Xesco Reverter parlarà sobre TRUMP, LA SEVA POLÍTICA i LES CONSEQÜÈNCIES a NIVELL MUNDIAL. 4 de novembre 2025.

Sebastià Serrano Farrera ha parlat sobre LA COMUNICACIÓ NO VERBAL. Dimarts 28 d'octubre.

Després de fer unes pinzellades sobre alguna de les seves obres, una de les quals fa referència a l’esport de Granollers i diverses anècdotes universitàries, el ponent passà a parlar de la importància de la comunicació en general i concretament de la comunicació no verbal. Tot i que la reflexió és molt antiga, el terme és modern i no s’empra fins a finals de la dècada dels anys 50. 

És aquí on es comença a fer estudis sobre el tema. La semiòtica hi va jugar un paper molt important en el seu desenvolupament.

El llenguatge és un instrument eminentment poderós i ens porta a la comunicació no verbal. 

El llenguatge no verbal és complex i heterogeni; el tema el trobem en l’estudi de l'atractiu físic -la guapesa-, en la gestió de les emocions, en les habilitats cognitives, en el lideratge del món empresarial, en la comunicació intercultural, en el món de la infermeria –tenir cura d’algú-, també el podem trobar en l'engany, la mentida i empatia, entre d’altres.

Cap als anys 70, als Estats Units, es fa un estudi pel qual es determina, en un principi, que només un 7% és llenguatge convencional i la resta és llenguatge no verbal, tot i que es matisa el percentatge augmentant-lo més endavant. Això ens demostra la importància d’aquesta comunicació en el to de veu, la gesticulació, la rapidesa en parlar, el vestit, la manera de mirar als ulls, l’expressió de la cara, el somriure, llegir entre línies… 

I no només és pròpia dels humans, també la trobem en els animals, en el món vegetal. És curiós com en els virus, bacteris, fins i tot en els fongs hi ha una comunicació per contactes. Fins i tot s’han fet estudis amb caragols.

Les neurones reben l’impuls de diverses substàncies químiques com la serotonina, la dopamina, les endorfines que determinen l’estat d’ànim i en conseqüència l’expressió i comportament de l’individu.

La característica de la comunicació no verbal és l’antigor (data de 25.000-30.000 milions d’anys).

Tots els temes apuntats en aquesta conferència donarien per ser tractats a bastament en altres conferències futures. Tot un luxe haver pogut escoltar aquesta lliçó magistral del professor Sebastià Serrano, un gran comunicador i un erudit pel que fa al camp de la lingüística general, la semiòtica, la poètica, la filosofia i la teoria de la comunicació.

Resum Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Roqué ha parlat sobre MEITNER OPPENHEIMER, dimarts 21 d'octubre.

Des de la seva estrena el juliol de 2023, milions de persones han vist la pel·lícula sobre un físic nuclear que va morir fa més de cinquanta anys. 

Oppenheimer s'estrenà simultàniament amb Barbie, i les xarxes socials van fusionar-ne els noms. 

A la xerrada d’avui, el conferenciant ens parla de la investigadora Lise Meitner, una dona invisibilitzada a la pel·lícula, i del Director Científic de Los Alamos, Oppenheimer. 

En aquest centre es va dissenyar les bombes atòmiques que van explotar al Japó al final de la Segona Guerra Mundial. Durant la xerrada s’aborden aspectes clau d'aquestes vides entrellaçades per la fissió, l'urani, Hiroshima ... I per mostrar devanir de la història, i la complexitat dels judicis i les interpretacions en l’era nuclear. 

Xavier Roqué inicia la xerrada, amb una biografia de Lise Meitner 

i el seu paper en la comprensió de la radioactivitat, principalment la fissió nuclear. Treballa en col·laboració amb Otto Hahn, 

La seva feina, tot i ser fonamental, mostra com el reconeixement científic (premis, història...) no sempre reflecteix la realitat de qui va ser pionera i decisiva en la investigació de la radioactivitat.

Oppenheimer va ser un físic americà, reconegut pel seu paper com a Director Científic del projecte Manhattan, que va desenvolupar les bombes atòmiques que van explotar al Japó en la Segona Guerra Mundial. 

Ell encarna el dilema d’aplicar la ciència a propòsits militars, i mostra com els científics a vegades, han de fer front a conseqüències inesperades i ètiques de la seva recerca. 

La fissió nuclear és un bon exemple de com la ciència pot evolucionar del laboratori a tenir impactes globals.

Finalment, el conferenciant proposa, que (actualment i en el futur); resulti de vital importància, que els científics tinguin consciència de l’impacte social, ètic i polític de la seva recerca. 

Resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i cartell de Montserrat Lluch.

Carme Ruscalleda ha parlat sobre com AQUEST ANY 2025, CATALUNYA ÉS LA REGIÓ MUNDIAL DE LA GASTRONOMIA. Dimarts 14 d'octubre

En la seva intervenció, Carme Ruscalleda, reconeguda xef amb set estrelles Michelin i referent de la cuina catalana, va destacar la gran oportunitat que representa per a Catalunya haver estat designada Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Va exposar com aquest reconeixement no només celebra la riquesa culinària del territori, sinó que també impulsa valors culturals i socials vinculats a l’alimentació sostenible, la tradició i la innovació.

La Carme va destacar la diversitat del paisatge català, que es tradueix en una gran varietat de productes de proximitat i de temporada. Aquesta realitat natural i agrícola permet una cuina arrelada al territori i oberta a la creativitat. Va fer èmfasi en la necessitat de preservar aquests valors, promoure una alimentació saludable i donar suport als petits productors i al món rural.

També va parlar del paper clau de l’educació gastronòmica i de com els centres formatius poden contribuir a formar una nova generació de professionals conscients del compromís amb el territori, la sostenibilitat i la qualitat. Les Conselleries d’Agricultura i Educació estan treballant perquè, una nova assignatura sobre cuina-nutrició, formi part dels currículums  d’ensenyament.

Va remarcar la importància de receptes tradicionals (com els guisats, els arrossos, els bullits...) i les gammes de components d’alimentació, des del producte de temporada, al liofilitzat, passant pels de conserva, congelats..., i remarcant la importància de l’etiquetatge per comprovar el que mengem.

Va transmetre que: La gastronomia catalana és un reflex de la nostra manera de viure, de compartir i d’estimar la terra. El 2025 ens dona l’oportunitat de mostrar-ho al món.

Va cloure amb un missatge molt positiu: Som el que mengem, ens movem i sentim i tot plegat amb molta il·lusió.

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Montse Lamúa Cassou ha parlat sobre L'HOLOCAUST DE GUERNIKA. CREACIÓ i CONTINGUT DEL QUADRE. Dimarts 7 d'octubre

Tothom sap qui era Pablo Ruiz Picasso, i el seu quadre més emblemàtic, el Guernica. Representa l’horror i la crueltat humana en la guerra, un quadre de plena actualitat que perdurarà en els temps. 

Uns apunts personals del nostre personatge per situar-lo en els moments del Paris de 1937, abatut per una crisi existencial: feia mesos que no agafava els pinzells, quan rep l’encàrrec de pintar un quadre per al 'Pavelló de la República Espanyola' en el marc de l’Exposició Internacional de París d’aquell mateix any, els missatgers de l’encàrrec van ser intel·lectuals com Enric Renau i Josep Sert, entre d’altres. 

L’incentiu que va motivar activar la seva hiperactivitat, van ser les notícies del brutal bombardeig a la població civil de la localitat basca, Guernica. 

Els artistes són cultes amb bons coneixements d’història antiga, de l’obra d’altres artistes escultors, dibuixants, pintors. D’aquí va venir el fet de començar l’activitat frenètica preparant esbossos amb figures, formes i personatges admirats, en referències plàstiques com el Beato de Liébana, Rubens, Vitale di Borgonya o Pierre Paul Prud’hon. 

Tota l'obra prèvia de dibuixos i esbossos va ser immortalitzada per la seva parella sentimental Dora Maar fotògrafa de gran prestigi. D’aquesta manera els estudiosos del mestre malagueny han tingut uns documents molt valuosos per estudiar el procés creatiu del quadre.

Les figures que tots identifiquem: el toro, el cavall, la mare que protegeix el seu fillet mort, la bombeta encesa, el soldat a terra mort, són el resultat de la seva creativitat.

Al marge del quadre i la seva creació, van sorgir vicissituds que durant anys van anar associades a l’artista i al seu quadre. El Moma de Nova York el va restaurar i cuidar durant molts anys, gràcies a la decidida intervenció dels Rockefeller. 

Exposicions, viatges, polítics i museus cobejant-lo, va prevaldre sempre la seva voluntat que no podia tornar a territori espanyol fins que es garantissin les llibertats individuals plenes dels ciutadans , i el lloc hauria de ser el Museu del Prado, cosa que no s’ha complert, actualment el podem admirar al Princesa Sofia.

Resum d'Esteve Garrell i Homs, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Benvolguts socis i amics de les Aules. Desitgem que hàgiu gaudit d'un bon estiu, La Junta.

En aquesta conferència, el periodista i escriptor Eloi Vila, reflexiona sobre la importància de recuperar la memòria històrica, vinculada a la Guerra Civil espanyola i les seves influències en la societat catalana actual. 

Posa èmfasi en la necessitat de trencar el silenci que durant dècades ha envoltat les vivències de la generació dels d’avis i àvies, sovint silenciades per por, dolor, vergonya...

Comenta, el paper fonamental dels mitjans de comunicació en aquest procés de reconstrucció col·lectiva de la memòria a través de la narració d’històries personals. 

Per il·lustrar-ho, incorpora fragments audiovisuals del programa “Quanta Guerra”, de TVE3, en el qual es narra, la història que va viure a la guerra l’avi o l’àvia d’una persona coneguda. Tot aquest treball surt d’una recerca exhaustiva i rigorosa dels col·laboradors del programa per trobar la documentació verídica, que portarà a explicar cada història.

Molts anys després, són la generació dels nets qui prenen el relleu per analitzar aquesta recerca; per explicar als pares allò que ells mai van arribar a saber dels seus progenitors. 

La conferència, no només vol donar veu a les històries oblidades, sinó també reflexionar sobre el valor terapèutic i social d’aquesta recuperació de memòria, a través d’un viatge que reflecteix la realitat d’aquells temps amb la realitat d’ara. 

No es pot comparar un noi de divuit anys que va fer la guerra, amb un noi d’avui de la mateixa edat. La vida ha canviat.

Finalment comenta: ¿Què se’n treu de tot això?

A partir de tota la informació trobada, “Conèixer la història d’un avi a la guerra, pot servir perquè els nets es coneguin a si mateixos”

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch.

Bon Estiu! Us esperem el dia 30 de setembre!

Anthus ha parlat de LOUIS ARMSTRONG, UN SOMRIURE EXTRAORDINARI. Dimarts 17 de juny.

Louis Armstrong neix el 1900 a New Orleans. Aquesta ciutat va esdevenir el mercat més gran de la venda d'esclaus que arribaven de tot el món sobretot del centre d'Àfrica.

En Louis vivia en el districte vermell que era sinònim de perill, gent pobra, prostitució, assassinats...

Quan ell era petit el seu pare els va abandonar i la mare es va veure obligada a exercir la prostitució. Sis anys després, va ser adoptat per una família blanca que li van ensenyar valors. Eren fabricants de carbó i com a compensació per acollir-lo, ell el repartia pel barri on escoltava els cantants del carrer i va decidir cantar com ells i es va fabricar una trompeta de llauna.

Més tard la família li regalaria una bona trompeta.

Per accident, el van ingressar en un reformatori on els nens dormien tots junts i en males condicions. Un dia a la setmana hi anava un professor de música que els portava instruments vells que els blancs ja no feien servir. Això el va fascinar.

El setembre del 1918 va formar part de l'orquestra 'Marable' on va rebre molta formació. 

Després va marxar a New York on va fer el seu primer enregistrament: “I'm going away to wear you off my mind 1923”.

Lil Mardin, gran pianista, va esdevenir la seva muller i mànager. 

Li va aconsellar que cantés Gòspel, aprengués música clàssica… Finalment, Armstrong va formar la seva pròpia banda “Potato Head Blues 1927”, amb la seva dona al piano.

Als anys 30 va arribar la Gran Depressió i va marxar a París. Després, durant la Segona Guerra Mundial torna als EUA, on va arribar a fer 300 concerts l'any. “C'est si bon” va ser un gran èxit mundial el 1947.

Mai es va pronunciar a favor d'acabar els abusos contra els afroamericans.

El 1965 canta “Hello, Dolly” a Berlín, sent un èxit aclaparador i pel qual va rebre un Grammy Award a la millor cançó.

Va tenir problemes als seus llavis per la falta de tècnica quan era jove, donat que va ser autodidacte; fins i tot, aquest fet li va ocasionar llagues als llavis.

Prenia laxants de forma recurrent, de la qual cosa n’estava tan content que els repartia entre els seus amics i coneguts gratuïtament.

Es va separar de la seva primera dona i mentora, es va tornar a casar i fins i tot va tenir una filla fora del matrimoni a qui va ajudar econòmicament tota la vida.

Louis Armstrong va ser una Gran Estrella del Jazz durant cinc dècades.

Vam escoltar, gairebé al final de la conferència, la meravellosa cançó “What a wonderful world” també de Louis Armstrong. [cliqueu el títol per sentir-la]

I com a cloenda, Anthus ens va regalar “a cappella” una bella cançó popular siciliana.

Una gran cloenda de curs amb una meravellosa conferència.

Resum de Rosa Ochoa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Roser Perera Moragues ha parlat sobre LA RÀDIO PER DINS. Dimarts 10 de juny.

Ens ha visitat la Roser Perera Moragues, periodista, comunicadora i curiosa, com ella es defineix. Amb més de trenta anys a la professió, treballa habitualment a Catalunya Ràdio, on ha participat en diversos programes de l’emissora.

Ens ha vingut a parlar de la Ràdio per dins. La ràdio ja té 100 anys d'història en aquest país; un bon motiu per conèixer com és la ràdio per dins, com és el dia a dia i qui fa aquesta ràdio que no es veu i que no calla mai.

A través de la seva experiència de trenta-quatre anys a Catalunya Ràdio, que l’ha vist créixer i on s’ho passa molt bé, va proposar fer un viatge al passat, al present i al futur de la ràdio. 

Aquesta ha canviat molt des dels seus inicis sobretot per les noves tecnologies. 

La ràdio és el resultat d'un treball en equip, es veu i és imaginació

La ràdio és més viva que mai perquè s'ha sabut adaptar. Per ella, i per tots o la majoria dels que la fem servir, el gran avantatge que té la ràdio és que ens acompanya mentre vivim.

De fet, ella mateixa ens va fer la pregunta als que érem a la sala, de qui escoltava la ràdio, i es va constatar que els de la nostra generació som majoria, tot i que ella mateixa va constatar que els preocupa el jovent perquè tenen altres mitjans de comunicació, i els costa d’atansar-se a la ràdio tradicional. 

Tot i això, és l’únic mitjà que sempre hi és, com es va veure el dia de l’apagada general, que amb un transistor de piles vam poder seguir minut a minut l’angoixant actualitat.

També ens ha explicat com es preparen els programes i quin son les diferents persones que formen l’equip, 

amb el treball de cadascú, que forma un tot perquè pugui arribar el programa fins a nosaltres.

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.