19 de febr. 2013

Josep Grau Mateu va parlar sobre si ELS CATALANS, SOM O NO SOM ESPANYOLS? dimarts dia 26 de febrer.

El què és la identitat catalana o l’espanyola no està ni estudiat ni sistematitzat. En el nostre passaport i DN I ens diu que som espanyols. El 1851 el general Prim ja deia que “Catalunya és com una colònia conquerida”. Totes les coses humanes tenen història i estan subjectes als canvis, són processos no acabats. Des de l’època dels romans fins el s. XVIII la península Ibèrica va anar tenint diferents noms. El terme Hispania era un territori sense contingut polític.
Catalunya ha estat sempre un principat, el rei Pere I d’Aragó a la Crònica de Jaume I se’l nomena el rei més gran de les Espanyes.
Al 1492 els regnes d’Espanya comparteixen uns mateixos reis. Es creen algunes institucions comunes però no es forma un nou regne, s’uneixen corones però no desapareixen les administracions. Amb els Habsburg hi ha diversos regnes i un sol rei. No es pot parlar de l’estat espanyol. Però poc a poc Castella es va convertint en un estat dominant on hi havia la cort. A Calalunya hi havia un virrei no català. El 1624 el Comte Duc d’Olivares va formular la necessitat que el rei, Felip IV, fos central i únic, volia imposar les lleis de Castella més favorables als reis. Aquesta aspiració no es va complir fins el 1716 amb el Decret de Nova Planta, un sol rei i un sol estat. Al s. XVIII a la península Ibèrica hi havia tres territoris, la Corona d’Aragó, Castella i Portugal.
Hi ha dos moments en la història de Catalunya en què se separa d’Espanya: del 1640 al 1652, amb la Guerra dels Segadors en què passa a l’obediència del rei de França, i en la Guerra de Successió del 1701 al 1714, en què Catalunya és derrotada per les armes i passa a formar part de Castella.
Nació espanyola era un concepte minoritari que es va enfortint al llarg del segle XVIII i XIX. L’idioma castellà passa a dir-se espanyol, apareix la bandera i l’himne. Es passa de l’absolutisme al liberalisme però la idea és la mateixa: capital, província i municipi. La guàrdia civil, l’escola, la universitat, igual sistema d’impostos etc. Madrid vol igualar-se a París però no ho aconsegueix. Catalunya no s’integra, conserva la llengua i el sentiment nacional propi. El catalanisme polític que sorgeix a meitat del s. XIX i XX és una reacció contra aquesta Espanya.
Al s.XIX, a partir dels anys 70 i 80 es reivindica una autonomia, es parla de regionalisme o catalanisme, però no d’independentisme. El projecte nacional català es va enfortint al llarg del s. XX. Quan es forma la Mancomunitat Catalunya no és separatista. La idea que Catalunya no és Espanya sorgeix a partir de la 1a Guerra Mundial, i amb la dictadura del general Primo de Rivera. El 1931 Macià proclama la República Catalana, però es torna enrere. Catalunya és autònoma durant la Guerra Civil i actua independentment. Franco no va voler el problema català. Creix el catalanisme fora de Catalunya. La idea d’Espanya nació del s. XVIII sobreviu a la dictadura, i la Constitució de 1978 és una reforma no un canvi real. Espanya és una nació formada per nacionalitats (que són menys que nació i més que regió) i regions, però al final l’Espanya constitucional no serà l’Espanya de les nacionalitats, sinó de les 17 autonomies. Per a Catalunya la transició era un punt d’inici a alguna cosa més gran, per a Espanya era un punt d’arribada. Resum i fotografies de Mercè Gasch

Cap comentari:

Publica un comentari