran de la pandèmia de la covid-19 i la guerra a Ucraïna.

L’anàlisi dels factors que expliquen aquests moviments porten a identificar un canvi de narrativa en la geopolítica del capital, que contribueix críticament en la reconfiguració del capitalisme ja que està tenint importants efectes sobre la política econòmica, especialment per les propostes de polítiques nacionalistes –proteccionistes- que, en algunes ocasions, freguen el bel·licisme i que semblen assenyalar una preocupant evolució cap a un mon més conflictiu i insegur.

Per finalitzar la conferència, l’Albert es fa la pregunta: Pot haver-hi democràcia real en un context de fortes i creixents desigualtats?

La experiència històrica suggereix que no. Sense afrontar les desigualtats, la gestió del capitalisme global tendirà cada vegada més cap a l’autoritarisme. Aquest és el repte polític central del nostre temps.

Resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Piñol ha anat EN RUTA. UN APROPAMENT A LA SARDANA VISITANT RACONS I INDRETS DE CATALUNYA. Dimarts 3 de març.

La sardana és la dansa més bella de totes les danses ….

Així començà la conferència en Xavi Piñol, a la  Sala Sant Esteve, motivada a saber més sobre la nostra estimada dansa. En temps passat, ell mateix ja va instruir-nos en el coneixement dels instruments de la cobla. Avui, com indica el seu títol, ens acompanyarà en un recorregut que situarà llocs importants d’aquesta activitat tradicional i cultural.

En primer lloc, convé dir, que l’origen de la sardana, com avui la coneixem, és incert. Es parla del segle XVI, com a ball antic, amb poc a veure a com és actualment. El més probable va ser, com a ball típic de les comarques empordaneses i pirinenques, ballat en cadena i en semicercle …

Molts indrets i racons del territori català han estat, i continuen essent, una font d’inspiració per a nombroses composicions que integren el ric i extens catàleg de sardanes. A través de l’audició de diverses composicions, amb títols vinculats a paisatges i espais emblemàtics de Catalunya, EN RUTA …. ens ha portat a conèixer alguna de les particularitats d’aquest gènere i a descobrir com, dins la mateixa tradició musical, poden conviure estils molt diversos.

Les explicacions van anar acompanyades de la projecció de diferents vídeos, on es va poder veure els indrets esmentats, mentre s’escoltaven les sardanes comentades.

Ens va  explicar detalladament les característiques de les següents sardanes:

1.    El cas Bou.  La sardana més popular.  Vicenç Bou i Geli 1885-1962 

Torroella vila vella (1952).

2.    La sardana, lluny d’un ball popular.  Pau Casals i Defilló  1876-197

 Sant Martí del Canigó (1943).

3.    La sardana, sentiment i influència.  Enric Morera i Viura  1865-1942

Baixant de la Font del Gat (1945).

4.    La sardana, expressió vocal.  Ricard Viladesau i Caner  1918-2005.

Girona m’enamora (1989).

5.    Puigferrer, un estil propi i font d’inspiració.  Manel Saderra i Puigferrer 1908-2000

Somni (1945).

Aquesta iniciativa ha tingut com a objectiu normalitzar la sonoritat de la cobla i de la sardana més enllà de l’àmbit estrictament sardanista, així com divulgar el vocabulari propi i específic d’aquesa manifestació cultural

Resum de Germà Cequier, fografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartellera de Montserrat Lluch.