29 de gen. 2017

L'atleta Elena Congost va presentar LA MITJA MARATÓ. Dimarts 31 de gener.

La meva és una història de somnis”: Elena Congost visita les Aules i començà així la seva conferència. Neix amb una disfunció ocular i té un 4% de visió. Als cinc anys diu que vol ser atleta. Participa en diverses curses i campionats de Catalunya, Espanya i Internacionals. Amb 14 anys va fer la mínima per als Jocs Paralímpics a Atenes, tot i que no hi anava a guanyar cap medalla, va millorar en confiança i autoestima. El 2012, a Londres, va obtenir Plata als 1500 metres. A Río, era la primera vegada que es podia participar a la marató en prova femenina i s’hi va preparar. Cada atleta corre amb un guia, van units amb una corda al canell a un metre de distància. “El guia és els meus ulls”. Porta el rellotge, informa del circuit, dóna pautes; s’atansa als punts de l’aigua per recollir el pot al vol, avisa dels obstacles. Doncs bé, a Río l’entrenador i guia, no va poder córrer per problemes de salut, però després de quatre anys de preparació: “No em podia rendir”. S’havia de fer possible el seu somni i es va autoritzar a la família perquè es repartissin en llocs estratègics. Durant la cursa, li donaven pautes amb la veu per guiar-la durant els 42 km i 195 metres en què va fer la seva millor marca - 3 hores i un minut- va fer l’or. “Vaig arrencar la primera i vaig fer tota la marató sola. Durant la cursa pensava he de construir, construir distància, fins a la línia d’arribada”. La plata va entrar cinc minuts després. ”Gràcies a l’equip humà que m’ajuda, em cuida amb delicadesa i afecte puc avançar.” Quan se li fa la pregunta sobre la por, el risc. La seva resposta és: “Què passa si m’equivoco i si decepciono a algú. I si caic. L’important és aixecar-se. Si no surt bé, no ets un perdedor. És un perdedor qui no ho prova. Qui s’arrisca, ja ho ha intentat. Has après coses bones i no tan bones en el camí. Quan intentem fer, sempre traiem alguna cosa positiva. Si ho intentem ens passa alguna cosa emocionant.” En aquests moments, Elena Congost té la beca ADO i li permet poder entrenar i preparar-se. No obstant, no rep l’espònsor de cap empresa; cap cedeix material ni li subvenciona les despeses perquè: “no represento la imatge de la perfecció que busquen”. L’Elena és atleta. Mestra. Fa un màster en Neurobiologia. Una persona senzilla, humil i tenaç. Els pares van confiar en ella i, a contracorrent, aquella nena de Gurb que va voler ser atleta, ho és. En aquests moments, ja té al cap el proper projecte:“Preparar-me per als Jocs de Tòquio”. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch

Cap comentari:

Publica un comentari