25 ANYS de les nostres AULES d'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA del Vallès Oriental: 1993-2018.

Els nostres 25 ANYS !!!

Els protagonistes de la fotografia són d’esquerra a dreta: Martí Majoral, Rosa Serra, German Cequier, Mercè Barnils, Carme Esplugas, Aurora Masat, Esteve Garrell, Àngels Caba, i Joan Gurt agenollat. Notícia enviada per Mercè Gasch.
https://onedrive.live.com/?authkey=%21AjanvZ16rx14k3o&cid=85C8D67B996C3194&id=85C8D67B996C3194%21133&parId=root&o=OneUp

CELEBRACIÓ DEL 25è ANIVERSARI DE LES AULES UNIVERSITÀRIES DE GRANOLLERS. Dimarts dia 17 d'abril. Joan vives ha parlat d'ÒPERA ROSSINI.

Les primeres paraules d'en Joan Vives situen la figura de Rossini en un entorn extravagant, fill d'un pare extravertit que tocava la trompeta entre altres oficis, i d’una mare cantant sense estudis.Neix en un dia molt singular, un 29 de febrer de l'any 1792 a Pésaro, els seus amics li fan el pastel d'aniversari amb divuit espelmes als setanta quatre anys.

Comença a composar als dotze anys i als divuit estrena la seva primera òpera a Venècia, en un teatre vell i destartalat, amb músics i cantants de poca categoria.

Rossini té un do per a les òperes còmiques i utilitza amb destresa les tècniques de la composició amb lleugeresa i espectacularitat. Les seves òperes, al igual que Bellini i Donizetti, son anomenades del "bel canto", es distingeixen per la bellesa de les seves "aries" molt melòdiques i romàntiques, que feien les delícies dels oients. Es converteix en un escriptor prolífic capaç de escriure sis obres en un any. Els amants de l'òpera deien: Rossini ens fa riure, Bellini en fa sospirar i Donizetti ens aclapara.

La seva última obra Guillermo Tell es ja una òpera dramàtica, es comença a canviar el frívol estil del "bel canto" per donar a l'òpera una pinzellada de realitat anomenada "verisme"

Va obtenir fama i fortuna, viatja a Roma, Viena i París; quan torna a Itàlia es converteix en "gourmet", es cuinava uns plats deliciosos, i fa petites peces l'última d'elles Stabat Mater. Mor a París el 1868. Resum d’Aurora Masat. Fotografia de Mercè Gasch.

Toni Cumella va parlar sobre els CUMELLA: 4 GENERACIONS FENT CERÀMICA. Dimarts dia 10 d'abril.

La conferència s’inicia amb la primícia d’un documental sobre els ollaires de Breda, de l’any 1937, a càrrec de la Cinemato-graphie Française, recuperada després per la Filmoteca de Catalunya. Es pot establir un paral·lel amb els terrissaires de Granollers on es percep la profunditat de l’ofici, la destresa de l’artesania i el control sobre l’argila i les múltiples formes que donava el torn i l’assecat i cuita al forn. Tenint present que el lloc determina la producció segons la terra.

L’inici de la tradició és al 1880, amb Josep Regàs fent olles i cassoles que és d’on ve el nom de Ca l’Oller. Així comença la trajectòria de quatre generacions fent ceràmica al taller del carrer Girona. La continuació vindrà amb Joaquim Regàs i Antoni Cumella. Ells crearan una obra personal fent el pas de la terracuita al gres de gran foc:  peces úniques sense ornamentació, només forma i color. És la consecució de l’obra d’un artista que s’exhibirà arreu el món. La seva trajectòria no va estar exempta de dificultats pel tancament polític i les limitacions que li van posar a la seva creació, vinculada als corrents artístics moderns internacionals

La tercera generació amb Toni Cumella, va néixer a Granollers l’any 1951, va estudiar enginyeria industrial i fotografia, mentre que l’ofici l’ha après treballant tota la vida al costat del seu pare, “un bon mestre”, afirma. Es va posar al capdavant i va fer evolucionar la professió vers la ceràmica en l’arquitectura,  la restauració i rehabilitació del patrimoni arquitectònic entre el que s’hi compta l’obra de Gaudí. Ell mateix diu: vaig aprendre l’ofici per la pell i la visió més enllà de la tradició, afegint la innovació.

Avui trobem Guillem Cumella al capdavant de l’empresa familiar i la implementació de noves tecnologies com ho són els robots, no per treure gent de la feina, sinó que l’ús d’una eina nova serveix per fer a noves feines que facilitin també els treballs pesats del taller.

En la conferència d’avui hem pogut viure un elogi a la bellesa, entre la tradició i la modernitat. Hem pogut percebre la lleugeresa de la llum i de l’harmonia. Hem vist com és un arxiu de colors dels pigments per a la combinació i creació d’una obra. A través d’un interessant fons fotogràfic el ponent ha documentat l’obra artística del pare i també la nova mirada sobre la ceràmica en la creació contemporània,  consistent i lleugera com l’aire que es troba a diferents països amb una repercussió internacional, en la majestuositat d’obra per a congressos, o la teulada per a un mercat, o els poms de les màquines expenedores de cervesa. Amb la ponderació dels blancs i l’esclat del color. El conferenciant ha mostrat el do de fer fàcil allò difícil, i proper el que és llunyà. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Martí Majoral.

Jordi Riera va parlar sobre la HISTÒRIA DEL CÒMIC CATALÀ. Dimarts dia 3 d'abril.

Per comprendre el món del còmic i la seva evolució cal fer una acurada descripció de les eines utilitzades per entendre les accions que veurem dibuixades i, si s’escau, amb l’ajuda dels textos explicatius. El còmic és un mitjà de comunicació fet de vinyetes i/o narració, que ens arriba per diferents mitjans: paper, digital, cinema, tv, videojocs. L’ingredient principal és l’enginy de l’autor, que utilitza amb destresa el dibuix amb els complements necessaris per fer-se entendre: recursos narratius, globus,bafarades, onomatopeies, metàfores visuals, línies cinètiques que donen moviment al dibuix estàtic.

Cal tenir en compte el sentit de lectura, si és occidental llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix, ara, si ens cau un enginyós oriental (manga japonès) el sentit canvia de dreta a esquerra.

El còmic neix per la iniciativa de Rodolphe Töpffer el 1845 amb Histoire d’Albert,  dirigit a un públic adult. A casa nostra i en català va sorgir una mica més tard, el 1877 amb les historietes d’Apel·les Mestres. Degut a l’analfabetisme generalitzat era un medi d’arribar a un públic que no sabia llegir, per tant oferia molt dibuix i poca lletra.

Les auques, que venien de lluny, ara revifen de contingut divers: moralistes, religioses, satíriques. Aquí s’inicia un seguit de publicacions adreçades a públic adult i d’altres a infantil, amb èxit i continuïtat diversa.

A principis del segle XX en Joan Junceda publica Primer llibre de historietes, i el segueixen Patufet per a nens amb text, l’Esquella de la Torratxa més per a adults emprant l’humor simbòlic. Cap al anys 20 Jordi adreçat a nois de la burgesia, Sigronet on hi treballen llapis il·lustres com Vinaixa, Escobar. La Nuri primer còmic per a noies, Virolet per a adults i dibuixat per Junceda. El primer número del TBO havia sortit el 1916 i l’últim el 1937 anys que totes les iniciatives varen ser truncades per una guerra incivil. Durant la negra nit del franquisme més repressor no es publicava res en català, fins que el 1956 tímidament apareix Els Infants dibuixat per Opisso i Batllori molt innocu i pla pel règim.

Apareix Cavall Fort per iniciativa d’un grup impulsor i amb la inestimable ajuda dels bisbats de Vic Solsona i Girona que “garantien” que la revista no seria una amenaça pel règim, hi ha una revulsiu cultural important amb la introducció de personatges, de casa nostra i europeus francesos, belgues, i textos de plomes de prestigi, dirigit a noies i nois. En aquest anys neix L’Infantil de curta durada per l’impuls del bisbe de Solsona José Enrique y Tarancón, i TretzeVents.

Aquesta dècada dels 60 les publicacions per noies i nois de diferents edats troben una oferta variada, en Tintin d’Hergé, Bibi Tobi, La casa sota la sorra, Els Barrufets, Jan i Trencapins, Les Aventures d’Espiru, Charlie Brown entre d’altres.

A finals dels 60 i amb el maig francès en moviment, sorgeixen Oriflama, Lavínia, reneix Patufet i Tbo, Hippys d’Ivà per adults, Jordi, Drac-Català, Komic Drall, i entra en el mercat Astèrix d’Uderzo. Els anys 90 ens arriba una potent revolució oriental, el Manga, on bons artistes amb les noves tècniques digitals presenten unes 50 novetats per any.

Per gentilesa de Jordi Riera us oferim unes adreces que poden ser d’interès per completar una visió actual del panorama còmic. http://www.cpnl.cat www.comicat.cat  www.bcn.cat/digital/arca   humoristan.org Resum d’Esteve Garrell i Homs, fotografia de Mercè Gasch

Claudi Alsina va parlar sobre PER A QUÈ SERVEIXEN LES MATEMÀTIQUES A LA NOSTRA VIDA QUOTIDIANA. Dimarts dia 20 de març.

El Sr Claudi Alsina, amb el seu característic sentit de l’humor, ens explica com en la nostra vida quotidiana estem rodejats de números, i com les matemàtiques serveixen per pensar, per fer les coses bé i, en forces ocasions, per ser crítics amb el que ens envolta.
No sempre aquests números són correctes i la nostre actitud en vers d’ells ha de ser seriosa , ja que en nombroses  ocasions i en diferents temes, són erronis o ometen detalls rellevants  que ens porten a una opinió equivocada.

A través d’exemples en diferents àmbits com el publicitari, turisme, salut, consum, economia, política... es deixen anar disbarats matemàtics provocats per persones o entitats. Aquests errors poden ser voluntaris per confondre’ns, o deguts a la falta de nivell dels autors.

Entre els exemples que ens va assenyalar trobem: una prestigiosa marca de cosmètics fa publicitat d’una crema tot dient que borra una de cada quatre arrugues. La pregunta és com s´ho fa? Segons l’anunci la crema escull una de les quatre arrugues i l’elimina. Totalment absurd des de el punt de vista matemàtic. El correcte seria que disminueix la magnitud de totes les arrugues sempre que sigui en un percentatge clar (60%, 70%). Desconfiem dels percentatges de per exemple 45,4%.

En economia: en qüestions de diners, estalvis, hipoteques, pensions hem de ser curosos en els números, i també ens va aconsellar disposar d’unes bones ulleres per poder llegir tota la lletra diminuta.

En política també hem d’anar amb precaució. Zapatero va dir que en finançament autonòmic, totes les comunitats autònomes quedarien per sobre de la mitja. Tots sabem que quan es fa la mitja de varies quantitats, unes queden per sobre i altres per sota. Que quedessin totes  per sobre seria un veritable miracle.

Un conegut polític del govern actual d’Espanya  va dir: “no m’atreveixo a resoldre els problemes matemàtics dels meus fills” en aquest cas eren petits. Això, entra en conflicte amb governar un país i portar les regnes d’una economia complexa. Com es pot podeu veure, alguns polítics estan fluixets en números.

A la cuina és important fer servir les matemàtiques. Per tal que surtin els menjars sempre igual és millor pesar els ingredients i no fer servir mides com una tassa, quatre cullerades, un grapadet. El cuiner Berasategui diu que, per a que surtin igual tots els plats que serveix en tots els restaurants que té, el secret és pesar-ho tot i per suposat cuinar sempre igual.

Com a conclusió, el conferenciant ens exposa que les matemàtiques ens poden servir per moltes coses: per discutir els resultats i no confiar en les informacions de publicitat, mitjans informatius, polítics... Per ser crítics amb els números que ens envolten hem de fer-ne us. Resum Martí Majoral Fotografia Mercè Gasch.

Assumpta Montellà va parlar de CATALANS ENTRE DUES GUERRES. Dimarts dia 13 de març.

Per entrar en el tema ens hem de situar al final de la Guerra Civil Espanyola, concretament a la batalla de l’Ebre. 

Perduda la batalla, comença la retirada cap a la frontera francesa. Un contingent humà de mig milió de persones. La frontera està tancada. Només per humanitat l’obriran. Les forces armades de Franco ataquen aquesta població. Entren a França i són foragitats pels pobles de la frontera. El seu destí, la platja d’Argelers, on malviuen i molts moren. Es formaran altres camps de concentració. França reconeix a Franco i envia d’ambaixador el general Petain. Al cap de poc comença la Segona Guerra Mundial (01-09-1939). França perd a Dunkerque la batalla contra els nazis. En aquesta batalla intervenen espanyols i catalans republicans que provenen del camp de concentració d’Argelers. Els que no moren en la batalla escapen, ajudats pels britànics, cap Anglaterra. El 14 de març de 1940 els nazis entren a París, i al cap de poc, el general Pétain signa l’Armistici. França queda dividida en dos: la zona lliure i l’ocupada. El president Companys serà entregat a Espanya. Sorgeix una resistència, la França lliure de DeGaulle. En aquesta resistència, els republicans catalans i espanyols exiliats, hi tindran un paper important en dues zones: al Nord d’Àfrica i a França. A França, els maquis porten a terme sabotatges i resistència a la muntanya. Sorgeixen les xarxes d’evasió ideat per Churchill. Gràcies a aquest sistema, un gran nombre de persones surten de la zona ocupada, i també poden arribar als consolats dels aliats a Espanya, on es tramitaran els papers necessaris. Al Nord d’Àfrica es crea la “9” per combatre l’Àfrica Korps (exèrcit alemany a l’ Àfrica). Estava formada per un grup important de republicans catalans i espanyols. Un cop derrotats els nazis a l’Àfrica, la legió “9” participarà en la batalla de Normandia. En la platja d’Utah lluiten sota les ordres del general americà Patton. Com a recompensa reben material militar, que després volien fer servir per combatre Franco. París es alliberat (20-08-1944). Hi ha una entrada triomfal. La divisió “9” de Leclerc entra la primera a París, amb el blindats “Guadalajara”, “Guernica” “ Ebro “... El primer que va entrar a l’Ajuntament, on hi havia els de la resistència, fou un català.

Els aliats han guanyat la guerra. Però, després, comença la Guerra Freda. Franco és considerat un element essencial per combatre el comunisme. 

Aquells espanyols i catalans republicans que havien lluitat amb tant d’entusiasme queden decebuts i desenganyats. Han hagut de passar molts anys perquè hi hagués un reconeixement cap a “ des combattants de la nueve”. L’any 2013 Anne Higalgo, alcaldessa de París, fa un homenatge als republicans espanyols i catalans. S’inaugura una placa, en uns jardins, a la seva memòria. Aquesta inauguració fou presidida pel rei Felip VI. Quina ironia: un rei homenatja una divisió republicana. 

Aquells republicans creien, que amb el seu esforç, retornarien les llibertats perdudes a Espanya. Catalans entre dues guerres, que en surten perjudicats. Però, avui, el verdader homenatge el fem nosaltres; nosaltres posem dignitat a la seva memòria. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

Albert Beorlegui va parlar de BEN HUR, L'ÚLTIMA EPOPEIA DE HOLLYWOOD. Dimarts dia 6 de març.

Ben-Hur o l'última epopeia de Hollywood. És una pel·lícula de gènere dramàtic i èpic, situada a l'antiga Roma tot fent esment dels valors de l'amistat, la religió i la venjança, basada en una novel·la dels anys 1880, escrita per Lew Vallace, (la novel·la històrica més venuda).

La història situa la repressió que sofria el poble hebreu dominat pels romans. El protagonista és un jove jueu, Ben-Hur, un príncep ric que comercia amb espècies de Orient a Roma, un home respectat i creient en la fe del seu déu. El seu amic de la infància Mesa-la, centurió romà, el traeix enviant-lo com esclau a les galeres. Anys més tard Ben-Hur és alliberat i torna a Roma en busca de venjança. Ben-Hur va ser considerada com la pel·lícula més coneguda de l'etapa del cine mut de la Metro-Goldwyn-Mayer. 

Les escenes més impactants: LA BATALLA NAVAL, filmada en el mar de Livorno, una part en platós amb una gran piscina (molts extres van morir ofegats per no saber nedar) És espectacular.

LA CURSA DE QUADRIGUES, es van utilitzar 42 càmeres, 56.000 metres de pel·lícula, 4.000 extres, molts ninots articulats per crear la il·lusió de representar el coliseu d’Antioquia. Es va trigar un any per fer la seqüència i es van entrenar 82 cavalls.

EL PERSONATGE DE JESÚS, la seva posició d'esquena en tots els plans, aconsegueix respecte i misteri, i en una escena que dona aigua a Ben-Hur provoca una emoció molt especial de tendresa.

L'ESCENA QUE BEN-HUR VISITA LA SEVA MARE, ella està reclosa en una cova on estan tots els leprosos, i no li pot dir res. És una seqüència de gran intensitat.

Es van fer diferents versions cinematogràfiques de la novel·la.

-Primera visió (1899)

-Pel·lícula muda (1907) "Sidney Olcoott"

-(1925), protagonista Ramon Navarro

-(1959), protagonitzada per Charlton Heston, dirigida per William Wyler , va guanyar 11 premis de l'Acadèmia.

-(2016), protagonitzada per Jak Huston.

Les diferents produccions van costar milions de dòlars. Era important tenir uns assessors professionals i amb un gran coneixement històric. Un bon càsting donava credibilitat i bons resultats. En la pel·lícula que va actuar Charlton Heston va ser acceptat desprès de rebutjar actors importants com Paul Neuman, Roc Huson i Marlon Brando.

Al llarg de tots aquests anys els productors i directors de pel·lícules van sofrir els canvis que la societat anava experimentant, -econòmics i socials- des del cine mut fins els anys 50 aquests van ser importants, amb les televisions, i costums diferents, va ocasionar el declivi del glamour dels primers anys, com també de l’imperi econòmic.

En la perspectiva d'avui, la història de Ben-Hur és la recerca d'un home per trobar la seva espiritualitat i el sentit de la seva vida. Una de les grans pel·lícules que han fet HISTÒRIA. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Carles Paytubí va parlar sobre LA MEDICINA A LA PINTURA. Dimarts dia 27 de febrer.

El conferenciant ha dividit la xerrada en dues parts; en primer lloc ha parlat dels pintors i les seves malalties i en segon lloc ens ha fet observar les malalties que podem veure reflectides a les pintures.

1. Els pintors i les seves malalties;

El Greco Doménikos Theotokópaulos. Nascut a Creta el 1540 i traspassat a Toledo el 1614 a finals del Renaixement.

Pintor, escultor i arquitecte d'origen grec. Existeixen dos teories a) que els seus personatges tendeixen a elevar-se cap a Déu. b) també diuen que patia una malaltia oftalmològica concretament l'astigmatisme (curvatura de la còrnia) causa per les qual els seus personatges son representats de forma allargada.

Michelangelo Buonarroti. Nascut a Caprese 1475 traspassat a Roma 1564.

Pintor, escultor, poeta i arquitecte. Va patir de gota per una alimentació pobre en fruites i vegetals. En pintar la Capella Sixtina passà mesos agenollat menjant pa i per veure vi en un recipient de plom que probablement va produir reaccions químiques, formant cristalls d'àcid úric, i com a conseqüència va patir dolors de genolls, d'articulacions i còlics nefrítics.

Vicent Van Gogh. Nascut a Zundert 1853 i traspassat a Aubers el 1890.

Pintor que va patir la síndrome de Menière, trastorn auditiu i pèrdua d'audició. La seva passió pel groc és creu que venia per la seva addicció al licor d'asenjo o absenta i en la seva creença per la homeopatia de l'època, sembla que li provocaren alteracions a la retina que el feia plasmar els colors amb gran intensitat. També va patir depressió endògena.

Henri Marie de Toulouse-Lautrec. Nascut 1864 i traspassat el 1901.

Pintor del post impressionisme, va patir picnodisostosi malaltia dels ossós provocada per l'aparellament dels seus pares que eren cosins, fet que era freqüent el segle XIX per mantenir les herències.

2. Les malalties reflectides en les pintures

En aquesta segona part el conferenciant ens ha fet observar com en diferents pintures s'hi transmet alteracions segons les diverses patologies patides. Entre d'altres hem gaudit de quadres com; el de Santa Isabel curant als malalts d'Adam Alzheimer, d’El triomf de venus de Sandro Boticelli, El Miracle de Sant Cosme i Sant Damià de Pedro Berruguete, Les menines de Diego de Velàzquez, La crucifixió del Greco, La mort de Marat de Jacques-Luis David, La visita a l'hospital de Lluís Jiménez Aranda, La morfina de Santiago Rusiñol, L’anatomia del cor d'Enrique Simonet i El naixement de Marc Chagall. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Jordi Camins va parlar sobre LA FAUNA SALVATGE DE L'ALTA MUNTANYA. Dimarts dia 20 de febrer.

Només començar Jordi Camins ens parla de la seva gran passió: les geleres. N’és un expert observador i divulgador, i deixa anar una justificació simpàtica per fer de fil conductor del què veurem en uns instants: “En el pas per veure les geleres i sense adonar-te’n fas d’observador tot admirant la fauna i el seu comportament en les diferents estacions de l’any”. Només Pirineu ens diu, fent esment a la delicada Flor de Neu “Edelweiss”.

Aquí sí, comencem un viatge fotogràfic per la fauna que viu al Pirineu, a cada fotograma ens ofereix un acurat resum didàctic de les característiques antropomòrfiques, hàbitat, costums, característiques, depredadors habituals, la protecció legal d’ara i fa un esment a l’abús en altres èpoques de la caça furtiva o no reglada que va malmetre en alguns casos de manera irreversible el nombre d’individus de força espècies.

Ens captiva la seva sensibilitat de l’home que puja a la muntanya com un científic i és un enamorat que estima i respecta la natura amb convicció. Ens fa veure, transmetent en cada exemple, molt més dels aspectes enciclopèdics usuals, tot acostant-nos a l’Isard, les Marmotes, Erminis, al Tritó, peixos, Salamandres i Sargantanes. Abans d’entrar a l’apartat de les serps o dels aràcnids ens fa previsors d’ensurts per no ferir sensibilitats, i ens mostra una espècie desconeguda per la majoria d’assistents, la Puça de Glacera.

El to de veu s’emociona lleument, ara, ens parla dels rapinyaires, la reina de les aus l’Àliga Real, la Quadribarrada, l’Àliga Marcenca, els Voltors tot distingint les seves subespècies: el Trencalòs, el Milà reial, el Duc i el Mussol Pirinenc. Si dels altres espècimens n’havia fet una minuciosa exposició, ara amb els rapinyaires les descripcions individuals i de grups s’omplen de detalls fascinants. Per arrodonir l’exposició descriu unes espècies potser menys conegudes com el Gall Fer, la Perdiu de Neu, els Linx Boreal i l’Ibèric, el Gat Salvatge i com un regal fora de programa una breu filmació del Lleopard de les Neus, no pas resident de les nostres contrades pirinenques, sinó del llunyà massís d’Himàlaia, on podem gaudir de l’espècimen en el seu hàbitat natural empaitant una presa bo i desplegant la seva agilitat, ferocitat, bellesa i sobretot intel·ligència. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch.