Jordi Julià va parlar d' ELS POETES DE L'EXILI, dimarts dia 5 de març.

Després de la Guerra Civil espanyola la lírica catalana, tant interior com exterior, va canviar. Els seus poemes parlen de l’exili i de com es van haver d’exiliar. Els poetes que van haver de marxar per qüestions polítiques, senten angoixa i l’expressen en les poesies. Tracten principalment de tres temes: de la vida i de la mort, de l’amor, i de la poesia (com la senten els poetes).L’amor és a la pàtria, de la sensació de pèrdua quan estan lluny d’ella Al s. XIX Aribau i Verdaguer ja van expressar aquest sentiment de pèrdua de la pàtria en la seva poesia. Els poetes del 1939 van explicar aquesta mateixa angoixa de deixar la terra però de manera diferent. Les maneres d’expressió canvien per necessitat.
Els poetes del s. XIX pertanyen al romanticisme. En aquella època hi ha grans emigracions a Amèrica. Sorgeix la poesia del comiat, l’adéu a la terra que no tornaran a veure. Així sorgeix l “Oda a la Pàtria” de B. C. Aribau, o l “Emigrant” de J. Verdaguer. La seva poesia fa referència al que veuen, a llocs concrets, a persones familiars. Tenen sentiment de desterrats, potser una mica exagerat el dolor i la pena. Cent anys més tard, uns altres poetes senten el mateix però ho expressen de manera diferent. El pretext serà menys clar, més obscur (Carles Riba), No declaren els sentiments, ho fan sentir als altres, empren la ironia (Pere Quart), fan veure que això passarà, que no importa massa. Tampoc parlen de la terra (J. Carner).

Ens ha anat llegint poesies d’aquests poetes, que han il·lustrat el que ens anava explicant. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Poètica de l’exili s’ocupa d’aquella lírica catalana que, produïda després de la Guerra Civil Espanyola, recull l’experiència de l’èxode (exterior o interior, individual o col·lectiu)
S’estudien les formes i actituds pròpies dels poetes més destacats del període (Carles Riba, Pere Quart, J. V. Foix, Màrius Torres i Josep Carner), i s’analitza la seva producció lírica com una particular realització contemporània de l’elegia. Cadascun d’aquests autors proporciona un model d’exili concret, i una solució literària distintiva a l’hora de formular líricament la precarietat vital i l’enyor.
L’exili poètic analitzat en conjunt és un dels àmbits més desatesos dels estudis literaris.