Per poder
entendre el personatge d’avui cal situar-lo i situar-nos en el context històric
social i familiar en el qual va viure. Berlioz neix a França a principis del
segle XVIII on les revoltes i també les convulsions monàrquiques a París marquen
decididament el curs de la història. Família ben situada econòmica i
socialment: el pare metge i, com no podia ser d’altra manera, vol que el jove
Hector vagi a la Sorbonne per estudiar medicina. Hi va per força i, poc
després, el músic inconformista que viu dins seu li fa prendre el camí de la
música.
És un dels
grans representants de la subjectivitat i l’art (Música Pintura Literatura etc.
) Per entendre l’essència del personatge fixem-nos amb els seus trets com desinhibit,
el coneix tothom, va per lliure, no vol cotilles i segueix tossudament la seva
percepció, contundent amb contrastos
intensos. Home explosiu, histriònic i entusiasta. Com que, a causa de no seguir
els cànons establerts i ser un esperit lliure i avançat, la seva música no li
dóna el suficient per viure, ho complementa fent de crític per un diari
parisenc, escriu molt bé.
El moviment
romàntic incideix en el músic com també en l’home. Enamoradís de mena pateix
eufòries i desenganys que influeixen de manera clara en la composició de les
seves obres, on els personatges i els passatges musicals són un reflex real del
moments viscuts amb extrema intensitat. Era un compositor fora dels estàndards
de l’època: un detall a tenir present, els compositors ho fan asseguts davant
d’un piano, Berlioz no, ell toca la flauta travessera i la guitarra, les
composicions estan pensades per a cors i formacions musicals immenses,
dificultant la viabilitat a l’hora de poder representar-les.
Excel·leix en
les orquestracions i demostra una gran sensibilitat en el tractament de la veu
en cantates i òperes que el fan precursor i mestre de músics més joves com
Paganini o el mateix Wagner que en prenen bona nota per incorporar les seves
ensenyances a les seves partitures, com també del seu tractat d’orquestració.
Per il·lustrar
i fer comprendre el nostre conferenciant, entre les paraules hi posa els
fragments musicals més escaients. Com a guanyador del premi de Roma sentim uns
compassos ben diferenciats de cada una de les quatre cantates i, per copsar
l’habilitat en l’orquestració, La
Marseillaise, La Messe Solennelle,
Symphonie Fantastique, o el contundent Requiem.
Deixa un bon llegat d’obra orquestral coral,
vocal i operística. Els últims
anys, sobretot, dirigeix abatut anímicament pels amors frustrats i per la seva
obra menystinguda al seu país. Decididament un avançat a la seva època, incomprès
i punta de llança de força seguidors. Resum Esteve
Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch
Santacana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada