Molt bones vacances amics... gaudiu-les i esperem retrobar-nos el proper dia 1 d'octubre.

Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Les Aules visiten el Parlament de Catalunya (dimecres 19 i dijous 20 de juny)

Després d’acabar aquest curs amb bona nota, el dimecres 19 i dijous 20, les Aules hem visitat el Parlament de Catalunya. Fa unes setmanes el prestigiós periodista i comentarista de política, en Josep Maria Martí i Rigau ens va oferir una excel·lent conferència: "El Parlament de Catalunya: del pactisme al procés". Arrel d'aquesta conferència vàrem considerar oportú oferir als nostres socis i públic habitual la possibilitat de fer una visita guiada, pel nostre Parlament. Les Aules visiten el Parlament de Catalunya. És just i necessari dir, que des del primer contacte, les facilitats la cordialitat, simpatia i professionalitat de tot el personal que ens ha atès i guiat per les diferents sales, ha estat sobradament a l'alçada del nostre estimat país. 

Un agraïment molt especial a en Rafael i a la Noemí, els nostres guies, que ens han donat una vertadera conferència sobre la història, els esdeveniments socials i sobretot polítics de l’emblemàtic palau, passat i present, fent referències molt precises dels espais que per raons òbvies, no hi podem accedir, el Parlament és un lloc viu, on s’hi treballa. La Noemí i en Rafael han respost totes les preguntes que els hi hem volgut fer, amb una sensibilitat extrema i veracitat de fets i continguts. Crònica d'Esteve Garrell i Homs, fotografies dels dos grups d'assistents.

Agustí Vidal ha parlat sobre ELS PERFUMS: UN MÓN. Dimarts dia 18 de juny.

Agustí Vidal, perfumista i músic, fou el conferenciant que ens havia d’obrir “el món dels perfums” Inicià la seva comunicació tot preguntant-nos: sabeu què fan els perfumistes? Ell mateix va respondre en dir: BARREGEM SUBSTÀNCIES

Perfumar, del llatí “arribar com el fum…”, és l’ús de substàncies amb olor. A Egipte empraven extractes diversos per embalsamar els difunts… 3.000 anys a.C. ja s’utilitzava l’alambí en destil·lació. A l’època de Roma, de més sofisticació, posaven pètals de roses a les fonts publiques. La invasió dels Bàrbars, produí un retrocés, com en tots els àmbits de costums i cultura.

Posteriorment, la cultura europea avança en l’afany d’amagar les olors corporals. A la novel·la Tirant lo Blanc o a Les mil i una Nits s’esmenten olors afrodisíaques per reforçar l’atractiu olfactiu dels homes i dones. Al segle XVIII, l’aglomeració humana a les grans ciutats genera ”males olors”. El llibre El Perfum esmenta que “a 20 Km de París se sent una olor diferent” Tot això produí la convicció que les males olors eren la causa de les terribles epidèmies (pesta, còlera…) que delmaven la població. Pasteur descobreix que no, que els microbis en són la causa.

D’aquella època, a la ciutat alemanya de Colònia, un monjo obté una barreja de productes que té gran difusió al país i a França. D’aquí ve el nom genèric d’ AIGUA de COLÒNIA. Es coneix la ubicació de la casa per la numeració 4711.

Dues persones mereixen figurar a aquesta ressenya històrica: Catalina de Mèdicis, italiana casada amb un francès, que va difondre l’ús dels perfums. També la duquessa de Merody, protegida de Lluís XIV, que va estar a Espanya en temps de Ferran VII.

A la part pràctica, portava uns petits recipients que, amb unes “moullettes” repartides entre el públic, ens va permetre aprendre a percebre i distingir unes olors bàsiques:

1.    Olor de roses, per pressió. Per a 1 Kg d’essència, 1 Tm de pètals. 10.000 €.

2.    Olor de llimona, obtingut per pressió. Component principal de molts perfums.

3.    Flor del taronger, destil·lació de pètals a l’alambí.

4.    Gessamí, obtingut amb barreja de greix i d’alcohol a 30º, rep el nom d’ABSOLUT.

5.  Sense cap olor. Obtingut del gessamí, tot sintetitzant una molècula descoberta el 1957. Dóna “frescor” als perfums.

Finalment, ens va tornar a repetir que els perfumistes BARREGEM. Tenim milers de recipients i el nostre treball és, amb variacions de productes i quantitats, obtenir olors que responguin a les peticions dels clients. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Josep Maria Farnés va parlar de L'ASSALT DE GRANOLLERS PELS CARLINS. Dimarts dia 11 de juny.

Un esdeveniment històric, de conseqüències gravíssimes, contra una població desarmada i gens bel·ligerant, és el motiu per parlar-ne, tot davant de la desídia d’unes autoritats que encara avui miren cap a una altra banda. Per situar-nos en el context històric es fa un repàs del Granollers entre 1846 i 1875, on la vila tenia 3.002 habitants i, al final del període esmentat, 4.656. 

Durant aquests anys s’esdevé l’expansió fora de les muralles medievals. S’enderroquen les torres i muralles i els portals. Es fa el traçat de la carretera de Barcelona a Vic. Entra en funcionament la primera màquina de vapor. Es construeix la caserna d’infanteria i cavalleria, l’hospital i el cementiri a l’antic convent dels caputxins. S’inaugura també la línia del ferrocarril. Tenim una visió clara de les antigues muralles carlines pel gràfic fet pel conferenciant amb les indicacions dels testimonis observats per l’arqueòleg Josep Estrada. 

Les guerres carlistes s’originen per motius dinàstics, creant-se dos grups antagònics. Carlistes: format sobretot per la noblesa amb el lema de ‘Déu, Pàtria, Furs i Rei’, diferents estaments de l’església catòlica i un nombre important de terratinents agraris, que donen suport al pretendent a rei Carles Mª Isidre de Borbó. Liberals: bàsicament format per la classe obrera i la burgesia industrial, influenciats per les noves idees sorgides de la revolució francesa, que donen suport al bàndol isabelí (Isabel II), on hi ha possibilitat d’introduir canvis en la forma de governar i aconseguir un govern més obert i liberal. 

A la comarca es produeixen uns atacs previs: el 28 de maig de 1873 la vila de Cardedeu és assaltada per uns tres mil carlins capitanejats pel propi Francesc Savalls, el seu fill, en Miret i l’Huguet. Segons recorda l’Esteve Garrell i Escorsell van tenir l’ajuda temerària dels de Granollers i consta que set persones hi van perdre la vida. Poc després és la vila de Caldes de Montbui, el 29 de juliol del mateix any, 4.000 homes capitanejats per en Miret, D. Alfons i Dª Blanca de Borbó, saquegen, segresten i cometen abusos sense control, fins l’esperada ajuda dels voluntaris de Granollers comandats per en Juvany i la cavalleria del quarter de Sant Carles amb l’heroisme del capità Asensi Vega (li havien ordenat de no intervenir). format sobretot per la noblesa. El Bosc de can Ferran la nit del 17 de gener del 1875 és el lloc on preparen i s’esperen per assaltar la vila de Granollers, la diada de Sant Antoni Abat. 

La documentació utilitzada per aquest treball de recerca és fidelíssima per ser vivències dels seus autors. Carta de l’Alcalde interí en Francesc de Paula Montañà, al Governador civil del 19 de gener de 1875. Del llibre de l’Amador Garrell i Alsina, La vida d’en Joan Gralla, concretament del capítol: “Aquella nit de Sant Antoni”, i la Crònica: els fets del 17 de gener del 1875 de l’alcalde Pere Maspons. Els fets son explicats abastament amb dades contrastades. L’assalt es produeix per sorpresa i amb brutalitat, el saqueig, els abusos de tota mena, els robatoris i el segrest de l’alcalde i quatre regidors (el consistori el formen 10 elegits) i una trentena de ciutadans. La barbàrie dura quasi nou hores amb incendis provocats i alimentats per les fagines robades a la bòbila d’en Mainou. Els segrestats son portats de primer a la bòbila de can Bonet, a partir d’aquí faran un pelegrinatge llarg i molt dur, metre duraran les negociacions d’un rescat elevadíssim (120.000 duros), difícil de reunir després d’haver assolat la vila i les seves pertinences. A peu els fan recórrer per diferents llocs, com L’hostal Giol de Centelles, Cal Garet de Collsuspina, Cal Grau a l’Estany, passen d’Osona al Bages, anant primer a La Vall Gavarresa d’Avinyó i La Vall de Vilaremó de Gaià o a Can Cabanes d’Olost, aquí fan aturada a Montesquiu, a Les Comes i La Coromina, per saltar en zona conquerida de la Garrotxa, a Can Pubill de Ciuret i finalment al Pla Traver de Sant Privat d’en Bas. Acaben els estira i arronses i acaben les negociacions i un cop pagat el rescat, son alliberats. Es va erigir un monument per commemorar aquests fets deplorables, que des de fa uns anys està ubicat en el nostre cementiri. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Jaume Ordí va parlar de MEMÒRIES d'ÀFRICA: HISTÒRIA D'UN PROJECTE de RECERCA i AJUDA AL DESENVOLUPAMENT. Dimarts dia 4 de juny.

El dr. Jaume Ordi, catedràtic d´Anatomia Patològica a la UAB, ha dedicat la seva vida professional a l’estudi de l'Anatomia Patològica, dedicant-se, sobre tot, a la recerca i la docència. Porta anys desenvolupant aquest treball a l´Hospital Clínic de Barcelona. És aquí on veu que pot aportar la seva experiència i les seves ganes d’ajudar els països en desenvolupament.

Fa més de 20 anys que va començar a treballar en projectes sobre la malària i la mortalitat materna i infantil. El portà a fer molts viatges a Àfrica, sobretot a Moçambic en els anys 1993-1994. Ens explica el moment polític que es viu en aquest país que obté la independència l´any 1970, amb un estat revolucionari comunista i com s´inicià la guerra contra els comunistes, deixant una mortalitat infantil molt alta.

Atesa la manca de recursos, es crea ISGlobal, amb el dr. Ordi al capdavant, per obtenir diners per “Millorar la salut global” d´aquests països. Trets significatius a tenir en compte: a) són països que no tenen cens….no se sap quanta població hi ha, ni quanta gent es mor: b) tampoc se saben els motius de l’alt índex de mortalitat, no n’hi ha patòlegs (1 per cada 5 milions d’habitants) ni suficients metges: c) n’hi ha molta malària que afecta les dones embarassades, i que té greus efectes sobre els embrions i nadons.

Se n’adonen que n’hi ha errors molt greus a l’hora de fer diagnòstics: un 40% dels difunts s´han diagnosticat malament. Prioritzen l’actuació sobre malalties que es consideren més letals però que acostumen a estar mal diagnosticades. No existeixen certificats de defunció, per tant és impossible saber de què es mor la gent. En els hospitals els historials clínics tampoc són fiables. Si no se sap quines malalties n’hi ha, com posar-hi així remei? Amb tot això, s’inicia la formació de metges locals a Moçambic, i el dr. Ordi n´és el responsable del projecte.

El primer en acabar els estudis va ser el dr. Momundo R. Ismail, que també ha estat clau per seguir formant altres metges. La ‘Fundació La Caixa’ subvenciona un sistema de càmeres que ajuden a fer el diagnòstic des de Barcelona.

Es construeixen centres de recerca analítica i s'intenta que els hospitals estiguin en unes condicions més òptimes (es visionen imatge d'hospitals amb fins a tres persones per llit). S'insisteix molt en la formació. ISGlobal es converteix en centre de referència a per l´estudi de la malària en el món.

Ens explica les dificultats que sorgeixen per poder fer diagnòstics a través de les autòpsies. La població, per motius socials i religiosos, generalment no admet que es practiqui autòpsia als seus familiars, i sense autòpsia, si no n’hi ha hagut un bon diagnòstic previ, no es pot saber la causa de la mort. Per aquest motiu, i després d´haver provat l´autòpsia verbal, sense gaire èxit, fent preguntes als familiars, sorgeix el projecte CaDMIA, (finançat per Bill Gates), es tracta d´un tipus d´autòpsia mínimament invasiva, realitzada només amb una punció i acceptada pel 70% de la població. Un altre projecte és CaDMIA plus, (també finançat per Bill Gates), destinat sobretot a la mortalitat infantil de menors de 5 anys i així continuar avaluant els errors en diagnòstics clínics, bàsic per actuar contra les malalties. El dr. Jaume Ordi segueix formant especialistes en l’autòpsia mínimament invasiva a Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia, i no només en com obtenir mostres, sinó també com analitzar-les. Estan en contacte constantment amb tots ells mitjançant d’escaner online, teleconferències, etc. Amb tot plegat, s'ha aconseguit reduir la mortalitat infantil en més del 50% en els últims 25 anys. Ens parla de Projectes Futurs. Actuar sobre el Càncer a Moçambic. ALL LIVES HAVE EQUAL VALUE. Resum Àngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Lluís Cabal va parlar de LA SARSUELA: UN GÈNERE MOLT "MALTRACTAT" i NO TAN "CHICO". Dimarts dia 28 de maig.

Injustament considerat un gènere menor, la sarsuela pateix d'un desprestigi artístic i d'un cert "maltractament" institucional quan en realitat és un gran gènere. Fidel retrat costumista, ens ha deixat obres d'extraordinària bellesa i qualitat musical. La sarsuela és l’opereta peninsular i aquest gènere, present en tots el països europeus i en bona part dels territoris d'america llatina, ha estat i encara és segell i emblema cultural de molts països. 

En la conferència va demostrar com un gènere tan ric i de tanta qualitat en la actualitat no és valorat. El pas de la història, els diferents governs (de totes les èpoques) han estat insensibles amb la cultura i, sobre tot, el fals suport donat pel franquisme, han propiciat la davallada d'un gènere que és patrimoni de tots i que hauria de ser punta de llança de la nostra cultura arreu del món. 

En l'actualitat hi han grans canvis en el consum de la música, noves opcions musicals, amb gran oferta i diferents alternatives lúdiques, futbol, cine, tv., tot això ha fet que la sarsuela sigui un tema residual. 

Els seus inicis van començar al s.XVll als pavellons dels reis: es feien amb textos de Calderón de la Barca i de Lope de Vega, i es representaven en els pavellons del Palau de la sarsuela, d'aquí ve el seu nom. 

Va esmentar diferents autors fora de les fronteres, el sud-americà i compositor cubà Gonzalo Roig va tenir un gran prestigi. 

A Barcelona va ser un gènere molt apreciat per la burgesia, s'anomenava "sarsuela" i a Europa "Opereta". 

Va esmentar unes quantes sarsueles molt conegudes, acompanya-les d'un fragment musical. 

-LA TAVERNERA DEL PUERTO, música de Pablo Sorozabal, estrenada al teatre Tívoli de Barcelona el 6 d'Abril de 1936, de tema populista. 

-EL BARBERO DE LAVAPIÉS, música de Francisco Asenjo Barbieri. 

-GIGANTES I CABEZUDOS, música de Manuel Fernando Caballero, sobre la guerra de Cuba. 

-L'APLEC DEL REMEI, música de Josep Anselm Clavé, que es va estrenar al Liceu el 30 de desembre del 1858. 

Mes tard la sarsuela es va desproveir de temes incomodes, descafeïnant les parts més reivindicatives i quedant un tema purament musical. 

Va acabar amb un fragment de CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA, estrenada al Liceu el 30 de setembre de1983 amb gran èxit, del compositor valencià Rafael Martínez i Valls. 

Va ser molt emocionant gaudir i recordar grans moments passats... els aplaudiments van ser llargs. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Josep Maria Martí Rigau va parlar sobre el PARLAMENT DE CATALUNYA: DEL PACTISME AL PROCÉS. Dimarts dia 21 de maig.

El Parlament català ha viscut tres grans etapes en el període democràtic;

Una primera des de les primeres eleccions, l'any 1980, que coincideix amb les majories de Jordi Pujol. Uns anys on gairebé tot era per fer pel que fa l'autogovern. Uns anys d'audàcia i d'enginy per poder començar a crear estructures d'estat (TV3 neix en una situació d'alegalitat, però fruit de molt treball, de moltes persones predisposades, que van saber salvar els entrebancs), temps amb poc protagonisme parlamentari. És l'etapa del pactisme.

La segona etapa coincideix amb el canvi de president i les legislatures del tripartit d'esquerres. El Parlament esdevé el centre del debat polític i per primera vegada no governa el grup guanyador de les eleccions. Comencen els grans debats en comissions d'investigació. La gran obra de govern és el nou Estatut.

La sentència de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional, polititzat el màxim, trinxa el text legal referendat pels catalans. El Parlament es fragmenta i neix l'eix de debat sobiranista. Comença el procés i el debat polític es radicalitza. La societat civil pren protagonisme i organitza grans manifestacions.  Arriba el xoc amb l'estat a partir del referèndum de l'u d'octubre de 2017. 

S'obre una tercera etapa i en aquests moments el protagonisme polític i parlamentari s'ha perdut. Ara és el moment de jutges, fiscals i advocats. Mentrestant el govern legítim de la Generalitat l'any 2017 està repartit entre les presons i l'exili. La justícia espanyola, primer, i l'europea es pronunciaran i entrarem en una nova fase de resultat incert.

El Parlament ha canviat i també la societat i les majories polítiques. Les sentències marcaran el futur de Catalunya. 

Al llarg de tota l exposició el conferenciant ha explicat moltes anècdotes que ha fet la xerrada molt amena i enriquidora de fets desconeguts per la majoria dels assistents. Resum Mª Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch, composició  del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Rosa Escudero va parlar sobre ELS MICROPLÀSTICS. UN PROBLEMA QUE ENS AFECTA A TOTS. Dimarts dia 14 de maig.

Rosa Escudero, licenciada en Ciencias Químicas y como especialista en formulación de detergentes y procesos de lavado, ha repasado el problema de los microplásticos, que es uno de los retos medioambientales actuales.

Ha reflexionado sobre si el plástico es la solución o el problema del mundo moderno ya que, después de la segunda guerra mundial ante la escasez de materias primas, solucionó muchos problemas. Pero el consumo excesivo y masivo de los materiales plásticos de larga durabilidad en usos como los envases y embalajes (146 millones de toneladas en el año 2015) ha conducido a que el mundo esté invadido por el plástico.   

Los microplásticos se han convertido en un problema que se ha empezado a estudiar en la última década: el 85% del material sintético que se encuentra en las costas son “microplásticos”

El origen de los microplásticos i de su uso es muy diverso: las ruedas de los coches al desgastarse, las pinturas de edificios, carreteras y barcos, los plásticos utilizados en la agricultura como en los invernaderos, los productos abrasivos utilizados en limpiezas industriales o los exfoliantes en cosmética, sin olvidar las redes de pesca.

En las aguas residuales los microplásticos son particularmente preocupantes porque las plantas de tratamiento de aguas residuales no los eliminan en su totalidad.

En el medio marino los principales mecanismos responsables de la degradación de los plásticos son la degradación y la biodegradación inducidas por la luz, procesos que se retardan en el agua de mar debido a las bajas temperaturas y las bajas concentraciones de oxígeno.

Los microplásticos concentran contaminantes orgánicos persistentes y pueden ser ingeridos por la biota marina, entrando así en la red alimentaria.

En el Centro Tecnológico Leitat se trabaja en varios proyectos relacionados con la minimización de los microplásticos en el ciclo de vida de los productos textiles, en el uso de sensores marinos para la detección de microplásticos y en plataformas internacionales que integran asociaciones industriales en la mejora de los métodos de análisis de microplásticos. 

Finalmente se ha comentado lo que se está haciendo para minimizar este problema: los estudios financiados por la Unión Europea, la aprobación de la ley europea de prohibición de plásticos de un solo uso y las propuestas de la ECHA (Agencia Europea de los productos químicos) para restringir los microplásticos añadidos intencionadamente en los productos.
Resum i esquemes Rosa Escudero, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat LLuch Santacana.

Vicente Merlo va parlar sobre EL BUDISME COM A SABIDURIA I COMPASSIÓ. Dimarts dia 7 de maig.

Vicente Merlo, doctor en Filosofia i expert en estudis Indis i Orientals, ens ha endinsat pels camins de la doctrina “filosòfica espiritual” del Budisme.

Entenem que el Budisme no pot explicar-se ni dins de la filosofia ni dins de la religió, sinó des de l’espiritualitat, ja que “El Budisme transcendeix en la ment, en el pensament i en la paraula”. 
Hi ha dues corrents principals en el Budisme: 

-el Zen, que es basa en l’assoliment de la il·luminació interior. -el Tibetà, que posa èmfasi en arribar al “Nirvana” amb l’ajut dels Lamas o Gurús. 

Darrerament s’ha actualitzat molt en el món occidental a través de la meditació i el “Mindfulness”. 

Introducció al Budisme 

La persona que s’inicia en el Budisme té tres “joies” per refugiar-se. 

-Buda: que és el ser il·luminat, el Nirvana o il·luminació. 

-Dharma: que són les ensenyances de Buda, l’enteniment correcte. 

-Sangha: que és la comunitat de budistes, la puresa fonamental.

Buda és el mestre suprem, el savi que va aconseguir la il·luminació. Neix en la frontera entre Índia i Nepal, en una família benestant tot vivint en un Palau, sense saber res de la vida real. El seu pare no vol que sàpiga el dolor que hi ha fora de les portes de Palau. 

Sense permís, s´escapa deixant dóna i fill per conèixer el món. Hi descobreix la malaltia, la vellesa i la mort. En el camí, també, coneix un “asceta” que busca la perfecció moral i espiritual del ésser humà mitjançant la renúncia als plaers, portant una vida austera. Comença així la seva vida de meditació. Als 35 anys s´il·lumina i fins als 80 anys, que és quan mor, ensenya i predica vivint en una pobresa extrema. En el primer sermó que fa a Benarés parla de les “4 Nobles Veritats”: Tota existència està impregnada de sofriment, en un món canviant. L´origen del patiment es troba en el desig de plaer i de possessió. El sofriment es suprimeix extirpant els desitjos i passions i aconseguint la serenor i tranquil·litat absoluta (el Nirvana). El camí que condueix al Nirvana és un noble camí del que ell anomena els 8 passos, per apropar-se a la il·luminació. 

En què creu el Budisme? 

Indefectiblement l’individu ha de recórrer el seu propi camí. Has de ser tu mateix. Les tres característiques de l´existència, és un dels ensenyaments del Budisme: 

-Insatisfacció 

-Impermanència-transitorietat. 

-Insubstancialitat-absència d´un “jo” perdurable. 

Després de la mort, és com una espelma que encén una altra espelma, la “re-encarnació”. 

El Budisme està en constant transformació. Neix al segle V AC, a l’Índia, on s’instal·la fins al segle V DC, i que és quan es comença a expandir-se fora del país, sobre tot perquè l’hinduisme va prenent força i acaben expulsant-lo de l’Índia. S´introdueix amb força a tot el Sud-Est Asiàtic, sobre tot a la Xina, Japó i Tibet. I, ja en l´actualitat, ha arribat a Occident a través del Mindfulness, i es posa en pràctica en diferents àmbits de les relacions humanes, en grups i a nivell d’empresa, on podríem considerar que és la seva vessant més científica. Resum Àngels Caba, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Maria Bonafont va parlar de Mn. CINTO VERDAGUER, ENTRE L'ESPERIT i LA MUSA. Dimarts dia 30 d'abril.

Amb la derrota de 1714 s’imposa la cultura i llengua castellana. En el segle XIX una sèrie d’intel·lectuals catalans intenten fer renéixer la llengua i cultura catalana tot recuperant els Jocs Florals (Renaixença). En aquest context sorgirà el poeta Jacint Verdaguer.

Neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 d’una família modesta. La mare fou una dona aficionada a la lectura i molt devota. Als onze anys en Cinto entra al seminari de Vic. El seu amic serà el futur mossèn Jaume Collell. Amb un caràcter rebel i d'ocell de bosc s’escapa del seminari. S’acorda que viurà en una masia de can Tona com a mosso i anirà al seminari a les hores de formació. 

Escriu poesies. Es presenta als Jocs Florals. La segona vegada guanya dos premis. Recull el premi vestit de minyó de muntanya. El vestit li va deixar el seu amic Jaume Collell.

En un moment donat, va canviar el seu caràcter i es va centrar en la seva carrera eclesiàstica. Als vint-i-cinc anys va cantar missa.
El seu primer destí fou un poblet de Voltregà, un poble pobre i hostil. Cau malalt i anirà a casa de Jaume Collell. Per amistats d’aquesta família aconsegueix entrar de capellà a la naviliera Transatlàntica propietat d’Antonio López, primer marqués de Comillas. Fa la travessia de Cadis a Cuba. La seva salut millora i escriu l’Atlàntida i l’Emigrant. Més endavant, serà el capellà de la família del marqués de Comillas. En aquesta etapa és un personatge important, envoltat de gent de l’aristocràcia, encara que ell porta una vida austera. El 1877 presenta l’Atlàntida als Jocs Florals i obté un èxit aclaparador. Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas va poder satisfer la seva passió per viatjar. Des de la Mare de Déu del Mont (Garrotxa) escriu l’obra Canigó. Obté també un gran èxit. El bisbe Morgades de Vic el corona poeta de Catalunya al monestir de Ripoll.

El 1886 en el moment de màxima plenitud creadora va emprendre un viatge a Terra Santa.
Va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Augmenta la dedicació als pobres tot buscant el camí de perfecció espiritual. S’interessa per la pràctica de l’exorcisme. Els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb la intenció de desprestigiar Verdaguer. Un dels arguments que fan servir per desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El bisbe Morgades el susprengué ‘a divinis’ (no podrà dir missa ni administrar sagraments). El marqués de Comillas el tira fora de casa seva.

Es desterrat al santuari de la Gleva i després a l’asil de Vic, s'escapa .Va a Barcelona i l'acull la família Duran, una de les famílies que havia ajudat. El seu amic, mossèn Jaume Collell, el va deixar. Conscient de la seva situació va recórrer a la premsa i va publicar una sèrie d’articles En defensa pròpia. A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid i entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents. S’arriba a un pacte amb el bisbe Morgades. El tribunal de Vic aixeca la suspensió ‘a divinis’ i li torna les llicències sacerdotals. És incardinat a la diòcesi de Barcelona on el bisbe li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem a la Rambla. 

Afeblit i prematurament envellit no va deixar mai de banda la literatura. L’abril de 1902 els metges li van diagnosticar tuberculosi. Un dels metges que el va tractar fou el doctor Robert. El maig, el dia que feia 57 anys, és traslladat a la finca de Vallvidrera coneguda com la quinta ‘Vil·la Joana’. 

Mor el 10 de juny a mitja tarda. L’endemà mateix l’Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies i la capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Fou un enterrament multitudinari: la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. Fou sepultat al cementiri de Montjuïc. 

La conferència acaba amb aquests versos del poema Canigó: 

          “Lo que un segle bastí l´altre ho aterra/ 

          mes resta sempre el monument de Déu;/ 

          i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ 

          al Canigó no el tiraran a terra/ 

          no esbrancaran l'altívol Pirineu.”
Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.